Via Picnic al Serrat dels Monjos

Aquesta va ser l'últim dia de l'any. Ens trobem un grapat de Xapoutots per a sortir a escalar una estona, tot i que l'intenció és de fotre'ns un bon tiberi junts per a celebrar les festes. Així doncs, tenim poca estoneta per ser d'hora a taula.

                                

Ens dirigim cap al Serrat dels Monjos. En Josep amb en Ramon es posen a la via Estereotip, en Ricard  es queda a peu de via i pendre el solet, i en Toni, en Gerard, i un servidor ens posem a la via Picnic.

     

Via que tot i la dificultat amable et fot donar el callo escalant a cada llarg, amb poc equipament, tot i que es deixa protegir prou bé amb un bon assortit de friends, tascons, i tricams.

                                

La placa del Ll2 és boníssima, i al Ll3 hi trobem les màximes dificultats, amb uns passos que deunidó el que s'hi ha d'apretar per superar un ressalt. Estan protegits amb un pitó i un espit, però per sortir de l'espit hi tens una bona esbufegada. La resta de via, sense regalar res, d'anar-s'ho mirant i disfrutant a cada pas.

                                

Un cop acabada, anem a buscar el ràpel, ens trobem amb la resta de la colla i cap a taula hi falta gent.

Una molt bona via, per a dies freds i en què tenim poca estona per a escalar.

                                

 

Apa, salut i fins a la pròxima!

 

    

 

Vies Supertramp, Joan Freixenet, i Tutti Frutti a les Bagasses

    Molts dies enrera quedem una bona colla per anar a escalar a les Bagasses. Ens repartirem en tres cordades, i en tes vies diferents. Arribem a la font, i casi que amb la rasca i l'aire que fot ens ho pensem dues vegades abans de sortir del cotxe, però el dia semblava que sería bo, així que seguim amb els plans i a passar una estona de fred s'és dit.

                                     

En Ferran i la Regina mai han escalat aquí, i es posen a la via Supertramp. Aquesta paret sempre impresiona i a la via, tot i ser una de les clàssiques de grau assequible, no s'hi val a badar per a no despistar-se i embarcar-se en alguna de les seves vies veïnes degut al proper recorregut d'algunes d'elles.

       

En Toni amb en Joan es posen a la Joan Freixenet. La troben com una via de l'estil de les seves veïnes, amb plaques tècniques de regletes, amb passos obligats, assegurances justes i amb certa polimenta en els punts més difícils, potser menys en aquest cas per estar amb espits amb solera. El darrer llarg mereix una menció a part: espectacular. Pel que fa als altres sis, deixant de banda el primer i el tercer, tots són apretats i si no vas moooolt sobrat no t'hi passeges encara que sobre el paper tinguis el grau que indiquen més o menys controlat.

                                   

Els que hagueu fet vies del costat ja sabreu de què parlem. La vam trobar més obligada que la “Demasiado Lejos Para Ir Andando”, la “Smoking” o inclús que la “Colores”, potser pel fred que feia aquell dia. Del tot recomanable i ràpida d'escalar, nosaltres vàrem reforçar al punt amb un parell de friends mitjans. 

                                   

I en Jose i un servidor, després de veure que on volíem anar encara hi tocava l'ombra de plè i que n'hi havía per una estona, ens decidim de posar a la TuttiFrutti. La via comença just a l'inici de la xarxa metàlica de protecció de la via del tren. Empalmem el 1er i 2on llarg, i el 3er i 4rt sense masses problemes amb una dificultat assequible per a disfrutar.

                                   

Al 5è trobem una placa fineta molt ben assegurada, amb algun passet llimàt però que es deixa fer, i que et fot vibrar de collons. Al 6è llarg un tram vertical de mirar-s'ho seguit d'un ressalt amb un pas més dur, ens porta a sobre el dau, on ens ajuntem amb en Ferran i la Regina a la Supertramp, i d'allà a la falsa feixa.

      

Una molt bona jornada amb uns bons riures, i unes bones vies a una paret que et posis on et posis mai ens deixa indiferents, i és que totes les vies que de moment hi hem repetit ens han agradat.

     

 

 Apa, salut i fins a la pròxima!

 

 

 

 

Vies Ocells de Niló al Serrat Alt, i Super Gosa a la Paret Xurulla

Doncs ja tenim la primera escapadeta de l'any i les primeres vietes al sarró. Amb la Cristina tenim un dia i mig per poder fer una sortideta, així que truquem a en David i la Pilar, que ja fa dies que volten, i decidim de trobar-nos a Àger. Passem des de la Panadella fins ben a la vora del poble amb una boirada de por, però a les parets del Cap de Ras i als Puntals hi toca de plè el sol. Un cop allà, amb el mar de núvols sota els peus, el paisatge és descomunal.

