dimarts, 14 de desembre del 2010

Els Xapoutot a la Pastereta

 Aquest dissabte som una bona colla. Ens trobem en Jaume, en Ramon, en Ricard, en Bruno, el seu germà Nico, en Josep, i un servidor, i després del clàssic i obligat esmorzar, ens decidim de pujar cap a la Plantació. Fa temps que hi volíem anar, i encara tardarem a anar-hi, ja que a l'alçada de la Pastereta, un canvi de plans d'aquells que no saps ben bé perquè, doncs decidim d'arribarnos-hi tot i estar a l'ombra. No fa fred, la qual cosa ajuda a fer el canvi de plans.




Arribem a peu de via i ens repartim. En Josep, en Ramon, i en Jaume es posen a la via Pel teu somriure, cel. En Bruno i en Nico es posen a la Vilmambar, i en Ricard i jo a la Sac de paciència.




Amb aquests ultims anem pujant l'un al costat de l'altre, comentant les jugades. Mentre en Bruno disfruta d'una bona via molt ben equipada, nosaltres doncs disfrutem també, d'una curta gran via de dos llargs amb una roca excel.lent, i un equipament amb una mica d'airillo entre xapes. Això ja ens recorda la Trempat t'empaito!!!




Direm que la Sac de paciència és una via molt vertical i mantinguda en el seu grau, i que en un parell de trams ( un a cada llarg), hi ha unes excurcions entre xapes que et fan posar a lloc. Nosaltres varem posar els Camalots groc i vermell. La roca és boníssima, i amb tranquilitat i bona lletra és una via que tot i ser curta ens va deixar un molt bon regust.




Un cop a la R2, amb un ràpel ens plantem a terra, i decidim d'anar a probar el Ll1 de la Lletra Negreta, mentre no baixin tots els companys. Collons com les gasten per aquí. Aquí els parabolts també et fan escalar molt entre xapes, però la roca és excel.lent i hi ha molt bon canto. Doncs una altra tirada psicològica que no té desperdici. Molt recomanable si vas bé amb el grau, o anant de segon, jejejeje!!!!!!




 I finalment, amb aquestes que arriben els col.legues, i ja per finalitzar la jornada, en Bruno li fot un pegue a l'Asterixis, una via d'esportiva que el fa apretar de valent. Aquest pany de paret ens ha agradat molt, tot i que mirarem de tornar-hi més cap a l'estiu, ja que a l'ombra, i al desembre... ja ens ho diuen a casa ja que d'on no n'hi ha no en pot rajar!!!!!!!!



Una gran jornada, amb una millor companyia!!!!!!!!!!!!
Salut a tothom, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!

diumenge, 12 de desembre del 2010

Via Trempat t'empaito a la Palleta

Dimecres tenim permís amb en Ricard per fer una matinal. Fa bon día, però a la nit a plogut. Quedem ben d'hora, fem un cafetó, i cap a peu de via falta gent. Decidím d'anar a la Palleta, a provar la Trempat t'empaito. De camí, ja quedem una mica xops per la mullena que hi ha, i només pensem que la roca estigui seca. Un cop a peu de via, les que sí que estan molles són de la Pere Segura en amunt. La Trempat t'empaito està seca. Mirant amunt, ja veiem que avui ens tocarà apretar de valent.




 Els primers passos ja són fins de collons, en fred, la roca freda, amb aquesta verticalitat, i el primer parabolt un pèl alt, doncs el resultat fan que quan t'adones ja estàs al mig del fregat. Però quan xapes el primer, res canvia, i sense respir, amb la mateixa tònica, vas fent metres passet a passet buscant el millor que trobes.
I així fins a la R1. Un llarg per recordar. Amb roca de primera, mantingut de pebrots, canto minúscul, i de mirar-s'ho molt. Mica a mica et va fonent, i a l'estar els espits amb una mica d'alegria entre ells, doncs es transforma en una escalada força exigent.



Mentre en Ricard em va recuperant, arriba una altra cordada, que quina casualitat, hem coincidit força en aquestes ultimes setmanes. Són en Ferran i en Pep, http://ferranzatir.blogspot.com/ , amb els que anirem comentant la jugada al llarg de la via.




