Combinació a La Granota, vies Que Pum Que Pam + Blas que te vas

Aquest dissabte la previsió del temps ens aconsella de no marxem gaire lluny del sofà... Nosaltres però decidim de trobar-nos ni que sigui per esmorzar, i un cop ben tips mirarem el cel i ja veurem el que farem. Sóm la Kata, la Sara, en Lluis, en Ricard, i un servidor.

El cel és ben tapat, i amenaça pluja en qualsevol moment. En Lluís amb la Sara decideixen de marxar cap a Agulles, i la Kata, en Ricard i jo ens decantem per anar no massa lluny d'un sostre ferm, per si les mosques... Finalment ens decantem per anar a la Granota, ben propera al Monestir, i concretament a una via que teniem a la llista per aquests dies de dubtosa meteo, o per acabar d'hora. La via es la Blas que te vas.

Per variar, no portem ressenya, i ens refiem de la memòria ( mal fet ), per intentar seguir correctament la via dins d'aquest mar de vies, xapes, i reunions que trobem en aquesta agulla.

Es ben bé que els primers llargs es poden fer per linies diferents, però nosaltres ens decantem per la Que Pum Que Pam, que es troba facilment ja que te el nom escrit (kepun kepan, o algo així...) a l'inici.

Anem trobant diferents R, i optem per les que ens venen més bé... passant el més normal en aquest cas, que és que ens passem un llarg de la que volíem fer sense adonar-nos'en. Però cap problema, ja que ni ens n'adonem degut a que aquí es pot pujar per tot arreu!!!!!!!!

La segona R que fem nosaltres, és la tercera de la via segons la ressenya. A partir d'aquí la seguim correctament.

De la via, direm que és molt disfrutona. Mantinguda en el V+/6a, sobre bona roca en general, i ben equipada per a no patir, tret de l'últim tram, amb la superació d'una panxeta amb un parell de pitons amb les bagues del dia ( que les van posar) com a uniques assegurances.

Si us agraden els flanquejos, o s'apunta algun novell a fer cordada amb vosaltres que li teniu manía... Aquesta és la vostra via!!!!!! sobretot els dos últims llargs.

Una via molt recomanable, i ben propera al cotxe, que sembla no gaire repetida inmerescudament.

Nosaltres varem passar amb una quinzena de cintes i R. Si algú s'anima a repetir-la, aconsellable portar ganivet i cordinos per canviar els que estan posats als dos últims pitons.

Una gran jornada amb una gran companyía, on un cop més en minimolina l'ha tornat a espifiar... Tot i això hem salvat el dia!!!!!
Salut a tothom i fins a la pròxima!!!!!!

El Kraken, Viatge Apatxe, i Open de Bloc al Golem!!!

Aquest dissabte tenim un dia atrefegat. Vaja, que més aviat ens el fem atrefegat nosaltres... I és que volem anar a Montserrat a fer alguna via llarga, però també volem anar a l'Open de Bloc que organitzen al Golem, la sala d'escalada del nostre petit gran poble!!!

Als que ens agrada la via llarga, ens és molt complicat de deixar passar algun dia que hi poguem anar ( a no ser que hi hagi una causa major, o més aviat molt major...) però la festa que estan preparant a la nostra segona residència, ens fa escollir alguna cosa ràpida per ser d'hora al poble i poder "petar", com diuen els que porten texans arremangats, algun bloc.

Amb la calda que fot, decidim de buscar  l'ombra, i tot i així la calor apreta de valent. Sóm en Ricard, en Josep,  l'Ignasi ( un nou fitxatge i company del Golem que avui s'estrena en via llarga i a Montserrat), l'Albert  ( un altre company del Golem) i un servidor.  

Ens n'anem cap al Clot de la Mònica, i concretament a la gran placa que queda a l'esquerra de la Pastereta. En Ricard amb en Josep es posen a la via del Kraken, i amb el permís d'una amable cordada que trobem a peu de via i que finalment decideixen canviar a la Stargate, els tres peluts ens posem a la Viatge Apatxe.

De la Viatge Apatxe, no direm més cosa de la que ja no s'hagi dit pels blogs. Viot més que recomanable, molt ben assegurat, i on s'ha d'apretar a cada llarg si el que es vol és encadenar. Tots i cadascún dels llargs són bons, però l'últim és d'escàndol!!!!!!!!!! Quins cantos!!!!!!!!!! 

