Via Mosquitos al Mallo Visera

Un mes després de la primera expedició als Mallos tornem a ser aquí. L’Albert i la Cristina se’n van a la Chopper del Pisón, i jo amb en Ricard anem cap a la Visera amb l’ intenció de barallar-nos amb la Mosquitos.

La Visera ja és imponent quan la veus des de la distància però quan ets a peu de paret és quan et cauen els collons a terra. El desplom és brutal des dels primers metres, i va creixent amb l’alçada. De seguida ens posem darrera una altra cordada de catalans que afortunadament (per nosaltres) van a la Directa a La Visera que comparteix amb la Mosquitos el primer llarg i part del segon. Si de cas aquesta la deixarem per quan siguem grans... (em sembla que hi ha un llarg de 7a+). Com sempre en Ricard comença, encarant el primer dels 4 llargs de fissura. Són uns llargs espectaculars, ben equipats i per disfrutar, mantinguts entre el V i el V+, amb algun pas de 6a. “Cantos” d’escàndol i desplom continu, amb preses força llimades que molesten especialment pels peus, tot i que t’hi vas acostumant i gairebé deixes de notar-ho a mesura que vas guanyant metres.

                             

Progressem sense masses problemes, ens anem relaxant després del canguelo inicial, i fins i tot badem amb el que fan al voltant: Tenim la sort de compartir la paret amb forces cordades amb les que anem avançant alhora, i cau la baba en veure’ls pujar per la Zulu Demente, la Zuzen o La Directa; potser algun dia... Però a partir de la quarta reunió la cosa es complica. El 5è llarg és brutal, un flanqueig de 6a amb molt bona presa, desplom i on les assegurances no es toquen. Jo el disfruto molt de segon i sense adonar-me’n ja sóc a dalt del Trono al costat d’en Ricard, que diu que de primer ha arribat tremolant a la reunió.

                             

En el 6è llarg el festival segueix a l’alça. Els primers metres són exigents i desplomats, però amb molt bona presa. Els problemes arriben en el primer bombo. Típic de Riglos, hi arribo amb els braços com xoriços i sembla que es van oblidar de posar-hi els cantells. Al segon bombo ja no hi veig color... pas d’A1 des d’un friend i finalment l’assegurança de sobre queda xapada després de suar sang i llàgrimes. 

                             

La següent tirada comença superant un altre sostret, una mica més fàcil que els anteriors però que tampoc és de regal. Un cop superat, tranquil·litat fins al cim.

   La via és lògica i boníssima, si no l’heu fet aneu-hi abans que sembli de marbre. Nosaltres ja anem pensant en nous projectes en aquest racó de cara a la primavera, conscients de que haurem de portar les piles ben carregades...

Salut i fins a la pròxima!

    

       

Via Chooper al Mallo Pison

     Dies enrera, i després ja d'una primera visita a Riglos, hi tornem amb ganes de més. Tenim unes quantes vies mirades, i és que aquí hi ha un bon munt de feina a fer-hi. Llàstima que ens quedi tant lluny de casa!

                                     

Aquest cop marxem en Ricard i en Toni, que finalment es posaran a la Mosquitos de la Visera, i la Cristina i un servidor que ens n'anem al Pisón a la Chooper. No sabem com anirà la cosa però la informació que en tenim de la via diu que està equipada i que es deixa fer i la seva dificultat segons la ressenya en principi ens hi ha de deixar escalar... 

                                     

Doncs un cop ja posats en matèria, ens n'adonem que aquí no regalen res. Cert que està equipada ( alternant parabolts i espits als llargs i R rapelables amb parabolts), però les assegurances no es toquen ni molt menys, i els llargs són mantinguts de pebrots.

                                     

La roca hi és mig sobada tot i que no és excusa com per no fer-la, i no cal rumiar massa on agafar-se ja que les preses estan marcades de magnesi a gran part de la via. Els V+ apreten molt, els 6a ja ni en parlem, i el 6b.... per flipar-hi en colors!!! 

                                         

Només direm que al nostre entendre trobem un tram al Ll4 on et jugues un bon castanyot entre la primera i segona assegurança, tan al primer com al segon de corda. Aquí, tal i com vam llegir a un blog que parlava d'escalar a Riglos i lo dur que és, hi varem "cagar vinagre"! Baja, que la via ens ha agradat moltíssim tot i que ens ha posat a lloc. 

