Normals a la Mòmia i a la Momieta

Després d'uns dies fora, tornem a casa ja per finalitzar les vacances. Tot i això, encara ens donen permís per sortir algun dia, i ho aprofitem marxant cap a la nostra segona residència, Montserrat. Aquest cop, l'expedició és 100x100 del poble, en Marçal. en Lluís, i un servidor. Rapidament ens posem d'acord, i avui toquen dues super-clàssiques, les normals a la Momieta i a la Momia. De sempre les hem tingut a la llista, però com que els companys ja les tenen tatxades, doncs encara estan pendents.

Pugem les escales fins a Sant Benet, collons quina acalorada!!!!!!!! Però de cop es posa mig núvol i ens permet gaudir d'una molt bona temperatura en tot moment. Al que anàvem, doncs arribem a peu de vía. Allà, els ulls sense voler-ho se'n van cap a la Santacana... Aquí hi hem d'anar, però quan siguem més grandets... Quin respecte que fa aquesta via!! Avui però ens toca la Normal de la Momieta. Iniciem l'escalada anant a buscar una més que evident repisa, la seguim còmodament fins al seu final, i uns metres més enllà trobem la R1.

El Ll2 comença més vertical. Es puja recte amunt, i abans d'arribar a l'evident fisura que tenim a sobre, flanquegem una mica cap a la dreta, trobem una R molt cómode que ens saltem, doncs volem fer la de la bauma, pugem uns metres, i en tendència a la dreta ens posem a dins la gran bauma on hi trobem la R2.

I l'últim llarg, preciós. Puja pel costat de la fisura fins que es posa de plè dins d'un diedret, on hi trobem la R3 al capdamunt. Pugem fins al cim, i anem a buscar l'instal.lació de ràpel que ens deixarà al collet amb la Mòmia. Un parell de ràpels, un de 20m i un de 40m des del coll ens deixen a peu de via. Una via molt disfrutona, totalment equipada, tot i que alguna baga per a savines ens pot anar bé per a l'últim llarg. D'allà, voregem tota la Mòmia, i arribem al collet on comença la Normal.

Decidím de començar per la variant que puja directa des del collet, on anem seguint alguna assegurança que ens condueix a la R1, a l'esquerra de l'allargada bauma. Mirant amunt ens n'adonem de l'inmens camp de patates vertical que ens espera per arribar al cim.

Comencem el Ll2 amb un flanqueig cap a l'esquerra fins sortir de la bauma, trobem un parabolt, i ja recte amunt, buscant-nos la vida per trobar el camí més lògic per arribar al cim.

Aquest llarg, és simplement espectacular. No s'ha de buscar les assegurances, s'ha d'escalar per el més lògic i gaudir a cada pas. Es va trobant alguna assegurança (poques), tot i que es pot llaçar algun merlet, i posar algun friend o tascó. Un llarg llarguíssim que imaginàriament ens farà posar a la pell dels primers que hi van pujar,  de com ho van realitzar, i on l'únic que podem fer és treure'ns el barret davant d'ells pels pebrots que teníen.

El podríem comparar amb el Ll2 de The Wall, però més assequible tot i amb les assegurances més distants. Una via que no es pot menysprear, tot un exemple del que devia ser l'escalada aquelles èpoques. Un 10 !!!!!

Descens pel cable, i amb un ràpel i una desgrimpada un pèl xunga ens plantem un altre cop a peu de via. Aturada obligada a Sant Benet per agafar forces, i avall que falta gent!!!

Una molt bona jornada, amb un parell de vies imprescindibles que s'han de fer!!!!!!!!!!!
Salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Esperó Nord-Est al Pic de la Valleta

Amb la família marxem uns díes porai, i comentant-ho amb els companys, doncs s'hi apunten les famílies d'en Gerard, i d'en Lluís. Passem uns díes genials acompanyats de bon temps i sobretot de bona companyia, envoltats de la quitxalla que no paren ni un moment. Amb aquestes, que sense voler-ho, també ens hem emportat el material d'escalar entre les maletes, i les dones ens donen permís per fer una escapadeta... I aprofitant que estem per la zona, doncs la via està més que escollida. L'Esperó nord-est al Pic de la Valleta. En Ramon, en Dani, l'Isabel i en Lluís van ser-hi no fa massa, i ens la van deixar molt bé, a part d'altres piades que hem trobat per internet.

