divendres, 30 de desembre del 2016

Vies Del Manyo i Poseidon a Roca Maura

 Aquests dies de festes, entre fartaneres i trobades familiars, amb la Cristina trobem un foradet i decidim d'aprofitar-lo per anar a escalar en un raconet on ella encara no hi ha estat mai, Roca Maura a l'Estartit. Decidim de començar per la via del Maño, i després en funció del temps i les ganes ja veurem si en fem una altra.


                                       
 
Un cop a peu de via ( nom i fletxa picats a la roca...) ens coneixem personalment amb un dels escaladors que ens seguim a internet amb el seu blog http://blocempotrat.blogspot.com.es/. Ell té totes les vies de la paret ressenyades al seu blog, i curiosament anàvem amb la seva informació. Després d'unes paraules amb ell i el seu company de cordada, cadascú a la feina, i amb la Cristina comencem la via. 
Al primer llarg ja veièm que tocarà apretar. A mig llarg trobem un ressaltet amb uns passos on s'hi ha de fotre una bona apretada. Estan ben protegits, però s'hi ha de donar el callo. Un llarg molt bonic.


                                     

El segon llarg puja amb uns passos molt bonics resseguint unes fisures on ens haurem d'autoprotegir, amb algun tram prou exigent, passem per una reunió que ens saltem i continuem per un tram de blocs a controlar fins a una feixa on trobem la R molt més comode. Si empalmem els dos llargs s'ha d'anar en compte amb el fregament de les cordes. Un altre llarg ben bonic.


                                      

El tercer llarg comença a esquerres per anar a buscar el sostret on hi ha el pas més dur de la via. Ho hem probat en lliure fins que els braços ens han dit prou. Són uns passets durs de decisió en plè desplom, on si t'ho pares a pensar ets pell... està protegit amb un parell de bolts, però en lliure està malparit igual sortint del segon, i en cas de caiguda tens la repisa a sota esperant. Amb un parell de passos pillant-nos a un camalot .4 i un .5 si no recordo malament, o un pas d'estreps d'un d'aquests es passa fins un bon canto per arribar a xapar el següent parabolt. A partir d'aquí, placa guapíssima a protegir també en gran part, amb uns passos per a disfrutar, i ja arribem al cim. 
En definitiva, una via que ens ha agradat molt. Prou exigent a trams, i que demana escalar, però que amb un joc de friends (aliens i camalots fins al 2), unes 15 cintes, l'estrep opcional, i R's, s'hi passa. El grau en lliure que marca la ressenya potser l'hem trobat una mica apretat, però això com sempre, fa de mal dir...


      
 
Baixem caminant, i amb 20 minutets tornem a ser a peu de paret. Ara toca fer la Poseidon, que vaig fer fot un grapat d'anys amb en Roger i l'Alba, i que recordo ben bonica també.


                                      

D'aquesta doncs direm que amb les cintes es passa prou bé, i que també és ben bonica d'escalar. Si en voleu la ressenya ja sabeu, aneu a l'oficina de turisme, que allà us la passaran per un parell d'€.


      
 
   Un cop al cim, per avui ja en tenim prou, i toca gaudir d'aquest paisatge que tenim en aquest bé de Déu de país en que vivim! 

 
          

Apa, salut i bones festes a tothom!


     
 

dijous, 15 de desembre del 2016

Vies Skipi al Setrill i UME al Cap del Guerrer

Aquest dia i després de molt de temps coincideixo amb en Toni i en Ricard per a sortir a fer alguna via amb ells. Aquest parell no han parat de trepar, i últimament s'han marcat uns viots que deunidó, així que de ben segur que tocarà apretar les dents. Hem de tornar d'hora, i finalment ens decantem per anar a Agulles a probar un parell de vietes.


                                    

La primera és la Skipi al Setrill. No en tenim massa referències, la de la guia d'Agulles que la defineix com a "Escalada d'essència esportiva i molt ambient.... i equipada", i la de http://blocempotrat.blogspot.com.es/2016/02/skipi-al-setrill.html ( un bon blog amb un criteri més que correcte per a nosaltres a l'hora de piar, i que es fot un fart d'escalar arrèu que a molts ens agradaría!!!) i al cual un cop feta la via hi estem totalment d'acord.