 El Ll2, és molt similar al primer, però amb més bon canto i un pensament més ajagut. Tot i així hi ha un bombet amb uns passets una mica més finets. És un llarg per disfrutar, amb una escalada molt mantinguda, i la roca de primera, com en tota la via. Aquí els espits continuen amb cert "airillo", però que mai arriben a donar sensació de pànic.




Cal dir que les tres primeres assegurances de la via són parabolts, i la resta espits.




El Ll3, comença per l'esquerra amb un tram dret que passa per la dreta de la gran bauma que acull a l'ocellot (que deduïm que al no ser-hi deu estar al Mercat Medieval de Vic o al Mataró Park), i llavors ja per terreny més ajagut i en tendència a l'esquerra, amb un alejillo aquí ja més destacat que pot fer que perdem la via, ens porta a la R3, al peu d'un ressalt. I d'aquí, l'últim ressalt, amb possible caiguda a repisa, ens porta al cim de la Palleta.




Una molt bona via de placa, molt mantinguda i exigent, amb un equipament correcte, però que et fa escalar i no badar a cap llarg. Al meu entendre, millor no venir-hi justet de grau (del Ll1), si no volem patir envès de disfrutar-hi, ja que obliga molt. A l'arribar al cim, obrim el potet de piades, i veiem que la gran majoria de cordades puja a la Palleta per la via Tuaregs. I a l'altre costat, un munt de cordades fent l'Aresta Ribas.




Baixem amb dos ràpels per la via Tuaregs. Dir que el segon ( des de la R2), és super just amb doble corda de 60, amb saltironet final per falta de corda!!!!!!! I ja de descens ens despedim dels companys, que encara estan liats a la via i que de segur que ens tornarem a trobar en alguna altra paret ( o al bar, jejejeje!!!).




Salut a tothom, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!

dimecres, 8 de desembre del 2010

Vies Navarro, i A donde vas Vicente a la Roca dels Arcs

Aquest dissabte, el pronòstic del temps marcava fred rigorós. Però nosaltres teniem ganes d'escalar, i a més, en màniga curta. Un cop a la furgo, en Bruno, en Lluís, en Jaume, en Ricard, i un servidor, decidím d'anar un altre cop a Vilanova de Meià. Queda lluny de les nostres terres, però és que ens agrada tant!!! Un cop a mig camí, el termòmetre marca -6º, lo de la màniga curta... ja veurem.
Ens repartim, i en Lluís, en Jaume, i jo anem a la Navarro, que fa molt de temps que tenia a la llista de pendents, però l'escàs equipament, i la verticalitat de la zona sempre em deixaven amb les ganes.




L'inici, en màniga curta!!!!!!!!, collons a l'ombra fot una rasca de collons, i al solet estem com torronets!!! Doncs al que anàvem, l'inici no té pèrdua, té el nom gravat a peu de via. El Ll1, ens posa a lloc, i ens recorda on estem. No és difícil, però vertical, amb algun desplomet, i un canvi de placa que t'ho fa mirar. Hi trobem un cap de burí, i dos pitons, però s'hi pot posar una mica de tot. A nivell personal, recordo un passet just a l'entrada de la R1, que amb l'elasticitat que em caracteritza, doncs em va fer fer un pas de mà-peu, o més ben dit, acabar de pujar un peu amb  la mà, ja que l'entrecuix no donava més!!!!!!!! Ah, la R1, és amb dos burils que ballen les xapes, i un espit, i és incòmode de collons, per cordada de tres.
El Ll2, comença una mica psicològic, ja que tenim un tram que mica a mica va desplomant, desequipat fins la punta del desplom, on hi trobem un espit. S'hi pot posar algo, però no t'hi pots entretenir, que els braços no són alkalins ( com les piles ), i et jugues un bon meco. Un cop superat el desplom, placa guapa, de bon canto, i amunt fins a un evident desplom , on trobem la R2, molt còmode, amb dos espits amb una anella. Uns metres per sota aquesta R2, trobem un buríl.



