Via Canet-Rosales-Alonso a la Paret de Sant Jeroni

Aquest dissabte sóm una bona colla. Ens reunim en Josep, en Dani, la Isabel, en Ramon, en Ricard,  en Marçal, i un servidor. Matinem per arribar d'hora. Un seguit d'esdeveniments paranormals fan que entre pitos i flautes comencem l'aproximació a la mateixa hora que si haguéssim sortit a l'hora normal. La intenció és pujar a la Paret de Sant Jeroni i allà ja ens repartirem. 

Amb aquestes que un altre error ( per estar més atent a la xerrameca que pel que hem d'estar...), fa que ens equivoquem en el cami, i un cop ens n'adonem ja estem a mitja canal de Sant Jeroni. Decidim de continuar i arribem a dalt amarats de suor de dalt a baix. Ens arribem a les escales cimeres de Sant Jeroni, i allà els primers dubtes de què fem. En Ramon comenta d'anar al Gegant Encantat, i cap allà ens dirigim. Un cop a la base, amb en Marçal decidim de deixar a la resta de la colla per veure si trobem el camí per arribar a la base de la paret de Sant Jeroni. Collons quin fart de patejar... Continuem canal avall i a la que podem creuem cap a la dreta on trobem un camí amb marques grogues. El seguim, i en una clariana veiem la base de la paret i la via. Bosc enllà ens hi arribem, esgarrapats, amarats, i amb aquell rum rum que ens fa la panxa (la gana també ajudava..) abans d'iniciar a priori una gran clàssica.

Veiem a la resta de la colla molt amunt. És la 1 del migdia i estem trinxats, però les ganes poden més. De la via no en tenim gaire informació, només algun comentari sobre la seva bellesa, la seva dificultat moderada i que s'havia d'acabar d'autoprotegir en algun tram. Així que l'aventura estava servida!!!!!!!!!!!

Comencem per una espècie d'esperonet amb una canal herbrada a la dreta que ens ajuda a protegir-nos amb alguna bona savina. La nostra gran sorpresa és trobar-nos un parabolt a mig llarg. I a la R1 doncs confirmem que han restaurat la via. Hi ha un parabolt juntament amb tota la resta d'equipament antic de la reunió.

La segona tirada continua amb un ressaltet amb roca a controlar, que ens deixa a una esplèndida placa que es va posant vertical a mida que avancem. En aquest llarg ( el més equipat ) hi trobem tres parabolts alternats entre burils de l'any de quan la Maria la Castanyera era jove.

La nostra humil opinió, és que amb aquesta restauració ( exemplar), s'ha deixat la via de manera que es pot pujar sense patir en excés, sense treure-li aquell regust d'apretar el culet en més d'un moment...Totes les R amb un parabolt afegit, tret de la tercera amb un parell, i algun parabolt alternat de tant en tant amb l'equipament de l'época.

No vol dir que s'hi pugi xiulant, ja que s'hi ha d'escalar i molt!!! La roca és... no se com dir-ho... és bona en general, però dubtosa en molts casos. A això li sumem que per sota d'aquella dificultat on ja hem d'apretar força ( no posem numeros que hi ha gent que s'emprenya... ) no hi trobem res, que és en gran part d'ella, doncs que si no vas tranquil et jugues un meco guapo...

La tercera tirada comença amb un ressaltet amb canto, on s'hi ha de fotre una bona apretada. Llavors ens coloquem sobre un esperonet que resseguint-lo, amb una ziga-zaga ens deixa a uns metres de l'espectacular últim llarg. A mig llarg, hi trobem una R antiga de burils que no fem, però que pot ajudar molt a evitar el fregament de les cordes. En aquest llarg trobem un pitó, dos burils i un parabolt que protegeixen el ressalt i la R intermitja de burils, tot i que es pot protegir amb savines.

L'últim llarg és simplement brutal!!!! Una fisura-diedre-xemeneia ( digali com vulguis ), molt vertical en tot moment, que et demana que hi posis el millor que tens... Amb passos de diedre força atlètics es va progressant mig bé, i tot i que sempre trobes allò que necessites per passar, si  no vas bé de pila pots passar-ho prou malament... Aquí trobem un parabolt a l'inici de la fisura, un al mig, i un pitó quan s'eixampla. Amb friends es pot completar la protecció, tot i que no sempre on tu voldríes....

Nosaltres hem passat amb 8 cintes expres, aliens i camalots fins el 0.75, forces bagues per savines i reunions. Pel que fa a la dificultat, doncs sense ser molt difícil, s'hi ha de donar la talla. De vegades les aparences enganyen. Tot això, ho hem viscut amb un teló de fons espectacular. En un dels paratges de Montserrat més tranquils que mai hagi trepitjat. Una via més que recomanable per el conjunt de tot plegat!!!!!!! Pel que fa al descens, baixem com podem a la canal que tenim al darrera, i pugem per l'evident fisura que trobem al capdamunt. Compte amb aquesta grimpada (millor amb corda). Un cop al cim carenem amunt fins trobar per baixar a la següent canal per la que amunt ens torna a portar a les escales cimeres de Sant Jeroni.

Pel que fa a la resta de colla, proximament en tindreu noticies....
Salut!!!!!!!!!!!!!!!!