dilluns, 28 de desembre del 2015
Via del Quatre a la Roca dels Arcs
Via Premeditacion, alevosia y nocturnidad al Cap del Guerrer
diumenge, 20 de desembre del 2015
Vies Aresta Brucs a les Bessones Superior i Inferior
Al cotxe li proposo a en Ricard fer l'Aresta Brucs de la Bessona Inferior i per si no en ni hagués prou amb la fama que té la via em diu que ha abandonat dues vegades del primer buril... avui cagarem vinagre...
Al bar de l'Anna on tan bé ens tracten se'ns afegeixen en Josep, el seu nano i un amic que aniran a la ferrada de les Dames.
El dia és esplèndid, bona temperatura, sense núvols ni aire, perfecte pel nostre objectiu.
Per no perdre el costum a l'aproximació afegim un quart d'hora de patejada perquè ens confonem de canal... com si no hi haguéssim estat mai...
Comença en Ricard com sempre, i més avui que té comptes pendents amb el primer llarg. El pas clau està en superar una panxeta just després de la petita bauma on hi ha la primera assegurança. Després navegació i escalada de finura, amb bona roca i preses petites.
El segon llarg és més difícil, per ser més vertical, amb preses encara més petites i algun lloc on els peus són justos. Però està molt ben assegurat on és més complicat, doncs quan la van obrir es feia en artificial.
El tercer llarg torna a tenir un pas tonto per superar una altra bauma però està millor assegurat que el primer i ràpid en Ricard ja és a la tercera reunió. El darrer llarg el fem com gairebé tothom per l'Aromes. Comença amb una seqüència amb lleuger desplom però amb molt bons còdols i forats que surt en lliure però que si cal es pot fer en A0.
No són ni la una i ja som a terra (amb dues hores hem fet la via i rapelat). La via és preciosa i et deixa amb sensació d'haver escalat, i molt, tot i tenir escassos 100 metres però a l'hora que és no podem marxar cap al bar encara. El més fàcil seria fer l'Aresta Brucs de l'Agulla de l'Arbret però com sempre hi ha un parell de cordades, i després de fer un cop d'ull a la ressenya pel mòbil decidim anar a l'altra bessona.
La veritat és que no teníem ni p.... idea de per on anava la via i tornem a cagar-la en l'aproximació. Últimament caminem més que no pas escalem...
Però bé, ja som a peu de via a punt de fer una altra Aresta Brucs. Aquesta d'aresta brucs només en té el nom perquè va per tot arreu de l'agulla menys per l'esperó sud (que resol la “Hay algo aquí que va mal”).
El primer llarg és cutre, amb roca dolenta, ple de sorra, matolls i pedres soltes, però per sort ara n'hi ha menys perquè en Ricard m'ho ha anat fotent tot a sobre mentre pujava.
El grau de les vies és una d'aquestes coses que fot gràcia. Algunes ressenyes al primer llarg li posen III+. Coincidim en que hem fet V+ més fàcils. Reunió uns metres a la dreta de la canal del primer llarg amb un parabolt lluent i quatre relíquies que fan angunia. La segona tirada flanqueja cap a la dreta fins arribar a una bauma encarada al sud-est. En la part horitzontal del llarg hi ha bona presa però la roca és dubtosa en algun punt i anem txapant un parell de reunions que trobem. La part més bona és el petit mur fins a la reunió, amb molt bones preses i molt vertical.
