Després d'una setmana una mica esbojarrada alhora de fer previsions d'activitats muntanyenques, finalment dissabte quedem en Josep, en Ramon, en Marçal, en Ricard i un servidor per anar a Montserrat. La zona estava mig escollida pels companys, la paret de Sant Jeroni, i amb una ultima trucada cap al tard de divendres ens fa agafar força material per si de cas....
En Marçal. en Josep, i en Ramon marxen cap a la paret de Sant Jeroni, ja ens explicaran les peripècies viscudes.... i en Ricard i jo, anem cap a la Roca d'en Sanhida, on tenim ganes de probar l'Homo Montserratinus.
A sota hem dibuixat el recorregut de la via amb les reunions corresponents, i la linia de ràpels de descens, i a sobre doncs la ressenya del llibre del descobridor d'aquest viot amb els seus graus proposats.
Es tracta d'una via on només trobarem expansions a les reunions. Totes elles amb un parell d'espits i un parabolt, menys la R1 amb dos parabolts , i la R5 amb dos parabolts i dos espits. La resta de via, amb algun pitó, i algun tac de fusta.
El seu recorregut, permet l'autoprotecció prou bé a base de friends o tascons, tot i que molts cops no on voldríes, o de la manera que voldríes, i l'equipament existent doncs no dona la suficient confiaça com per provar la seva eficacia.
¨La nostra opinió és que és una via força dura en tots els aspectes, però que llarg a llarg et deixa més bon regust fins arribar a l'últim, on millor portar un mocador per anar-nos eixugant les babes mentre el pujem.
Via molt vertical de l'inici a la fi amb només un tram una mica rostoll per anar a buscar aquesta ultima tirada, però que ni molt menys desmereix anar a fer la via.
La roca és dubtosa en general, amb algun tram prou trencada com per anar amb el cul ben apretadet. Al Ll4, el company que assegura des de la R3, ha d'anar molt en compte alhora de rebre alguna pedregada mentre puja el company, ja que està a ben bé a la vertical. En vanvi, l'última tirada, la roca fa un tomb, roca perfecte. Sembla que sigui el premi per haver superat els primers cinc llargs.
Pel que fa a la dificultat, i sense voler entrar en cap mena de discusió, doncs l'hem trobat desfassadíssim. Tots els llargs són difícils, i s'hi ha de donar la talla. En aquesta via, no hem sabut trobar cap diferència entre un IV+ i un 6a... Així que a apretar el culet a cada llarg i amunt!!!!!
I és que quina diferència hi pot haver entre un 6a (a priori...) amb roca mig bona i que es deixa proteigir força bé, i un IV+ ( a priori) amb la roca trencadíssima i que no es deixa protegir amb un bon troç? A quin dels dos trams treballa més la força d'apretament de foradet del cul per a no fer-nos cacona? Aquí l'eterna discusió... Ho sentim però algú ho havía de dir....
Tots els llargs són guapos i s'hi ha d'apretar un munt, però els llargs estrella de la via són el segon, que supera l'impresionant sostre, amb uns passos guapíssims sobre la fisura invertida i amb els peus mig en adherència, que ens fan posar les forces a lloc, i especialment l'últim.
De la darrera tirada, doncs ens quedem sense paraules per poder mig esplicar el que varem veure. Simplement "Brutal"!!!! "Lu màxim" que qualsevol escalador pot imaginar!! Quin llarg... Podríem dir que és el millor llarg que he escalat fins ara en la meva curta vida d'escalador, sense desmerèixer els de la CADE al Centenar, l'Esperó Ribas al Bastó del Frare, The Wall a l'Elefant, Esperó Màgic a la Prenyada... i tants d'altres que en el seu moment tant hi varem gaudir. Però és que aquest és... és per anar-hi un altre cop!!!!!!
Placa vertical i supermantinguda, fisurada de dalt a baix, amb l'esquerda justa perquè t'hi entrin els dits. Totalment neta d'equipament tret d'un parell d pitons que ajuden a protegir el ressalt inicial de la tirada. A partir d'aquí, "no ase falta desir nada mas"!! Si voleu un briconsell... porteu molts friends!!!!!!
En aquest parell d'imatges es pot veure el tipus d'equipament que anem trobant al llarg de la via. Tot i que els pitons estan en perfecte estat, algun sembla nou i tot, els tacs i alguna baga fan mitja por...
La tercera tirada també és força interessant, per no dir malparideta... Aquí un friend del pal Camalot 4 o així ens hauría anat de perles per a no forçar tant el culet...
De material, nosaltres varem portar un parell de jocs d'aliens, de camalots fins al 3, tascons, bagues per savines, cintes exprés, i reunions. A tots els llargs hi varem posar de tot i de tota mida, però varem trobar en falta l'esmentat Camalot 4 per un tram del Ll3.
El descens el fem amb tres ràpels fins a la base de la paret, per unes instal.lacions que es veuen noves de trinca.
Si nosaltres posessim estrelles a totes les vies que fem, i el màxim en fóssin cinc, a aquesta via n'hi posaríem sis... Una via més que recomanable, però s'hi ha d'anar bé de forces i de coco. Només que felicitar a l'aperturista per regalar-nos itineraris com aquest. No en va, en una entrevista que li fa en Picazo a la revista Desnivel, li pregunta quina és la seva via preferida, i ell primerament responent-li que li és impossible donar un llistat de preferències, li respon que la Homo Montserratinus és una via que sempre porta en el pensament i que repeteix de tant en tant.
Mentre feiem els ràpels, ens varem adonar d'unes noves vies que pujen per la paret. Buscant informació ( excusa per anar a repetir l'ultima tirada sense tornar a patir els llargs inicials..) hem trobat que dues són de l'Hita, però que n'hi ha una altra que puja a l'esquerra amb forces parabolts de la que no n'hem sabut trobar informació. Si algú en sap algo.....
En definitiva... que ja tenim el títol d'Homo`s Montserratinus!!!!!! A partir d'ara potser ja ens deixen aparcar gratuitament a l'aparcament del Monestir, no?
Salut a tothom i fins a la pròxima!!!!!!!!!!
+011.JPG)
