dilluns, 28 de desembre del 2015

Via del Quatre a la Roca dels Arcs

Dies enrera quan varem anar a la Rampes invertides amb en Toni, quan tornavem amb el cotxe ens miravem ressenyes de quines vies podiem intentar fer a la Roca dels Arcs. Va venir a les nostres mans la via del Quatre, i el cuquet no ha marxat fins que el següent dia que hem coincidit hem decidit d'anar a mirar si ens en sortim.

                                       

Primer de tot, donem les gràcies a l'Edunz de Rocaineu per fer aquesta ressenya tan detallada del que ens anirem trobant durant la via. Ressenya totalment recomanable per a no encigalar-se més del just i necessari. L'hem posat aquí també per si algú com nosaltres es decideix a anar-hi.


Així doncs, ahir, i després de les típiques fartaneres nadalenques i amb els torrons i la carnassa al ventre ens trobem amb en Toni, en David, i un servidor per anar a veure què tal ens va aquest viot que puja serpentejant per tota la part central de la Roca dels Arcs.



La via comença just a l'esquerra de la Chica del Martini, en una evident fisureta que puja en diagonal a l'esquerra. No anirem explicant llarg per llarg ni pas per pas la via ni molt menys, però si que direm el que creièm que pot ser interessant o si més no per anar-hi en compte. 



El segon llarg és el més difícil i amb diferència, però força equipat i no en el que hi ha més compromís. En artificial s'hi pot passar mig dignament als passos més durs, però s'hi ha d'apretar i molt, i sobretot anar en compte com es passen les cordes si no es vol arribar a la reunió tibant molt més del compte.

                             

A partir d'aquesta R2, la resta de reunions les farem a les R de la veïna Chica del Martini, ja que estan a tocar de les de la del Quatre i amb parabolts. A partir del tercer llarg ja veièm com anirà la via. Flanquejar constantment cap aquí i cap allà buscant el que sembla més assequible (que no vol dir fàcil...) per a passar i amb un equipament escàs que fa equipar en gran part la resta de la via.

                             

El llarg 3 comença amb un flanqueig a dretes per superar un sostret i tornar a esquerres a la vertical de la reunió. Aquí molt en compte per al flanqueig que li queda al que puji de segon, ja que el pas li queda desprotegit i amb un possible fregament de cordes no gaire maco en cas de caiguda. La resta de llarg, brutal de guapo.

                             

El quart llarg, nova diagonal a esquerres fineta, i ressalt amb possible caiguda a repisa en cas de no encertar la seqüencia de bons cantells. Després anar fent fins la reunió.

                             

Al cinquè llarg superem un nou sostret més facilet, també lleig en cas de caiguda, i deprés pugem en tendència a dretes. Per entrar a la reunió ho fem per els últims passos del llarg de la Chica del Martini, més ben protegits amb dos parabolts que no pas un parell de metres a l'esquerra amb un únic cap de burí que protegeix en cas de passar per la del Quatre. I en compte que s'hi ha d'apretar i de valent en aquest tram.

                             

Sens està fent tard, i encara ens queden un parell de tirades. D' aquí en amunt, pugem en tendència a dretes i per terreny prou assequible, però a equipar, anem progressant fins a la reunió de la veïna El Señor de los Bordillos, i d'aquí, a buscar l'últim llarg del Musical Express per a sortir per la feixa.

                             

Deunidó com les gasten aquetses vies! Arribem a dalt ben contents i cansats, i ara ja mirant altres vies que novament ens treuran la son. Una bona via per a finalitzar l'any com Déu mana!




Apa, salut i fins a la pròxima!!
Ah, i molt bon any nou a tothom!!!

 
 
 


 

Via Premeditacion, alevosia y nocturnidad al Cap del Guerrer

Aquests dies de festes, entre fartanera i fartanera encara hem pogut fer alguna escapadeta. En una d'aquestes matinals, amb la Cristina varem decidir d' acostar-nos fins a Agulles, concretament al Cap del Guerrer que encara mai li havíem trepitjat el cim i per aquesta via.

