Aresta Ribas a la Vinya Nova

Aquest dissabte tenía de fer molta calor. En principi, entre setmana quedem per anar al Montseny, però com sempre passa, uns últims contratemps ens fan que fem un petit gran canvi. Sóm en Josep, la Isabel, en Lluís i un servidor. 

Doncs amb en Lluís, que des de fa molt de temps que teniem pendent l'Aresta Ribas a la Vinya Nova, els hi proposem als companys i ens diuen que ja l'han fet però que no els fa res tornar-hi. Doncs cap al peu de via que falta gent...

Dic que falta gent ja que a part de nosaltres quatre, quan iniciavem la via apareix una cordada de tres. Ens presentem, i mica a mica, reunió a reunió, anem fent amistat. Són en Pere, la Quima, i en Josep. A ells, donar-los les gràcies per les fotos que ens han passat, i per tenir la santa paciència d'aguantar-nos tota la via, part del descens, i fins i tot al bar!!!!!!!!!!

De la via, doncs comentar el que ja expliquen a la majoria de ressenyes i blogs, una via molt guapa, llarg a llarg, només trencada de tant en tant per algun canvi de reunió. Comentar que passat el tram de flanqueig que marquen com a V+, ens va semblar força obligat... i que el següent, el de 6a, és una meravella. La resta, a disfrutar de cada pas que ens regala aquesta llarga aresta.

No ens n'adonem, que el sol ja ens pica de ple. Collons com apreta!!!!!!!!!!! No hi ha res com escollir bé... A l'ombra ja hi anirem a l'hivern nosaltres... No és d'estranyar que trobem poques cues a les vies que escollim... Només els bons s'hi posen, eh Pere!!!!!!!!!!!!jejejeje

Després d'una bona apretada, no hi ha res com una R incòmode per no saber com posar-s'hi...

Hi ha moments en que vam tirar dues cordades de cop, i l'únic que aconseguim, és liar la troca que no vegis.

Però d'aquestes coses s'aprèn. De segur que el pròxim dia encara la liarem més....

En algun tram, els que pujàvem de segon, teníem feina per encertar les cordes a seguir...

El descens, el vàrem fer seguint l'aresta per un corriolet prou net, fins arribar ( al cap d'una bona estona ) al camí de marques vermelles, que cap a l'esquerra ens torna a l'aparcament seguint el Torrent del Pont. Una bona passejada, on podem gaudir de bones panoràmiques de la Plantació i de Sant Jeroni.

Una molt bona jornada, en molt bona companyia, i en una gran via que de ben segur algun dia o altre repetirem.

Salut, i passeu per l'ombra!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Via Verdaguer-Sasot al Cap de l'Arc, cara nord d'Agulles

Aquest dissabte es reuneixen en Josep, en Jaume i en Ricard per anar a fer una via que de fa temps tenien mirada. Un servidor els animarà una estona des d'un troç lluny, amb millor companyía que no pas estan ells...

La meteo pintava molt malament segons les previsions, tot i això, ben decidits hi van de dret. Si plou, baixem i ja hi tornarem. I de fet qui no s'arrisca, no pisca, i tot i que els núvols van estar presents al llarg de la jornada, no va caure ni una gota. La via, és la Verdaguer -Sasot al Cap de l'Arc, a la paret nord d'Agulles.

En Ricard ens en fa cinc cèntims:
Per començar, durant l´aproximació ens vam tenir d'obrir camí entre un munt d´esbarzers i això ens va portar
 una bona estona, per acabar ben trinxats de cames i amb una bona suada.

1er. llarg V/IV+ -- és el més tranquilet però no deixa de ser força finet als primers 10m. on ja veus el que ens
 espera més amunt.

2on. llarg V+/V --  força dret i amb una fisura que gairebé li entra de tot, sobre tot friends mitjans i grans.
 A tots els llargs de tant en tant hi ha algun buril o parabolt sobre tot on la roca és més dolenta.

3er. llarg V+/6a+ -- potser el el llarg més dificil per la veticalitat i llargada a més de l'estrés d´anar equipant, hi ha algun tram  amb roca dolenta però on hi ha posat uns bolts.

El cel continuava amenaçador, però sota aquest sostre, i amb lo enfeinats que estem, ni ens n'adonem.

