diumenge, 25 d’octubre del 2015

Via Chooper al Mallo Pison

     Dies enrera, i després ja d'una primera visita a Riglos, hi tornem amb ganes de més. Tenim unes quantes vies mirades, i és que aquí hi ha un bon munt de feina a fer-hi. Llàstima que ens quedi tant lluny de casa!

                                     

Aquest cop marxem en Ricard i en Toni, que finalment es posaran a la Mosquitos de la Visera, i la Cristina i un servidor que ens n'anem al Pisón a la Chooper. No sabem com anirà la cosa però la informació que en tenim de la via diu que està equipada i que es deixa fer i la seva dificultat segons la ressenya en principi ens hi ha de deixar escalar... 

                                     

Doncs un cop ja posats en matèria, ens n'adonem que aquí no regalen res. Cert que està equipada ( alternant parabolts i espits als llargs i R rapelables amb parabolts), però les assegurances no es toquen ni molt menys, i els llargs són mantinguts de pebrots.

                                     

La roca hi és mig sobada tot i que no és excusa com per no fer-la, i no cal rumiar massa on agafar-se ja que les preses estan marcades de magnesi a gran part de la via. Els V+ apreten molt, els 6a ja ni en parlem, i el 6b.... per flipar-hi en colors!!! 
                                         

Només direm que al nostre entendre trobem un tram al Ll4 on et jugues un bon castanyot entre la primera i segona assegurança, tan al primer com al segon de corda. Aquí, tal i com vam llegir a un blog que parlava d'escalar a Riglos i lo dur que és, hi varem "cagar vinagre"! Baja, que la via ens ha agradat moltíssim tot i que ens ha posat a lloc. 

                                   

Volíem probar la Chooperior i fer cim al Pison, però veient com les gasten als llargs inferiors, i lo petats que vam arribar al seu inici, doncs vam decidir de baixar finalitzada la Chooper pels seus ràpels, i no arrastrar-nos al llarg de 6c de xapa a xapa, i és que un cop allà, allò tira moooolt enrera! Baja, que ens falta menjar molts fuets i llonganísses per venir aquí sobrats de pila i disfrutar-hi sense passar angúnies.


      

En fi, una bona via per a apretar-hi bé les dents, molt mantinguda, vertical, i que et fa escalar a cada llarg. 

     

   Apa, salut i fins a la pròxima!!!!





   
     

dimecres, 21 d’octubre del 2015

Via Sánchez-Martínez a la Paret de Diables

Després d'unes quantes setmanes sense trobar-nos gaire colla, som 5 al bar de l'Anna esmorzant. En Ramon, en Gerard i en Marçal van a la Opera Prima del Gorro perquè no poden plegar tard, i en Ricard i jo cap a la Paret de Diables, a fer la Sánchez-Martínez. En Ricard ja l'ha fet diverses vegades, però jo no, i fa dies que li tinc ganes. Sense fer mal temps, el dia està emboirat i s'esperen pluges a mitja tarda, per tant no ens hi podem encantar.



Trobar el peu de via en principi era senzill i no hi havia marge d'error, doncs hi havíem de trobar una placa commemorativa. Però algun element va pensar que quedaria molt millor al menjador de casa seva i l'únic que en queda és la marca...


Anant ja de cara al gra, la via és boníssima, amb llargs del tot variats i on cap és desaprofitable. Comença en Ricard per no perdre el costum, per una placa fina de collons, relliscosa i pulida pel pas de les cordades. Després d'un petit ensurt en arrencar-se-li un còdol d'on estava penjat, acaba el llarg sense problemes. Em poso a la xemeneia, que sense ser difícil, no et deixa córrer per la escassetat d'assegurances fixes i perquè no deixa posar tants trastos com un voldria. Del tot recomanable no portar motxilla o portar-la penjant per sota els peus. En acabar ja veiem els sostres que haurem d'anar superant.



                                

Comencem a fer els llargs centrals bàsicament de fissura, alternant diedre, babaresa i algun tram més de xemeneia, per plantar-nos ja de ple sota els sostres vermells. En aquestes tirades haurem de completar l'equipament amb algun friend.



