dilluns, 30 de maig del 2016

Via TIM + Merchely a les Bagasses

Aquesta ja és de fa dies. Marxem un parell de dies cap a Terradets amb la Cristina i en Toni, i de camí ja decidim les vies on ens posarem. En Toni llegint al llibre de ressenyes lo de "bellísima escalada" , no es pot resistir i decideix la TIM, i com no que cap allà ens hi acostem. 


                                   


De material, amb cintes ( poques...) hem passat, i no recordo si varem posar res, no perquè no volguéssim, sinó perqué no vam poder. Ens repartim els llargs, jo faré els dos primers, en Toni els dos següents, i la Cristina arribarà fins a la falsa feixa. Anem amb una foto al mòbil del llibre de Terradets com a ressenya, i aquesta n'és tota la informació que en tenim. 


                                   
 

Un cop a la via ja veièm que aquí no regalen res. Empalmo els dos primers llargs i faig el canvi de reunió per sobre el dau en una tirada. Les assegurances allarguen molt, i el grau hi és apretat de valent. Per superar el sostret del dau, i la seva placa flipo en colors, trampejant mig en lliure mig agafant-me arrèu com bonament puc. S'ha de dir que no es passa en Ao, per dir-ho d'una manera fina...


                                   


Però on trobem els passos més obligats i on et jugues una galeta important, és a l'inici del llarg per sobre el dau, per anar a buscar el segon parabolt. Sembla com si s'hagués trencat una llastra que marca el llibre, i per passar hi tens uns passos fins de collons, amb dificultat i sense saber si vas bé o no, tires sense retorn amb el cap a mil. La via és boníssima, bona roca, i sempre trobem el just i necessari per anar fent, tot i que amb les assgurances a can taps s'hi ha d'anar ben tranquil si no hi vols cagar vinagre... Sense adonar-nos'en ens desviem a una reunió que no toca, i és que entre la foto del llibre, les xapes que tenim arreu dels costats, i les poques que trobem de la nostra via, és fàcil confondre's, i ens plantem a la R4 de la via Merchely. Un cop ens n'adonem, veièm complicat tornar a la TIM, i decidim fer els tres llargs que ens queden per aquí.


                                   


Aquí la cosa canvia, tot i algun tram exigent, no és tant mantinguda ni obligada com la TIM, i les tirades que hem fet ens han agradat moltíssim. Arribem a la falsa feixa, amb aquella rara sensació de no haver acabat la via, però d'haver escalat un viot exigent el tram que ho hem fet. Pel que fa a mi no se si aniré a acabar la TIM algun dia amb els castenyots que t'hi jugues, però la que queda apuntada segur és la Merchely almenys fins la feixa.


                                   
 
 Apa, salut i fins a la pròxima!!!
 
 

dissabte, 21 de maig del 2016

Via Santi Sagaste al Mallo La Mora de Peña Rueba

Durant la petita estada a Riglos de fa dies, hi va haver un parell de dies que escalar allà era impossible. Ens despertem amb fort vent de nord, que ja ens deixava glaçats al mig del poble, així que decidím de canviar de zona i buscar alguna paret encarada al sud. Ens decidim per Peña Rueba, on mai hi hem escalat fins al moment, i per la via Santi Sagaste.


       

Per arribar-hi, si venim des d'Ayerbe, abans que el poble de Murillo de Gàllego acabi, surt un carrer a mà esquerra amb indicacions cap a la Virgen de Liena que hem d'agafar. Un cop al capdamunt del poble agafem una pista de terra a mà dreta, al cap d'una estona deixem a l'esquerra unes basses d'aigua, i seguim fins poc abans d'un revolt molt marcat, on trobem un petit aparcament on deixem el cotxe. D'allà i per camí evident ja ens dirigim cap a la paret, visible en tot moment. Amb una mitja horeta ens hi plantem.


