dimarts, 29 de setembre del 2015

Via Brunat-Perroux a l'Aiguille de l'Index

Una altra d'aquest estiu, i la nostra primera via d'escalada a una de les clàssiques de les Aiguilles Rouges de Chamonix, la via Perroux a l'Aiguille de l'Index.


                                   

Els primers dies que varem estar per Chamonix, eren un xic inestables meteorològicament parlant, així que res de les activitats que teníem previstes, i anem un xic sobre la marxa. Ens despertem amb el cel ben tapat, però amb un mono d'escalar que no ens atura. Ens decantem per aquesta clàssica, amb 5 minuts d'aproximació evident des del telecadira de l'Index, i amb una feixa al bell mig de la paret, que en cas de mal temps ens ajudaría a sortir i acostar-nos a les instal.lacions del telecadira.

                               

Però clar, tot i llevar-nos ben d'hora ben d'hora (com diuen els de Santpedor), això també ho van pensar les dues cordades que ens anaven al davant, i les tres que ens veníen al darrera. Nosaltres no estem massa acostumats a escalar amb aquestes angúnies, però aquell dia ens va tocar agafar paciència.


                               

Per sort, a la feixa que parteix la paret, els de davant i uns de darrera van optar per continuar per l'Aresta SE, fet que ens va donar un xic de tranquilitat fins aprop del cim. 


De la via direm que ens ha agradat moltíssim. Com diuen el francesos "tout équipé", això vol dir que millor portar algun trastet per si les mosques, i amb bona roca. I de les vistes que tenim al darrera sense poder veure per la boira ni en parlem!



Gran part de la via va enllaçant plaques fisurades i diedrets, amb una dificultat prou mantinguda de 5è, i amb un parell de trams on apreta una mica més.


                                

L'últim llarg és un xic indefinit, de totes maneres la direcció és clara, en tendència diagonal a la dreta i cap amunt enllaçant amb l'aresta SE. Un cop al cim ens tornem a trobar amb les primeres cordades, que tenen ocupada la instal.lació cimera de ràpel, però uns metres més avall en veièm una altra.



Per arribar-hi, encara encordats, fem una desgrimpada fàcil d'uns metres fins una feixeta, que resseguint-la ens deixa a una altra R de descens. En aquesta desgrimpada hi trobem algun pitó per assegurar els passos. 


                                 

Amb un ràpel de 60 metres ens plantem a un collet, on ja podem baixar canal avall caminant, això si, anant en compte amb la caiguda de pedres de la gent que rapela o està per sobre. Hi ha qui puja un altre ressalt a la paret que tenim just al davant, i baixa per l'altre costat, havent de fer un altre ràpel al capdevall, però varem veure que allà també hi cauen pedres dels que pugen per l'altre agulla, així que val més anar per feina a la baixada si tenim gent al darrera...


                                   

Amb tot això el cel s'ha obert, i tenim al davant aquest fantàstic panorama, que ens deixa ben enbadalits. Tot i això, fot un aire fred que pela, i tot i estar a plè agost, quiets ens cardem de fred! 



Una via guapa en un entorn que a més d'un li faría entendre el perquè ens agrada passejar-nos per les muntanyes! Salut i fins a la pròxima!





dilluns, 21 de setembre del 2015

Via GEEB a La Cadireta del Diable

Dies enrera ens n'anem a Montserrat a fer alguna vieta amb en Toni, la Cristina i un servidor. La GEEB a la Cadireta del Diable era d'aquelles vies que feia molt que estava a la llista, i potser la seva llunyanía d'arreu més conegut, o la por del que ens hi trobaríem, mai la feia l'escollida.


Avui en dia per internet podem trobar molta informació de moltes vies, i segons qui l'escriu doncs un ja es pot mig imaginar si hi apretarem més o menys el foradet del culet. Aquest cop va ser diferent, decisió d'última hora i només amb la foto del llibre de Sant Benet.


Tan va ser així, que per arribar a peu de via ja hi varem arribar obrin traça per on no toca, com ja ens és de costum últimament...