Deixem el cotxe on acaba l'esfalt d'una pista que s'inicia al coll de Puymorens, a mà esquerra. Des d'allà ens queda una bona passejada continuant per la pista fins unes construccions, i d'allà seguint la intuició i els corriols que trobem fins a peu de via. Nosaltres varem pujar per dins de la vall, per un corriol fitat, atravessant tarteres. Potser és més directe, però el que varem fer de descens, anant a buscar els telecadires del capdamunt de l'estació, és mes cómode. De totes maneres, l'entorn és preciós, i sembla que avui la tranquilitat estarà amb nosaltres en tot moment. No varem trobar a ningú en tot el día...

Pel que fa a la via, doncs nosaltres portàvem la ressenya del nostres companys maresmencs Josep i Laura que és molt bona, tot i que la via es va seguint molt bé. L'únic que no aconsellem, és de fer les tirades tan llargues com posa ja que en alguns trams el fregament és més que notable, i hi ha moltes possibilitats de trampejar reunions intermitges.

Comentar que totes les tirades són guapes, tot i que a partir de la R2, podríem molt bé canviar l'adjectiu per posar espectaculars...

D'equipament, anem trobant algun pitó, algun friend ( que no surt...), i a les R esmentades a tope de corda un Longlife. Però és que es pot autoprotegir perfectament amb un bon joc de friends i tascons.

Els passos més durs estan equipats, i a la resta, doncs al gust.

És una via on majoritàriament anem resseguint fisures, diedres, algun tram de xemeneia, baveresa i alguna placa. Amb una escalada força atlètica que ens fa fer alguna bona tibada de tant en tant, i que en tot moment ens fa estar ben atents.

Com a opinió personal, comentar que potser ens va semblar més dur el tram de diedre que marquen de V+, i la baveresa que ressenyen amb la mateixa dificultat, que no al pas de 6a, que amb un cop de gas i prou cantell es supera prou bé. De fet, amb això de la graduació no ens feu massa cas, ja que cadascú fa el que pot, i puja com vol...

En definitiva, una molt bona jornada, una gran via, i un raconet més del Pirineu que ja coneixèm. Via més que recomanable, en un entorn preciós i ben tranquil.

De tornada amb les famílies, un banyet a la piscina, una Coca-cola, i uns somriures de les pubilletes i hereuets de cada casa, i és que no hi ha com disfrutar de la vida a cada moment!!!!!!!!
Apa, salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!

Vies The Wall i Del Jan+Casanelles-Ludwing-Tudó a l'Elefant

Tornem a ser dissabte. Quedem amb en Jaume i en Ricard, avui però tenim amb nosaltres uns cosinets alemanys que han vingut de vacances a casa nostra. En Fabian i l'Alicia. Els hi feia molta gràcia venir a escalar amb nosaltres, i al demanar-ho doncs estàvem més que contents de que ens acompanyéssin. Mai havíen estat més enllà del Monestir a Montserrat, avui veuríen l'altra cara, la que ens agrada a nosaltres, la muntanya màgica. Per dir-ho d'una altra manera, mai havien escalat tret d'alguns passos al rocòdrom, ni rapelat, ni res per l'estil, així que havíem de fer algo on disfrutéssin sense patir... i que a més es baixés caminant...

Teníem varies opcions, però la que més ens va agradar va ser la d'arribar-nos fins a l'ermita que menys ens costa trepitjar per anar a resar, la de Sant Benet, i allà ja veurem. Fot una calda terrible, hem d'anar a l'ombra!! I de cop se'ns passa pel cap la cara nord de l'Elefant. Allà ens repartirem en Fabi amb mi a la The Wall, i en Jaume, en Ricard i l'Alicia a la del Jan+Casanelles-Ludwing-Tudó.

Començo, no sense veure com en Jaume i en Ricard ensenyen i vigilen a en Fabi a assegurar en tot moment. Arribo a la R1, li toca el torn a en Fabi. Al principi li costa, la roca està com relliscosa, però a mida que puja uns metres la presa es fa notable, apareixen bons cantells i el nano comença a xalar que no vegis. En Ricard comença amb ell per veure com va el tema.

De seguida veu que la cosa va bé, doncs ens separem i cadascú a la seva, lo bo és que ens veiem en tot moment.

Els hi toca el torn a en Jaume i l'Alicia. En Jaume l'ajuda en tot moment, això és el que diu ell, des de lluny es veu com té de correr per atrapar-la...

La seva R1 és digne de museu, això sí, amb el reforç d'un parabolt del 8.

Les vies són espectaculars. Placa vertical, amb gran cantell, molt mantingut, i on el que menys has de pensar és on estan les assegurances, ja que allunyen prou com per donar yuyu, però és que la roca és tant bona i el cantell tant bo, que això és la millor assegurança que trobem.