Si la primera reunió feia por la segona ja és per plorar... i més si et planteges fer-la servir per rapelar. Ens plantejàvem baixar perquè ens costava veure les assegurances del tercer llarg, que els humans fem en gran part en artificial. Però després d'una estona veiem la línia, primer amb tendència a la dreta i seguidament clarament a l'esquerra. La primera assegurança torna a ser un parabolt nou però la resta són nombroses peces amb poca esperança de vida. Menció especial per una pitonissa en una llastra que no sé ni com s'aguanta i un parell de burils on no entren els mosquetons. No em vull ni imaginar un dels germans Cerdà fotent castanyes amb un martell per fer entrar el clau i l'altre mirant-s'ho just a sota de la llastra des de la reunió...
diumenge, 13 de desembre del 2015
Via Rampes Invertides a la Roca dels Arcs
dijous, 10 de desembre del 2015
Via Griviola Bella al Montgròs
La Griviola Bella és una de tantes vies de Montserrat que tot i no tenir un grau en lliure difícil sobre el paper, no saps ben bé què tenen (de fet si que ho saps) que fa que la nit abans costi agafar el son. Estava en cartera des de feia temps però les restriccions i la calor fan que l’època bona per atacar-la sigui una mica limitada. Cal afegir-hi que l’aproximació es miri com es miri i tant si fa des del sud com des del nord sigui una pallissa considerable, més si fas com nosaltres i des de Santa Cecilia agafes el camí equivocat i pateges 20 minuts addicionals de pujada...
Però bé, al cap d’una hora ja som a la Canal del Migdia i ja encarem “el camí” (entre cometes perquè hem hagut de fer el senglar pel mig del bosc) fins a peu de via. Mentre ens esbatussem amb el sotabosc trobem una cordada de Manresa amb les mateixes intencions que nosaltres. Amablement ens cedeixen es pas veient que nosaltres som dos i d’entrada anirem més a l’idea (ideia sona més bé però escrit fa mal als ulls).
Per no perdre el costum en Ricard comença el primer llarg que tot i no ser difícil és cabron perquè la roca no és gaire bona i fins que no arribes al parabolt que et fa canviar de paret només ets pots assegurar amb un alzina i algun matoll.
El segon llarg és un festival i el millor de la via. Comença per una placa molt vertical, amb preses que tot i que en general són petites són molt bones i a més les assegurances estan molt juntes. A mitja tirada perd una mica de verticalitat, i a proporció que progresses més còmodament les expansions és van distanciant. El més curiós és que tot i que quan entres a la canal/diedre el llarg es torna a posar dret, els parabolts segueixen allunyant. A més de mans i peus aquí també cal fer treballar el cervell. Per mi la part més exigent i obligada de la via (junt a la part del mig del tercer llarg), mostra d’això és un maillon just abans de “l’aleje” més mal parit. A partir d’aquí venen dos bons llargs seguint la canal amb grau més moderat però poc assegurats i on cal escalar tranquil, doncs no hi ha fissura i és fa difícil col·locar trastos.
Arribem ja a l’impressionant bauma, on bona part de les cabres de Montserrat deuen tenir instal·lada la residència d’hivern (sembla un femer). Ja només queden tres tirades que amb prou feines arriben a quart grau però netes de metall i on s’ha de mirar de posar alguna cosa per si les mosques.
La via ens ha agradat moltíssim i l’hem enllestit força ràpid. Ara bé, cal portar el 6a ben après i tenir clar que haurem d’assumir certa exposició especialment delicada en algun punt on l’escalada no és del tot fàcil. Quatre fotos de les vistes del cim i cap al bar a fer la cervesa que avui ens l’hem guanyat.
dilluns, 7 de desembre del 2015
Via Son de la llarga al Pollegó Est
Parlem amb en Ricard i tenim clar que ens hem d’encarar a l’est. A més a les 6 comença el Madrid-Barça (quin recital) i busquem una via curteta, que acaba sent la Son de la Llarga que li tenim ganes des de fa dies.
De camí al Bruc ja comença a ploure i el cel no és gaire prometedor. Com diria aquell de l’APM “de moment tot va malament”. Ja al bar de l’Anna deixa de ploure i hi ha força tranquil·litat fins que arriba un ramat de gent d’Arenys de Munt i rodalies per anar a fer esportiva a La Desdentegada. Va arribant més i més gent, i això ja comença a semblar El Corte Inglés el primer dia de rebaixes. Tothom comenta el mateix, assegurant que a partir de les 11 el cel s’obrirà i que cal esperar-se. Nosaltres estressats per la massificació, decidim cardar el camp i començar a tirar cap als Pollegons, que l’aproximació que ens espera no és curta.
