Vies Sangre Azul a la Roca dels Arcs + Lucero del Alba a la Roca Alta

Aquest dia quedem amb en Toni per a fer alguna escaladeta. No tenim massa clar on anar, i de camí cap a terres lleidetanes finalment tirem cap a Vilanova de Meià. Havíem vist d'una nova via a la Roca Alta i volíem anar a treure-hi el cap, combinant-la amb alguna de la Roca dels Arcs.

                                    

Ens decidim per la via Sangre Azul, via rapideta, equipada i que ens deixa al capdamunt de la Roca dels Arcs, i ben propera a la Roca Alta. 

Via guapa, amb tres llargs amb bona roca, i ben equipats per a no patir-hi més del que toca. Trobem  la via al final de la Roca dels Arcs, un xic a l'esquerra de l'inici de la via La cosa nostra.

                                   

La via ressegueix un seguit de plaques trencades per un parell de feixes que li treuen sensació de paret a la via, però que valen prou la pena d'escalar. Tots els llargs són bonics, en especial el segon, d'aquells mantinguts amb el cantell justet per anar fent i que et van posant els braços a lloc.

       

Un cop a la R3 de la via, fem una tirada d'uns 50 metres per terreny indefinit recte amunt, i ens plantem al cim de la Roca dels Arcs, on fem reunió amb un bon arbre, i des d'allà ja veièm el nostre següent objectiu.

       

Ens dirigim cap a la Roca Alta a probar la via Lucero del Alba. No en tenim massa referències tret de que està situada a la dreta de la Pornostar, que està equipada, i que té bona roca. Baja, que la deixen prou bé com per fer-li una visita.

                                       

La via es troba fàcilment. Hi ha una placa metàl.lica amb el nom a peu de via, i d'allà en amunt una bona restillera de parabolts sense pèrdua.

                                   

El primer llarg no se com explicar-lo... Nosaltres vàrem fer tot el tram fins al final del desplom en Ao. Direm que és el tram d'artificial sense treure l'estrep que ens ha costat menys que mai hem fet fins ara.

Un cop superat el desplom, una placa fineta, i entrem a la R1. 

                                   

La segona tirada comença a esquerres anant a buscar el diedre, i de seguida es posa a la placa de la dreta. Això tira enrera, i  tot i el bon cantell, a mitja placa trobem un pas prou emprenyat com per mirar-s'ho bé i fotre-hi una bona tibada. Molt ben equipat per a no patir-hi, com serà en tota la via.

                                   

El tercer llarg potser és el més dur de la via. Aquí hi ha algun tram on has de controlar un xic la roca. Nosaltres vam col.laborar amb la tasca i varem fotre algun bon roc daltabaix. Tot i això, la roca és en general bona. A mitja tirada trobem un ressalt que ens demana un bon cop de gas, i abans de la R, un sostret amb bon canto que ja t'acaba de fotre a lloc. Un cop a sobre el sostret, la R ens queda a la dreta.

                                   

L'últim llarg és curtet, però prou bonic. Puja amb passos finets amb tendència a la dreta per una placa amb una roca de primera. Un cop a dalt, les vistes cap al Pirineu ben nevat són més que espectaculars. De la via direm que ens ha agradat ( ja que anar a fer el trepa sempre ens agrada...), però que no tant com ens pensàvem i havíem llegit. Potser perquè no tenim el grau d'anar al Ll1 en lliure i anar així de xapa a xapa no ens diu res, per la roca dubtosa a algun tram del Ll3, o perquè els trams guapos sens han fet curts... En definitiva, una bona jornada per Vilanova de Meià, i amb una bona combinada que ens ha fotut els braços a lloc. Per les vies nosaltres hem passat amb 15 cintes i reunions. Tret del tram per arribar al cim de la Roca dels Arcs des de la R3 de la via Sangre Azul, no hem posat res. Les vies estan molt ben equipades.

                                   

 

 

 Apa, salut i fins a la pròxima!!!

 

 

 

 

 

 

Via Mariola Motors a la Pala Alta del Montroig

Dies enrera ens trobem al Montroig amb la Pilar, la Silvia, la Cristina, en Francesc, en David, i un servidor per anar a repetir alguna de les seves boníques vies i gaudir de la seva tranquilitat. El dia surt força cobert i amb una fresqueta que no convida gaire a escalar, però les ganes ens poden i amb la Cristina i en David decidim d'anar a la Mariola Motors, que tots tres teníem pendent. La resta de la colla decideixen anar a fer una volta caminant.

                                     

Comencem per l'entrada original, neta d'equipament i sense perill d'embarcar-se ja que el recorregut és més que evident. A mig llarg trobem un ressaltet on cal mirar-s'ho una mica per on agafar-lo millor. Es deixa protegir bé.

                             

El segon llarg és molt bo. Li marquen una dificultat de 5è, però "al lloro!" que és exigent de collons, amb passos atlètics de posar-s'hi bé, i a protegir en gairebé tot el llarg. Segurament el llarg més guapo de la via. Hi trobem un parell de ponts de roca al capdamunt i fem reunió a una gran savina.

                                      

Segueixen un parell de llargs de flanqueig més impresionants que difícils fins sortir dels sostres on trobem una R amb un parabolt i un espit. El primer llarg del flanqueig s'ha d'autoprotegir, i al segon hi  trobem un parell de pitons i un parell de parabolts. 