Vaja, que vam disfrutar com a nens petits... que en el fons és el que sóm!!
Pel que fa a el Kraken, que puja paral.lela a la dreta, veiem com és més del mateix, però amb una mica més de compromís. Els companys ens en fan cinc cèntims:

1er. llarg. III  una placa de tràmit per arribar fins peu de via.
 
2on. llarg 6b - increiblement bo, una placa super vertical amb regletes petites i foradets que no et deixen descansar fins la R. Força ben assegurada però no per fer en Ao. Fan falta 15 cintes i la R.

3er. llarg 6a - vertical als primers metres  amb una mica més de canto que l'anterior. Nosaltres ens vam saltar la R i vam continuar fins la següent al costat d´una savina seca amb una baga, la R bona está a la paret, molt més a l'esquerra.
 
4art. llarg 6b+  Aquest és la cirereta del pastis, un mur vertical al principi i una mica extraplomat al centre, amb bon canto i una roca genial com en tota la via. Nosaltres vam rapelar des del cim.

Cal dir, que aquesta paret està força exposada a la caiguda de pedres, i si hi ha cordades per davant, val més pensar-s'ho...

Nosaltres, varem decidir de baixar a peu, i varem tardar lo nostre... però anar d'excursió per aquesta muntanya i veure lo meravellat i content que queda algun company que la trepitja per primera vegada, no té preu...

Així, que la cerveseta de rigor, i corrent cap al Golem, que ens esperen un munt de blocs per probar!!!!!! Arribem i veiem que els companys per aquí també han anat fent feina, i no han perdut gaire el temps!!!!!

Més d'un centenar d'escaladors de bloc han passat per la sala al llarg del dia, tibant, i compartint mil maneres diferents de com realitzar-los. Una gran festa!!!!!!!!!!!!Encara ens dona temps de fer quatre tibades...

I a l'hora de les finals, gaudim dels que de veritat en saben, veient aquests passos impossibles d'imaginar per a nosaltres, i que ells fan amb gran facilitat.  

Vaja, un dia d'aquells que passen volant... 
Salut a tothom!!!! i fins a la pròxima!!!!!!!!!!

Vies Pastelina i Navarro a la Roca dels Arcs

Aquest dissabte, no teníem clar on anar. La meteo no estava clara del tot, però tampoc aconseguiría que ens quedessim a casa. Una trucada d'última hora amb en Gerard, ens fa escollir lloc. Es veu que a Vilanova de Meià hi ha trobada d'escaladores, i no hi podem faltar. Sóm en Josep, en Ricard, en Marçal, en Gerard, i un servidor. Entre nosaltres cap escaladora, però perquè no van voler....jejejeje!!! 

Ens repartim en dues cordades, i decidim de posar-nos a dues vies diferents de la part dreta de la Roca dels Arcs. Amb en Ricard, decidim de provar sort a la Pastelina, que temps endarrera ja havíen intentat de trobar sense sort. És el que té anar per aquesta zona sense ressenya!! I és que si amb ella ja tens feina....

Un cop a peu de paret, creiem haver trobat l'inici de la via. Més o menys quadra tot amb la ressenya que hem tret del bar del poble. Ara que, a peu pla tot es veu xupat.... A sota n'hem fet una per si alguna ànima s'anima a repetir aquest viot que ens restava desconegut fins al moment.

Es tracta d'una via d'aventura total, on només trobarem alguna assegurança als punts més durs, essent aquests als dos primers llargs. Hi trobem dos pitons i un buril  a cada un els dos llargs, la resta neta completament. Les assegurances són del dia ( que les van posar ),  i potser serveixen més per indicar el pas més assequible per superar aquests sostres que ens priven de visualitzar el que ens ve al damunt, que no pas  per protegir-nos d'una possible caiguda.

Per l'estat dels "cordinillus" que trobem a les assegurances, i la roca poc sanejada que trobem, podem mig afirmar que és una via molt poc repetida. La roca en general és de bona a millor, tot i que hi ha algun tram amb algun bloc inestable (evitable) que ens pot donar algun susto. Però el que sí que afirmem del tot, és que hi predominen unes nanses a tota la via, que només de posar-hi els dits, ens creen una sensació de seguretat i plaer, que ens fan disfrutar i oblidar-nos de les assegurances en tot moment. Amb en Ricard, dèiem que aquesta via, una mica més equipada, sería una gran clàssica de la zona, tot i que tal i com està, amb friends i tascons, es pot protegir més que bé.

