dimarts, 19 de juny del 2012

Intent a la Tim i via Nubiola-Torres de la paret de Sant Jeroni

Així doncs, un cop arribem a la cruïlla de la Font de la Llum, ens separem amb en Josep, en Ramon, i en Marçal. Ells mateixos ens expliquen les experiències viscudes...


En Josep, en Ramon i jo ens dirigim cap a la paret de Sant Jeroni. La via escollida, la Tim, que recorre l’interior de la gran xemeneia d’aquesta paret. 




L’aproximació fins a peu de via és llarga i al final una mica perdedor, doncs cap al final s’ha de seguir el que sembla ser un corriol.




Un cop a peu de via, la visió d’aquesta gran xemeneia impressiona bastant. Comencem a escalar. Fem els dos primers llargs, en els quals hi trobem potser un parell de burils per llarg, i completem la protecció amb aliens. 




Quan estem a punt de començar el tercer llarg, com que no sabem exactament per on continua la via, ja que la xemeneia és bastant profunda, al no veure cap tipus d’assegurança, i no portar friends grossos per protegir-nos, decidim baixar, consultar-ho amb la guia i tornar-hi més endavant i amb més material.




Per no haver de desfer tot el camí, com que al costat hi tenim una altra de les xemeneies que solquen aquesta paret, decidim que ens hi posarem, per tal de sortir pel cim de Sant Jeroni.



Un cop a casa sabrem que hem fet la Nubiola-Torres, i no la Torres-Nubiola com ens pensàvem.



Aquesta xemeneia consta de dos llargs. El primer una mica més senzill, però amb trams amb la roca relliscosa. En el segon llarg és on hi hem d’apretar de valent, tota l’estona amb tècnica d’oposició i completament vertical, amb una sortida increïble en tècnica de diedre amb un ambient fantàstic. 




A continuació, un petit mur d’uns vuit metres bastant finet i sense assegurances, i un tram d’aresta senzilla és el que ens queda per arribar al cim del punt culminant de Montserrat.




Només dir que tot i que a les ressenyes el grau sembla assequible, recomanem anar-hi sobrats, doncs en tots els llargs, tant de la Tim com de la Nubiola-Torres s’hi ha d’apretar, i a més si tenim en compte que els llargs estan  pràcticament desequipats i les reunions no són fàcils de trobar. 




Unes vies increïblement espectaculars en un entorn magnífic de Montserrat.




Apa gent, salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!


dilluns, 18 de juny del 2012

Via Homo Montserratinus a la Roca d'en Sanhida

Després d'una setmana una mica esbojarrada alhora de fer previsions d'activitats muntanyenques, finalment dissabte quedem en Josep, en Ramon, en Marçal, en Ricard i un servidor per anar a Montserrat. La zona estava mig escollida pels companys, la paret de Sant Jeroni, i amb una ultima trucada cap al tard de divendres  ens fa agafar força material per si de cas....



En Marçal. en Josep, i en Ramon marxen cap a la paret de Sant Jeroni, ja ens explicaran les peripècies viscudes.... i en Ricard i jo, anem cap a la Roca d'en Sanhida, on tenim ganes de probar l'Homo Montserratinus. 



A sota hem dibuixat el recorregut de la via amb les reunions corresponents, i la linia de ràpels de descens, i a sobre doncs la ressenya del llibre del descobridor d'aquest viot amb els seus graus proposats.



Es tracta d'una via on només trobarem expansions a les reunions. Totes elles amb un parell d'espits i un parabolt, menys la R1 amb dos parabolts , i la R5 amb dos parabolts i dos espits. La resta de via, amb algun pitó, i algun tac de fusta.



El seu recorregut, permet l'autoprotecció prou bé a base de friends o tascons, tot i que molts cops no on voldríes, o de la manera que voldríes, i l'equipament existent doncs no dona la suficient confiaça com per provar la seva eficacia.



¨La nostra opinió és que és una via força dura en tots els aspectes, però que llarg a llarg et deixa més bon regust fins arribar a l'últim, on millor portar un mocador per anar-nos eixugant les babes mentre el pujem.



Via molt vertical de l'inici a la fi amb només un tram una mica rostoll per anar a buscar aquesta ultima tirada, però que ni molt menys desmereix anar a fer la via.



La roca és dubtosa en general, amb algun tram prou trencada com per anar amb el cul ben apretadet. Al Ll4, el company que assegura des de la R3, ha d'anar molt en compte alhora de rebre alguna pedregada mentre puja el company, ja que està a ben bé a la vertical. En vanvi, l'última tirada, la roca fa un tomb, roca perfecte. Sembla que sigui el premi per haver superat els primers cinc llargs.



