diumenge, 31 d’agost del 2008

Passant per l'ombra!

Dissabte a mitja tarda teníem d'estar a casa, i per aquest motiu varem decidir d'anar a fer una mica d'esportiva ( que sempre saps a l'hora que comences i tries a la que plegues!). L'altre part de la tropa van anar a fer via llarga. Així doncs, quedem amb en Marçal i en Dani a les 7 per aprofitar més el matí, i cap a Montserrat falta gent! A sobre en Dani a Núvol Blau (V).
La zona escollida, va ser la del Faraó de Baix, i un cop allà buscar les zones d'ombra. Només hi haviem anat un cop per allà, i va ser al Columpio. Un cop allà, seguim fins a trobar el Bloc del Camí, i com que estem sols i amb ombra decidim fer la primera parada. A sobre en Dani a Gat mesquer (V+).
Les vies estan equipades amb parabolts, i tot i ser curtetes (10-15 metres), són molt disfrutones. La roca és genial, amb foradets per tot arreu. A sobre, jo mateix a Martina (6a+)
El que trobem en comú de totes les vies d'aquest sector, és que tenen la sortida fineta per després tornar-se més tranquiletes. A sobre, en Marçal a Martina (6a+).
Llavors decidim canviar de sector i ens dirigim a la part dreta del torrent tot seguint unes marques grogues. Allà el primer que veiem és una magnifica xemeneia molt temptadora, que a la ressenya marca 6b. Després la probarem. Aquí tenim vies equipades tant amb parabolts com amb spits. A sobre a un V.
La temptació era massa grossa i de seguida ens posem a la xemeneia. No estem massa habituats a aquest tipus d'escalada, i no sabem com agafar-la, però mica mica ...
Està clar que hem de millorar la tecnica d'escura-xemeneies, i finalment, petats de cames arribem a dalt.
A cadascú li va bé d'una manera diferent, però el pas que ens costa més a tots, és la sortida de la xemeneia cap a la placa. Aquesta via la repetirem! Val la pena tornar per ella!! Després de la xemeneia, fem un 6a al costat, que realment segueix la tònica de la zona. Passos molt fins a la sortida, i anar decreixent la dificultat fins a la reunió.
Una zona molt xula, i ideal par passar-hi un matí. Això sí, recordeu d'anar passant per l'ombra!!!!!!!!

diumenge, 24 d’agost del 2008

Vies Ratanplan i La que hi faltava a la Magdalena inferior

Havia arribat el dia D. Més aviat el dia 3D. I vosaltres us preguntareu el per què 3D oi? Doncs perquè erem en Ricard, en Jaume, l'Isabel, jo, i 3 Danis. Quin merder. Quan algú cridava Dani!!, se sentia què, què, què!!! Però per sort també era el dia 2 M, amb M de mallons, jejejeje!!! A sobre en Ricard pujant el Ll1 de la Ratanplan.
Amb la tropa, i la nova incorporació d'un futur mega crack de l'escalada, tal i com ho va demostrar ( parlo d'en Dani petit, no us feu il.lusions els altres, eh!), varem decidir pujar a Gorros, i més concretament a la Magdalena Inferior, a fer un parell de vies que pujen paral.leles entre elles, la Ratanplan i La que hi faltava. A sobre en Jaume i en Dani E. pujant el Ll1 de la que hi faltava.
Només arribar al Monestir, ja ens va passar l'anecdota de la jornada. En Jaume, l'Isabel i jo, varem decidir de pujar amb el funicular de Sant Joan, i amb la bona fe que ens caracteritza varem agafar les motxilles de tots, perquè pugéssin més lleugers, i la sorpresa nostra va ser que al arribar a l'estació ens van dir que estava averiat!!! No vegis quin fart de correr per atrapar-los, i a més escales amunt, i carregats amb 2 motxilles cadascú!!! Tot i atrapar-los, un es va escaquejar i va pujar sense. No cal que digui com es deia oi?jejeje. A sobre el futur mega-crack Dani amb la Isabel al LL1 de la Ratanplan.
Un cop a peu de vies ens dividim en dues cordades. Una de tres (Ricard, Dani petit, i Isabel), i per manca de cordes una de cuatre ( Jaume, Dani E., Dani G., i jo). Ells farien la Ratanplan, i nosaltres la que hi faltava. A sobre en Dani G pujant de quart al Ll1 de la que hi faltava.
La via Ratanplan, està molt ben equipada amb parabolts grocs. N'has de portar una bona pila, almenys per al primer llarg. I La que hi faltava, està equipada amb espits pintats verd, un pelet rovellets ja. A sobre el mega-crak Dani petit, mostrant-li una tècnica infalible al seu pare!
Són dues vies de grau més aviat baix, la qual cosa no vol dir fàcils, amb trossos força verticals, però amb uns bolos gegants que et permeten disfrutar de valent de l'escalada. A sobre l'Isabel al Ll2 de la Ratanplan.
Les dues vies pugen bastant a la vora l'una de l'altre, i a més pels costats et vas trobant altres espits i burils que deuen ser d'altres vies. Això et permet poder fer un canvi de via si fa falta. Per exemple si t'has de passar una clau anglesa!!!, jajaja A sobre les dues cordades.
Des de l'inici fins que comencen a perdre verticalitat ja quasi al final de la Magdalena, el grau és bastant continu, IV+ o V- en tota la via. A sobre en Jaume a la R2 de la que hi faltava.
Tant una via com l'altre són ideals per a l'iniciació a l'escalada de varis llargs, i per agafar confiança per pujar de primer. A sobre l'Isabel començant el Ll2 de la Ratanplan.
Realment trobes preses que són quasi com escalons. A sobre en Dani G. patint de valent en un pas crític en una d'aquestes preses.