                                 

Passejadeta tranquila fins a peu de via i amb aquesta meteo tenim el solet assegurat a partir de que superem l'ombra dels arbres. De seguida veièm l'inici de la via amb el primer ressalt amb parabolt i assegurança antiga.

                               

La via es troba assegurada amb l'equipament antic, alternats amb espits i algun parabolt als passos més durs. Les R amb parabolts. Nosaltres hi hem colocat algun friend, tot i que prescindibles, però com que els portàvem i sóm xapoutot...

                               

S'ha d'escalar entre assegurances quan la dificultat no obliga molt, i tot i que els passos durs estan ben protegits, hi ha alguna sortideta en lliure de les que posen les piles.

                                

La roca hi és bona, a trams amb molt bon cantell i a trams amb aquella típica escalada de finura d'Agulles. Baja, una petita joieta oblidada que no sabem el perquè no es repeteix gaire.

                                

Un cop al cim, la vista espectacular de la muntanya màgica, amb un solet primaveral de primera, i aquella tranquilitat que tant ens agrada.


Un ràpel de 30m pel costat nord ens deixa a terra, i corriolet avall cap al cotxe que encara ens espera una altra fartanera amb la familia.

                             
   
 
 Salut i fins la pròxima!

 
 
   

diumenge, 20 de desembre del 2015

Vies Aresta Brucs a les Bessones Superior i Inferior

 Segurament serà l'última escalada de l'any (fa de mal dir...) i el divendres el whatsApp treu fum per decidir on anem i quina o quines vies farem. Però al final imprevistos i compromisos diversos fa que tornem a ser en Ricard i jo. Decidim deixar de banda les expedicions allunyades per un altre dia i quedem que anirem a Montserrat sense saber ben bé on anirem a parar. 

Al cotxe li proposo a en Ricard fer l'Aresta Brucs de la Bessona Inferior i per si no en ni hagués prou amb la fama que té la via em diu que ha abandonat dues vegades del primer buril... avui cagarem vinagre...

                                               

Al bar de l'Anna on tan bé ens tracten se'ns afegeixen en Josep, el seu nano i un amic que aniran a la ferrada de les Dames.

El dia és esplèndid, bona temperatura, sense núvols ni aire, perfecte pel nostre objectiu.

Per no perdre el costum a l'aproximació afegim un quart d'hora de patejada perquè ens confonem de canal... com si no hi haguéssim estat mai... 



                                       

Comença en Ricard com sempre, i més avui que té comptes pendents amb el primer llarg. El pas clau està en superar una panxeta just després de la petita bauma on hi ha la primera assegurança. Després navegació i escalada de finura, amb bona roca i preses petites. 

El segon llarg és més difícil, per ser més vertical, amb preses encara més petites i algun lloc on els peus són justos. Però està molt ben assegurat on és més complicat, doncs quan la van obrir es feia en artificial.


                                       

El tercer llarg torna a tenir un pas tonto per superar una altra bauma però està millor assegurat que el primer i ràpid en Ricard ja és a la tercera reunió. El darrer llarg el fem com gairebé tothom per l'Aromes. Comença amb una seqüència amb lleuger desplom però amb molt bons còdols i forats que surt en lliure però que si cal es pot fer en A0.


                                       

No són ni la una i ja som a terra (amb dues hores hem fet la via i rapelat). La via és preciosa i et deixa amb sensació d'haver escalat, i molt, tot i tenir escassos 100 metres però a l'hora que és no podem marxar cap al bar encara. El més fàcil seria fer l'Aresta Brucs de l'Agulla de l'Arbret però com sempre hi ha un parell de cordades, i després de fer un cop d'ull a la ressenya pel mòbil decidim anar a l'altra bessona.


                                       

La veritat és que no teníem ni p.... idea de per on anava la via i tornem a cagar-la en l'aproximació. Últimament caminem més que no pas escalem... 

Però bé, ja som a peu de via a punt de fer una altra Aresta Brucs. Aquesta d'aresta brucs només en té el nom perquè va per tot arreu de l'agulla menys per l'esperó sud (que resol la “Hay algo aquí que va mal”).


                                               

El primer llarg és cutre, amb roca dolenta, ple de sorra, matolls i pedres soltes, però per sort ara n'hi ha menys perquè en Ricard m'ho ha anat fotent tot a sobre mentre pujava. 