Pel que fa a la dificultat, i sense voler entrar en cap mena de discusió, doncs l'hem trobat desfassadíssim. Tots els llargs són difícils, i s'hi ha de donar la talla. En aquesta via, no hem sabut trobar cap diferència entre un IV+ i un 6a... Així que a apretar el culet a cada llarg i amunt!!!!!



I és que quina diferència hi pot haver entre un 6a (a priori...) amb roca mig bona i que es deixa proteigir força bé, i un IV+ ( a priori) amb la roca trencadíssima i que no es deixa protegir amb un bon troç? A quin dels dos trams treballa més la força d'apretament de foradet del cul per a no fer-nos cacona? Aquí l'eterna discusió... Ho sentim però algú ho havía de dir....



Tots els llargs són guapos i s'hi ha d'apretar un munt, però els llargs estrella de la via són el segon, que supera l'impresionant sostre, amb uns passos guapíssims sobre la fisura invertida i amb els peus mig en adherència, que ens fan posar les forces a lloc, i especialment l'últim.



De la darrera tirada, doncs ens quedem sense paraules per poder mig esplicar el que varem veure. Simplement "Brutal"!!!! "Lu màxim" que qualsevol escalador pot imaginar!! Quin llarg... Podríem dir que és el millor llarg que he escalat fins ara en la meva curta vida d'escalador, sense desmerèixer els de la CADE al Centenar, l'Esperó Ribas al Bastó del Frare, The Wall a l'Elefant, Esperó Màgic a la Prenyada... i tants d'altres que en el seu moment tant hi varem gaudir. Però és que aquest és... és per anar-hi un altre cop!!!!!!



Placa vertical i supermantinguda, fisurada de dalt a baix, amb l'esquerda justa perquè t'hi entrin els dits. Totalment neta d'equipament tret d'un parell d pitons que ajuden a protegir el ressalt inicial de la tirada. A partir d'aquí, "no ase falta desir nada mas"!! Si voleu un briconsell... porteu molts friends!!!!!!



En aquest parell d'imatges es pot veure el tipus d'equipament que anem trobant al llarg de la via. Tot i que els pitons estan en perfecte estat, algun sembla nou i tot, els tacs i alguna baga fan mitja por...



La tercera tirada també és força interessant, per no dir malparideta... Aquí un friend del pal Camalot 4  o així ens hauría anat de perles per a no forçar tant el culet...



De material, nosaltres varem portar un parell de jocs d'aliens,  de camalots fins al 3, tascons, bagues per savines, cintes exprés, i reunions. A tots els llargs hi varem posar de tot i de tota mida, però varem trobar en falta l'esmentat Camalot 4 per un tram del Ll3.



El descens el fem amb tres ràpels fins a la base de la paret, per unes instal.lacions que es veuen noves de trinca.



Si nosaltres posessim estrelles a totes les vies que fem, i el màxim en fóssin cinc, a aquesta via n'hi posaríem sis... Una via més que recomanable, però s'hi ha d'anar bé de forces i de coco. Només que felicitar a l'aperturista per regalar-nos itineraris com aquest. No en va, en una entrevista que li fa en Picazo a la revista Desnivel, li pregunta quina és la seva via preferida, i ell primerament responent-li que li és impossible donar un llistat de preferències, li respon que la Homo Montserratinus és una via que sempre porta en el pensament i que repeteix de tant en tant.



Mentre feiem els ràpels, ens varem adonar d'unes noves vies que pujen per la paret. Buscant informació ( excusa per anar a repetir l'ultima tirada sense tornar a patir els llargs inicials..) hem trobat que dues són de l'Hita, però que n'hi ha una altra que puja a l'esquerra amb forces parabolts de la que no n'hem sabut trobar informació. Si algú en sap algo.....



En definitiva... que ja tenim el títol d'Homo`s Montserratinus!!!!!! A partir d'ara potser ja ens deixen aparcar gratuitament a l'aparcament del Monestir, no?

Salut a tothom i fins a la pròxima!!!!!!!!!!

dilluns, 11 de juny del 2012

Vies Normal ( Pany ), i Aresta Nord, al Gegant Encantat

Doncs continuant amb l'entrada anterior, deixem a la resta de la colla als peus de l'Aresta Nord del Gegant Encantat. Ells mateixos ens fan cinc cèntims de com els hi va anar la cosa:



Hem buscat molt per la xarxa i no hem trobat cap ressenya ni piada, només hem descobert que la via que va fer en Ricard amb l´Isabel, és la Aresta Nord. En Josep, en Ramon i en Dani van fer la Normal o Pany.