I finalment, l'arribada al cim. A la foto de sobre es veu en Dani petit arribant al cim, al costat del seu pare, després d'haver demostrat una tècnica, i una valentia impressionant. Realment és un petit gran home!!!!!!!!
Aquí el grup a dalt del cim.
Té unes vistes precioses de Sant benet, Sant Jeroni, el Monestir, etc....
I la baixada la fem amb un ràpel d'una mica més de 30m des d'una anella unida a una cadena per dos espits, per l'altre cara d'on hem pujat, i després baixem per les escales de Jacob fins a trobar-nos un altre cop a peu de vies.
Una gran jornada, amb una gran companyia. Ens ho vàrem passar genial. Fins a la pròxima i recordeu de passar per l'ombra!!!!!!!!!!!!!!


Banyadores

El divendres teniem el matí lliure, és lo que té estar de vacances, i amb la tropa varem quedar per anar a fer una mica d'esportiva, per activar els musculs, ja que feia dies que no escalavem, jajaja!!! Erem en Dani, l'Isabel, en Ricard, en Siscu, la Kimba i jo.
La zona escollida va ser la de Banyadores, i el sector Amazònia. Pensàvem que ens rostiriem, però el cel estava força tapadot, i tot i la xafagor que feia, varem estar prou bé.
Com que portavem dues cordes, allò era un no parar. Al final varem fer 7 vies.
En aquest sector vàrem poder tastar des de la més pura adherència típica de la zona, a vies de petits desploms, vies estil bavaresa, i vies amb passos de bidits d'aquells que et fan patir de valent.
Les vies que varem fer més o menys per ordre varen ser: Raquel i Mireia (4a), Ondina (5b), Martí o Martina (5c), De la vespino (6a+), El fanàtic de l'Hospi (6a+), RIP (6a), Bi guote mai fren (6a/6a+).
La més dura per nosaltres, la ultima, Bi guote mai fren ( el nom mola que t'hi cagues!!!), que té un parell de passos de bidit al sortir d'un desplomet, que no vegis.
Totes les vies estan molt ben assegurades, tot i que hi ha algun parabolt que es pot descollar amb als dits. Va de collons portar sempre una clau anglesa!!!!
I després també recordar, que si de petit et menjaves forces petit suís, ara de gran ja no pateixes ni una cuarta part a segons quins passos. A més d'un ens faltava no un petit suís, sino que ben be un danup!!!!
I que qui és la Kimba, doncs la que menys va patir!!! Ella ben fresqueta a l'ombra va estar de collons!
Salut i tibamenta, i sobretot, recordeu sempre a passar per l'ombra!!!!!!!!!