Seguim pels tres llargs de flanqueig, ara en lliure ara en A0, amb algun pas d'estrep segons convingui. Estan totalment equipats amb material divers, algun de museu on fa angunia agafar-se (i no parlem de penjar-s'hi...), tot i que en un punt hem de posar un alien i fer un pas d'A1. Per mi els millors llargs, sobretot per l'ambient.



Ja encarem la part final, tres llargs de placa amb alguns punts de finura (algun obligat pel primer) i amb roca excel·lent. Llàstima que no els podem disfrutar com es mereixen perquè comença a espurnejar i no és qüestió d'adormir-s'hi. 

Fem cim, amb aquesta sensació d'haver acabat un tros de via, de les millors de Montserrat al meu entendre. No em vull imaginar com els hi va quedar el cos als oberturistes ara fa 45 anys quan van sortir per dalt.


                                    

Ara ja a buscar el cotxe, baixant cap a la dreta per la Canal dels Avellaners. Cap al bar falta gent!




dilluns, 12 d’octubre del 2015

Via Galletas al Mallo Fire


Dies enrera ens llevem devant les parets de Riglos. Espectacular cada un i únic Mallo. Sóm 5, dos se’n van a fer la Jose Antonio Sanz el Mallo Frechin i els altres dos a la Galletas al Mallo Fire i solament quedo jo per decidir amb quina cordada m’apunto.

                                   

Decidit! La Galletas, i sens dubte ha estat una molt bona decisió.
Una gran clàssica del 1959, reequipada amb parabolts negres, està molt ben equipada, tot i que un cop entrem a la xemeneia la cosa ja canvia i els parabolts sols els trobem a les reunions i com a assegurances tenim ponts de roca fets amb cables d’acer. S'hi ha de fixar bé perquè costen una mica de veure.


1er llarg a les ressenyes antigues hi surt una reunió opcional entremig, abans del flanqueig a l’esquerra (crec que està amb burils) nosaltres em arribat fins a la segona reunió sense problemes. 


4t llarg hi trobem el tram de 6b, aquest desploma una mica però si ho veiem difícil per fer-ho amb lliure es pot fer perfectament amb A0.


7e i 8e llargs Aquí comença la xemeneia, en aquests dos llargs es bastant ample però un cop comencem el 9e llarg la cosa ja s’estreny molt més. Aquí la motxilla ens la tenim que treure si o si perquè tenim que passar per un punt estret entre dos rocs empotrats. I l’últim llarg es torna a separar una mica més.


Nosaltres afegim un últim llarg i ens enfilem fins el cim Mateo on les vistes hi són espectaculars. 


                                   

Per fer el descens farem un primer ràpel per arribar on s’acaba la via. I des del coll farem un primer ràpel des d’un abre i un segon ràpel des d'una instal.lació i arribem a un camí que ens porta fins a baix.


Realment és un viot espectacular. Salut i fins a la pròxima!




Via Caprichos de Invierno als Plecs de la Vinya Nova

Dies enrera ens trobem en Pep, en David, en Toni, en Gerard, en Mauro, i un servidor per anar a fer alguna via a Montserrat. Ens repartim, i els tres primers es dirigeixen cap a l'Esparraguera, i els tres restants a la Caprichos de Invierno, recomanada per en Toni, que la va fer amb en Ricard temps enrera i diu que es va fent bé.... un cop a la via ens enrecordem sovint d'ell i els seus....


De la via direm que s'hi ha d'escalar i molt. Quan a la primera tirada trobes material de dos abandonaments a les dues assegurances que hi trobes, doncs ja diu molt clar que poca broma....



Escalada fina, amb bona roca això si, que no et fa badar en cap moment. Es pot anar posant alguna cosa d'aquella manera, tot sigui per alleugerir el nivell del pot de la por. No és que sigui exposada, però t'hi jugues unes galetes importants en cas de caiguda.


Potser el segon llarg sigui el que fa treballar més el coco, tot i que al tercer hi trobem la màxima dificultat, amb les assegurances no tant distants (tot i que tela també...)


En fi, una més a la llista, no per repetir més, però que ens va fer vibrar i passar una llarga estona d'inici a fi durant els seus quatre llargs.




PD: Toni i Ricard.... ens en varem enrecordar molt de vosaltres, i lo que us estimem, per recomanar-nos aquestes joies montserratines!!! ;)