4art. llarg 6a+ -- la sortida de la R força fina amb la fisura més ampla on posem un friend gran per assegurar el pas, després es anar flanquejant per sota el sostre amb bona presa dins la fisura i on posem varis friends del n.2, també hi ha un buril i un bolt fins arribar a la anella on ens despenjem per fer el pèndol d´entrada a la R.

Arribar fins aquí ens ha portat el nostre temps. Observant els llargs que ens queden, que donen la sensació de ser força entretinguts, decidim baixar d´aquesta R i evitar arribar justos de llum al cim.

La veritat és que la via fins aquí ha valgut molt la pena i anant ben carregats de friends es deixa fer.

Via del Carles al Gorro Frigi‏

Aquest dissabte ens reunim en Ricard, en Lluís, en Marçal i la Rosa, un nou fitxatge que fins avui encara no havia escalat mai a Montserrat, però que feia temps que en tenia moltes ganes. Decidim buscar un lloc prou bonic amb una via assequible per disfrutar. Així doncs, anem cap al Gorro Frigi, i la via escollida, la Via del Carles.

La via consta de cinc llargs, que en general no superen el quart superior. Només en el tercer llarg hi ha un tram on es posa completament vertical i les preses es fan més petites, on la dificultat arriba al cinquè superior, però on mirant-ho una mica es passa bé.

Havent fet ja els quatre primers llargs, i veient que tothom ha pujat sense problemes, en Ricard decideix que canvia l'últim llarg de la via per l'últim de l'Stromberg, on hi ha un pas de bloc de 6a per superar la panxeta que fa el dobleg del Gorro.

Superat aquest, la roca de seguida s'ajeu perdent dificultat i arribant a la creu del cim del Gorro Frigi. Ha estat un dia fantàstic.

No hem trobat gent a la via, hem estat sols al cim del Gorro Frigi, la temperatura s'ha comportat, i tots hem disfrutat molt d'aquesta bonica escalada.

Salut a tothom, i fina a la pròxima!!!!!!!!!!

Normals a la Mòmia i a la Momieta

Després d'uns dies fora, tornem a casa ja per finalitzar les vacances. Tot i això, encara ens donen permís per sortir algun dia, i ho aprofitem marxant cap a la nostra segona residència, Montserrat. Aquest cop, l'expedició és 100x100 del poble, en Marçal. en Lluís, i un servidor. Rapidament ens posem d'acord, i avui toquen dues super-clàssiques, les normals a la Momieta i a la Momia. De sempre les hem tingut a la llista, però com que els companys ja les tenen tatxades, doncs encara estan pendents.

Pugem les escales fins a Sant Benet, collons quina acalorada!!!!!!!! Però de cop es posa mig núvol i ens permet gaudir d'una molt bona temperatura en tot moment. Al que anàvem, doncs arribem a peu de vía. Allà, els ulls sense voler-ho se'n van cap a la Santacana... Aquí hi hem d'anar, però quan siguem més grandets... Quin respecte que fa aquesta via!! Avui però ens toca la Normal de la Momieta. Iniciem l'escalada anant a buscar una més que evident repisa, la seguim còmodament fins al seu final, i uns metres més enllà trobem la R1.

El Ll2 comença més vertical. Es puja recte amunt, i abans d'arribar a l'evident fisura que tenim a sobre, flanquegem una mica cap a la dreta, trobem una R molt cómode que ens saltem, doncs volem fer la de la bauma, pugem uns metres, i en tendència a la dreta ens posem a dins la gran bauma on hi trobem la R2.

I l'últim llarg, preciós. Puja pel costat de la fisura fins que es posa de plè dins d'un diedret, on hi trobem la R3 al capdamunt. Pugem fins al cim, i anem a buscar l'instal.lació de ràpel que ens deixarà al collet amb la Mòmia. Un parell de ràpels, un de 20m i un de 40m des del coll ens deixen a peu de via. Una via molt disfrutona, totalment equipada, tot i que alguna baga per a savines ens pot anar bé per a l'últim llarg. D'allà, voregem tota la Mòmia, i arribem al collet on comença la Normal.

Decidím de començar per la variant que puja directa des del collet, on anem seguint alguna assegurança que ens condueix a la R1, a l'esquerra de l'allargada bauma. Mirant amunt ens n'adonem de l'inmens camp de patates vertical que ens espera per arribar al cim.