dijous, 21 d’agost del 2008

Via dels sostres-David Aparicio Baró a la paret de l'Aeri

El dia havia arribat. La via escollida era la dels sostres i la sortida per la David Aparicio Baró. Era la meva estrena a la cara nord de Montserrat, i per què no reconeixer que estava una mica "acollonido", per les històries que havia llegit i escoltat sobre la duresa, i l'alçada de les vies d'aquesta part de Montserrat. Erem en Dani, l'Isabel, en Ricard i jo. Finalment, en Dani i l'Isabel es decanten per la ferrata de la Teresina, que no l'havien fet mai. Així doncs ens quedem amb en Ricard "solos ante el peligro".
L'aproximació ja és llarga de collons. S'agafa el camí de l'arrel fins que trobem una canal que puja recte fins a la paret. Casi al final de la canal trobem uns escalons amb un cable a mà dreta que ens hi hem de posar. Hem d'anar fins al final d'aquesta feixa penjada, que esà equipada casi tota amb cables d'acer. Tot i això, hi ha algun tram que dona una mica de yuyu.
A mida que ens hi acostem ja es comencen a veure els sostres de la primera part de la via. El sol fet d'estar aquí ja dona una sensació diferent a qualsevol altre dia. Estem sols a la paret.
En Ricard es posa els trastos i comença a tirar amunt al primer llarg. Es va trobant algun clau i veu algun parabolt a l'horitzó. Està clar que aquí cada llarg te l'has de currar de valent. Lo bo és que es pot equipar força bé amb friends. A sobre en Ricard arribant a la R1, que per cert es fa a sobre d'un tronc d'un arbre mort.
En aquest llarg, la roca es ben diferent a la que et trobes normalment a Montserrat. De fet, en tota la primera part de la via no sembla que hi siguis, ja que no fas ni un tros de placa. Tot seguint la fisura dels sostres.
El segon llarg, té un pas punyetero just a la sortida de la reunió, per dir-ho d'una manera per fer el canvi del fanqueig per agafar la vertical. Hi ha una molt bona presa invertida que fins que no la trobes les passes canutes de veritat, seguida d'una presa excelent per la mà esquerra que et salva la situació. A partir d'aquí, tira recte amunt per la fissura. A la foto de sobre, pujant cap a la segona reunió.
El tercer llarg és impressionant!!, Es un flanqueig del sostre on quasi només et pots pillar de la fisura que separa el sostre de la paret, i mirar molt bé on poses els peus. Els aliens entren a canyon. Tot i això, al ser flanqueig dona un yuyu maco, ja que el pati comença a impressionar. A sobre en Ricard al tercer llarg, i a sota jo assegurant-lo.
Realment és una via preciosa, i en un ambient magnífic, però has d'estar bastant curtit de coco, ja que potser aquesta primera part de la via no sigui molt difícil, però el sol fet de tenir d'equipar-ho tu, ho has de tenir molt clar. A sota arribant a la tercera reunió.
Un cop arribem al bosc penjat, aquí la cosa fa un gir total. La via dels sostres continua per una xemeneia, però nosaltres fem un canvi de vía i tirem per la David Aparicio Baró. I collons quin canvi. Passem de fissura total, a placa total. Aquesta via està equipada amb spits, però amb vidilla entre ells, la qual cosa talla bastant el rotllo si vas just de grau.
El cinquè llarg, o primer que fem de l'Aparicio, és llarg de collons i sense respirs. El grau és super mantingut, i arribes a la reunió rollo "Rambo, no me siento las piernas", però nosaltres diem " no me siento los dedos de los pies!!!". Es un llarg duríssim, i a més a mida que pujes ja no veus tant el bosc penjant, sinó que veus la timba que hi ha per sota. A dalt en Ricard fent el llarg, i a sota jo arribant a la reunió.

Al sisè llarg ja tomba una mica però la roca comença a empitjorar, i els seguros encara allunyen més. De fet el que empitjora de veritat són els nostres peus. Aquí ja fan mal de veritat.
A sobre en Ricard apunt d'arribar a la reunió, i a sota jo. Tot i perdre verticalitat, encara hi ha algún pas força dret. Aquí feia més por que no estrenqués res d'on t'agafaves que no pas res més
I a l'última tirada, un cop a peu pla, varem veure que haviem sortit abans del que tocava, ja que vam veure uns espits iguals als de la via que pujaven un tros més, però tant se val. Erem a dalt.
Vull felicitar a en Ricard, i a l'hora agraïr-li que m'hagi portat a complir un dels somnis de la meva vida. Pujar una via de la cara nord de Montserrat. Ara però el repte és diferent, que em vegi capaç de tirar de primer veient lo que hi ha. Aquí dalt tot és impressionant.
Per baixar ens dirigim cap a l'inici de la canal de Sant Jeroni i baixem per ella. Ja a l'alçada del desprendiment, ens trobem amb cuatre cabres al mig del camí. Quedem fascinats quan decideixen marxar, de l'agilitat que tenen per trepar per aquestes parets. Un cop al pàrking ens tornem a trobar amb en Dani i l'Isabel, que ens regalen una Coca-cola a cadascú. La millor Coca-cola de la vida!!! Ells van disfrutar de la Teresina i ens van esperar un grapat d'hores. Gràcies a ells també!!! En definitiva, una jornada que no oblidaré mai.



Cal dir que dos dies després encara tinc agulletes per tot el cos!! Salut a tothom, i sobretot, passeu per l'ombra!!!!!!!