Hiwatta a la Miranda de les Bohígues

Després d'enviar a l'atur el blog un temps, el tornem a activar i memoritzar les escalades que hem anat fent durant aquest llarg periode d'hivernació. D'escalades n'hem anat realitzant un bon grapat entre uns i altres, però el blog... això ja és un altre tema!!!
Començarem per la via Hiwatta a la Miranda de les Bohígues, on hi varen anar en Ricard, en Toni i en Marçal ja fa dies. Així ens ho expliquen.

1er. llarg -- V/ Ao -- La via està reequipada amb parabolts on trobem el primer a pocs metres
de començar. pugem recte i a mesura que ens acostem a l'extraplom tirem cap a
l´esquerra per esquivar-lo per la part més fàcil on comença el Ao (6b). A l'acabar l' Ao
uns passos de V ens porten cap a la R que està sota una bauma.

2on. llarg -- 6a/Ao -- Sortim de la R cap a l´esquerra i de seguida agafem l'A0 ( 6c ).
Aquesta part no és complicada però quan s´acaba l´artificial ens vénen uns
metres de 6a i V+ això sí amb molt bona roca on les assegurances cada vegada
estan més allunyades, però mica en mica al final arribem a la R amb molt
bon regust de boca per aquest llarg.

3er. llarg -- 6a / V+ -- La sortida de la R és molt fina fins arribar a xapar la primera,
després vénen uns passos més atlétics de 6a i seguim un petit diedre també
molt finet on a l'acabar-se hi trobem un bolt al costat esquerra per continuar
per la placa. Anem a buscar un buril super vell però que xapem amb moltes
ganes, i després d´això és posa més fàcil i podem anar a la R de la via Daniel
o acabar de pujar al cim.

  Molt bona via que amb parabolts fa una mica menys de por arriscar-hi, amb els burils
d´orígen segur que la cosa canvia molt.
Apa, salut i fins la pròxima!!!!!!!!

Via Poseidon a Roca Maura

Dies enrera, en Roger, l'Alba, i un servidor, teniem un dia de festa entre setmana, i què fem? doncs decidim d'anar a escalar. El lloc, doncs arrant de platjeta. Un racó que mai havíem visitat fins al moment i que de bon grat que hi tornarem. Ens dirigim cap a l'Estartit, i concretament a Roca Maura, i a la via Poseidón.

De la via direm que si en voleu la ressenya us heu de dirigir a l'Oficina de Turisme de l'Estartit, ben fàcil de trobar al passeig marítim i allà comprar-la pel mòdic preu d'un parell d'euros.

Via guapa, on a cada llarg hi trobem el seu tram d'apretar-hi les dents. Equipada per a no patir en excés, tot i que s´hi ha d'escalar. Portar algun joc de friends variat tampoc ens anirà malament. Com a molt els passejareu, i és una cosa que muda...

Roca de bona a millor, passant per dolorosa en tota l'escala de valors. I com no, el paisatge i l'entorn, més que preciós. Si més no, diferent al que estem acostumats a anar a escalar. Aproximació quasi nula i descens més que evident en pocs minuts. Un xollo pels que no els hi mola caminar!

Pel que fa a les fotos, doncs hem decidit de no posar-ne de la via. Si voleu, hi aneu i la feu. Posem les de les pubilles que estaven a la platgeta prenent el solet, que nosaltres escalant ja estem molt vistos.

Bé, en posarem una de la cordada que ens venía al darrera ( i que ens trobàvem casualment a cada reunió...) en un tram de IV+ del primer llarg.

Apa, salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!

Vies Daniel, a la Miranda de les Bohígues, i Jordi Petit a l'agulla del Capdemunt

Feia moltíssim que no coincidíem amb la colla un dia per anar a escalar. Finalment l'altre dia ho acoseguim, i ens reunim, en Josep, en Ramon, en Ricard, l'Alba, en Roger, en Gabi, i un servidor. El primer destí, l'esmorzar, i després decidim dirigir-nos cap a Agulles.

En Roger amb en Gabi, marxen cap a la Miranda del Pas del Princep, en Ricard amb en Ramon, a l'agulla del Cap del Guerrer, i en Josep, l'Alba i un servidor a la Miranda de les Bohígues.

Allà ens posem a la via Daniel. Via equipada, amb els típics passets de finura de les arestes brucs, i amb un bon ambient en tot moment. Un cop al cim baixem, i ens dirigim a l'agulla del Capdamunt, on per equivocació ens posem a la via Jordi Petit. Un primer llarg molt fí, el qual empalmem fins la R1 de l'Aresta Brucs amb algún friend petit. La resta, per la variant directa que surt per l'esquerra de la reunió. Una bona combinació de víes que ens deixen un molt bon regust de boca.