              

                                

En David i la Pilar faran la via Fanal Nocturn, i la Cristina i un servidor ens decantem per la pista més cap a la dreta mirant la paret, passat el gran bloc de pedra, fins que ja veièm per on va la via Ocells de Niló, que és a la que ens volem posar. Portàvem les ressenyes d'en Luichy, com sempre boníssimes, i una altra ressenya amb un dibuix molt clar amb la foto per trobar la via, que li hem agafat a en Jose.

                                   

La via ens ha agradat moltíssim. Hem portat un joc de friends des dels aliens fins al camalot 2, un joc de tasconets, uns tricams, i una dotzena de cintes, i hem anat prou bé. Ens ha semblat una molt bona via d'aventura, on anem trobant alguna assegurança a cada llarg sigui per marcar el recorregut, o per protegir algun pas, ni molt menys els més difícils que hem trobat, i on es pot protegir prou bé part del recorregut.

                                     

La dificultat força mantinguda i bona roca en general tret d'un tram al segon llarg. Potser els trams més obligats que ens ha semblat, són a la primera placa del Ll1, i a la segona placa del Ll4, tot i que si vas buscant bé el camí, no surt més difícil que el que marca la ressenya.

        

Totes les reunions estan amb un espit i un parabolt, menys la tercera que fem en una savina i un Camalot 0.75, i la del cim, que fem en uns arbusts. De ben segur que la R3, a part d'un bon pont de roca que hi ha un xic a la dreta, s'hi pot posar algun friend més gran que el 0.75, però aquest era l'únic que ens quedava al sarró quan hi hem arribat.

                                

Ens ha anat molt bé portar un bon grapat de cintes llargues, que a part d'enllaçar alguna savina que trobem, la via fot alguna S, i sense allargar-les el fregament pot donar prou pel sac.

      

Un cop al cim, gaudim d'aquest mar de núvols que tenim a sota els peus, i ens adonem que si anem a l'idèia encara podem fer una vieta a la paret Xurulla que ens ve de pas a la baixada.

      

I dit i fet, i amb el temps justet ens posem a la via Super Gosa, de la que no tenim informació tret de la ressenya, altre cop d'en Luichy, i que deixa prou bé.

                                    

Aquesta via ens ha acabat de fer disfrutar i molt el dia. Molt i molt guapa. Molt mantinguda, i tret de per arribar a la primera assegurança, la roca és boníssima. A l'inici i fins allà no és que sigui dolenta ni molt menys, però hi ha algun tram on s'ha de fer alguna apretadeta amb la roca dubtosa, i que t'has de protegir prèviament.

                                     

Amb el material que portàvem hem passat molt bé. Via de placa semiequipada, i molt disfrutona, on cal seguir la ressenya i les bones preses per a no fotre's en un fregat degut al poquet equipament, però que es deixa protegir prou bé.

                                     

Cal dir que el segon llarg deu fer uns 37 o 40 metres màxim, i que l'últim és curtet. No se si es podríen empalmar, sortint una via amb dos llargs llarguíssims boníssims. Aquests dos llargs ja els fem amb el solet a la baixa i a l'ombra, i quan sortim a dalt carda un aire glaçat de por! 

       

Ja de baixada ens entretenim amb les últimes llums del dia, enbadalits amb aquest bé de Déu de paisatge, i a retrobar-nos amb els companys, comentar la jornada i fer la cervesa que tant ens hem guanyat!

       

 

 

 Apa, salut i fins a la pròxima!

 

 

 

 

 

 

 

    

 

Vies Del Manyo i Poseidon a Roca Maura

 Aquests dies de festes, entre fartaneres i trobades familiars, amb la Cristina trobem un foradet i decidim d'aprofitar-lo per anar a escalar en un raconet on ella encara no hi ha estat mai, Roca Maura a l'Estartit. Decidim de començar per la via del Maño, i després en funció del temps i les ganes ja veurem si en fem una altra.

                                       

 

Un cop a peu de via ( nom i fletxa picats a la roca...) ens coneixem personalment amb un dels escaladors que ens seguim a internet amb el seu blog http://blocempotrat.blogspot.com.es/. Ell té totes les vies de la paret ressenyades al seu blog, i curiosament anàvem amb la seva informació. Després d'unes paraules amb ell i el seu company de cordada, cadascú a la feina, i amb la Cristina comencem la via. 