       

A nosaltres ens ha semblat una bona via de placa, on els trams amb més dificultat estan ben protegits, i allà on no apreta tant s'hi ha d'escalar i molt entre les assegurances, de fet hi ha trams que ni es veuen, i t'has de fiar del dibuix de la guia. Potser no és exposada, però s'ha d'estar avesat a escalar amb 6a/6a+ d'aquells de finura, amb bona roca però amb algun punt de tenir-hi fe, i amb aquella comoditat que no et faci pensar on tens les assegurances. 


                                   

La via ens ha portat més estona de la prevista, i la segona que teníem pensat de fer la canviem per una altra a priori més ràpida, la UME al Cap del Guerrer, que també ens queda relativament a la vora i no hem fet cap dels tres.


                                   

Aquesta, tret d'un passet més encabronat que uns fem amb estreps i altres en lliure per la dreta al Ll1, en general de dificultat amable i equipada per a disfrutar escalant sense preocupacions, i més venint d'on venim...

                                   

Suposem que ha de ser una de les repetides d'Agulles, mèrits en té per a ser-ho. Així doncs ja tenim la feina feta i un bon dia d'escalada a la saca, amb un parell de vies de concepte ben diferent però ben guapes les dues només de per estar on són.


                                   
 
 Apa, salut i fins a la pròxima!
 
 
 

dilluns, 12 de desembre del 2016

Via Rosaura als Plecs del Llibre


Feia dies que teníem ganes de fer aquesta via i al final vàrem trobar el moment aprofitant que és ideal per l'hivern si el dia és bo. Ens feia por trobar gent en els dos primers llargs que comparteix amb la Directa Sagitari que ha estat recentment restaurada i ha atret algunes cordades els últims caps de setmana. Finalment no ha estat així i estem més sols que la una a peu de via mirant cap amunt on es veuen forces assegurances.


                                  


El primer llarg segurament és el més exigent en grau però com dèiem està força assegurat alternant parabolts nous (diria que del 8) i peces velles, algunes amb millor conservació que d'altres. La segona tirada també compartida amb la via veïna ja té menys assegurances i és en bona part en flanqueig en algun punt bastant fi. La part final la marquen de IV però no la trobem senzilla.


                                  


A partir d'aquí ja deixem enrere les expansions noves de la restauració de la Directa i ens hem de mentalitzar per trobar menys assegurances en els trams d'escalada en lliure (no en l'artificial original) i en pitjor estat. El tercer llarg no té massa complicació i alternem lliure i artificial. El quart i sobretot el cinquè són segurament els més exposats. Ressegueixen la fissura sovint amb roca dubtosa o dolenta, amb equipament bàsicament de claus també dubtosos i a completar amb friends i tascons allà on es deixa (no sempre és fàcil fer-ho). Destacar que el famós pas de sortida de la quarta tirada en artificial el fem des d'un tascó que queda a caldo, i no amb l'alien groc com es comenta a altres piulades.


                                  

Ja només queda l'últim llarg compartit amb l'Arcarons, sortint amb un pas de pedal i després fàcil però només amb un pitó fins al cim. 



                                  

La reunió de cim s'ha de fer en una arrel morta i per això l'enganxem amb un reenviament molt allargat amb el ràpel que queda a la cara oest. Ara a crestejar pels plecs a pèl fins arribar a un arbre des d'on rapelem cap al sud amb doble corda i cap al bar que ens ho hem guanyat.


                                  

La via és bona i no creiem que obligui més de 6a, tot i que s'ha d'estar habituat a escalar en aquest grau amb roca millorable i posant assegurances, que sovint no queden tant bé com voldríem. 


                                  

Apa, salut i fins a la pròxima!!!

 
 
   
 
 

diumenge, 11 de desembre del 2016

Via Normal del Puro a Riglos

Com a tants escaladors, Riglos és un indret que ens fascina, i per això mirem d'acostar-nos-hi una o dues vegades l'any per fer alguna de les poques vies que queden al nostre abast. Una superclàssica pendent era la Normal del Puro i amb en Ricard i en Ramon aconseguim quadrar un cap de setmana amb bon pronòstic meteorològic per anar-hi.



En els mallos grans no hi ha vies senzilles i aquesta no és una excepció. Ens decidim a entrar per la Directa doncs pels comentaris que trobem a la xarxa la original és més exposada i menys atractiva, i total, tot i ser més vertical la variant escollida tot just són dos llargs de V grau.... quan arribem a peu de via quedem una mica acollonits per la verticalitat i fins i tot desplom que hi trobem.