Anem al lio... Un cop a peu de via, ja veiem que avui ens fotem a un bon viot. La primera tirada és un diedre molt mantingut, amb bona roca si t'agafes on toca i anant amb un xic de tacte (com a la resta de la via....). Anem trobant algun pitó de tant en tant, i hi posem friends prou al gust, ja que la fisura ho permet prou bé. Un xic abans de la R1 hi trobem l'únic parabolt de la tirada, que casi ens saltem per mirar cap a l'altre costat d'on estava, i estar mig tapat per la vegetació. La via està restaurada  alternant equipament antic amb parabolts.



La segona tirada comença similar a la primera, amb roca a controlar, i puja en tendència a la dreta per anar a buscar una altra fisura que neix al costat. Al flanqueig hi trobem algun parabolt per assegurar el tram de placa i de seguida ens plantem a la R2 just a sobre d'un arbre ben visible a mitja fisura.



La tercera tirada segueix fisura amunt amb uns passos amb més dificultat que tot i estar protegits amb un parell de parabolts, s'hi ha de fotre alguna bona tibada entre ells. D'aquí ens plantem a la R3 resseguint la placa ja tombada uns metres més amunt. 
Direm que en aquest punt, hi puja ben propera una línia de parabolts nous que ja hem vist que comença a la placa de l'esquerra de l'inici de la via GEEB. N'hem buscat informació i no n'hem trobat per enlloc, i a la guia no hi surt. Si algú en sap algo i ho vol comentar, ja sabeu...


La cuarta tirada puja ben vertical per l'esperó, amb un pati de pebrots, fins al peu del sostre. Aquí es puja en artificial gran part del llarg, tot i que hi ha alguna sortida amb lliure finet prou obligada entre assegurances i alguna que altre un xic llarga.


En aquesta tirada veurem un veritable museu d'assegurances antigues, alternades amb parabolts. Aquesta tirada abans de la restauració havia de fer molta por!!


N'hi ha forces on hi has de fer el pas d'artificial si no tens el grau per fer-ho en lliure, i donen un iuiu que no vegis, però totes ens han ben aguantat. Per treure's el barret davant dels primers aventurers que van pujar per aquí i dels medis amb els que ho deuríen poder fer.


Un cop a sota el sostre, ens decidim de sortir per la dreta evitant el sostre. Està claríssim que lo nostre no és l'artificial, i a més fot un vent i un airet fred que no convida ni a provar-ho (excuses!!!! jejejeje). 



Així que tirem a la dreta, i fem reunió a una alzina en un molt bon replà per encarar aquesta fisura mig desplomada i encabronada que ens queda per arribar el cim. Va quedar claríssim que ni els sostres ni aquest tipu de fisures d'empotrament no són lo nostre, i la feina va ser nostra entrar-hi i fer cim. Ara, que ens hi varem fotre un bon fart de riure amb els intents!!! Finalment ho varem assolir fent el primer pas d'ombros de la nostra vida!!



D'aquí, unes grimpades, un parell de ràpels petits, cap al coll de la Mòmia i avall que fa baixada!! En definitiva, una via guapíssima, exigent, i que ens va fer apretar a cada llarg!!
Salut i fins a la pròxima!!!











dilluns, 14 de setembre del 2015

Via Voisine a Les Cheserys (Aiguilles Rouges)

Aquest estiu amb la Cristina hem pogut marxar uns dies als Alps. Sense saber ben bé quines activitats fer-hi marxem cap a Chamonix. El primer dia la meteo no pinta massa bé. Ben d'hora ens presentem a la llibreria i mirant aquí i allà per les guíes de la zona, i veient que avui no toca anar gaire a l'aventura pel temps, descobrim un sector a una hora d'aproximació caminant des de Tré-le-Champ, a prop del Col des Montets, accessible amb cotxe, i per no fer gasto amb cap telefèric! 


                                

Les Cheserys és un sector orientat al sud, amb unes vistes espectaculars del massís del Montblanc. Hi predomina l'escalada d'adherència en plaques, fisures i diedres, i amb una alçada que no arriba als 200 metres. Hi trobem un bon munt de vies amb un grau mig (al lloro amb els 5 dels francesos que van més forts que el pebre!!! ;-)) de dificultat i de diferents llargs i equipades per a fer només amb un grapat de cintes exprés. Així que amb el cel ben gris, fem foto a quatre vies d'un llibre i cap allà anem!!