La via és molt i molt bona. A un primer llarg de tràmit que fem per la Sioux Party, el segueixen tres llargs de fissura espectaculars. El primer dels tres és el més exigent en grau, comença amb uns passos d’Ae amb uns spits una mica sospitosos per entrar a la fissura on comença el lliure que escalem en diedre o per la placa de l’esquerra segons convingui. El grau es manté en 6b i 6a+, però està ben assegurat, la roca és brutal i les regletes mosseguen prou com per refiar-se’n. Val la pena assegurar els últims metres del llarg, ja més fàcils però sense expansions.
El tercer llarg segueix alternant el diedre i la placa, ara havent de completar amb friends de totes mides i bagues les poques assegurances que hi ha. L’últim llarg no rebaixa en qualitat. Al principi hem d’anar empotrant la cama i el braç dret i es fa una mica incòmode autoassegurar-se, tot i que hi ha on posar peces. De seguida perd una mica de verticalitat i ja deixa pujar en diedre o per la placa de l’esquerra que segueix amb uns forats d’escàndol.
Dos ràppels i a terra. Just quan estem recuperant les cordes comença a ploure de nou, i comentem que segur que als que han esperat fins a les onze els ha agafat a mitja paret.
Totalment recomanable, ràpida i ben assegurada on el grau és més exigent. Guardeu-la per algun dia d’hivern que no sapigueu on anar.
dissabte, 5 de desembre del 2015
Via Mosquitos al Mallo Visera
Un mes després de la primera expedició als Mallos tornem a ser aquí. L’Albert i la Cristina se’n van a la Chopper del Pisón, i jo amb en Ricard anem cap a la Visera amb l’ intenció de barallar-nos amb la Mosquitos.
La Visera ja és imponent quan la veus des de la distància però quan ets a peu de paret és quan et cauen els collons a terra. El desplom és brutal des dels primers metres, i va creixent amb l’alçada. De seguida ens posem darrera una altra cordada de catalans que afortunadament (per nosaltres) van a la Directa a La Visera que comparteix amb la Mosquitos el primer llarg i part del segon. Si de cas aquesta la deixarem per quan siguem grans... (em sembla que hi ha un llarg de 7a+). Com sempre en Ricard comença, encarant el primer dels 4 llargs de fissura. Són uns llargs espectaculars, ben equipats i per disfrutar, mantinguts entre el V i el V+, amb algun pas de 6a. “Cantos” d’escàndol i desplom continu, amb preses força llimades que molesten especialment pels peus, tot i que t’hi vas acostumant i gairebé deixes de notar-ho a mesura que vas guanyant metres.
Progressem sense masses problemes, ens anem relaxant després del canguelo inicial, i fins i tot badem amb el que fan al voltant: Tenim la sort de compartir la paret amb forces cordades amb les que anem avançant alhora, i cau la baba en veure’ls pujar per la Zulu Demente, la Zuzen o La Directa; potser algun dia... Però a partir de la quarta reunió la cosa es complica. El 5è llarg és brutal, un flanqueig de 6a amb molt bona presa, desplom i on les assegurances no es toquen. Jo el disfruto molt de segon i sense adonar-me’n ja sóc a dalt del Trono al costat d’en Ricard, que diu que de primer ha arribat tremolant a la reunió.
En el 6è llarg el festival segueix a l’alça. Els primers metres són exigents i desplomats, però amb molt bona presa. Els problemes arriben en el primer bombo. Típic de Riglos, hi arribo amb els braços com xoriços i sembla que es van oblidar de posar-hi els cantells. Al segon bombo ja no hi veig color... pas d’A1 des d’un friend i finalment l’assegurança de sobre queda xapada després de suar sang i llàgrimes.
La següent tirada comença superant un altre sostret, una mica més fàcil que els anteriors però que tampoc és de regal. Un cop superat, tranquil·litat fins al cim.