El Ll3, és un flanqueig molt evident que fem quasi caminant en tot moment ( encordats!!!! ). Fem la R3 a una gran savina. El Ll4, comença com el segon, un tram deplomat, amb un espit a la punta del desplom. Hi ha bon canto.i s'hi pot posar algo també. Un cop xapat, un parell de passos prou llargs a molt bons cantos ens ajuden a superar el desplom, i ja per placa guapa primer, i més rampós després, en tendència a la dreta anem a fer la R4 a l'última gran savina que trobem.



El Ll5, és guapíssim. Una placa vertical, amb molt bon canto, que anem equipant al gust, i que ens porta a la cirereta final del pastís, un desplomet que ens obliga a fer les últimes tibades de la via.
Una gran via, que no ens ha deixat indiferents. Potser mirant les dificultats que marquen les ressenyes no cridi molt l'atenció, però realment és molt recomanable. Ara, portar tot el material que vulguis, que el pots posar a per tot arreu ( potser m'he passat ara!)!!jejejeje


L'arribada al cim, ens deixa amb un paisatge totalment diferent, o més ben dit, ens recorda que fot un fred que pela. Tot amb una fina capeta de neu, i amb algun tram de gel que ens fa baixar amb molt de compte, i algun cop de cul a terra!!!!!


 Pel que fa a en Ricard i en Bruno es posen a la A donde vas Vicente.
1er.llarg V+ : molt assequible i amb bon canto, a les ressenyes que portavem posava que hi faltava una xapa, però nosaltres no la vam veure i no la vam trobar a faltar, també hi ha molt on posar friends.
2on. llarg V+ : més o menys com l´anterior però potser una mica més vertical, amb un canto excepcional, només un pas que t´ho fa mirar una mica abans de la R.




3er. llarg 6a : amb diferencia el més dur de la via encara que la graduació només el marqui una mica per sobre dels altres, es tracta d´una placa molt fina i pulida amb les preses justes i el problema principal és on collons posar els peus per que s´agafin una mica per que tot relliscava molt i a més teniem d'esquivar
l'aigua que regalimava.



4art i 5è llarg V :molt tranquils, nosaltres ens vam saltar la R i vam anar fins l´altre que també té un V pel mig, aquí la roca no és tan bona i has de mirar una mica on t´agafes.





 Nosaltres vam rapelar per la via, perquè el cim estava amb neu i no volíem tornar al cotxe amb els peus mullats i alguna posible relliscada, vam fer 3 ràpels , l´únic que cal tenir en compte és d'evitar la R2 perquè només hi ha un químic amb argolla .

 

 En definitiva, un altre dissabte al cabaç, i el que és més important, una altra jornada amb una gran companyia, i un BIG croissant per la familia, que ells no escalen, però d'endrepar....
Salut, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!

dissabte, 27 de novembre del 2010

Replicants i Dersu Uzala a la Palleta

Avui al matí a la costa plou, però a mida que ens acostem a Montserrat, desapareixen els núvols i apareix un sol radiant. Som en Marçal, en Lluís, en Bruno, en Ricard, i un servidor. Després de l'esmorzar de rigor, fem una juguesca per escollir la via, i finalment ens apropem al nostre destí. Anirem a la via Dels Replicants (en Ricard, en Bruno i jo), i a la Dersu Uzala (en Lluís i en Marçal). A l'aparcament fot un fred que pela, i sortim força abrigats, però a peu de via ja hi toca el solet, i finalment ens despilotem una mica. Temperatura perfecta.



Al davant, més matiners, ja hi tenim una cordada, però ells fan la Nexus que queda a la llista de les properes pendents. Les dues vies comencen una al costat de l'altre, i quasi en tot moment ens veiem amb en Marçal i en Lluís.



La via d'Els Replicants, està podríem dir que equipada, amb unes 14 cintes es fa (mai 13!!), però nosaltres hem posat els aliens, i un camalot del 2, aquest últim totalment prescindible.Està molt ben equipada, però s'ha d'escalar, ja que en general és molt mantinguda. I la Dersu Uzala, doncs està semi-equipada podent-la complementar amb friends i savines.