El grau de les vies és una d'aquestes coses que fot gràcia. Algunes ressenyes al primer llarg li posen III+. Coincidim en que hem fet V+ més fàcils. Reunió uns metres a la dreta de la canal del primer llarg amb un parabolt lluent i quatre relíquies que fan angunia. La segona tirada flanqueja cap a la dreta fins arribar a una bauma encarada al sud-est. En la part horitzontal del llarg hi ha bona presa però la roca és dubtosa en algun punt i anem txapant un parell de reunions que trobem. La part més bona és el petit mur fins a la reunió, amb molt bones preses i molt vertical.



Si la primera reunió feia por la segona ja és per plorar... i més si et planteges fer-la servir per rapelar. Ens plantejàvem baixar perquè ens costava veure les assegurances del tercer llarg, que els humans fem en gran part en artificial. Però després d'una estona veiem la línia, primer amb tendència a la dreta i seguidament clarament a l'esquerra. La primera assegurança torna a ser un parabolt nou però la resta són nombroses peces amb poca esperança de vida. Menció especial per una pitonissa en una llastra que no sé ni com s'aguanta i un parell de burils on no entren els mosquetons. No em vull ni imaginar un dels germans Cerdà fotent castanyes amb un martell per fer entrar el clau i l'altre mirant-s'ho just a sota de la llastra des de la reunió...


                          

Últim llarg senzill però amb roca molt delicada i poques assegurances. No badeu perquè us jugueu l'hòstia del dia. 

Ràpel fins a peu de l'Agulla de l'Arbret que encara sembla la Rambla i cap al bar. Hem despedit l'any com es mereix. 


                          
  
 
Apa, salut, bon Nadal, i fins a la pròxima!
 

 
   
 



diumenge, 13 de desembre del 2015

Via Rampes Invertides a la Roca dels Arcs


Dies enrera quedem amb en Toni per anar cap a Vilanova de Meià. A la Roca dels Arcs ja hi tenim un bon grapat de vies fetes, bàsicament les més assequibles (que no vol dir fàcils...), i ara ja toca escollir-ne alguna d'on s'hi ha d'apretar una mica més, i l'escollida va ser la Rampes Invertides.


Al Cirera ens saludem amb en Joan Wenceslao i la seva companya de cordada, que precisament també van a la mateixa via, i que anirem compartint reunions i xerrades durant la via.

                                

Pel que fa a la via direm primer de tot que és un viot guapo, guapo, on s'hi ha de tibar a cadascún dels seus llargs. Es diu que està molt polida, però nosaltres no ho hem cregut així, i no és per portar la contrària a la resta de comunitat d'escaladors eh! No hem trobat cap pas d'aquells que no es pugui fer degut a la patinamenta de la roca, però sobre opinions no hi ha res a dir....


El primer llarg ja ensenya el que ens espera per endavant. Un primer pas on apretar de valent i d'aquí en amunt, molta verticalitat, bon cantell, braços inflats, i fins la reunió. A l'entrada de la reunió la cosa s'afina una mica, i si hi sumem la petamenta de braços doncs arribem tous, tous a la R. Collons amb els V+...

  

La segona tirada potser és la més física. Només sortir ja demostra com són els 6a's de per aquí, i un cop arribes sota el desplom més marcat, allà ho acaba de demostrar. Aquí si que hi ha uns passos on s'hi ha de tibar de valent. De fet cada llarg demana lo seu, i en el tercer i el quart hi trobem més del mateix.

    

Pel que fa a l'equipament, la via està equipada tot i que s'hi ha d'escalar. On la cosa s'enmerda, està protegit, tot i que amb cert aire, que et fa escalar si o si. A la que la cosa es tranquilitza, i pels dos últims llargs, desapareix l'equipament i millor portar un grapat de friends. Les reunions són rapelables.

                                   

Un cop al cim, com sempre, ben contents gaudint del paisatge, i ràpid cap al bar a per la birra que avui ens l'hem ben guanyat.


 
 
Salut i fins a la pròxima!