                                   

Volíem probar la Chooperior i fer cim al Pison, però veient com les gasten als llargs inferiors, i lo petats que vam arribar al seu inici, doncs vam decidir de baixar finalitzada la Chooper pels seus ràpels, i no arrastrar-nos al llarg de 6c de xapa a xapa, i és que un cop allà, allò tira moooolt enrera! Baja, que ens falta menjar molts fuets i llonganísses per venir aquí sobrats de pila i disfrutar-hi sense passar angúnies.

      

En fi, una bona via per a apretar-hi bé les dents, molt mantinguda, vertical, i que et fa escalar a cada llarg. 

     

   Apa, salut i fins a la pròxima!!!!

   

     

Via Sánchez-Martínez a la Paret de Diables

Després d'unes quantes setmanes sense trobar-nos gaire colla, som 5 al bar de l'Anna esmorzant. En Ramon, en Gerard i en Marçal van a la Opera Prima del Gorro perquè no poden plegar tard, i en Ricard i jo cap a la Paret de Diables, a fer la Sánchez-Martínez. En Ricard ja l'ha fet diverses vegades, però jo no, i fa dies que li tinc ganes. Sense fer mal temps, el dia està emboirat i s'esperen pluges a mitja tarda, per tant no ens hi podem encantar.

Trobar el peu de via en principi era senzill i no hi havia marge d'error, doncs hi havíem de trobar una placa commemorativa. Però algun element va pensar que quedaria molt millor al menjador de casa seva i l'únic que en queda és la marca...

Anant ja de cara al gra, la via és boníssima, amb llargs del tot variats i on cap és desaprofitable. Comença en Ricard per no perdre el costum, per una placa fina de collons, relliscosa i pulida pel pas de les cordades. Després d'un petit ensurt en arrencar-se-li un còdol d'on estava penjat, acaba el llarg sense problemes. Em poso a la xemeneia, que sense ser difícil, no et deixa córrer per la escassetat d'assegurances fixes i perquè no deixa posar tants trastos com un voldria. Del tot recomanable no portar motxilla o portar-la penjant per sota els peus. En acabar ja veiem els sostres que haurem d'anar superant.

                                

Comencem a fer els llargs centrals bàsicament de fissura, alternant diedre, babaresa i algun tram més de xemeneia, per plantar-nos ja de ple sota els sostres vermells. En aquestes tirades haurem de completar l'equipament amb algun friend.

Seguim pels tres llargs de flanqueig, ara en lliure ara en A0, amb algun pas d'estrep segons convingui. Estan totalment equipats amb material divers, algun de museu on fa angunia agafar-se (i no parlem de penjar-s'hi...), tot i que en un punt hem de posar un alien i fer un pas d'A1. Per mi els millors llargs, sobretot per l'ambient.

Ja encarem la part final, tres llargs de placa amb alguns punts de finura (algun obligat pel primer) i amb roca excel·lent. Llàstima que no els podem disfrutar com es mereixen perquè comença a espurnejar i no és qüestió d'adormir-s'hi. 

Fem cim, amb aquesta sensació d'haver acabat un tros de via, de les millors de Montserrat al meu entendre. No em vull imaginar com els hi va quedar el cos als oberturistes ara fa 45 anys quan van sortir per dalt.

                                    

Ara ja a buscar el cotxe, baixant cap a la dreta per la Canal dels Avellaners. Cap al bar falta gent!

Via Galletas al Mallo Fire

Dies enrera ens llevem devant les parets de Riglos. Espectacular cada un i únic Mallo. Sóm 5, dos se’n van a fer la Jose Antonio Sanz el Mallo Frechin i els altres dos a la Galletas al Mallo Fire i solament quedo jo per decidir amb quina cordada m’apunto.

                                   

Decidit! La Galletas, i sens dubte ha estat una molt bona decisió.

Una gran clàssica del 1959, reequipada amb parabolts negres, està molt ben equipada, tot i que un cop entrem a la xemeneia la cosa ja canvia i els parabolts sols els trobem a les reunions i com a assegurances tenim ponts de roca fets amb cables d’acer. S'hi ha de fixar bé perquè costen una mica de veure.

1er llarg a les ressenyes antigues hi surt una reunió opcional entremig, abans del flanqueig a l’esquerra (crec que està amb burils) nosaltres em arribat fins a la segona reunió sense problemes. 

4t llarg hi trobem el tram de 6b, aquest desploma una mica però si ho veiem difícil per fer-ho amb lliure es pot fer perfectament amb A0.

7e i 8e llargs Aquí comença la xemeneia, en aquests dos llargs es bastant ample però un cop comencem el 9e llarg la cosa ja s’estreny molt més. Aquí la motxilla ens la tenim que treure si o si perquè tenim que passar per un punt estret entre dos rocs empotrats. I l’últim llarg es torna a separar una mica més.