La dels Replicants, comença amb un llarg d'anar fent, superant diferents ressalts fins a la R1. LLavors superem un ressaltet i un corriol ens porta al peu d'un diedre molt evident. A peu pla fem la R2.



Aquest diedre és molt vertical, i complementem l'equipament amb un parell d'aliens. Es supera amb uns passos atlètics guapíssims. Un cop superat, sortim per la dreta i ja per placa vertical, anem a buscar la R3 que trobem uns metres per sobre. Gran llarg.



El següent llarg és d'escàndol. Una placa vertical, amb foradets i bon canto, molt, però que molt mantinguda, amb un ressaltet desplomat al mig que és on trobem el passos més durs de la via, però que aguantant de piles es van fent. Si el d'abans era un gran llarg, aquest és un llarg GRANDIÓS amb majúscules.




Mentre, en Lluís i en Marçal van pujant, i ens comenten que és una via xula, on s'ha d'anar buscant el camí més lògic, trampejant amb els friends les poques assegurances que troben.





Pel que fa a nosaltres, fem un llarg de tràmit per anar a buscar l'últim esperó. I quin esperó!!! Inici vertical amb molt bona presa, es va tombant mica a mica fins a trobar l'ultim tram, amb una llastra gegant, que a l'inici dona una mica de mal rotllo, però que quan ens hi agafem veiem que és bona. Aquesta llastra la superem amb uns passos gapíssims de baveresa, i amb una sortida de mirar-s'ho bé arribem a la R final.





Com que els companys estan a la Dersu Uzala, decidim de rapelar per la via, ja que totes les R són rapelables, però no és gens recomanable, hem liat un cristo per recuperar les cordes que no vegis... Amb els arbres dels trams boscosos, costen molt de recuperar. També dir que s'ha d'anar molt en compte en rapelar desde la Dersu Uzala amb gent per sota, ja que baixen pedres a dojo. En un moment ens hem ajuntat per baixar per la zona quatre cordades, i baixaven les pedres que no vegis...







En definitiva, una gran via, molt mantinguda i ben equipada, però "al loro!!!" que s'hi ha d'escalar!!
Salut a tothom, i FORÇA BARÇA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!






diumenge, 14 de novembre del 2010

Via Amatista + La Frontera

Aquest dissabte, quedem en Joan, en Ricard, en Bruno, i un servidor. Tornem a Vilanova de Meià. Aquest cop la via escollida és la Amatista, inclosa al llibre de les 100 millors. Ja amb els croissants salvatges en propietat, i amb la panxa plena després d'esmorzar, avancem cap a peu de via. Cap de nosaltres l'ha fet, però arribar-hi, és prou evident. Només cal seguir un corriolet que avança per la canal que puja fins a peu de paret. Un cop allà, una fletxa ens marca l'inici de la via.


La via es troba totalment equipada amb parabolts i algun espit, amb 6 o 7 cintes es fa, però nosaltres portem els friends per si allò que de vegades... i de fet com que els portem els posem en un parell d'ocasions, però totalment prescindibles.




El Ll1 ja et posa a to. Molt vertical, inclús amb algun tram desplomadet, ens donen la venvinguda un altre cop per aquestes contrades. Això sí, hi ha molt bon canto, però s'ha d'anar tantejant, ja que està un pèl sobadet.



El Ll2, és molt curtet. S'inicia cap a l'esquerra, per anar a buscar un desplomet més espectacular que difícil. Amb uns cantos d'escàndol superem el tram, no sense tenir de fotre una bona apretada, i llavors ens trobem uns metres de placa que ens deixen a la reunió.



Fa un sol de pebrots, i la temperatura és boníssima. Quedem amb màniga curta.




De moment, la vía és boníssima, però el que no sabem és que el millor està per arribar.






A la R2 decidim de tirar pel següent llarg de la via La Frontera. Quin Llarg!!!!!!!!