Arribem a peu de vies amb una bona suada després de 3/4 d'hora de forta pujada, i carregats com mules de tot per si de cas, ja que tot això que posem ara aquí d'informació, allà no en teníem ni idea. Hi ha un munt de cordades a la paret, i no sabem on posar-nos. Finalment, mirant les fotos que portàvem veièm un parabolt, en un pany que s'assembla a la foto de la ressenya que portem, així que Bingo!! farem la via Douce Renaissence, per anar practicant en adherència i a la ressenya li posa màxim 5a obligat. Doncs evidentment que no ens varem posar a la que ens pensàvem sinó que a una de més nova que està a la seva dreta i no ressenyada a cap de les guies de la zona. La foto de sota és trobada per internet intentant quadrar per on varem passar i la poca informació que en tenim.


                                

De la via direm que la varem disfrutar moltíssim tot i no estar gens avesats a l'adherència, i que els passos més durs els trobem equipats tot i que obliga a escalar en el que ells diuen 5c, i més en els trams més fàcils.
                                    

Varem empalmar els dos primers llargs, sortint uns pocs metres en ensamble, i la resta un per un. Els dos de dalt són molt bons, verticals, amb canto i una bavaresa de somni. A la R3 varem veure que anavem per una via no ressenyada i encara ens va picar més el "gussanillu" de continuar-la veient aquells murs tant verticals



A l'últim llarg evidentment sens posa a ploure cosa que almenys ens fa buidar algo de la motxilla, friends i impermeable, i a anar més per feina. Arribem a la última R, i amb dos ràpels llarguíssims arribant amb el xiclet de la corda en els dos, ens plantem a terra



A peu de via ens trobem amb aquest element que porta molt millor que nosaltres això de l'adherència!! collons com s'enfilen per aquestes parets!! 



Així que si mai esteu per allà, i no sabeu què fer... no per anar-hi expressament amb la de muntanyes i viots que hi ha per la zona, però si per a aprofitar un mig dia, o si hi ha la meteo dubtosa, o simplement per si us ve de gust. Una via per a disfrutar-hi prou, especialment als dos últims llargs. Segurament n'hi ha de iguals o més bones que aquesta per allà.


                              

Apa!!! salut i fins a la pròxima!!!!!

dijous, 10 de setembre del 2015

La CADE a la Roca 92


Aquesta és de ja fa dies, però és que el blog també ha fet vacances, i tot i que entre uns i altres hem anat escalant aquí i allà, el fet és que hem coincidit ben poc. Aquí us deixem la piada d'aquest viot marca de la casa que van repetir en Ricard i en Toni.

                                    

1er. llarg  Ae/ 6a+  ---  El començament de la via és prou evident, hi ha un tronc serrat que ens farà falta per començar a pujar, els primers metres en artificial i a partir del primer pitó en lliure resseguint
la fisura per roca on s'ha d´anar buscant les preses més aprofitables. Totes les reunions són força cómodes i equipades amb parabolts amb argolla.


                           

2on. llarg 6a+  ------  La superació  de la fisura extraplomada és força dura,  costa pujar peus fins una petita presa, una vegada superat això baixa el grau però empitjora la roca.



                                        

3er. llarg 6b(Ae) ----  Crec que és el llarg estrella de la via, una fisura vertical on també has d´anar posant cosetes per reforçar el llarg. Fins el burill sense plaqueta és deixa fer més o menys bé, però a partir d´aquí  tot rellisca molt fins entrar dins de la xemeneia.



       

4art.  6a+  ----  Si l'anterior és l´estrella, aquest és la cirereta ,potser és el més dur psicologicament.
anem cap a l´esquerra  per la cresta a buscar altre fisura extraplomada amb passos molt durs al principi i roca no massa bona fins arribar a la estreta xemeneia. A partir d´aquí anem mig encastats on
tot rellisca molt i no trobem cap presa mig bona, aquí els seguros no estan a tocar i és difícil posar res, així que poc a poc i amb bona lletra  anem guanyant metres amb unes ganes tremendes de veure la R.


                                  

El material que hem utilitzat més o menys, 20 cintes express, un joc d´aliens i altre de camelots fins al número 3 ( segurament el 4 també es posaria però crec que és prescindible ) bagues per llaçar savines, un tac de fusta sense cordill i una plaqueta recuperable .


       

Una via guapa, on s'hi ha d'escalar amb ganes, i deixa un gran regust un cop acabada.
Salut i fins a la pròxima!!!!!