Comencem el Ll2 amb un flanqueig cap a l'esquerra fins sortir de la bauma, trobem un parabolt, i ja recte amunt, buscant-nos la vida per trobar el camí més lògic per arribar al cim.

Aquest llarg, és simplement espectacular. No s'ha de buscar les assegurances, s'ha d'escalar per el més lògic i gaudir a cada pas. Es va trobant alguna assegurança (poques), tot i que es pot llaçar algun merlet, i posar algun friend o tascó. Un llarg llarguíssim que imaginàriament ens farà posar a la pell dels primers que hi van pujar,  de com ho van realitzar, i on l'únic que podem fer és treure'ns el barret davant d'ells pels pebrots que teníen.

El podríem comparar amb el Ll2 de The Wall, però més assequible tot i amb les assegurances més distants. Una via que no es pot menysprear, tot un exemple del que devia ser l'escalada aquelles èpoques. Un 10 !!!!!

Descens pel cable, i amb un ràpel i una desgrimpada un pèl xunga ens plantem un altre cop a peu de via. Aturada obligada a Sant Benet per agafar forces, i avall que falta gent!!!

Una molt bona jornada, amb un parell de vies imprescindibles que s'han de fer!!!!!!!!!!!
Salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Esperó Nord-Est al Pic de la Valleta

Amb la família marxem uns díes porai, i comentant-ho amb els companys, doncs s'hi apunten les famílies d'en Gerard, i d'en Lluís. Passem uns díes genials acompanyats de bon temps i sobretot de bona companyia, envoltats de la quitxalla que no paren ni un moment. Amb aquestes, que sense voler-ho, també ens hem emportat el material d'escalar entre les maletes, i les dones ens donen permís per fer una escapadeta... I aprofitant que estem per la zona, doncs la via està més que escollida. L'Esperó nord-est al Pic de la Valleta. En Ramon, en Dani, l'Isabel i en Lluís van ser-hi no fa massa, i ens la van deixar molt bé, a part d'altres piades que hem trobat per internet.

Deixem el cotxe on acaba l'esfalt d'una pista que s'inicia al coll de Puymorens, a mà esquerra. Des d'allà ens queda una bona passejada continuant per la pista fins unes construccions, i d'allà seguint la intuició i els corriols que trobem fins a peu de via. Nosaltres varem pujar per dins de la vall, per un corriol fitat, atravessant tarteres. Potser és més directe, però el que varem fer de descens, anant a buscar els telecadires del capdamunt de l'estació, és mes cómode. De totes maneres, l'entorn és preciós, i sembla que avui la tranquilitat estarà amb nosaltres en tot moment. No varem trobar a ningú en tot el día...

Pel que fa a la via, doncs nosaltres portàvem la ressenya del nostres companys maresmencs Josep i Laura que és molt bona, tot i que la via es va seguint molt bé. L'únic que no aconsellem, és de fer les tirades tan llargues com posa ja que en alguns trams el fregament és més que notable, i hi ha moltes possibilitats de trampejar reunions intermitges.

Comentar que totes les tirades són guapes, tot i que a partir de la R2, podríem molt bé canviar l'adjectiu per posar espectaculars...

D'equipament, anem trobant algun pitó, algun friend ( que no surt...), i a les R esmentades a tope de corda un Longlife. Però és que es pot autoprotegir perfectament amb un bon joc de friends i tascons.

Els passos més durs estan equipats, i a la resta, doncs al gust.

És una via on majoritàriament anem resseguint fisures, diedres, algun tram de xemeneia, baveresa i alguna placa. Amb una escalada força atlètica que ens fa fer alguna bona tibada de tant en tant, i que en tot moment ens fa estar ben atents.

Com a opinió personal, comentar que potser ens va semblar més dur el tram de diedre que marquen de V+, i la baveresa que ressenyen amb la mateixa dificultat, que no al pas de 6a, que amb un cop de gas i prou cantell es supera prou bé. De fet, amb això de la graduació no ens feu massa cas, ja que cadascú fa el que pot, i puja com vol...

En definitiva, una molt bona jornada, una gran via, i un raconet més del Pirineu que ja coneixèm. Via més que recomanable, en un entorn preciós i ben tranquil.