A l'Aresta Nord:
1er. llarg IV  , molt tranquilet, equipat amb una xapa al començar i uns 3m. més amunt  l'altre, d´aquí fins la R res. La R és força vella però está bé, i una mica més amunt hi ha l´instalació del rapel amb parabolts per si ens juntem molts a la mateixa via.



2on. llarg   Com no he trobat cap ressenya no estic segur del grau crec que podria sortir un 6a+, nosaltres el vam fer en lliure amb bon canto, encara que el tram tira una mica enrera, les assegurances son força antigues però hi han posat tres xapes més o menys noves. Ens fan falta també  tres plaquetes recuperables i per el que ens asseguri millor fer un canvi de R i montar-la al peu del llarg per evitar el xiclet de la corda. 





Desde aquesta R arribem al cim que ens queda a uns 10m. i que després tindrem que desgrimpar per fer el ràpel.





Pel que fa a la via Normal ( Pany ):
Comença al primer llarg compartint l'Aresta Nord.





El segon llarg és un flanqueig de la muerte per l´esquerra de la bola amb roca no massa bona i pitjor equipament...





El tercer llarg fins el cim de V grau amb un parell de burins i un plom.
Vaja, un parell de vies de les d'anar-hi d'hora per no fer cua.... però no per això deixen de ser recomanables, i més si teniu la sort d'anar amb tant bona companyia com nosaltres!!!!






Saut i fins a la pròxima!!!!!!!!!!


Via Canet-Rosales-Alonso a la Paret de Sant Jeroni

Aquest dissabte sóm una bona colla. Ens reunim en Josep, en Dani, la Isabel, en Ramon, en Ricard,  en Marçal, i un servidor. Matinem per arribar d'hora. Un seguit d'esdeveniments paranormals fan que entre pitos i flautes comencem l'aproximació a la mateixa hora que si haguéssim sortit a l'hora normal. La intenció és pujar a la Paret de Sant Jeroni i allà ja ens repartirem. 



Amb aquestes que un altre error ( per estar més atent a la xerrameca que pel que hem d'estar...), fa que ens equivoquem en el cami, i un cop ens n'adonem ja estem a mitja canal de Sant Jeroni. Decidim de continuar i arribem a dalt amarats de suor de dalt a baix. Ens arribem a les escales cimeres de Sant Jeroni, i allà els primers dubtes de què fem. En Ramon comenta d'anar al Gegant Encantat, i cap allà ens dirigim. Un cop a la base, amb en Marçal decidim de deixar a la resta de la colla per veure si trobem el camí per arribar a la base de la paret de Sant Jeroni. Collons quin fart de patejar... Continuem canal avall i a la que podem creuem cap a la dreta on trobem un camí amb marques grogues. El seguim, i en una clariana veiem la base de la paret i la via. Bosc enllà ens hi arribem, esgarrapats, amarats, i amb aquell rum rum que ens fa la panxa (la gana també ajudava..) abans d'iniciar a priori una gran clàssica.



Veiem a la resta de la colla molt amunt. És la 1 del migdia i estem trinxats, però les ganes poden més. De la via no en tenim gaire informació, només algun comentari sobre la seva bellesa, la seva dificultat moderada i que s'havia d'acabar d'autoprotegir en algun tram. Així que l'aventura estava servida!!!!!!!!!!!



Comencem per una espècie d'esperonet amb una canal herbrada a la dreta que ens ajuda a protegir-nos amb alguna bona savina. La nostra gran sorpresa és trobar-nos un parabolt a mig llarg. I a la R1 doncs confirmem que han restaurat la via. Hi ha un parabolt juntament amb tota la resta d'equipament antic de la reunió.



La segona tirada continua amb un ressaltet amb roca a controlar, que ens deixa a una esplèndida placa que es va posant vertical a mida que avancem. En aquest llarg ( el més equipat ) hi trobem tres parabolts alternats entre burils de l'any de quan la Maria la Castanyera era jove.



La nostra humil opinió, és que amb aquesta restauració ( exemplar), s'ha deixat la via de manera que es pot pujar sense patir en excés, sense treure-li aquell regust d'apretar el culet en més d'un moment...Totes les R amb un parabolt afegit, tret de la tercera amb un parell, i algun parabolt alternat de tant en tant amb l'equipament de l'época.



No vol dir que s'hi pugi xiulant, ja que s'hi ha d'escalar i molt!!! La roca és... no se com dir-ho... és bona en general, però dubtosa en molts casos. A això li sumem que per sota d'aquella dificultat on ja hem d'apretar força ( no posem numeros que hi ha gent que s'emprenya... ) no hi trobem res, que és en gran part d'ella, doncs que si no vas tranquil et jugues un meco guapo...