 

 

dijous, 10 de desembre del 2015

Via Griviola Bella al Montgròs

La Griviola Bella és una de tantes vies de Montserrat que tot i no tenir un grau en lliure difícil sobre el paper, no saps ben bé què tenen (de fet si que ho saps) que fa que la nit abans costi agafar el son. Estava en cartera des de feia temps però les restriccions i la calor fan que l’època bona per atacar-la sigui una mica limitada. Cal afegir-hi que l’aproximació es miri com es miri i tant si fa des del sud com des del nord sigui una pallissa considerable, més si fas com nosaltres i des de Santa Cecilia agafes el camí equivocat i pateges 20 minuts addicionals de pujada...



Però bé, al cap d’una hora ja som a la Canal del Migdia i ja encarem “el camí” (entre cometes perquè hem hagut de fer el senglar pel mig del bosc) fins a peu de via. Mentre ens esbatussem amb el sotabosc trobem una cordada de Manresa amb les mateixes intencions que nosaltres. Amablement ens cedeixen es pas veient que nosaltres som dos i d’entrada anirem més a l’idea (ideia sona més bé però escrit fa mal als ulls).



                           

Per no perdre el costum en Ricard comença el primer llarg que tot i no ser difícil és cabron perquè la roca no és gaire bona i fins que no arribes al parabolt que et fa canviar de paret només ets pots assegurar amb un alzina i algun matoll.

El segon llarg és un festival i el millor de la via. Comença per una placa molt vertical, amb preses que tot i que en general són petites són molt bones i a més les assegurances estan molt juntes. A mitja tirada perd una mica de verticalitat, i a proporció que progresses més còmodament les expansions és van distanciant. El més curiós és que tot i que quan entres a la canal/diedre el llarg es torna a posar dret, els parabolts segueixen allunyant. A més de mans i peus aquí també cal fer treballar el cervell. Per mi la part més exigent i obligada de la via (junt a la part del mig del tercer llarg), mostra d’això és un maillon just abans de “l’aleje” més mal parit. A partir d’aquí venen dos bons llargs seguint la canal amb grau més moderat però poc assegurats i on cal escalar tranquil, doncs no hi ha fissura i és fa difícil col·locar trastos.



Arribem ja a l’impressionant bauma, on bona part de les cabres de Montserrat deuen tenir instal·lada la residència d’hivern (sembla un femer). Ja només queden tres tirades que amb prou feines arriben a quart grau però netes de metall i on s’ha de mirar de posar alguna cosa per si les mosques.



La via ens ha agradat moltíssim i l’hem enllestit força ràpid. Ara bé, cal portar el 6a ben après i tenir clar que haurem d’assumir certa exposició especialment delicada en algun punt on l’escalada no és del tot fàcil. Quatre fotos de les vistes del cim i cap al bar a fer la cervesa que avui ens l’hem guanyat.



 Salut i fins a la pròxima!


dilluns, 7 de desembre del 2015

Via Son de la llarga al Pollegó Est

     
El pronòstic del temps és de núvols a primera hora sense pluja (en teoria...) i vent tot el dia de nord o nord-oest. El dia abans en Ramon diu que al final no pot venir i sembla que només serem dos.                           

                                 

Parlem amb en Ricard i tenim clar que ens hem d’encarar a l’est. A més a les 6 comença el Madrid-Barça (quin recital) i busquem una via curteta, que acaba sent la Son de la Llarga que li tenim ganes des de fa dies.



De camí al Bruc ja comença a ploure i el cel no és gaire prometedor. Com diria aquell de l’APM “de moment tot va malament”. Ja al bar de l’Anna deixa de ploure i hi ha força tranquil·litat fins que arriba un ramat de gent d’Arenys de Munt i rodalies per anar a fer esportiva a La Desdentegada. Va arribant més i més gent, i això ja comença a semblar El Corte Inglés el primer dia de rebaixes. Tothom comenta el mateix, assegurant que a partir de les 11 el cel s’obrirà i que cal esperar-se. Nosaltres estressats per la massificació, decidim cardar el camp i començar a tirar cap als Pollegons, que l’aproximació que ens espera no és curta.