Una placa molt vertical, ratllada per unes fisuretes, que ens fa gaudir d'una escalada sobre regletetes molt mantinguda. No hi ha cap pas més difícil que un altre, però és mantingut de collons. La clau està en els peus, que com que moltes vegades no es veuen les ratlles un cop passades, degut a la verticalitat, doncs pringues de mala manera. Està molt ben equipat, tot i que obliga a escalar entre els parabolts.







I finalment, el Ll4. Un altre llarg que no ens deixarà indiferents. Comença superant un dauet ( que el dia que salti... ), i ben vertical va pujant fins a trobar el sostret final, que superem amb uns passos força atlètics sobre cantos de somni. I ja veiem la R4 final.
Una via xulíssima, ben dreta i mantinguda, per disfrutar-hi de veritat. Això sí, millor venir sobrat de forces, que amb lo que tiba tot això... després tenim agulletes fins a mitja setmana!!






I com són les coses, que un cop al cotxe ens apareix en Gerard. No de la manera que ens hauria agradat, acompanyant-nos a l'escalada, sinó que per motius laborals seus. Gerard, que grans que sou, tu i els teus!!!!!!! Ara, el pròxim dia ens vens a veure tu al curro, eh???
Salut a tothom, i al loro que la palla va cara!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!








dissabte, 30 d’octubre del 2010

Roca Gris i Roca de Ponent a la Vinya Nova

Aquest dissabte tenim l'intenció de pujar cap a la Plantació. Sóm en Dani, l'Isabel, en Marçal, en Lluís, en Ricard i un servidor. Però veient com pinta el temps fem un ràpid canvi de plans i decidim de quedar-nos a la Vinya Nova. Tirem torrent amunt, i ens repartim. En Dani i l'Isabel faran l'Esparraguera, en Lluís i jo la Koyaniskatsi empalmant-la amb la Mickey Mouse, i en Ricard amb en Marçal la Mares del sur.
Doncs comencem per aquests ultims. Com no, no portem ressenyes i a peu de via es confonen. I fan la Bajo el signo de Capricornio http://www.ressenya.net/php/vimprimible.php?id=646. Es deixen la càmara al cotxe així que no hi ha fotos. Però millor ens ho expliquen ells mateixos.
1er. Ll.--- V , molt tranquilet i fàcil
2on. Ll.--- 6a+, els primers metres molt drets, amb bona presa, després marxa cap a la dreta i una vegada xapat el 3er. bolt, recte fins la R.
3er. Ll.--- 6a. Una placa molt xula amb forats, i més o menys bones preses.
4ar. Ll.--- IV, potser el més perdedor, la primera xapa casi no es veu, sortim de la R per la dreta i ens enfilem a sobre d´una llastra, d´aquí podem xapar, i una mica més amunt veurem l´altre xapa, després recte per una petita panxa i quan la superem ens trobarem un pitó, pujem en diagonal cap a l´esquerra i a l´alçada del seguent bolt, flanquejem 5m. a esquerra fins la R.
5è. Ll.--- 6a. Molt guapo i per disfrutar encara que tenim que apretar perquè no regalen res, sortim de la R pel diedre i a l´alçada de la primera xapa ens canviem a la placa , potser és el pas més dificil, després es deixa fer fins la R.
Aquesta via no arriba al cim però s'hi pot pujar bé desde la R5, després ens toca desgrimpar fins la R per rapelar. La via està preperada per rapelar. Nosaltres hem fet 2 ràpels, el 1er. fins la R2 , amb corda de 60m. i a tope de corda , vigileu de no deixar escapar el cap de la corda que tindrem d' estirar. 2on fins el terra.
Pel que fa a en Dani i l'Isabel, fan l'Esparraguera a la Roca Gris. La gran clàssica del sector, que només avui l'han fet tres cordades!! Tampoc en tenim fotos.


I en Lluís i jo, ens fiquem a la Koyaniskatsi. Al no portar ni ressenyes ni tenir-ne informació, hem dubtat tota l'estona fins empalmar-la amb la Mickey Mouse.
Doncs comença en Lluís, amb uns passos finets i amb la roca un pèl humida, i protegits amb parabolts amb certa alegría i colocats d'una manera peculiar (amb la xapa horitzontal) a tota la via, que no deixa d'acabar de que les cintes es posin del tot bé. Llavors ja per terreny més tombat arribem a la R. Començo el Ll2. Aquí ja és més vertical però hi trobem molt bon canto. Un llarg molt disfrutón!!