Ens retrobem amb els companys, i avall va que fa baixada. Una gran jornada, amb la sempre gran companyía de la colla, en un racó que mai deixarem de visitar.

Salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!

Via Montse Pueyo a la Roca dels Arcs

Tenim el blog plè de terenyines. Aprofitant un dia de festa entre setmana, ens escapem amb en Toni per anar a escalar, i és que ganes no ens en falten. Com sempre, canviem d'opinió sobre la marxa, i finalment decidim d'apropar-nos a Vilanova de Meià, que fa molt que no ens hi passem. La via, la Montse Pueyo, que estava apuntada a la llista des de que la van restaurar.

Una via que ens ha fet treballar de valent, i apretar-hi força. Al nostre entendre, no és una via fàcil, tot i els graus que marquen, i si no portes ressenya, doncs hi ha molts numeros de fotre`t en algun fregat. Tot i el requipament, s'hi ha d'anar carregat amb un bon joc de friends, algun de gros anirà bé també, ja que podem dir que no està sobreequipada.... jejejeje Portar-hi també cintes llargues per evitar el fregament de les cordes.

Els tres primers llargs són els més durs, tot i que a la resta també s'hi ha d'apretar lo seu. La roca és prou bona, tot i que hi ha algun tram a controlar. Fer esment  de la trepitjada que li fa al Ll2 la via del Somni de Quimfer. Aquell tram sense els parabolts d'aquesta via, ha d ser maco de pebrots...

El Ll5, simplement és impresionant. El llarg que tot escalador somía. Típica placa de la zona, vertical, i amb uns cantells d'escàndol, que ens fan disfrutar de cada pas.

La via ens ha agradat moltíssim, terreny d'aventura 100%, i el reequipament, doncs ajuda als trams més durs, i a les reunions, tot i això encara hi trobem material de quan es deuría obrir.

Felicitar als aperturistes, per obrir aquest viot més que lògic a la paret. I és que escalar a la Roca dels Arcs ens produeix un efecte imàn, que fa que hi haguem de tornar-hi sovint.

Slut, i fins a la pròxima!!!!

Via Atardeceres a la Bessona Superior

Dies enrera amb en Toni ens les arreglem per poder marxar i anar a fer alguna vieta. Fa un munt que no escalo a Montserrat, i quan estàs mig enamorat d'aquesta muntanya, doncs es troba a faltar. Ell em comenta que mai ha estat a Agulles, així que cap allà falta gent. Decidim d'anar a una via que tenia a la llista des de fa temps, la Atardeceres a la Bessona Superior.

Aproximació guapa, per aquestes canals que mica a mica anem coneixen, tot i que sempre ens hi acabem perdent... jajajaja. Tot i que està mig ennuvolat, arribem ben amarats a peu de via.

De la via direm que ens ha agradat prou en general. S'hi ha d'escalar, de l'estil de les clàssiques arestes brucs, que tan molen i que tan atents ens fan anar, tot i que a l'últim llarg hi ha un tram vertical que superem en artificial i on per xapar la primera assegurança et jugues el "pinyu" tonto del dia.

Totalment equipada, i amb bona roca, ens fa disfrutar d'aquesta meravellosa zona de la muntanya màgica de Montserrat, on per primera vegada, almenys que recordi, hi estem totalment sols!!!!!! Ni un crit, i ningú escalant per enlloc!!!!

Un cop al cim, ens apalenquem una estona, gaudim del moment, i amb un parell de ràpels, ens plantem al collet amb l'agulla de l'Arbret, i cap al bar a fer l'entrepà, que allà tampoc hi estarem gens malament, i bé que ens l'hem guanyat!!!

Apa, salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!!

Ru&Llembresku Rock Tour!!!!

 Això de fer vacances és "lu màxim!!!!" Amb en Roger, lliguem quatre dies per marxar al Pirineu a mirar què podem fer... El primer destí, la presa de Llauset, amb la intenció d'escalar alguna via l'endemà al Vallibierna.

 

Arribem a mitja tarda, i decidim de pujar cap al coll d'Anglós, on a mà esquerra, en direcció al Pic de la Solana de LLauset, hi trobem unes vies equipades d'un parell de llargs. En fem un parell, totes elles molt disfrutones, per la roca, i sobretot l'ambient. Un cop allà, xafardejem una estona la zona i veiem un diedre espectacular per sota de l'espècie de feixa on ens trobem. També hi veiem una R amb un parell d'espits al capdamunt, però el diedre es veu net sense res.