                           

La via és molt i molt bona. A un primer llarg de tràmit que fem per la Sioux Party, el segueixen tres llargs de fissura espectaculars. El primer dels tres és el més exigent en grau, comença amb uns passos d’Ae amb uns spits una mica sospitosos per entrar a la fissura on comença el lliure que escalem en diedre o per la placa de l’esquerra segons convingui. El grau es manté en 6b i 6a+, però està ben assegurat, la roca és brutal i les regletes mosseguen prou com per refiar-se’n. Val la pena assegurar els últims metres del llarg, ja més fàcils però sense expansions. 


                           

El tercer llarg segueix alternant el diedre i la placa, ara havent de completar amb friends de totes mides i bagues les poques assegurances que hi ha. L’últim llarg no rebaixa en qualitat. Al principi hem d’anar empotrant la cama i el braç dret i es fa una mica incòmode autoassegurar-se, tot i que hi ha on posar peces. De seguida perd una mica de verticalitat i ja deixa pujar en diedre o per la placa de l’esquerra que segueix amb uns forats d’escàndol.



Dos ràppels i a terra. Just quan estem recuperant les cordes comença a ploure de nou, i comentem que segur que als que han esperat fins a les onze els ha agafat a mitja paret.


                                   

Totalment recomanable, ràpida i ben assegurada on el grau és més exigent. Guardeu-la per algun dia d’hivern que no sapigueu on anar.

 
      

dissabte, 5 de desembre del 2015

Via Mosquitos al Mallo Visera

Un mes després de la primera expedició als Mallos tornem a ser aquí. L’Albert i la Cristina se’n van a la Chopper del Pisón, i jo amb en Ricard anem cap a la Visera amb l’ intenció de barallar-nos amb la Mosquitos.


La Visera ja és imponent quan la veus des de la distància però quan ets a peu de paret és quan et cauen els collons a terra. El desplom és brutal des dels primers metres, i va creixent amb l’alçada. De seguida ens posem darrera una altra cordada de catalans que afortunadament (per nosaltres) van a la Directa a La Visera que comparteix amb la Mosquitos el primer llarg i part del segon. Si de cas aquesta la deixarem per quan siguem grans... (em sembla que hi ha un llarg de 7a+). Com sempre en Ricard comença, encarant el primer dels 4 llargs de fissura. Són uns llargs espectaculars, ben equipats i per disfrutar, mantinguts entre el V i el V+, amb algun pas de 6a. “Cantos” d’escàndol i desplom continu, amb preses força llimades que molesten especialment pels peus, tot i que t’hi vas acostumant i gairebé deixes de notar-ho a mesura que vas guanyant metres.


                             

Progressem sense masses problemes, ens anem relaxant després del canguelo inicial, i fins i tot badem amb el que fan al voltant: Tenim la sort de compartir la paret amb forces cordades amb les que anem avançant alhora, i cau la baba en veure’ls pujar per la Zulu Demente, la Zuzen o La Directa; potser algun dia... Però a partir de la quarta reunió la cosa es complica. El 5è llarg és brutal, un flanqueig de 6a amb molt bona presa, desplom i on les assegurances no es toquen. Jo el disfruto molt de segon i sense adonar-me’n ja sóc a dalt del Trono al costat d’en Ricard, que diu que de primer ha arribat tremolant a la reunió.


                             

En el 6è llarg el festival segueix a l’alça. Els primers metres són exigents i desplomats, però amb molt bona presa. Els problemes arriben en el primer bombo. Típic de Riglos, hi arribo amb els braços com xoriços i sembla que es van oblidar de posar-hi els cantells. Al segon bombo ja no hi veig color... pas d’A1 des d’un friend i finalment l’assegurança de sobre queda xapada després de suar sang i llàgrimes. 


                             

La següent tirada comença superant un altre sostret, una mica més fàcil que els anteriors però que tampoc és de regal. Un cop superat, tranquil·litat fins al cim.



   La via és lògica i boníssima, si no l’heu fet aneu-hi abans que sembli de marbre. Nosaltres ja anem pensant en nous projectes en aquest racó de cara a la primavera, conscients de que haurem de portar les piles ben carregades...
Salut i fins a la pròxima!