La tercera tirada comença amb un ressaltet amb canto, on s'hi ha de fotre una bona apretada. Llavors ens coloquem sobre un esperonet que resseguint-lo, amb una ziga-zaga ens deixa a uns metres de l'espectacular últim llarg. A mig llarg, hi trobem una R antiga de burils que no fem, però que pot ajudar molt a evitar el fregament de les cordes. En aquest llarg trobem un pitó, dos burils i un parabolt que protegeixen el ressalt i la R intermitja de burils, tot i que es pot protegir amb savines.



L'últim llarg és simplement brutal!!!! Una fisura-diedre-xemeneia ( digali com vulguis ), molt vertical en tot moment, que et demana que hi posis el millor que tens... Amb passos de diedre força atlètics es va progressant mig bé, i tot i que sempre trobes allò que necessites per passar, si  no vas bé de pila pots passar-ho prou malament... Aquí trobem un parabolt a l'inici de la fisura, un al mig, i un pitó quan s'eixampla. Amb friends es pot completar la protecció, tot i que no sempre on tu voldríes....



Nosaltres hem passat amb 8 cintes expres, aliens i camalots fins el 0.75, forces bagues per savines i reunions. Pel que fa a la dificultat, doncs sense ser molt difícil, s'hi ha de donar la talla. De vegades les aparences enganyen. Tot això, ho hem viscut amb un teló de fons espectacular. En un dels paratges de Montserrat més tranquils que mai hagi trepitjat. Una via més que recomanable per el conjunt de tot plegat!!!!!!! Pel que fa al descens, baixem com podem a la canal que tenim al darrera, i pugem per l'evident fisura que trobem al capdamunt. Compte amb aquesta grimpada (millor amb corda). Un cop al cim carenem amunt fins trobar per baixar a la següent canal per la que amunt ens torna a portar a les escales cimeres de Sant Jeroni.



Pel que fa a la resta de colla, proximament en tindreu noticies....
Salut!!!!!!!!!!!!!!!!


dilluns, 4 de juny del 2012

Audet- Herrero (o Same) al Projectil

Aquest dissabte surten en Marçal amb en Ricard. Com que saben que la resta no ha varem poder fer, el primer que et diuen és: "Ahir et vas perdre una molt bona via, una mica curta però amb un ambient per disfrutar." Són bona gent, però no et despistis ni un moment que pilles...
 


Marxen cap a la nord de Montserrat, a una d'aquelles vies que s'hi ha d'anar d'hora per no trobar cua... i que tot i que s'ha restaurat amb alguna peça nova, la resta cal mirar-les amb ulleres de sol per a no quedar enlluernat... La via és la Audet-Herrero al Projectil.





De totes maneres, millor ens ho expiquen ells...





L' equipament és antic, burins i claus, però han posat alguna xapa nova al costat de caps de burins on no hi entren las plaquetes, però tot i això ens faran falta 2 tascons per escanyar-ne un parell a l´última tirada. La via comença al final de la canal, a la cual per baixar fem servir les cordes perquè és força dreta i relliscosa. A l'inici de la via hi ha una fletxa vermella una mica esborrada al costat d´un petit arbre.
 






1er llarg III, força fàcil, la primera assegurança la trobem a un parell de metres i l´altra una mica abans de la R.





2òn llarg. 6a+  La sortida de la R una mica amb roca dubtosa , i on podren llaçar alguna savineta, anem amb tendència a l´esquerra per on troben un tram molt dret i finet, molt ben equipat i amb un una entrada a la R en 
flanqueig increible. La R la muntem en un arbre però un parell de metres amunt hi ha una R amb 2 bols  d´una altra via.






3er llarg V  Fantàstic, una sortida  en diedre a buscar un pitó  i després trobarem un parell de burins més i un altre pitó, a partir d´aqui comencem una bavaressa increible i dreta d´uns 8-10m  on poden posar camalots del 1 repetits i aliens groc i vermell.
 






4ar. llarg  V+  Sortim per l´esquerra de la R. a buscar uns burins i un pitó, per pujar per un tram força dret amb presa justa i petita, una mica més amunt la paret tomba i la via marxa cap a la dreta on trobem un  pitó que será l´últim fins el cim.





El rapel de 25m. fins el coll on começa la via Toni Moreno. La via super recomanable, amb més ambient del que sembla a primera vista.





Un cop al cim, podem veure amb aquest parell de fotos al que es van dedicar...





Certament una via que posem a la llista els que no hi varem poder anar.






Apa gent, salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!!