 

Ens va cridar tant l'atenció i ens va agradar tant el lloc, que l'endemà, canvi de plans, i cap allà un altre cop falta gent!!! Buscant informació, veiem que hi ha vàries vies en aquell pany de paret, però aquell diedre ens ha robat el cor, i ens decantem per aquella via. La via en qüestió es diu A Cagar Valdric. Es troba equipada a les reunions amb un parell d'espits, i un pitó a no recordo quin llarg, més que res per marcar el camí, i la resta d'autoprotecció total.

Una via més que recomanable si us agrada l'escalada d'aventura,  que permet autoprotegir-se molt bé, i on segurament hi estareu sols, en un entorn magnífc.

El primer llarg, el diedre, és guapo de collons!!!!!

I al cim, en un bon dia les vistes cap a arreu són d'escàndol!!! Els Besiberri, el Russell, un munt de grans cims i la vall d'Anglós, preciosa  que ens crida a fer-hi una passejadeta tranquila entre seus blaus estanys. Que guapo és el Pirineu!!!

Ja tenim un dia al sarró... el següent decidim de pujar al Mulleres. Un altre 3000 que faltava a la llista dels trepitjats.

Pujem des de la boca sud del túnel de Viella. La vall, simplement preciosa. 

Llarga vall, que supera un fort desnivell, d'uns 1500 metres de desnivell, amb un parell de "rapaxons" que deunidó!!!!!!!

Al capdamunt de la vall, encara hem de travessar alguna congesta de neu, i és que encara baixa aigua per tot arreu!!!

A la que arribem al collet, les vistes ens fan posar la pell de gallina. Collons que petits que sóm!!!! el massís de la Maladeta sens posa just al davant i no podem parar de mirar aquestes afilades arestes i cims que tant ens agrada transitar.

Menjem una mica, reposem la suada, i gaudim del cim una bona estona i a fondu avall que fa baixada!!!! Des del cim veiem el pàrquing, però que lluny que està collons!!!!!!!

De baixada, una bona refrescada a un dels estanys que ens venen de camí, ens retorna la circulació al cos, i ens permet arribar al cotxe en optimes condicions de frescor.

I l'últim dia, ja de baixada, ens aturem a la presa d'escales on hi escalem la via Shin Chan. Una via de 5 llargs, molt guapa, equipada i molt disfrutona. primera vegada que baixo per aquestes escales, i realment fot un iuiu de collons!!!!!!!! jajajaja

Apa, salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!

Cursa de l'Olla de Núria 2013

Amb una mica de retard, fem la crònica de la que per a mi ha estat l'excusa perfecte per a tornar a practicar l'alta muntanya. La Cursa de l'Olla de Núria. Ben bé no recordo com va ser que em van enredar a apuntar-m'hi, però el fet és que per fer les inscripcions ja va ser una aventura!!! amb mitja horeta es van exhaurir!!! El fet és que ja estavem inscrits, i teniem un mes per entrenar.

Després de varies sortides al Pirineu, a trepitjar 3000's, finalment arriba el gran dia. Collons quin nervis!!!! D' Arenys de Munt, venim un bon regiment d'espartanus i espartanes, tots disposats a donar tot el que podem i més, però sobretot a disfruta d'aquest ambientàs que es respira de bon matí al Santuari de Núria.

Tot de rialles abans de començar la cursa, que es barrejen amb els nervis que tots intentem dissimular...

Bons amics ens trobem allà dalt, uns corren a la cursa i els altres que no, simplement pujen a gaudir de la cursa, i a animar-nos, cosa que serveix de gran motivació trobar-los a mig camí quan realment ja comences a anar tocat de tot arreu.

Moltes gràcies Alba, Roger, Marina i Mercè!!!!!! Penseu que aquí ens vareu veure patir a nosaltres, però l'any vinent canviarem el torn!!!!! jejejeje!!!!

En cap moment tenia pensat competir amb ningú, mai m'ha agradat, això sí, donaría tot el que fós a cada moment. Volía acabar la cursa, i si ho feia en el temps que donaven per a fer-ho doncs ja en seria el més feliç vencedor!!!!!

Finalment tot va anar molt bé en general, tret d'un esguinç i una pajara que van obligar a un parell de companys a abandonar abans d'hora. La resta varem sobreviure sans i estalvis a aquesta cursa que tant ens va fer apretar les dents....

Doncs res, que l'any vinent ja veurem si ens hi tornem a apuntar, ja que el camí ara ja el coneixem, jejejeje, però pujar-hi a veure els companys com hi disfruten com nosaltres hem fet, doncs això de ben segur que si!!!!!!

Apa, salut i a fondu!!!!!!!