Via Marinada a la Pelada

Aquest dissabte, els xapoutot decidim d'arribar-nos a la zona d'Agulles. Erem en Josep, en Ramon, en Ricard, en Jaume, en Roberto, i jo. La via escollida era la Marinada, a la Pelada. De la via no hem trobat ressenyes ni res, o sigui que tot el que posem és purament orientatiu i decidit entre nosaltres. Si algu l'ha fet i creu que anem errats en alguna cosa, que ho digui. Doncs per arribar a peu de via, agafem el camí que des de can Maçana ens porta fins al coll de les Portelles, però un pèl abans d'arribar a la roca del stop, s'intueix una canal que puja a mà esquerra. L'agafem, i per corriol traçat i després de fer una grimpadeta per una placa, continuem fins a peu de paret per una canal. La paret és la de la dreta, i l'inici de la via, un pèl a la dreta fins a trobar el primer parabolt. De fet és l'única via que es veu a la paret. A la foto de sobre, es veu la paret des del camí cap al coll de les portelles, i la via seguiria més o menys la linia que marca l'aresta de la roca del davant. Suposo que ara ja esteu del tot liats, o sigui que anem-hi de cara!!!!

La via està equipada amb parabolts, i ben assegurada. Però s'ha de vigilar molt amb la roca, ja que està molt trencada, i dona sensació d'inseguretat. Creiem que és una via poc repetida, ja que treiem molta pedra trencada. El Ll1, diriem que són uns 25 o 30 mts. en què el pas més xungo està en pujar un bombo que fa la roca. Podrien ser un parell de passos de 6b, i la resta del llarg és finet però es deixa fer. A sobre, en Ricard al Ll1.
El Ll2 fa una mica de flanqueig cap a l'esquerra per esquivar unes llastres que es veuen molt trencades, i un cop passades, vertical amunt fina a l'inici del desplom del proper llarg. Aquest llarg, fa uns 15mts i creiem que no passa de V. A sobre jo al Ll2. A sota en Roberto i en Ricard iniciant-lo, i en Jaume arribant a la R1.
El Ll3, és el "canyón" de la via. Un desplom mantingut de bolos i bústies gegants, en el que gastes piles pas a pas!!! És genial!!! farà uns 30mts i trobem la reunió a uns 5 mts del cim. Nosaltres li posem un 6a+, no per la dificultat, sinó per la continuitat que té. Realment molt guapo!!
A sobre en Ricard iniciant el LL3.
En Jaume, en Ramon i en Josep a la R1.

En Roberto, després de passar el tram desplomat del Ll3, i part de la tropa al darrera mirant-ho.

Un cop al cim, foto de grup, i a gaudir de les vistes. Observem una cordada al cim de la Portella Gran. En aquesta zona, regna la tranquilitat!! I com que no era molt tard, de baixada fem una via d'esportiva a la roca del Stop. Segons ressenyes que em trobat, la graduen com a 6a, però deu ni do, doncs quin 6a. Finet, finet!!!! I a més amb burils rovellats que no vegis!!!!! A sota, en Ricard fotent-li canya al 6a.
En definitiva, una via molt guapa, tot i ser curta, ideal per una matinal. Carai, quin rodolí!!!
Salut a tothom, i recordeu de passar per l'ombra!!!!!

Sant Llorenç del Munt, intent de via estenalles i via la que faltava

Aquest dissabte, només erem en Josep, en Ricard, i jo. Ens dirigim cap a Sant Llorenç del Munt, i més concretament a la Paret de la Falconera. L'aproximació és molt curta i no té pèrdua. Es deixa el cotxe uns quants revolts més avall del coll d'estenalles, al costat esquerra d'un revolt molt marcat a la dreta. Des del pàrking, seguim per camí passant per l'esquerra d'una agulla fins arribar a un bosquet on s'insinua un corriolet que baixa per una canal. L'agafem i un tros avall, flanquegem cap a l'esquerra on trobem una canal equipada amb cordes fixes. Del final de la canal cap a l'esquerra, ja comencem a veure les vies. Tot això en un quart d'hora més o menys. Doncs la via escollida era la Estenalles, que des del peu de via es veu un diedre molt marcat, amb spits i algun parabolt. A sobre en Ricard al Ll1.

