dimarts, 16 de juny del 2009

Marxa de Resistència de Cap de Rec

Molt bones a tots. Primer de tot avisar de que aquesta entrada al blog no és d'escalada, sinó d'una de les activitats que més m'agradava practicar abans de començar a escalar, les travesses de resistència. I a més, de les que he pogut fer, les que més m'han agradat són la travessa del Montseny, i aquesta, la del Cap de Rec, per el seu traçat per l'alta muntanya i el seu espectacular paisatge que ens acompanya en tot moment.
La nostra aventura va començar divendres al vespre, ens passem a buscar en Joan, en Miquel, i en Josep, i carretera amunt fins a Ribes de Freser. Allà em quedat amb en David, un bon amic de Figueres. Un cop tots junts, ens repartim als cotxes, i la pròxima aturada, a fotre'ns un bon tiberi a mitja collada. Embotit, peus de porc, i un bon vinet, què més podem demanar!!!! Arribem al refugi de Cap de Rec pels volts de mitja nit i preparem el vivac. La nit, com no espectacular. Es veien totes les estrelles perfectament Vam veure el carro ( amb el pic i la pala, jejeje, coses del vi!! ), i una lluna que ho il.luminava tot. En definitiva, que quasi no vam aclucar ull, entre riures i la boca com un suro que duiem dels peus de porc. A les 5 ens llevem i comencem a preparar. La marxa comença a les 6. Quins nervis!!!!


El recorregut que ens espera, ja el coneixem de fa un parell d'anys, però ens impresiona com el primer dia. En David, i en Josep la faran corrent. En Joan, en Miquel i jo, caminant. El recorregut comença amb uns 5 Km de baixada (410 m de desnivell negatiu) fins al poble de Viliella. A partir d'aquí, fins al refugi de l'Illa, ja a Andorra, 14 Km amb un desnivell positiu d'uns 1000 m, ja et comencen a posar les cames a to.


Això sí, el paisatge ho compença tot. Un cop al refugi de l'Illa, ens espera un descens llarg i fatigós
per la Vall del Madriu d'uns 15 km, amb uns 1300 m de desnivell negatiu. A mitja baixada, sorpresa!!! ens trobem amb el mega crack Toni Ramon i el seu pare que van a caminar per la vall del Madriu. Quina sorpresa més agradable!!!!

Amb 6 hores i 13 minuts ens plantem a l'avituallament més potent de la prova. Allà agafem forces, moltes forces. La pujada que ens espera és molt temuda, i les forces ja no estan per tirar coets. 2 minientrepans de buti, 3 mitjes cañes de xocolata, una mica de bull, 3 gots de cocacola, glucosa, i no recordo què més ens refan una mica, jejejeje.


Ens agafem la pujada amb calma. Són 1400 m de desnivell positiu en uns 12 km fins al collet de Sant Vicenç. Pel mig però tenim el refugi de Perafita, amb un control i una mica d'avituallament.
De cop i volta en Miquel ens diu que vol parar a reposar una mica. Fa mala cara, i és que la calor i la forta pujada passen factura. Fem un troç més, cada cop se'l veu pitjor. Ho està passant malament de veritat.


Marejat i sense forces, mica a mica, arrivem al refugi de Perafita. Allà s'estira a l'ombra. No tolera ni l'aigua, ni glucosa ni res. Amb en Joan parlem amb l'organització, i veient que la cosa no millora, i que aquí no es pot abandonar per medi de transport terrestre, decidim avisar als bombers.





En uns minuts ja sentim l'helicopter. Donem les gràcies a l'organització, i als bombers per la seva efectivitat, i rapidesa.




Se l'emporten a l'Hospital d'Andorra, i allà li faran el que li hagin de fer. Ara, amb en Joan, ens hem d'afanyar per arribar. Hem d'agafar el cotxe i anar a l'hospital a veure què. Truquem a en Josep i en David. En Josep ja ha arribat, i en David encara no.




Collons, encara ens queden uns 400mts de desnivell fins al collet, i llavors 550m de desnivell de baixada en 10 km per l'arribada. El tram final se'ns fa llarguíssim, i a més s'ajunta el cansament, la son, i sobretot la pressa per veure com està en Miquel.






Al final, arribem, i ens esperen en Josep i en David. Quan els hi expliquem els fets, queden bocabadats. En David també ha agafat una "pajara", i s'ha quedat clapat 2 hores al Refugi de Perafita, pèrò ha pogut continuar i arribar.






Amb aquestes que agafem el cotxe i cap a Andorra falta gent. Arribem a l'Hospital, i allà ens trobem a en Miquel. Ha patit una forta deshidratació que l'ha deixat Kao. Fins que se li normalitzen les forces i els resultats de les proves no són normals, no el deixen marxar. Llavors uns dies de bondat, molta aigua, i menjar suau, i ja tornarà a la normalitat. Des d'aquí dir també que l'assegurança de la Feec va respondre perfectament. La tornada ens la vam anar repartint a estones, conduia el que menys son tenia al moment, o més aviat el que no dormia!!! Un dia ben aprofitat, jejeje!!! Després dels aconteixements, uff, quines ganes de que sigui dissabte vinent!!!!!!!!!!!!

Salut, i passeu per l'ombra!!!!!!!!!!!!!!!!!







2 comentaris:

david hernando ha dit...

ei llembreskuuuuuuu,jejeje, què tal? ets un crack tiu! pedazo crònica, i les fotos espectaculars!

Dissabte passat et deia que no la faria mai més, però avui et dic que sí, jeje, que hi tornaré perquè m'he de treure l'espina clavada, però sense haver de fer la migdiadeta de mig camí.

Espero que en Miquel estigui ja del tot recuperat i animat.

cuida't molt!
fins aviat!
david

Montse ha dit...

ei hola! doncs sí, s'ha d'escalar una miqueta més i això li dona alicient... Per cert! el dissabte vàrem creuar-nos amb els vostres companys que feien la del Cabra, a la panxa del bisbe, i ens van explicar el passet de l'últim llarg... Apa, doncs que vagi bé i bones escalades per Montserrat!! A reveure!