Podría arribar a comparar la via The Wall amb l'Esperó Màgic de la Prenyada, o l'Esperó Ribas del Bastó del Frare, però molt més plaent i potser les assegurances més properes. De totes maneres es pot llaçar algun merlet. Una de les millors vies de placa per on he pujat sense cap mena de dubte.

El Fabian i l'Alicia s'ho estan passant d'allò més bé, no sense engegar el Vespino en alguna ocasió esclar. Deunidó quin estreno!!!!

La via del Jan segons els companys, segueix la lògica en tot moment. Al igual que la The Wall és molt mantinguda, amb algun ressalt més dur, i es van trobant espits antics però en bon estat. Ells  hi van colocar algun friend mitjà-petit però.

En tot moment varem estar a l'ombra i amb un airet de collons. Els cosinets des de dissabte es deuen pensar que això d'anar a escalar és un xollo....

Ja ens han demanat de tornar-hi abans no marxin...Estan fets uns espartans!!!!!!!!!!

I és que el lloc el vam encertar de ple, i les vies, doncs crec que encara més. Ells van disfrutar, però és que nosaltres... crec que encara més!!!!!!!! Realment se`ns han fet curtes!!!

Les vistes des del cim són impresionants. Des d'aquell moment entenen el perquè li diem la muntanya màgica.

Al cim estàvem més que feliços, però amb respecte que encara queda baixar.

El descens el fem xino xano i amb precaució per la repisa de descens  de l'Elefant, fins al collet on trobem el camí per on hem pujat, i d'allà, un altre cop amb la solana fins al cotxe.

Apa, i a seguir gaudint de les vacances, que a alguns ja se'ls hi acaben....
Ah!!! I passeu per l'ombra!!!!!!!!!!! Salut, i fins a la pròxima!!!!!!!

Via Cerdà-Pokorsky a la Prenyada

Es nota que estem de vacances. Almenys alguns... Dimarts amb unes trucadetes ho tenim tot manegat, dimecres toca viote!!! Ens trobem en Jaume, la Isabel, i un servidor per anar a trepar una mica. Pel que fa a la via, doncs recordo fa algun any, mentre nosaltres escalàvem la Boy-Roca a l'Elefant, hi havia una cordada a la nord de la Prenyada. Ens varem tirar fotos mutuament i varem trobar-nos per aquí per passar-les. Hores d'ara encara xerrem de tant en tant pel "Feisbuc", com si ens coneixessim de tota la vida. Un molt bon xaval, que si llegeix això de segur que li sona... Quina manera de conèxer a la gent!!! Bé, al que anàvem, doncs dintre meu pensava lo valents que eren els que es posaven en aquelles vies, i que a veure si algun dia m'hi arribaria a atrevir. Doncs res, que uns anys després no és que sigui més atrevit, ni més valent, ni res per l'estil, però si un no s'hi posa mai, no sap si se'n sortirà, i si no es pot, es baixa i punt!! Paraules sàvies dels bons mestres que tenim. La sort és que dimecres no en teniem cap de mestre, ja que sinó, no ens hauríen volgut mai més a classe!!!!!!!!!!

Cap a Sant Benet falta gent, i concretament a la Cerdà-Pokorsky de la Prenyada. Arribem a peu de via i encara ens toca el solano de ple. Collons comencem bé. El càlcul de que estaríem tot el dia a l'ombra ja se'n va per terra, com un arbre que trobareu si hi aneu al peu de via... sense comentaris.
Actualment tenim molta informació per internet pel que fa a la via, i degut això doncs no l'explicarem fil per randa, sinó que ho farem explicant el que per nosaltres és el més destacat.
Primer de tot, i anticipant-me al final, dir que és un viot impresionant, i que no pot faltar a la llista de tatxades. No sé quin criteri utilitzen els de Rocktopo a l'hora de només posar-li dues estrelles. Crec que és una gran via, no es pot comparar amb l'Esperó Màgic, degut a que en una vas per placa ( alucinant també!), i en aquesta resseguint la fisura, però amb el mateix rocam, verticalitat i bon cantell.

Tret del Ll1, que serveix per conduïr-nos fins a la fisura que resseguirem a gran part de la via, la resta és simplement genial. Bon cantell, verticalitat, amb assegurances de l'època, però en bon estat ( les que varem tocar almenys ), i amb la possibilitat d'autoprotegir-se molt bé si porteu varietat de friends petits i mitjans.

En general les reunions són prou còmodes, tot i ser cordada de tres.