De cop i volta, sentim a gemegar en Ricard que diu que el baixem corrent. Hi ha uns ruscos d'abelles ben bé dins la fisura del diedre, i el comencen a atacar. Per sort, és més lleuger que una mostela, i amb un plis plas baixa. Via fallida. Després de l'ensurt, ens dirigim més cap a l'esquerra on hi ha la via La que faltava. En Ricard, es posa al Ll1, i se'l treu amb una finura ja característica d'ell. Definitivament es treu l'espina de sobre!! (jejejeje). És un llarg finíssim on et trobes una mica de tot. Comences per una fisura, passes una panxa, i acabes per placa. Un llarg guapíssim però molt dur, ja que els parabolts tampoc es toquen l'un amb l'altre, tot i estar molt ben assegurat. A sobre en Ricard al Ll1.
El Ll2, és força més tranquilet. Comença amb un flanqueig cap a la dreta, per anar a buscar una espècie de diedret, passes alguna panxeta i després tornes a flanquejar cap a la dreta per passar una altra panxa. Aquí, la presa ja és més generosa, recordant una mica a Gorros. A sobre, jo al Ll2, i a sota en Josep i en Ricard. (Sembla que facin escalada sincronitzada!!)
Des de la R2, es pot veure una tirolina que et porta a l'altre pany de paret. Potser fa uns 10 mts. de llarg, però la veritat és que no es veu en molt bon estat. Els dos se la miren de reull, però en Josep segueix per la mateixa via. A sota en Josep iniciant el Ll3, i al fons la tirolina.
El Ll3, segueix la mateixa tònica que el segon, fins just abans de la reunió on trobem una panxa molt fina i una mica puta! A sota, en Josep al pas de la panxa (la seva no, eh!!!).
I com no, un cop assegurats per dalt, ell ho havia de fer. Tenia de passar la tirolina!! S'ha de remar un colló, ja que està molt destensada, i per anar bé, reequipar-la tota. La corda està un pèl recremada, i els anclatges ...A sota, en Ricard a la tirolina.

La via, en general és molt vertical, i les assegurances ( parabolts del 10), justes per no passar por. Totes les reunions estan equipades per rapelar. A sota jo arribant a la R3 amb la tirolina per sota.
El Ll4 és el més senzill de tots. Comença flanquejant a l'esquerra, per seguir ja recte amunt. Es posa una savina, i s'agafa un corriolet que et porta a una altre placa que en diagonal ja et puja fins dalt. Es fa reunió en un arbre. A sota en Ricard iniciant el Ll4.
En aquesta reunió varem trobar mig premi. Un peu de gat que vam deixar lligat a una branca.
I ja opcional, es pot pujar fins al cim per darrera amb una grimpada. Des d'aquí, es veu clarament el camí de retorn cap el cotxe, basicament perquè es veu el cotxe!! A sota, els Xapoutot al cim degustant unes galetones i unes barretes que no vegis!!!!
Una via molt recomanable, i que té la màxima dificultat amb diferència al Ll1.

Salut a tothom i recordeu de passar per l'ombra!!!!

Agulla Dibona

Aquest pont de la diada, amb la tropa ens varem arribar fins al massís dels Ecrins. L'objectiu, l'Agulla Dibona. És una agulla que realment enamora a la vista. Erem en Jaume, en Gerard, en Ricard, la Isabel, en Dani i jo. Un cop aparcada la furgo al poble de Les Etages, s'agafa el caminet que marca cap al Refugi de Sorreiller. Són uns 1200 mts, de desnivell que deu ni do. Carregats amb tot l'arsenal tirem amunt, i a la que creuem un pont de fusta, ja veiem l'agulla ( foto superior). El refugi està just al peu de l'agulla.
La via que voliem fer, és la combinada Madier-Berthet-Boell, però una tempesta nocturna deixa la paret ben molla, i al matí, la Martina ( la guarda del refugi ), ens recomana que tal i com està el pati anem per la Voie du Nain ( via del Nan ) que està equipada amb parabolts i amb les reunions per rapelar. Aquesta via et deixa al coll de Clochetons, i a partir d'aquí ja puges al cim per la normal.
Seguint les indicacions donades per la Martina arribem a peu de via, i veiem que hi ha trams de la paret que regalimen, però decidim tirar amunt. La via consta de set llargs, però nosaltres en vàrem empalmar tres, i ens va sortir amb quatre llargs fins al coll. El Ll1, és una placa tombada que mica a mica es va posant dreta. Et trobes una reunió amb dos parabolts, però la vam saltar i empalmem el Ll2. Aquest és un pèl més dret, però amb canto per tot arreu. Amb l'unica cosa que s'havia de vigilar era amb mirar de no posar els peus als llocs molls per no relliscar. A l'entrada de la R2 hi ha un passet finet, però que surt bé. A sobre, recuperant a en Gerard i en Jaume i la segona cordada a punt de començar, i a sota en Dani començant la via.
Ens vam dividir en dues cordades de tres. En Gerard, en Jaume i jo, i en Ricard, en Dani i l'Isabel. Cal dir que a totes les reunions que varem fer, hi ha l'estatua d'un nan. A la foto de sota el nan de la R2.

Tot i que és una via bastant senzilla, els parabolts allunyen una mica, i amb els trams de roca molla que trobavem, s'havia de vigilar bastant. A partir d'aquí díriem que tret d'un passet del Ll3, tota la via té un grau de IV bastant mantingut fins al coll de Clochetons. A sota, en Gerard al Ll3.
A partir del coll, la cosa ja canvia. Es pot dir que deixem l'escalada paret, per l'escalada en cresta.
Primer fem un flanqueig per arribar a la bretxa Gunneng, i després amb dos llargs de corda s'arriba al cim.
El flanqueig, és molt aeri, i tot i no ser difícil, millor posar algun merlet per si de cas!!
Nosaltres, vam anar directes del coll fins a la R que hi ha a mitja cresta. La R està equipada per rapelar, i està situada un cop passat un diedre. En aquest tram, trobem algun pitó per assegurar-nos. abans de la R. A sota, en Jaume al diedre.