Són dos llargs molt disfrutons, amb diedres típics de la zona, tiessos, amb bona presa, sovint roma, i amb una pulimenta considerable, que en tot i així no els desmereix. Estan equipats, tot i que amb aire entre parabolts i els friends són un bon complement en algun punt.



La tercera tirada és un flanqueig amb una sortida de reunió superant un bombo també típic i dur que pels que van de segons pot suposar un bon pèndol en cas de caiguda. La quarta entra ja a la xemeneia amb el Pisón, superant un desplom que diuen que és 6a (sembla força més) però que no és obligat. Seguidament ve un llarg de molts metres per recórrer tota la xemeneia fins al coll. No és difícil però en alguns punts la roca està molt llimada i dóna poca confiança. Val la pena completar les assegurances amb algun friend mitjà.



Aquí ja comencen els tres llargs que ens duran al cim del Puro per la cara est. Són verticals i a estones desplomades, amb algunes panxes difícils de superar... qui hagi escalat a Riglos sabrà perfectament del que parlo.



Fem reunió d'esquena al Pisón i arribem al cim per un passamà de cable. Ara quatre ràpels i cap al bar falta gent! Sembla mentida que els Brescós, Rabadá i Cintero haguessin pogut fer la primera l'any 53....



Apa, salut i fins a la pròxima!!!








dijous, 8 de desembre del 2016

Via Smoking a les Bagasses


La nostra intenció per aquest dissabte era anar a Montserrat per fer una que fa dies que ens la miràvem però no trobàvem el moment d´anar-hi, la via Rosaura als Plecs, però quan arriben al Bruc el cel está molt tapat i comença a ploure aixì que tornem a deixar-la per una millor ocasió. Decidim anar cap a terres de Lleida a veure com evoluciona el temps i poder aprofitar el dissabte. Esmorzant a Bellcaire ens decidim per anar a Terradets i intentar la via Smoking.



1ª tirada V  ----  Aquest llarg no és massa complicat i de seguida arribem a la R això sí ens deixa entreveure  que per aquí han passat unes cuantes generacions d´escaladors.



2ª tirada 6b ----  Crec que aquest llarg és el més obligat i selectiu de tots, amb uns passos durs sobre pressa petita i els peus que no hi ha manera que es quedin quiets en un lloc però en Toni desprès d´unes cuantes apretades i bufades  arriba a la segona R.



3ª tirada V ---  Segurament és el llarg més traquill de tots i no presenta més problema que el d'uns passos al mig amb la roca a controlar però res d´altre món.



4ª tirada 6a+ ---- Llarg molt xulo que no pots dubtar, on el més difícil està a la meitat de la tirada amb uns passos molt macos.



5ª tirada 6b ---- El recorregut original sortía cap a l´esquerra de la R però ara aquest llarg tira recte amunt ( els burills estan petats millor tirar pels bolts ).  Els primers metres d´aquest llarg pinten que tidrem que tornar a donar-ho tot però es deixan fer força bé, altre cosa és la placa que  ve després amb regletes petites i torno a no saber on possar els peus i això té les seves conseqüencies amb una caiguda per poder superar l´últim bolt. 




6ª tirada V --- Sortim flanquejant uns tres metres a la dreta per anar a buscar una fisura-diedre molt xula i sortim per un petit extraplom amb unes busties per disfrutar de valent.


7ª tirada IV --- Aquest és de tràmit per arribar a la falsa feixa i anar a buscar el camí de baixada. 



Agraïr la feina dels que vam renovar els cables de la falsa feixa que potser ja els hi feia falta.

Apa, salut i fins a la pròxima!!!






dilluns, 22 d’agost del 2016

Via La Que No Estava Oberta a l'Agulla de les Dues Puntes

Aquest dissabte quedem més d'hora del normal amb en Toni per anar a fer alguna vieta a Montserrat. Cap al migdia hauríem de ser a baix altre cop. Li proposo aquesta via que des de fa molt que estava a la llista, i que llegint per aquí i per allà doncs la deixen prou bé.