Nosaltres afegim un últim llarg i ens enfilem fins el cim Mateo on les vistes hi són espectaculars. 

                                   

Per fer el descens farem un primer ràpel per arribar on s’acaba la via. I des del coll farem un primer ràpel des d’un abre i un segon ràpel des d'una instal.lació i arribem a un camí que ens porta fins a baix.

Realment és un viot espectacular. Salut i fins a la pròxima!

Via Caprichos de Invierno als Plecs de la Vinya Nova

Dies enrera ens trobem en Pep, en David, en Toni, en Gerard, en Mauro, i un servidor per anar a fer alguna via a Montserrat. Ens repartim, i els tres primers es dirigeixen cap a l'Esparraguera, i els tres restants a la Caprichos de Invierno, recomanada per en Toni, que la va fer amb en Ricard temps enrera i diu que es va fent bé.... un cop a la via ens enrecordem sovint d'ell i els seus....

De la via direm que s'hi ha d'escalar i molt. Quan a la primera tirada trobes material de dos abandonaments a les dues assegurances que hi trobes, doncs ja diu molt clar que poca broma....

Escalada fina, amb bona roca això si, que no et fa badar en cap moment. Es pot anar posant alguna cosa d'aquella manera, tot sigui per alleugerir el nivell del pot de la por. No és que sigui exposada, però t'hi jugues unes galetes importants en cas de caiguda.

Potser el segon llarg sigui el que fa treballar més el coco, tot i que al tercer hi trobem la màxima dificultat, amb les assegurances no tant distants (tot i que tela també...)

En fi, una més a la llista, no per repetir més, però que ens va fer vibrar i passar una llarga estona d'inici a fi durant els seus quatre llargs.

PD: Toni i Ricard.... ens en varem enrecordar molt de vosaltres, i lo que us estimem, per recomanar-nos aquestes joies montserratines!!! ;)

Via Brunat-Perroux a l'Aiguille de l'Index

Una altra d'aquest estiu, i la nostra primera via d'escalada a una de les clàssiques de les Aiguilles Rouges de Chamonix, la via Perroux a l'Aiguille de l'Index.

                                   

Els primers dies que varem estar per Chamonix, eren un xic inestables meteorològicament parlant, així que res de les activitats que teníem previstes, i anem un xic sobre la marxa. Ens despertem amb el cel ben tapat, però amb un mono d'escalar que no ens atura. Ens decantem per aquesta clàssica, amb 5 minuts d'aproximació evident des del telecadira de l'Index, i amb una feixa al bell mig de la paret, que en cas de mal temps ens ajudaría a sortir i acostar-nos a les instal.lacions del telecadira.

                               

Però clar, tot i llevar-nos ben d'hora ben d'hora (com diuen els de Santpedor), això també ho van pensar les dues cordades que ens anaven al davant, i les tres que ens veníen al darrera. Nosaltres no estem massa acostumats a escalar amb aquestes angúnies, però aquell dia ens va tocar agafar paciència.

                               

Per sort, a la feixa que parteix la paret, els de davant i uns de darrera van optar per continuar per l'Aresta SE, fet que ens va donar un xic de tranquilitat fins aprop del cim. 

De la via direm que ens ha agradat moltíssim. Com diuen el francesos "tout équipé", això vol dir que millor portar algun trastet per si les mosques, i amb bona roca. I de les vistes que tenim al darrera sense poder veure per la boira ni en parlem!

Gran part de la via va enllaçant plaques fisurades i diedrets, amb una dificultat prou mantinguda de 5è, i amb un parell de trams on apreta una mica més.

                                

L'últim llarg és un xic indefinit, de totes maneres la direcció és clara, en tendència diagonal a la dreta i cap amunt enllaçant amb l'aresta SE. Un cop al cim ens tornem a trobar amb les primeres cordades, que tenen ocupada la instal.lació cimera de ràpel, però uns metres més avall en veièm una altra.

Per arribar-hi, encara encordats, fem una desgrimpada fàcil d'uns metres fins una feixeta, que resseguint-la ens deixa a una altra R de descens. En aquesta desgrimpada hi trobem algun pitó per assegurar els passos. 

                                 

Amb un ràpel de 60 metres ens plantem a un collet, on ja podem baixar canal avall caminant, això si, anant en compte amb la caiguda de pedres de la gent que rapela o està per sobre. Hi ha qui puja un altre ressalt a la paret que tenim just al davant, i baixa per l'altre costat, havent de fer un altre ràpel al capdevall, però varem veure que allà també hi cauen pedres dels que pugen per l'altre agulla, així que val més anar per feina a la baixada si tenim gent al darrera...