Un cop a la R2, tenim dubtes. Veiem una fisura desplomada a la dreta que fa una pinta de ser dura de collons, i a l'esquerra un parabolt com els de la via que anem seguint. La placa que continua per sobre d'aquest és dreta de collons, fins i tot desplomada en algun tram, i no es veu cap assegurança més. Decidim que ho probo, i és un gran encert. La roca és espectacular. Xapo el parabolt, pujo sobre una minirepisa i veig un altre parabolt més amunt. Anem bé, però allunyen de collons. Encinto un molt bon merlet, segueixo, xapo el parabolt, i aquí ja no es veu res més. Un altre tram molt dret, trobem una fisura que protegim amb un parell de friends, i recte amunt. Trobo un pitó. Fisura amunt poso un alien, i ja empalmem amb la Mickey Mouse. Xapo un parabolt i arribo a la R. Gran llarg!!!!!!!!! Molt desprotegit i mantingut, però amb la roca excepcinal, et deixa posar algo de tant en tant.




Des d'aquí ja veiem a en Dani i l'Isabel a l'ultima R de l'Esparraguera. Continuem per la Mickey, i aquí, la roca es torna més fineta, i amb l'aire que corre entre els parabolts et fan anar concentrat en tot moment. Ja a l'última tirada, intentem el pas del desplom, però no surt de cap de les maneres, i l'escaquejem pel diedre de l'Esparraguera fins que podem tornar a la Mickey.


El descens el fem anant a buscar els ràpels de l'Urquiza-Olmo. Una molt bona via, molt mantinguda i obligada, que ens fa escalar de veritat. Cal portar-hi friends variats per anar més tranquils.




Salut a tothom, i bona castanyada!!!!!!!!!!!!!!!!!



dilluns, 25 d’octubre del 2010

Aresta Arcarons i Francesc Casanovas als Plecs del Llibre

A mitja setmana ens truquem amb en Ricard. Aquesta setmana tinc una proposta, em diu. I la proposta era l'Aresta Arcarons. Ja l'havia intentat en una altra ocasió, però al no trobar una reunió, van decidir de baixar. I aquesta setmana estava mentalitzat que hi havia d'anar. Doncs quedem la Isabel, en Joan, en Ramon, en Ricard i un servidor per anar cap als Plecs del Llibre. És una zona de Montserrat que desconec totalment, no hi he estat mai, i a l'aproximació ja quedem meravellats amb aquest bé de Deu de paisatge. Amb la de vegades que visitem aquesta muntanya màgica, i sempre ens sorprèn amb algun racó que fa que no poguem deixar de visitar-la!!!!!!







Doncs anem al lio. Està clar que li tocarà tota de primer a ell, i ens proposa de fer una cordada de cinc, però no ens convenç. En Ramon i l'Isabel es queden amb ell. Aquests tipus de via, no són del meu estil. Estaría tant intranquíl a les reunions, que no la disfrutaria ni una mica, i amb en Joan decidim d'anar a la Francesc Casanovas. Pel que fa a la via en Ricard ens l'explica amb les seves pròpies paraules.



La veritat és que fa temps que en Ramón i jo li teniem ganes, després d´un intent fa un parell d´anys en que no vaig saber trobar la R3 i vaig tenir de desgrimpar el llarg, potser encara més. Aquesta setmana he mirat els blogs dels que la havien fet i em quedo amb la frase d´uns que la van fer al 2008, en aquesta via no et pots permetre caure on normalment no caus, i això em va venir al cap moltíssimes vegades gairabé a tots els llargs. Doncs aquesta setmana em sentia motivat per tornar a provar-ho i així vam quedar amb la colla.








1er. Ll.-- V, la primera xapa està una mica lluny, però és una trepada fàcil però sense baixar la guardia per alguna pedra suelta. La resta del llarg està ben equipat fins la R. que potser pels nervis que portava , no la vaig veure i l'avís dels companys de que em quedava poca corda va fer que rectifiqués l´error i desgrimpés fins trobar-la.