De la via direm que és més que recomanable. Els dos primers llargs són els més durs. D'aquells de navegar per verticalitat absoluta, però amb bon cantell en tot moment si anem seguint la lògica. S'ha de dir, que un cop posats a la feina, en aquests primers dos llargs, no ens dona gaire tregua, i ens fa donar el millor de nosaltres en tot moment. Dels dos passos durs de cada llarg, direm que deuen fregar el 6a/6a+,  i la resta de la via hi predomina el V/V+ d'autoprotecció.

Tots, i cadascun dels llargs són bons, amb algun tram més rostollero inevitable als dos ultims. El tercer, casi de somni... Una placa d'aquelles que només ens apareixen a les converses d'escaladors exagerats, només que aquesta és real... vertical, desequipada,  i amb roca perfecta.... sembla que siguis el primer de passar per allà!!!!!!!

Pel que fa les R, doncs tret de la primera que és prou cómode, les altres podríen estar en altres llocs molt més cómodes. Sabem que les hem fet bé ( menys la última ) ja que a totes hi hem trobat alguna assegurança fixa, i alguna savina al costat per reforçar. Direm que a la R2, la savina que hi ha per reforçar el pitó, fa més mala ganya que la Duquesa de Alba, i és molt convenient de reforçar amb friends o tascons. Nosaltres hem passat amb un joc d'aliens, un de camalots fins al 2, un de tascons, bagues, i cintes exprés.

No ens cansarem de dir mai, que escalades com aquesta, encara ens aficionen més a buscar tresors amagats com aquest, que cada dia són més difícils de trobar.

Pel que fa a la resta de la colla, en Josep, en Gerard, i en Marçal, decideixen de posar-se a la Navarro que cap d'ells tenien a la llista de repetides.

Pel que fa a la Navarro, en teniu l'informació de quan la varem fer aquí, tot esperant que en Gerard actualitzi el seu blog....

I és que la part dreta de la Roca del Arcs té vies realment maques.

Finalment, es comenta que vistos des de la base de la paret, varem colar com a escaladores, ja que amb "posses" com les de sota més dignes d'una ballarina que d'un escalador barbut, l'any vinent ens tornaran a avisar per la trobada...

I "al loro!!!!!!!" amb el descens, que si poses el peu on no toca.....

Apa, salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Fiasco a la CESA, i Yeti a la Mòmia

Ja fa dies que només sortim amb en Ricard. No sabem que collons li passa a la resta de la colla, que sempre s'escaquegen... En definitiva, que torna a ser dissabte i tornem a quedar amb en Ricard. Decidim de quedar-nos a la nostra segona residència, Montserrat, concretament cap a Sant Benet que fa dies que no ens hi acostem, i més concretament a la Mòmia.

La via escollida era la Yeti, però amb un canvi de plans d'últim moment dels que ens agrada fer a nosaltres, un cop a peu de via de la CESA, decidim de canviar de plans i posar-nos'hi. L'últim cop que vam visitar la Mòmia, a la veïna Pirinaic, varem veure aquell segon llarg, i em vaig perjurar que tard o d'hora el visitaríem.

Portavem una foto de la ressenya del llibre de Rocktopo. Hi fem un cop d'ull, i amunt!!! Comencem i el Ll1 ja ens crea els primers mals de ventre... Des de terra veiem un espit del dia en diagonal a la dreta força amunt,  creiem que la via va per allà, i cap allà ens dirigim. Un cop allà, superem un ressalt, i recte amunt ens dirigim fins al següent espit. A partir d'aquí veiem l'altre força amunt, i la roca, sense ser dolenta, es veu crostosa. Mirant cap aquí i cap allà per si podem posar alguna cosa, veiem un parabolt uns metres més cap a la dreta, i cap allà ens dirigim.