                                   

Amb tot això el cel s'ha obert, i tenim al davant aquest fantàstic panorama, que ens deixa ben enbadalits. Tot i això, fot un aire fred que pela, i tot i estar a plè agost, quiets ens cardem de fred! 

Una via guapa en un entorn que a més d'un li faría entendre el perquè ens agrada passejar-nos per les muntanyes! Salut i fins a la pròxima!

Via GEEB a La Cadireta del Diable

Dies enrera ens n'anem a Montserrat a fer alguna vieta amb en Toni, la Cristina i un servidor. La GEEB a la Cadireta del Diable era d'aquelles vies que feia molt que estava a la llista, i potser la seva llunyanía d'arreu més conegut, o la por del que ens hi trobaríem, mai la feia l'escollida.

Avui en dia per internet podem trobar molta informació de moltes vies, i segons qui l'escriu doncs un ja es pot mig imaginar si hi apretarem més o menys el foradet del culet. Aquest cop va ser diferent, decisió d'última hora i només amb la foto del llibre de Sant Benet.

Tan va ser així, que per arribar a peu de via ja hi varem arribar obrin traça per on no toca, com ja ens és de costum últimament...

Anem al lio... Un cop a peu de via, ja veiem que avui ens fotem a un bon viot. La primera tirada és un diedre molt mantingut, amb bona roca si t'agafes on toca i anant amb un xic de tacte (com a la resta de la via....). Anem trobant algun pitó de tant en tant, i hi posem friends prou al gust, ja que la fisura ho permet prou bé. Un xic abans de la R1 hi trobem l'únic parabolt de la tirada, que casi ens saltem per mirar cap a l'altre costat d'on estava, i estar mig tapat per la vegetació. La via està restaurada  alternant equipament antic amb parabolts.

La segona tirada comença similar a la primera, amb roca a controlar, i puja en tendència a la dreta per anar a buscar una altra fisura que neix al costat. Al flanqueig hi trobem algun parabolt per assegurar el tram de placa i de seguida ens plantem a la R2 just a sobre d'un arbre ben visible a mitja fisura.

La tercera tirada segueix fisura amunt amb uns passos amb més dificultat que tot i estar protegits amb un parell de parabolts, s'hi ha de fotre alguna bona tibada entre ells. D'aquí ens plantem a la R3 resseguint la placa ja tombada uns metres més amunt. 

Direm que en aquest punt, hi puja ben propera una línia de parabolts nous que ja hem vist que comença a la placa de l'esquerra de l'inici de la via GEEB. N'hem buscat informació i no n'hem trobat per enlloc, i a la guia no hi surt. Si algú en sap algo i ho vol comentar, ja sabeu...

La cuarta tirada puja ben vertical per l'esperó, amb un pati de pebrots, fins al peu del sostre. Aquí es puja en artificial gran part del llarg, tot i que hi ha alguna sortida amb lliure finet prou obligada entre assegurances i alguna que altre un xic llarga.

En aquesta tirada veurem un veritable museu d'assegurances antigues, alternades amb parabolts. Aquesta tirada abans de la restauració havia de fer molta por!!

N'hi ha forces on hi has de fer el pas d'artificial si no tens el grau per fer-ho en lliure, i donen un iuiu que no vegis, però totes ens han ben aguantat. Per treure's el barret davant dels primers aventurers que van pujar per aquí i dels medis amb els que ho deuríen poder fer.

Un cop a sota el sostre, ens decidim de sortir per la dreta evitant el sostre. Està claríssim que lo nostre no és l'artificial, i a més fot un vent i un airet fred que no convida ni a provar-ho (excuses!!!! jejejeje). 

Així que tirem a la dreta, i fem reunió a una alzina en un molt bon replà per encarar aquesta fisura mig desplomada i encabronada que ens queda per arribar el cim. Va quedar claríssim que ni els sostres ni aquest tipu de fisures d'empotrament no són lo nostre, i la feina va ser nostra entrar-hi i fer cim. Ara, que ens hi varem fotre un bon fart de riure amb els intents!!! Finalment ho varem assolir fent el primer pas d'ombros de la nostra vida!!

D'aquí, unes grimpades, un parell de ràpels petits, cap al coll de la Mòmia i avall que fa baixada!! En definitiva, una via guapíssima, exigent, i que ens va fer apretar a cada llarg!!

Salut i fins a la pròxima!!!