                                      

Sembla ser que s'hi han equipat forces vies ultimament en aquest pany de paret, i encarada al sud com està, ens hi vam ajuntar un munt de cordades aquell dia. Ens posem a la via els primers, a l'esquerra s'hi posa una cordada a una via força nova que no en tenim informació, i a la dreta una altra cordada que es posa a una altra via recent equipada. Just darrera nostre es posen uns francesos, que no tenen un punt d'espera. Com qui diu hem de compartir reunions, sense cap necessitat només que esperéssin deu minuts, o que s'haguéssin llevat abans, fins que sens inflen els ous a la R3 i els hi diem que s'esperin que allà no s'hi posen fins que en sortim. A partir d'aquí els deixem un xic enrera i ja escalem més tranquils, i és que amb el que ens agrada a nosaltres escalar i disfrutar de la muntanya amb tranquilitat, de tant en tant t'has de trobar els típics que es pensen que van a fer carreres i que poden passar per davant de qui i quan volen...


     

Pel que fa a la via, fa uns 240 metres amb 7 llargs si no n'empalmem cap, equipada amb parabolts per a no patir gens, bon rocam, amb alguna panxa estil Riglos però sense estar tant trepitjat, i per fer metres amb una dificultat força mantinguda de V/V+, tret de passos puntuals i als primers metres a l'inici de la via, que es poden fer en AO. 


                                    

Tota la via és prou bona com per venir-hi a fer-li una visita, però a nosaltres ens han agradat especialment els últims 4 llargs. Un cop a l'ultima R, caminant per una canal ens plantem a un collet, des d'on pugem caminant al cim del Mallo La Mora, amb unes boniques vistes de la paret sud de Peña Rueba, i amb els Mallos de Agüero com a teló de fons.


      

Tornem cap al coll, i baixem per una espècie de ferrata o camí equipat que ens torna a peu de via en un moment, podent-ne fer alguna altra tranquilament en el dia. Un cop a baix, contem les cordades, i sense dir mentida, almenys n'hi havia 7 entre totes les vies. Decidim de marxar cap al cotxe, que amb tants crits i gent escalant per sobre, millor que anem al bar.


                                  
 
Un racó molt bonic, però que si cada dia és així, de ben segur que no s'hi deu estar gaire tranquil! Tot i això, per dies amb mal temps o vent de nord, és prou recomanable, i pensem que aquell dia tothom que estava per la zona ens vam ajuntar allà degut a la meteo.
Apa, salut i fins a la pròxima!!!


 
 
 

dimarts, 17 de maig del 2016

Via Demasiado lejos para ir andando a les Bagasses

Tota la setmana escoltant les previsions dels temps que asseguren un cap de setmana de pluges generalitzades... sort que ja fa temps que no els hi fem cas i tenim clar que escalarem. S'ho haurien de fer mirar. Entre Meteoblue i radar decidim anar a Les Bagasses mentre esmorzem a Bellcaire, a fer alguna via “curta” que acabi a la feixa o la falsa feixa que el dia sembla que aguantarà almenys fins al migdia. Veiem que molts escaladors també passen de les quinieles meteorològiques dels mitjans de comunicació perquè ens hi acumulem 6 o 7 cordades. En Ramon i en Josep van cap a la Supertramp i en Ricard i jo cap a la Demasiado lejos para ir andando.


                                   

La nostra via és ràpida de fer, mantinguda i ben assegurada (no sobreassegurada) amb spits que ja comencen a tenir solera. El primer llarg és bo per escalfar per encarar bé el segon, el més exigent, amb passos fins i on la roca ja comença a estar pulida en els punts claus. Per mi el més difícil és just abans de la reunió on les preses de ma són mínimes i els peus donen poca confiança per la pulimenta. El tercer llarg de V és agradable de fer, amb assegurances amb aire però per no patir (com tots els trams d'aquest grau de la via). El quart la joia de la corona, sense desmerèixer el segon i el cinquè, també molt bons. De fet no n'hi ha cap de dolent.... Tirada molt llarga i vertical amb trams de presa generosa i altres més fins, que no dona repòs fins a la R.


      

El cinquè comença lleugerament desplomat amb presa més típica de la veïna Vilanova, però de seguida els cantos es van encongint. Hi ha algun pas d'equilibri i finura que apreta de collons, i això que m'ha tocat fer-lo de segon.... Ja anem acabant. El sisè torna a ser de cinquè però no us refieu ja que encara que té presa, toca moure's per la paret buscant el camí correcte perquè el grau sigui aquest i no més. El darrer llarg són deu metres amb un pas físic al principi i llestos. Baixada per la falsa feixa equipada amb un cable. Quan no hi era devia fer por de veritat.La via totalment recomanable, ens ha agradat molt. Haurem d'anar a provar les del costat...