Evidentment, que ja sabem que no anem per la via que volíem, però ara el que importava era arribar a la R1, que veiem a la dreta d'una espècie de baumeta allargada força amunt. Un altre ressalt amb la roca igual de crostosa, uns metres més d'aquells de val més no pensar, xapem el següent parabolt, tornem a marxar cap a l'esquerra que ho veiem més clar, uns metres més sense pensar, xapem un espit de la via d'abans, i amb un bon flanqueig arribem a la R1. Mirem amunt.... Collons, fot mitja por.... Al segon parabolt es separen dues vies, a l'esquerra la Kung-Fu ( on ja hi ha un cordino d'abandó al tercer bolt...), i a la dreta la CESA ( que també té un mallon d'abandó al tercer parabolt...). En Ricard s'hi posa, però no aconsegueix superar aquell tram. Jo, la veritat, entre el que he patit al Ll1, que en principi marca V+, no em veig amb cor de posar-me en un 6b obligat... Així que decidim de baixar, una mica amb el cap cot... això sí, de segur que hi tornarem!!!! Feia molt que no baixavem d'una via, i que no sentiem aquella espècie de sensació de derrota, o no se com dir-ho, però de fet, si no es proba, mai se sap si ens en sortirem, i aquest cop ens va sortir el tret per la culata!!!!! l'espina la tenim ben endintre, però de veritat que tard o d'hora ens la treurem...

Així que encara és d'hora, i ens decidim per anar a la que en principi anàvem, la Yeti. Aquesta via puja pel braç esquerra de la Mòmia fins a la feixa de descens, en un parell de llargs. Des d'allà la volíem empalmar amb la Valor. Doncs dir que la Yeti ens ha sorprès amb majúscules. Segons el llibre de ressenyes esmentat anteriorment de Rocktopo, li posen un parell d'estrelles i diuen d'ella que és una via mantinguda en el 5b amb un pas de 6a per superar la panxa que trobem al Ll1.

Doncs per nosaltres, creiem que s'hi ha d'anar amb el V+ ben calçat, i tot i que la via està equipada correctament, els parabolts estan a aquella distància que sense ser exageradament lluny, et fan ballar el cap en més d'una ocasió. Això sí al pas de 6a que diuen, estan més que correctes. 

 Al Ll1, trobem una escalada típica de placa de Montserrat, d'anar mirant on t'agafes i on ho faràs, i al Ll2 una guapa xemeneia, ens permet arribar a la feixa des d'on baixem pel descens normal de la Mòmia.
Amb aquestes que un cop a la feixa veiem uns núvols no gaire engrescadors que ens envaeixen, i que entre una cosa i una altra, sens ha tirat el temps a sobre, doncs decidim de deixar la Valor per un altre dia, baixar al refugi de Sant Benet a fer un bon cafè amb llet, i baixar tranquilament cap al cotxe tot gaudint de les jovenetes guiris ( majors de 18, eh...) que trobem pel Monestir.



                                         


 Una molt bona jornada, on ens quedem amb la frase del dia:
" Si cada via que fem sortim per dalt, quan tindrem el plaer de repetirla per fer-la a vista?"
D'això a casa en diuen excuses del malalt...
Salut a tothom, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!!!

Via el Beicon del Dàtil

Aquest dissabte, tot i la mala predicció meteorològica, amb en Ricard quedem per acostar-nos a Montserrat, a veure si podem fer alguna cosa. Com deia en Guardiola, si ens llevem ben d'hora, ben d'hora, potser encara fotarem algo.... Dit i fet. A quarts de nou entrem al bar, on ja hi trobem una colla de Pureta's que són més puntuals que nosaltres. La fem petar una estona, esmorzem i cap a Agulles falta gent. Tenim la via escollida, però a mida que ens hi apropem, el vent glaçat, ens fa desistir i canviar de plans. Collons, sense ressenyes, i fent ús de la poca ( o nul.la ) memòria que tenim, recordem haver vist una filera de parabolts nous al Dàtil. La idea, després d'improvitzar era fer aquesta i després la Jimmy Jazz, però al final....

Arribem a peu de via. Deixem les motxilles, i ens hi posem. Intentem tot el que podem en lliure, i de fet, surt tot, menys un pas on hi fem A0. Collons quin llarg més guapo!!! D'aquells que arribes a la R amb un mal de puntes de peus que flipes!!!!!!! Entre el fred que fot, i lo que hi has d'apretar....

Amb en Ricard, coincidim en que sería 6b i un pas d'Ao que no hem sabut treure en lliure. El llarg està molt ben equipat amb parabolts.