A partir del coll, cada cop hi ha més timba, i el paisatge és més impresionant. A sota, des de la R mirant en Dani i l'Isabel com fan el flanqueig.
El segon llarg de la grestan ens deixa a una altra R situada uns 10 mts abans del cim. En aquest tram també hi trobem algun pitó. A sota, en Jaume al Ll2 de la cresta, just a sota del cim.
Des de la R2, cal abançar uns metres per tocar el cim de veritat.
Aquí dalt, tot és molt dret!!! A sota l'Isabel i en Dani arribant a la R2, prop del cim.
El cim el vam tenir de fer per separat, ja que tots sis no hi podiem posar i ho varem fer de tres en tres. Al cim, no hi ha reunió, però es pot posar algun merlet.

A sobre en Jaume arribant al cim, i a sota, en Ricard al cim recupera a l'Isabel
Aquí ja regna la felicitat!!!!!!!!!! En Dani i l'Isabel,

en Ricard,
i en Gerard, en Jaume, i jo!!!!!!!!
Apa que no estavem contents ni res!!!!

Però ara tocava el descens. Primer desgrimpada fins a la R2 de la cresta, i després varem fer dos rapels, un des de cada R de la cresta. A sobre l'Isabel desgrimpant cap a la R2, i a sota, en Dani rapelant.
Un cop a la bretxa Gunneng, montem una corda fixa per fer el flanqueig més segur, i un cop fet el flanqueig, per tartera fins al refugi. A sota, en Gerard posant la corda fixa.
És una agulla preciosa, envoltada d'un paisatge meravellós. Realment quan la veus, t'impresiona.
El dissabte, ens vam llevar amb una forta nevada que ens va fer negar cualsevol altre activitat. O sigui que vam decidir de tirar avall. A sota, la foto de grup amb la Martina, de la qual mai oblidarem la seva simpatia i sobretot elseu somriure!!! Salut a tothom, i recordeu de passar per l'ombra!!!!!!!!!!!!!!!!

Via delle Bocchette Centrali

Aquest estiu, amb en Joan i en Toni, varem decidir d'anar a visitar el massís de Brenta. Des de feia temps que teniem ganes d'anar cap a Dolomites, i disfrutar del seu paisatge espectacular. Només hi varem poder estar un parell de dies per causes de la meteo, però els varem aprofitar de valent!! A sobre, els tres a la plaça de Madonna di Campiglio.
El primer dia vam decidir d'anar a fer un dels trams més macos de la Bocchette, el central. Cal dir que la Bocchette és una via ferrata, o camí equipat, que travessa tot el massís de Brenta. Al ser tant llarga, es pot dividir en varies jornades i dormir als refugis que hi ha situats al massís. A sobre, de camí cap al refugi Casinei.
Ens varem llevar ben d'hora per arribar amb el nostre propi cotxe, i no tenir d'agafar el bus, fins al refugi de Vallesinella, i d'allà començar a caminar primer en direcció al refugi Casinei, i després al refugi Brentei. A sobre, de camí entre el ref. Casinei i el ref. Brentei.
Des del refugi Brentei, ens dirigim cap al refugi Alimonta, i d'aquest fins al coll on comença el tram de la Bocchette Centrali. A sota, de camí entre el ref. Alimonta i el coll on comença la via.

En total, des del ref, Vallesinella fins al coll són uns 1200 mts. de desnivell, però que es fan molt bé, degut al bon camí i l'impresionant paisatge que ens envolta. La via comença per unes escales verticals que ens porten fins una cresteta. Seguint la cresta ens porta cap a una repisa que ens dirigeix cap a l'altre vessant del massís. A sobre, inici de la via, i a sota, passant per la repisa.
La via, generalment segueix terrasses molt vertiginoses que si no fos pel cable, de segur que no hi passariem tant alegres!! Cal dir que està quasi tota equipada amb cable, i dic quasi, perquè hi ha algun tram que no n`hi ha, però en el que disminueix el risc de caiguda.
El paisatge és espectacular des de l'inici de l'aproximació, passant a ser al.lucinant al tram de via!!! A estones sens posaven les boires enganxades a la paret, donant una sensació indescriptible!!
Seguint la via ens dirigim cap al peu del Campanile Basso. Com canvia aquesta muntanya d'una vessant a l'altre!!!

Al peu de Campanile, tornem a canviar de vessant, i per més terrasses arribem al coll de Brenta, on a través d'unes escales, baixem ja a peu pla i a tornar cap al cotxe.
Hi ha algun tram, on hi ha taulons que fan de pas. Realment fa una mica d'impressió!!
A sota ja baixant de la via.
A nosaltres ens va fer molt bon temps, però ens imaginavem que si per mala sort alguna tormenta agafa algú a mitja via, no vegis quina por, ja que amb tant de ferro per aquí i sense escapatòria possible....
Una via fantàstica i que s'ha de fer almenys un cop a la vida. Totalment recomanable. Salut a tothom, i recordeu de passar per l'ombra!!!!!!!