                                   

Quan estàvem a mitja via hem vist en Ramon desgrimpant per la Supertramp. Ja estan fotent invents pensem. Però quan ens trobem a l'aparcament ens diuen que just abans de la tercera reunió han trobat una serp en una bavaresa per s'havia de passar si o si. Altres piades sembla que ja se l'han creuat. S'ha obert un debat a la colla: uns diuen que és un escurçó i altres que no (serp llisa?). A veure si algú ens hi pot ajudar, com trobem a faltar en Félix Rodríguez De La Fuente en aquests moments....



     
 
 Apa, salut i fins a la pròxima!!!
 
 

diumenge, 8 de maig del 2016

Espolón Adamelo + via Normal al Mallo Pison a Riglos

La primera vegada que varem anar a Riglos, només havíem vist els Mallos en fotos i reportatges. No erem conscients del que ens arribaría a atraure, ni de la grandesa, ni de la verticalitat de les seves parets. Varem arribar de nit, i només es vèia la part de la base fins a mitja alçada, iluminada per uns llums que des del poble els hi dona un to vermellós. A la nit, sembla que aquelles parets ben bé abocades al poble no s'hagin d'acabar mai. De dia la cosa canvia, si de nit ens van impresionar, de dia casi que ens ho fem a sobre...


       

Des d'aquell moment que ens vam dir que havíem de pujar a cadascún d'aquells Mallos, per la via que fós ( a partir d'aquell primer dia ja vam veure que més aviat per la que poguéssim...), i mica a mica, visita a visita, ens anem viciant a aquesta escalada tant peculiar de la zona, física de collons, amb aquells bombets que es fan infernals, i amb aquells bolos de vegades polits i romos que et foten posar el cap a mil. L'escalada per nosaltres és com una droga, s'apodera de tu i l'adrenalina que ens genera fa que de tant en tant en necessitem una descàrrega. Doncs aquí a Riglos, tot això es multiplica, i només d'aturar-nos al revolt de l'entrada del poble a contemplar aquestes muntanyotes, ja se'ns posa aquell tremolor a dins al pit que apareix a peu de vies i que tant ens agrada.


                                   

Al Pison ens hi varem posar la primera vegada per la Chooper, i un cop acabada, la intenció era empalmar-la amb la Chooperior i fer cim. Ens les prometíem felices. La ressenya posava equipada i grau obligat crec que V+/6a. Flipa nen... hi vam cagar vinagre!!!! La via, de collons, tibant com mai a cada tram, però l'últim llarg de 6b de la Chooper ens va posar a lloc, i trampejant-lo com vam poder vam arribar destroçats a la R. Allà vam veure que no és plan pujar d'aquesta manera, anant de xapa a xapa i al límit a cada pas, i que allò dels graus obligats aquí ho posen en el seu idioma. Vam baixar, i el cim del Pison va quedar allà a sobre nostre a tres llargs del nostre cap.

                                   

Aquest cop faríem les coses diferent. Ho intentaríem per l'Espolon Adamelo, una gran clàssica i potser la més assequible en quan a dificultat que ens acosta al coll on comença la Normal al Pison. La via està més que ressenyada a molts llocs per lo que poca cosa més se'n pot dir.
Varem conèixer una parella de Valladolid i Sòria que també fèien la via i vam anar compartint reunions i ràpels de descens molt agradablement.

                                   

S'ha de dir que en aquell esperó hi ha diferents vies que passen força properes, i que es poden fer diferents reunions, ja que entre unes i altres de vegades no hi ha ni un metre de distància, i totes elles ben còmodes. Nosaltres vam començar per la que en principi és l'entrada original, i puja ben bé per l'esperó. Les reunions de la via estan equipades amb parabolts i xapes grogues amb argolla. Les assegurances allarguen, tot i que estan als passos amb més dificultat. Nosaltres portàvem un grapat variat de friends, i en varem posar algun. Al lloro amb el grau que li posen a les famoses panxes de la via. Amb una baga de pedàl es poden passar prou bé tot i que hi ha una tibada de collons, i un cop amb peus a dalt són d'aquelles de sense retorn.
Passada la panxa del quart llarg ( si no n'empalmem cap ), l'esperó perd verticalitat, i la roca s'ha de controlar una mica més tot i que amb la mala ganya que fot no se'ns hi ha trencat res. Els llargs per sobre d'aquest i fins arribar al coll no és que siguin bonics, però és el que hi ha.