Al primer llarg ja veièm que tocarà apretar. A mig llarg trobem un ressaltet amb uns passos on s'hi ha de fotre una bona apretada. Estan ben protegits, però s'hi ha de donar el callo. Un llarg molt bonic.

                                     

El segon llarg puja amb uns passos molt bonics resseguint unes fisures on ens haurem d'autoprotegir, amb algun tram prou exigent, passem per una reunió que ens saltem i continuem per un tram de blocs a controlar fins a una feixa on trobem la R molt més comode. Si empalmem els dos llargs s'ha d'anar en compte amb el fregament de les cordes. Un altre llarg ben bonic.

                                      

El tercer llarg comença a esquerres per anar a buscar el sostret on hi ha el pas més dur de la via. Ho hem probat en lliure fins que els braços ens han dit prou. Són uns passets durs de decisió en plè desplom, on si t'ho pares a pensar ets pell... està protegit amb un parell de bolts, però en lliure està malparit igual sortint del segon, i en cas de caiguda tens la repisa a sota esperant. Amb un parell de passos pillant-nos a un camalot .4 i un .5 si no recordo malament, o un pas d'estreps d'un d'aquests es passa fins un bon canto per arribar a xapar el següent parabolt. A partir d'aquí, placa guapíssima a protegir també en gran part, amb uns passos per a disfrutar, i ja arribem al cim. 

En definitiva, una via que ens ha agradat molt. Prou exigent a trams, i que demana escalar, però que amb un joc de friends (aliens i camalots fins al 2), unes 15 cintes, l'estrep opcional, i R's, s'hi passa. El grau en lliure que marca la ressenya potser l'hem trobat una mica apretat, però això com sempre, fa de mal dir...

      

 

Baixem caminant, i amb 20 minutets tornem a ser a peu de paret. Ara toca fer la Poseidon, que vaig fer fot un grapat d'anys amb en Roger i l'Alba, i que recordo ben bonica també.

                                      

D'aquesta doncs direm que amb les cintes es passa prou bé, i que també és ben bonica d'escalar. Si en voleu la ressenya ja sabeu, aneu a l'oficina de turisme, que allà us la passaran per un parell d'€.

      

 

   Un cop al cim, per avui ja en tenim prou, i toca gaudir d'aquest paisatge que tenim en aquest bé de Déu de país en que vivim! 

 

          

Apa, salut i bones festes a tothom!

     

 

Vies Skipi al Setrill i UME al Cap del Guerrer

Aquest dia i després de molt de temps coincideixo amb en Toni i en Ricard per a sortir a fer alguna via amb ells. Aquest parell no han parat de trepar, i últimament s'han marcat uns viots que deunidó, així que de ben segur que tocarà apretar les dents. Hem de tornar d'hora, i finalment ens decantem per anar a Agulles a probar un parell de vietes.

                                    

La primera és la Skipi al Setrill. No en tenim massa referències, la de la guia d'Agulles que la defineix com a "Escalada d'essència esportiva i molt ambient.... i equipada", i la de http://blocempotrat.blogspot.com.es/2016/02/skipi-al-setrill.html ( un bon blog amb un criteri més que correcte per a nosaltres a l'hora de piar, i que es fot un fart d'escalar arrèu que a molts ens agradaría!!!) i al cual un cop feta la via hi estem totalment d'acord.

       

A nosaltres ens ha semblat una bona via de placa, on els trams amb més dificultat estan ben protegits, i allà on no apreta tant s'hi ha d'escalar i molt entre les assegurances, de fet hi ha trams que ni es veuen, i t'has de fiar del dibuix de la guia. Potser no és exposada, però s'ha d'estar avesat a escalar amb 6a/6a+ d'aquells de finura, amb bona roca però amb algun punt de tenir-hi fe, i amb aquella comoditat que no et faci pensar on tens les assegurances. 

                                   

La via ens ha portat més estona de la prevista, i la segona que teníem pensat de fer la canviem per una altra a priori més ràpida, la UME al Cap del Guerrer, que també ens queda relativament a la vora i no hem fet cap dels tres.

                                   

Aquesta, tret d'un passet més encabronat que uns fem amb estreps i altres en lliure per la dreta al Ll1, en general de dificultat amable i equipada per a disfrutar escalant sense preocupacions, i més venint d'on venim...

                                   

Suposem que ha de ser una de les repetides d'Agulles, mèrits en té per a ser-ho. Així doncs ja tenim la feina feta i un bon dia d'escalada a la saca, amb un parell de vies de concepte ben diferent però ben guapes les dues només de per estar on són.