        

Així que agafem les nostres motxilletes, amb els trastets, la nostra AIGUA, i amunt que fa pujada!! Durant l'aproximació coincidim amb una cordada que es dirigeix cap a l'Anglada Cerdà de la Boleta Foradada. A priori havia de fer bo, tret d'alguna tempesta cap al vespre al Pirineu i Pre-Pirineu. Fins aquí tot normal, no?


                                                 

Portàvem un parell de ressenyes de la via, de les cuals aquesta la trobem un xic més detallada amb alguna petita diferència de com la vam trobar nosaltres. Direm que al Ll1 només hi vam saber veure un dels dos pitons que hi marca, i al Ll3 hi ha un espit que no està marcat un xic abans d'entrar a la R a la paret de la dreta, en un tram difícil d'assegurar i on sembla que s'hagi de desmuntar mitja paret al nostre pas...


                                        

Pel que fa a la via... la hem trobat exigent. Molt més del que ens pensàvem amb la informació que n'havíem llegit. Potser no tant per la dificultat, però si per la mala roca que hi trobem a trams on s'hi ha d'escalar si o si. Això fa que cada pas te'l miris i remiris bastant més, i escalis amb aquell apretament de cul constant. 

                                        

El Ll1 direm que és d'escalfament per a la resta de la via, i un xic diferent al que trobarem més endavant. Diedre d'anar fent i anar-s'ho mirant que es deixa protegir mig bé.
El Ll2 comença amb un curt flanqueig fins posar-nos a la vertical d'una fisura que puja recte amunt. Aquí uns passos en lliure mal parit amb roca dubtosa, que ens haurem d'autoprotegir prèviament amb friends grossets ( nosaltres i vam posar el Camalot 2 i el 3...), o fer-ho en A1 dels mateixos friends, ens permeten arribar a una baga lligada a una espècie de punxó clavat un xic més amunt que ens ajuda a sortir del tram més dur del llarg. Tot aquest equipament fot mitja por, i si hi sumem la mala qualitat de la roca i el tram sorrenc que tenim fins la R2 doncs no apuntarem aquest llarg a la llista dels macos que hem escalat a la vida.


                                        

Si el Ll2 no el posem a la llista, el Ll3 menys. Roca d'aquella que et fot pensar en que el nom de la via estava equivocat i li hauríen d'haver posat "La que no s'hauría d'haver obert...". Una fisura que ens fot pujar mirant-ho molt bé d'on ens agafem fins a la R3. D'aquí en amunt però es veu una fisura xemenèia espectacular, i lo primer que penso és que si la roca no hi millora, aquí penjat d'aquests espits i sense cobrimenta ni escapatòria, a tiro segur, i amb la puntería que té en Toni, fijo que les pillo totes!


                                        

Està clar que el Ll4 és el llarg de la via. Una xemenèia tiessa, llarga, i mantinguda, que et va desmanegant però sense acabar d'ofegar. Els que saben pujar en aquest tipus d'escalada segur que la disfruten, però els que no, hi caguem vinagre. Està assegurada, però s'hi ha d'escalar, i la roca aquí ja és més fiable. Anar en compte a l'entrar a la reunió en tirar pedres al company. A la R4 hi trobem el llibre de piades. Mola donar-hi un cop d'ull per veure què hi diu la gent. Tret de la flor i nata ( i d'alguns que s'ho deuen creure...) de l'escalada d'aquesta muntanya que posen via disfrutona, la resta d'humans no se'ls sembla gaire entusiasmats, i això que encara els hi falten un parell de llargs!


        

El Ll5 comença prou curiós. Ben enxarrencat vas pujant la cova fins que com pots et tornes a posar dins la fisura i d'allà fisura amunt amb roca a controlar altre cop fins trobar la R5 en una repiseta enboscada un xic a la dreta. El tram de sortida de la cova ens ha semblat més dur del que es diu per aquí, i és que independentment de la dificultat i de si no en sabem més, apretar així amb aquesta roca no mola.