                                    

Un cop al coll, mirant la paret del Pison, veièm diferents linies amb parabolts. Doncs la Normal és la que marxa en diagonal a l'esquerra superant unes panxes. Si ens hi fixem bé en una s'hi veu un gran pitó vermell de lluny. Des del coll no sembla que pugui ser IV+, i fa dubtar una mica que vagi per allà, però la resta encara es veu amb més dificultat. Un cop t'hi poses, es va fent, i també t'adones que abans teníem raó quan pensàvem que no era IV+. Un cop superades les panxes per terreny més fàcil però prohibit caure degut a la manca d'assegurances, navegant aquí i allà, i en tendència a l'esquerra i en una bauma que costa de veure fins que no hi sóm a sobre, hi trobem la reunió. El següent llarg surt per la dreta, i recte amunt amb bon cantell ens porta a una repisa que caminant a l'esquerra ens deixa a la següent reunió. Aquests dos llargs els marquen de IV+. La nostra opinió és que sense ser difícils, no són d'iniciació per dir-ho d'una manera fina. S'ha de navegar molt i anar en compte a no embarcar-se, i no posar-se nerviós, ja que escalarem molts metres sense cap assegurança, ni veure'n cap, i al ser placa, doncs t'ho has de mirar bé per posar alguna peça. El següent llarg supera una nova panxa que deunidó, i pujant en tendència a la dreta, trobarem l'última reunió. 


                                   

D'aquí al cim ho fem caminant. Les vies ens han agradat molt, i pel que fa a la dificultat, doncs està tota concentrada a les famoses panxes. A la resta, anar fent, potser la Normal ens ha semblat més exigent però per la navegació i no embarcar-se en un fregat. Al cim hi passem una  bona estona junt amb els companys, tot i sabent que encara ens queda una baixada que no coneixem cap dels quatre i que promèt aventura segura.


                                    

Dit i fet, amb un ràpel de 60m baixem de nou del cim del Pison al coll. Allà tenim la opció de baixar amb tres ràpels de 60 metres pel Circo de Verano, segons unes ressenyes que portàvem, o bé anar a buscar els famosos Volaos. Nosaltres ens decantem per aquesta opció. Des del coll, seguint el cable trobem una instal.lació que amb uns 30 m ens deixa a una canal. Seguim un altre cable, i quan girem de nou a la següent canal hi trobem una altra instal.lació. Amb 30 metres arribem a baix on trobem un cable per assegurar-nos. Aquí s'ha d'anar en compte amb les pedres que ens puguin baixar de dalt, o les que es puguin tirar avall si hi ha més gent baixant. Seguim avall fins trobar una nova instal.lació, i d'aquí, amb un nou ràpel encaixonat a trams d'uns 40 metres, peró que nosaltres allarguem fins a tope de cordes, ens plantem a l'instal.lació del ràpel dels volaos. D'aquí amb un ràpel impresionant de 60 metres justets, dels quals aproximadament més de la meitat són volats, ens plantem a terra. Així doncs, la baixada és una bona aventura també, i si hi ha més gent doncs es deu fer força interminable, a part de l'exposició que té a la caiguda de pedres.


                                    


Apa, salut i fins a la pròxima!!!!



  

  
    


dimarts, 3 de maig del 2016

Via Villarig a l'Aguja Roja

Riglos ens queda molt lluny de casa, però sempre que podem ens hi escapem. Arribem al poble passat el migdia, i amb ganes d'escalar una mica després de les hores de camí que ens deixen el cul ben cuadrat.


       

Decidim d'acostar-nos als que en diuen els Mallos petits, i més concretament a l'Aguja Roja, que en una de les últimes visites al poble ens varem quedar amb les ganes de pujar-hi. Escollim la via Villarig, ja que a l'hora que hi arribem li toca un bon solet i es veu ben ferma.