                                   

 

 Apa, salut i fins a la pròxima!

 

 

 

Via Rosaura als Plecs del Llibre

Feia dies que teníem ganes de fer aquesta via i al final vàrem trobar el moment aprofitant que és ideal per l'hivern si el dia és bo. Ens feia por trobar gent en els dos primers llargs que comparteix amb la Directa Sagitari que ha estat recentment restaurada i ha atret algunes cordades els últims caps de setmana. Finalment no ha estat així i estem més sols que la una a peu de via mirant cap amunt on es veuen forces assegurances.

                                  

El primer llarg segurament és el més exigent en grau però com dèiem està força assegurat alternant parabolts nous (diria que del 8) i peces velles, algunes amb millor conservació que d'altres. La segona tirada també compartida amb la via veïna ja té menys assegurances i és en bona part en flanqueig en algun punt bastant fi. La part final la marquen de IV però no la trobem senzilla.

                                  

A partir d'aquí ja deixem enrere les expansions noves de la restauració de la Directa i ens hem de mentalitzar per trobar menys assegurances en els trams d'escalada en lliure (no en l'artificial original) i en pitjor estat. El tercer llarg no té massa complicació i alternem lliure i artificial. El quart i sobretot el cinquè són segurament els més exposats. Ressegueixen la fissura sovint amb roca dubtosa o dolenta, amb equipament bàsicament de claus també dubtosos i a completar amb friends i tascons allà on es deixa (no sempre és fàcil fer-ho). Destacar que el famós pas de sortida de la quarta tirada en artificial el fem des d'un tascó que queda a caldo, i no amb l'alien groc com es comenta a altres piulades.

                                  

Ja només queda l'últim llarg compartit amb l'Arcarons, sortint amb un pas de pedal i després fàcil però només amb un pitó fins al cim. 

                                  

La reunió de cim s'ha de fer en una arrel morta i per això l'enganxem amb un reenviament molt allargat amb el ràpel que queda a la cara oest. Ara a crestejar pels plecs a pèl fins arribar a un arbre des d'on rapelem cap al sud amb doble corda i cap al bar que ens ho hem guanyat.

                                  

La via és bona i no creiem que obligui més de 6a, tot i que s'ha d'estar habituat a escalar en aquest grau amb roca millorable i posant assegurances, que sovint no queden tant bé com voldríem. 

                                  

Apa, salut i fins a la pròxima!!!

 

 

   

 

 

Via Normal del Puro a Riglos

Com a tants escaladors, Riglos és un indret que ens fascina, i per això mirem d'acostar-nos-hi una o dues vegades l'any per fer alguna de les poques vies que queden al nostre abast. Una superclàssica pendent era la Normal del Puro i amb en Ricard i en Ramon aconseguim quadrar un cap de setmana amb bon pronòstic meteorològic per anar-hi.

En els mallos grans no hi ha vies senzilles i aquesta no és una excepció. Ens decidim a entrar per la Directa doncs pels comentaris que trobem a la xarxa la original és més exposada i menys atractiva, i total, tot i ser més vertical la variant escollida tot just són dos llargs de V grau.... quan arribem a peu de via quedem una mica acollonits per la verticalitat i fins i tot desplom que hi trobem.

Són dos llargs molt disfrutons, amb diedres típics de la zona, tiessos, amb bona presa, sovint roma, i amb una pulimenta considerable, que en tot i així no els desmereix. Estan equipats, tot i que amb aire entre parabolts i els friends són un bon complement en algun punt.

La tercera tirada és un flanqueig amb una sortida de reunió superant un bombo també típic i dur que pels que van de segons pot suposar un bon pèndol en cas de caiguda. La quarta entra ja a la xemeneia amb el Pisón, superant un desplom que diuen que és 6a (sembla força més) però que no és obligat. Seguidament ve un llarg de molts metres per recórrer tota la xemeneia fins al coll. No és difícil però en alguns punts la roca està molt llimada i dóna poca confiança. Val la pena completar les assegurances amb algun friend mitjà.

Aquí ja comencen els tres llargs que ens duran al cim del Puro per la cara est. Són verticals i a estones desplomades, amb algunes panxes difícils de superar... qui hagi escalat a Riglos sabrà perfectament del que parlo.

Fem reunió d'esquena al Pisón i arribem al cim per un passamà de cable. Ara quatre ràpels i cap al bar falta gent! Sembla mentida que els Brescós, Rabadá i Cintero haguessin pogut fer la primera l'any 53....

Apa, salut i fins a la pròxima!!!