De tornada amb les famílies, un banyet a la piscina, una Coca-cola, i uns somriures de les pubilletes i hereuets de cada casa, i és que no hi ha com disfrutar de la vida a cada moment!!!!!!!!
Apa, salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!

Vies The Wall i Del Jan+Casanelles-Ludwing-Tudó a l'Elefant

Tornem a ser dissabte. Quedem amb en Jaume i en Ricard, avui però tenim amb nosaltres uns cosinets alemanys que han vingut de vacances a casa nostra. En Fabian i l'Alicia. Els hi feia molta gràcia venir a escalar amb nosaltres, i al demanar-ho doncs estàvem més que contents de que ens acompanyéssin. Mai havíen estat més enllà del Monestir a Montserrat, avui veuríen l'altra cara, la que ens agrada a nosaltres, la muntanya màgica. Per dir-ho d'una altra manera, mai havien escalat tret d'alguns passos al rocòdrom, ni rapelat, ni res per l'estil, així que havíem de fer algo on disfrutéssin sense patir... i que a més es baixés caminant...

Teníem varies opcions, però la que més ens va agradar va ser la d'arribar-nos fins a l'ermita que menys ens costa trepitjar per anar a resar, la de Sant Benet, i allà ja veurem. Fot una calda terrible, hem d'anar a l'ombra!! I de cop se'ns passa pel cap la cara nord de l'Elefant. Allà ens repartirem en Fabi amb mi a la The Wall, i en Jaume, en Ricard i l'Alicia a la del Jan+Casanelles-Ludwing-Tudó.

Començo, no sense veure com en Jaume i en Ricard ensenyen i vigilen a en Fabi a assegurar en tot moment. Arribo a la R1, li toca el torn a en Fabi. Al principi li costa, la roca està com relliscosa, però a mida que puja uns metres la presa es fa notable, apareixen bons cantells i el nano comença a xalar que no vegis. En Ricard comença amb ell per veure com va el tema.

De seguida veu que la cosa va bé, doncs ens separem i cadascú a la seva, lo bo és que ens veiem en tot moment.

Els hi toca el torn a en Jaume i l'Alicia. En Jaume l'ajuda en tot moment, això és el que diu ell, des de lluny es veu com té de correr per atrapar-la...

La seva R1 és digne de museu, això sí, amb el reforç d'un parabolt del 8.

Les vies són espectaculars. Placa vertical, amb gran cantell, molt mantingut, i on el que menys has de pensar és on estan les assegurances, ja que allunyen prou com per donar yuyu, però és que la roca és tant bona i el cantell tant bo, que això és la millor assegurança que trobem.

Podría arribar a comparar la via The Wall amb l'Esperó Màgic de la Prenyada, o l'Esperó Ribas del Bastó del Frare, però molt més plaent i potser les assegurances més properes. De totes maneres es pot llaçar algun merlet. Una de les millors vies de placa per on he pujat sense cap mena de dubte.

El Fabian i l'Alicia s'ho estan passant d'allò més bé, no sense engegar el Vespino en alguna ocasió esclar. Deunidó quin estreno!!!!

La via del Jan segons els companys, segueix la lògica en tot moment. Al igual que la The Wall és molt mantinguda, amb algun ressalt més dur, i es van trobant espits antics però en bon estat. Ells  hi van colocar algun friend mitjà-petit però.

En tot moment varem estar a l'ombra i amb un airet de collons. Els cosinets des de dissabte es deuen pensar que això d'anar a escalar és un xollo....

Ja ens han demanat de tornar-hi abans no marxin...Estan fets uns espartans!!!!!!!!!!

I és que el lloc el vam encertar de ple, i les vies, doncs crec que encara més. Ells van disfrutar, però és que nosaltres... crec que encara més!!!!!!!! Realment se`ns han fet curtes!!!

Les vistes des del cim són impresionants. Des d'aquell moment entenen el perquè li diem la muntanya màgica.

Al cim estàvem més que feliços, però amb respecte que encara queda baixar.

El descens el fem xino xano i amb precaució per la repisa de descens  de l'Elefant, fins al collet on trobem el camí per on hem pujat, i d'allà, un altre cop amb la solana fins al cotxe.

Apa, i a seguir gaudint de les vacances, que a alguns ja se'ls hi acaben....
Ah!!! I passeu per l'ombra!!!!!!!!!!! Salut, i fins a la pròxima!!!!!!!