                                   

Via equipada amb parabolts, tot i que hi pot anar bé portar algun friend petit o mitjà per complementar l'equipament en algun pas.
El Ll1 és mantingut de collons. A mitja tirada ens saltem una reunió quedant un llarg llarguíssim i molt guapo que ja ens deixa els braços ben a lloc.

                                   

El Ll2 és de l'estil del primer, amb un passet que té el seu rotllo al poc d'iniciar-lo, que amb un friend mitjanet queda ben protegit o inclús per a trampejar-lo. Al sortir de la fisura trobem la nostra reunió a una gran terrassa a la dreta passant per un tram amb roca més dubtosa. No tirar a l'esquerra tot i que es vegi una reunió i sigui més evident, que és la de la veïna via Pecho Lobo, amb les xapes dels parabolts blanques.


                      

El Ll3 comença a la dreta de la reunió i fa una S prou marcada. No seguir cap a la dreta després de la primera diagonal tot i que s'hi veuen parabolts. Al tercer o quart parabolt, girem a l'esquerra. Tot el llarg és molt dret i amb trams desplomats. Anirem trobant algun pitó antic testimonial tot i que està molt ben equipada amb parabolts per a no patir. A la meitat trobem una R que parteix el llarg, si seguim haurem d'anar en compte en com xapem les cordes pel fregament. Ens queda un tramet més un xic trencat on trobem un pitó de camí al cim. El cim està equipat amb un cable que l'envolta, i des del que ens movem a l'altre costat d'agulla per iniciar els ràpels per la via Normal.


                                    

Amb dos ràpels, saltant-nos el primer que ens trobem, ens plantem a terra. En definitiva, una molt bona via en un lloc ben tranquil, amb tres llargs genials, molt recomanable per fer-li una visita.


                                 

Apa, salut i fins a la pròxima!!!





 


diumenge, 1 de maig del 2016

Via La Chica del Martini a la Roca dels Arcs

Aquesta ja és de fa dies, però com a viot que és, no li pot faltar la piada. Els companys ens n'han fet quatre ratlles....

                                


Setmana Santa, uns quants dies de festa de la feina però no d'escalar. Amb en Ricard quedem que sortim divendres en comptes de dissabte i a última hora se'ns afegeix la Cristina. Nosaltres encantats de que vingui!


                                


La via ja estava decidida des de feia dies. Unes setmanes abans varem haver de desistir per problemes mecànics del meu cotxe que ja té una edat. L'aventura es mereixeria una entrada per si mateixa al bloc doncs varem tornar des de Vilanova a Arenys de Munt amb quarta marxa i sense poder canviar.... Però bé, anem de cara a barraca que hem vingut a parlar d'escalada.




                                

Parada obligada a Can Cirera i de petac cap a la paret. Comença la Cristina el primer llarg, de placa fina amb trams de fissura que costa llegir i una part una mica relliscosa al final que no dona gaire seguretat. El segon llarg, el de 7b+, em toca a mi. No sé perquè fardo de grau si només he fet en lliure els primers metres... Pels mortals tirada d'artificial, amb passos llargs segons alguns (jo només faig 1,89 i he arribat b

  

Aquí venen 3 llargs molt bons que combinen desploms amb bona presa i plaques tècniques, ben assegurats però amb aquell aire entre parabolts típic de Vilanova que fa que apretis com un cabron per no volar i quedar penjat com un xoriço. No he he dit abans però la roca és d'escàndol a tota la via, en algun punt una mica llimada però que no incomoda excessivament en l'escalada

                                 

Mirem la ressenya i queden dos llargs de V+. En altres vies de la paret serien de tràmit però en aquest cas no és així. Són dos llargs preciosos i exigents, el primer amb un desplom suau i cantus de pel·lícula i el segon molt més fi però no menys bo que ens deixa a la feixa. Queda un llarg des-equipat que no sabem ben bé si és de la via i que no sembla especialment agraciat. El deixem estar i cap al bar falta gent!

                                 

Via totalment recomanable, però física i on cal anar amb el 6a (com a mínim) ben consolidat per disfrutar-la i no patir més del compte.




  Apa, salut i fins a la pròxima!!!!!!!