2on.Ll.-- 6a. Sortim en diagonal cap a la dreta a buscar un bolt i ens ve un tram força dret però equipat, després ve un troç sense res fins trobar un pitó i d´aquí fins la R. A sobre del pitó, hi ha una placa que no fa bona pinta, i vaig tirar per la dreta, força finet V+ i amb el cul ben apretat, amb sustillo inclós vam arribar a la R2.




3er.Ll.-- V+, Aquesta vegada sí que vaig trobar la R a la primera!! I és que portar la ressenya hi fa molt!! Només hi ha un bolt a la tirada i després d´ell s´ha d´anar en diagonal a l´esquerra a buscar uns forats grans on hi ha la R3.





4art.Ll.-- 6a. Sortim recte de la R i de seguida anem a buscar les xapes que ens queden a la dreta, força dret i ben asegurat, quan s´acaba el tram difícil, una altra excursió més tranquila fins la R4.



5è.Ll- IV, el més tranquil de tots, hi ha una gran placa una mica esquerdada i la passem per l´esquerra.




6è.Ll-- Ae. Hi ha un parell de bolts que podem xapar desde la mateixa R i fer un pas d´artificial , després un cop a la placa anem recte fins trobar un pitó i d´aquí fins el cim per un tram molt trencat, vigilant per no tirar pedres als companys.






A casi tots els llargs es pot posar algun alien o microfriend, però la majoria són més per tranquilitzar el cap que per aguantar una caiguda. No tinc cap dubte de que és una gran via , però no sé si val la pena tant de risc per fer-la, on amb una mica de mala sort et pots fer molt mal, encara que en aquet esport, ningú et diu quina via has de fer i quina no, cadascú asumeix el risc que vol sense donar explicacions.




Bé doncs, pel que fa a nosaltres, un cop ens separem de la resta de companys, ens dirigim cap al peu de via de la Francesc Casanovas. Un altre cop fem cordada amb en Joan. Trobem ràpidament el peu de via, inconfundible, i ja veiem el primer spit. Doncs direm d'aquesta via que val molt la pena la llarga aproximació per fer-la, molt ben equipada, però que t'obliga a escalar. En destaquem el Ll2, una placa vertical i molt mantinguda, d'aquelles que disfrutem i no volem que s'acabi mai, i l'últim llarg, prou mantingut a l'inici, amb un passet obligat d'aquells que t'ho fan pensar, i que el cordino que trobem a l'espit anterior al pas ens demostra que algú ja s'ho ha pensat massa. I la sortida del Ll3, un bombet que et fa fer un bon cop de gas, amb preses que no acaben de ser lo bones que voldríem. La resta de la via, més tranquila i disfrutona.




Un cop al cim, carenagem pels Plecs, fins trobar un arbre amb un grapat de cintes. Rapelem, i veiem que als companys encara elks queda una estona. Amb en Joan decidim de pujar al Montgròs, i ho farem per una de les varies vies equipades amb parabolts del 8 que trobem. Li comento a en Joan si vol anar de primer, mai hi ha anat en via llarga, i és que li fa cosa fer malament la R, però finalment accepta. Ho fa de collons, i el següent llarg també el fa ell. Se li ha acabat això d'anar de passeig, jejejejeje!!!!!!!!!! Llavors empalmem amb una altra via de parabolts blaus i amb un ensamble ens plantem al cim.











Collons quin paisatge!!!!! Montserrat, en aquests paratges és sinònim de pura tranquilitat. No veiem ni sentim a ningú. Decidim de baixar i trobar-nos amb els companys. Un cop amb ells, xerrant, i explicant-nos les batalletes, anem baixant i disfrutem del llarg camé de descens.








Un gran dia, aprofitat fins l'últim moment, que ens ha permès de conèixer una zona que per nosaltres era desconeguda, i que de segur que tornaremn a trepitjar, vés a saber per quina agulla intentar pujar.







Salut a tothom, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!!!