A partir d'aquí, la via fa un tomb... Trobem tres parabolts seguits sortint de la R, i un altre a la quinta punyeta abans d'arribar al cim. No hem sapigut veure cap R més tret d'unes antigues que trobem de pas, i amb 60 metres de corda arribem al cim.

Bé, una mica abans del cim....

Fa un fort vent glaçat al cim, i amb prou feines ens escoltem entre nosaltres. A part s'ha tapat de mala manera, i el tema apunta a que plourà. Decidim de marxar i donar la jornada per acabada.

Arribem a peu de via per recollir els trastets i un parell de cordades de companys s'hi posa pujant com Déu mana, amb estreps, i sense patir cap mica... I és que cadascu puja com vol!!!!!!!!!! En definitiva, una jornada que ens ha deixat amb més ganes d'escalar, però que en el fons, ens ha deixat disfrutar d'un cim que encara no havíem assolit mai.

Tornem al bar, que en el fons és on s'hi està més bé, i allà ens hi trobem en Joan Asín amb una colla, on comentem la jornada.
Apa, salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!!!

Via integral Puerta de la Roca + nova via "Segur que és per aquí?" a la Plantació

Aquest dissabte ens trobem amb en Ricard per anar a fer una via que ja ens voltava pel cap des de fa dies. Per sorpresa nostra, coincidim al bar amb en Josep i la Tere, que marxen a fer la Teresina, i esmorzem plegats fent-la petar una estona. Un cop ben tips, amb en Ricard, agafem el camí del Clot de la Mònica i cap a la Plantació falta gent. La intenció es posar-nos a la integral Puerta de la Roca.

Només hi hem estat un cop a la Plantació, i per intuïció, arribem a peu de via. Tal i com havíem llegit el peu de via era brut,  i la roca, plena de molsa doncs no es veu massa bona, però segur que més amunt millora... Tampoc veiem cap assegurança, però com havíem llegit que n'hi ha poques... Res,  que ens hi fotem i anar fent metres anem veient que la via no es repeteix massa, per no dir gens... Posem algun friend, i seguim... portem cap a una trentena de metres i res... collons, em sembla que l'hem liat.... arribem a un ressalt vertical, posem un friend que queda mig bé, i amb un cop de gas ens posem al cim de l'agulla que queda just a sota de la Roca de Sant Martí, (just on comença la integral Puerta de la Roca) amb una sola tirada d'uns 40-45 metres amb una dificultat força mantinguda d'entre el IV/IV+, amb uns possibles passos de V a l'últim ressalt.... sense comentaris. Hem obert la nostra primera via "clean" que en diuen, només amb algun friend, i fent la reunió cimera a una savina. Aquesta via la bategem amb el nom " Segur que és per aquí?" i sincerament, no crec que es repeteixi gaire, a no ser que alguns altres iluminats com nosaltres s'equivoquin i s'hi tornin a posar, que ves a saber si no és el cas....

Un cop al peu de via de la bona integral Puerta de la Roca, ens adonem de l'error comès... i ens hi posem decidits. La via puja en dos llargs al cim de la roca de Sant Martí, i posteriorment, amb tres més la roca de Sant Cugat.

Direm que a grans trets és una via per a disfrutar-hi de valent, tot i que la distància entre assegurances ens fa anar ben atents en tot moment.

 A la segona tirada, del tram de la roca de Sant Cugat direm que és on trobem els passos mé durs i obligats de la via, on t'hi jugues una bona galeta. Aquí, hi ha un tram amb les assegurances molt distants, on hi és complicada l'autoprotecció, i et fa posar els nervis a flor de pell.

També a l'inici de la tercera, amb un sostret només sortir de la R, hi trobem uns passos prou durs, tot i que hi trobem més bon cantell.

La roca és de primera qualitat en gran part de la via, i ens permet d'autoassegurar-nos prou bé. Nosaltres hem passat amb 8 o 10 exprés, joc d'aliens  i de Camalots fins al 2, i R. Una via molt recomanable, on en gran part hi hem trobat uns cantells que en més d'un dia enyorarem!!!!

Avui, amb la calor que feia, ja ens hem adonat que no trigarem gaire a estrenar la cara nord, que amb aquest solet que fa, ja hi ha estones en que l'ombra s'agraeix.

Apa, salut a tothom, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!!!!