Realment és un plaer trobar la roca tant bona, la qual cosa ens fa disfrutar a cada pas. L'escalada és prou atlètica i ens posa els braços a to degut a la verticalitat d'alguns dels trams.

El Ll4 es pot fer prou bé amb artificial amb el que hi ha posat, però és que amb el cantell que anem trobant invita molt a provar-ho en lliure, això però va a gustos!!!. Potser el pas més dur en lliure el trobem just al superar el desplom, a continuació del flanqueig, on hem d'apretar-hi de valent!!

A partir de la R1, tota la via a l'ombra, passant fresqueta fins hi tot en alguna R. Potser l'últim llarg és el més expo ( sense exagerar, eh!!), ja que si te la fots passat el ressalt de sortida de la R, piques a terra segur. Però la dificultat decreix ràpidament a mida que arribes al cim, i a més hi ha algun forat per posar-hi algun friend petit, que hi queda prou bé.

Arribem al cim, ràpel de descens fins al collet, i ben acalorats arribem a Sant Benet. Sort que allà ens espera un Danonino que ens fa recuperar la moral per arribar al cotxe...

Una via molt bona, molt recomanable, i molt disfrutona, per a vibrar a l'ombra durant una bona estona!!!
Salut a tothom i fins a la pròxima!!!!!!

Via Mar d'estels a Les Agudes, al Montseny

Amb això de les vacances tenim a gran part de la colla desperdigats per tot arreu. Tot i això, quedem en Josep, la Isabel i un servidor. A més, amb aquesta meteo tant boja que tenim aquest estiu, ens plantegem d'arribar-nos fins al Montseny, a fer la via Mar d'estels. Tot el bosc és ben verd. Avui tenim com a premi una fresqueta que fins i tot en algun moment ens farà recordar de la màniga llarga que ens hem deixat a casa.

Pel que fa a la via, doncs sabíem que l'havíen desequipat al cap de poc d'obrir-la fa uns anys, però que l'havíen tornat a reequipar de fa poc. Doncs cap allà ens dirigím, i la primera sorpresa és que a la R0, hi trobem un parabolt prou malmès, i un altre amb l'espàrrec serrat, i me´s amunt, un altre espàrrec sense xapa. L'hauran tornat a desequipar? Decidím de tirar amunt, i anem veient que es pot protegir prou bé, i a part, al tram més vertical hi trobem un parell de parabolts.

La R1 ens la saltem, i la fem en un gran arbre que tenim al davant, així ens estalviem fer un canvi de reunió, i a més estem a l'ombra... que el sol ja comença a fer acte de presència!!!!!! Aquí trobem una altra R petada, amb un sol parabolt, i ja iniciant el Ll2, un altre espàrrec sense xapa. Es pot porotegir prou bé, però s'ha de portar algun friend mitjà. A continuació un ressalt i un tram vertical amb proun vegetació ens fa anar amb cautela per a no patinar. Aquí no se si és que no hem vist la R, o és que no hi és, però hem fet la R a una gran savina que trobem al mig de la canal que ens separa del següent pany de paret. Des d'aquí, veiem que la R3 que marca la ressenya també està petada amb un sol parabolt, però sí que veiem assegurances a continuació.

El Ll3, simplement és alucinant. A partir d'aquesta tirada ho hem trobat ja equipat tal i com havíen dit amb longlife's. Un parell de sostrets amb canto escandalós, i una placa de més finura però amb cantell suficient, ens deixa a un jardinet pel que caminem fins al següent pany de paret on trobem una altra R.

Superem un esperonet curtet, que ens deixa a un replà on trobem la següent R.

D'aquí, flanqegem cap a la dreta per terreny evident, ens enfilem per un altre esperonet, travessem a l'altre vessant on hi trobem la següent R.

I d'aquí amunt, el llarg estrella de la via, juntament amb el Ll3. Vertical, amb trams amb canto, trams de posar-s'hi bé, i un sostret molt dur que acaba de fondre les piles si és que ens en queden. Això sí, tot molt ben protegit, i amb la possibilitat de pujar-hi en artificial.

Un cop a la R, ja caminant per terreny evident ens posem a l'aresta dels Castellets, a uns metres del cim de les Agudes. Una bona vía, amb dos llargs guapíssims que per si sols ja val la pena de venir a repetir. La resta, doncs aprofita el que dona de sí aquest pany de paret.

Tal i com l'hem trobat, hi hem posat diferents friends, petits i mitjans.
El descens el fem xino xano per acabar de disfrutar d'aquesta gran muntanya que tenim ben a prop de casa.