                                   

El Ll6 comença retornant a la fisura que havíem deixat per anar a la reunió, amb uns passos que fins que no arribes al primer espit, et jugues l'ostiot tonto del dia sobre un arbre, tot i que algun friend petit s'hi pot posar. D'aquest punt en amunt, pujar com puguis ja més fàcil però sorrenc i sense badar-hi fins al collet on fem reunió a un gran arbre. 
I és en aquest últim llarg quan ens adonem que el cel s'ha ben tapat i comença a ruinejar. Un cop al coll mirant les ressenyes pugem al cim de l'agulla de l'esquerra i busquem el ràpel de baixada sense sort, ja amb trons i cagant-nos en tots els sants del calendari. Desgrimpem altre cop i pugem l'agulla de la dreta. Allà i després d'una desgrimpadeta trobem un parell de reunions ben juntetes. Rapelem cagant llets, i en un moment ja tenim la tempesta a sobre amb llamps i trons. Ens refugiem en una mitja bauma que trobem fins que passa del tot, i com no, ja anem tard! Baixem fins el coll del Portell Estret i per la vessant nord en molt de compte anem baixant en direcció a Can Massana. Allà veièm dues cordades que estan a l'Anglada-Cerdà a la Boleta, i que segur que es van menjar la tempesta de ple. Esperem que sortíssin bé.


                                   

Nosaltes hem portat 15 cintes, reunions, bagues, i un bon joc de friends fins el Camalot blau del 3, i potser no ho hem posat tot, però algo aquí i allà si.
La via, dificil de dir, i potser sóm massoques, i després d'apretar-hi el que no està escrit arrèu, de costar-nos més del previst, direm que no ens ha molat i que ens ha molat alhora, però que com sempre que sortim a trepar, ens ho hem passat de conya. Si no hagués estat per en Toni que porta un gran rodatge en aquesta mena de vies, i que està més fort que el pebre, de ben segur que la tempesta ens hauría enganxat amb els pixats al ventre a mitja via, i allà potser si que ens ho hauríem passat de conya per baixar!

                                   
 
   
 Apa, salut i paraigües!!!
 
 
 
 
 
 

dijous, 18 d’agost del 2016

Vies dels Rodriguez a la Peluda i El retorn del Sioux a l'Agulla del Capdamunt

Per motius que no venen al cas hem estat fora d'òrbita grimpaire una bona temporada, i ara que la cosa sembla que es va posant a lloc, li tornem a fotre les primeres empentes. Les ganes hi són, però la resta falla per tots costats, tot i que mica a mica esperem fotre-hi mà.


       

El cas és que aquest dia podem sortir una estoneta amb la Cristina, i mirant aquí i allà ens decantem cap a l'ombreta d'Agulles. Anirem a la via Dels Rodriguez, a l'ombra tot el matí i segons la ressenya es veu molt equipada per a no patir-hi gens.

                                   

El peu de via no té pèrdua, i la via doncs menys. El 1er llarg segueix una llastra guapíssima fins al seu capdamunt on hi trobem la reunió. Molt mantinguda i vertical, ens fot disfrutar de valent. Cal dir que la quantitat d'assegurances ajuden a tirar-li fort sense patir gens, cosa poc habitual en fisures com aquesta que permeten molt bé l'autoprotecció.


                                   

La roca hi fot mig iuiu en algun tramet, però a nosaltres no sens ha petat res. 


       

El Ll2 el fem en artificial de cap a cap. Cal dir que l'artificial no és lo nostre, però aquí no ens ha costat res. Les assegurances tant properes fins i tot fan que aquest llarg es faci monòton i sense aquella xispa de tenir d'enfilar-se gaire enlaire dels estreps, i és que s'hi arriba en Ao a casi totes.


                                    

També direm que hi ha qui de ben segur ho ha estat probant de fer en lliure, ja que hi ha magnesi per aquí i per allà durant el llarg.


                                    

El 3er llarg també és molt guapo. Puja per placa vertical fins una fisura a esquerres que se supera amb un bon apretón. Aquí també ho podem fer en Ao.


        

Des de la R3, seguim l'aresta, on hi trobem un cap de burí i un espit de l'any de la picor, i arribem al cim, del que baixem amb un ràpel curtet que ens deixa a la canal entre la Peluda i la del Capdamunt.


        

La via ens ha agradat prou, tret del Ll2, amb un primer i tercer llargs, prou guapos d'escalar, això si, amb gens de compromís...


        

Un cop a terra, encara tenim ombra a aquesta vessant de l'agulla del Capdamunt, i ens enfilem per la via El Retorn del Sioux. Un sol llarg prou guapo per completar el matí amb un inici contundent, algun Ao i cim. 


                               
    
 
 Apa, salut i fins a la pròxima!!!