                                      

Per a l'última tirada sortim recte amunt a buscar un diedret ben visible amb un espit que es veu abans d'entrar-hi, i no continuar cap a la dreta seguint els parabolts. Per entrar al diedre, tenim un pas força emprenyàt, i després per la placa de l'esquerra, molt disfrutona, amb un parell de parabolts i alguna savina per llaçar. Fem reunió en una savina ja al cim.

                                      

Una via molt guapa i evident, on tot i l'amable dificultat que li marquen és prou exigent degut a l'escàs equipament que hi trobem, i amb algun tram d'apretar-hi lo seu. Hi hem passat amb un joc de tasconets, friends fins al Camalot de 3, bagues, i una desena de cintes exprés.

                                      

 

 Apa, salut i fins a la pròxima!

 

 

 

Via Oferta Especial al Serrat dels Monjos

En Ricard ens passa la piada d'aquesta via que varen repetir juntament amb en Toni ja fa uns dies. Aquest parell no en perdonen ni una, i desafiant a les previsions de l'home del temps escalen setmana si setmana també, aviat els posaran a ells per endevinar la previsió dels dissabtes que segur que l'encerten més.....

       

  

1er llarg : Comencem per la Pícnic per estalviar els passos d´artificial i pitonar. El pas per xapar la primera assegurança d´aquesta via és una mica finet, després anar pujant per roca delicada amb algun altre pas on hi trobarem un plom i una mica més amunt un espit, tirar recte amunt per roca trencada i entrarem en un diedre amb roca molt bona fins la R.

       

2on llarg : Es tracta d´un flanqueig cap a l´esquerra molt difícil però assegurat, on posem també un alien groc entre la segona i tercera xapa. 

                                 

3er llarg : Sortim recte amunt de la R i anem a caçar el primer espit que se'n va cap a la dreta, (si tirem recte amunt ens posaríem a la via Pícnic). Aquesta tirada és bastant fineta i delicada. Trobem un pont de roca (que li fa falta un canvi urgent) i una mica més a la dreta un espit. A partir d´aquí deixem la fisura i pugem per la placa vertical a buscar un parell de xapes abans de la R.

                                 

4art llarg : Recte amunt per una fisura amb roca molt bona on hi entra el camelot del 3 perfecte, anem pujant uns metres més fins un espit abans un flanqueig llarg i finet a buscar un diedre on costa trobar els passos per entrar-hi bé i posem el  camelot 0,5 abans de sortir i arribar a la R.

                                 

5è llarg :  Sortim per la dreta de la R i per sobre d´uns matolls anem a buscar un buríl i cap a la dreta al començament del diedre hi ha un espit. Després fem un canvi de placa per agafar per l´esquerra i poder colocar un alien. En aquesta placa hi trobem un espit i un pitó, i dalt de la placa hi ha un altre espit abans de canviar de paret i com les cordes ens freguen molt fem una R intermitja en aquest espit i uns matolls, la resta pugem per una fisura a buscar un tronc mort i un espit i en diagonal cap a l´esquerra a buscar l´esperó de sortida de la via Bikini.   

                                 

Una via no massa repetida pel que sembla ser, i on el més probable és no trobar-hi cua si ens hi decidim.

                                 

 

Apa, salut i fins a la pròxima!

 

 

 

 

Via Picnic al Serrat dels Monjos

Aquesta va ser l'últim dia de l'any. Ens trobem un grapat de Xapoutots per a sortir a escalar una estona, tot i que l'intenció és de fotre'ns un bon tiberi junts per a celebrar les festes. Així doncs, tenim poca estoneta per ser d'hora a taula.

                                

Ens dirigim cap al Serrat dels Monjos. En Josep amb en Ramon es posen a la via Estereotip, en Ricard  es queda a peu de via i pendre el solet, i en Toni, en Gerard, i un servidor ens posem a la via Picnic.

     

Via que tot i la dificultat amable et fot donar el callo escalant a cada llarg, amb poc equipament, tot i que es deixa protegir prou bé amb un bon assortit de friends, tascons, i tricams.

                                

La placa del Ll2 és boníssima, i al Ll3 hi trobem les màximes dificultats, amb uns passos que deunidó el que s'hi ha d'apretar per superar un ressalt. Estan protegits amb un pitó i un espit, però per sortir de l'espit hi tens una bona esbufegada. La resta de via, sense regalar res, d'anar-s'ho mirant i disfrutant a cada pas.

                                

Un cop acabada, anem a buscar el ràpel, ens trobem amb la resta de la colla i cap a taula hi falta gent.

Una molt bona via, per a dies freds i en què tenim poca estona per a escalar.

                                

 

Apa, salut i fins a la pròxima!

 

    

 

Vies Supertramp, Joan Freixenet, i Tutti Frutti a les Bagasses

    Molts dies enrera quedem una bona colla per anar a escalar a les Bagasses. Ens repartirem en tres cordades, i en tes vies diferents. Arribem a la font, i casi que amb la rasca i l'aire que fot ens ho pensem dues vegades abans de sortir del cotxe, però el dia semblava que sería bo, així que seguim amb els plans i a passar una estona de fred s'és dit.

                                     

En Ferran i la Regina mai han escalat aquí, i es posen a la via Supertramp. Aquesta paret sempre impresiona i a la via, tot i ser una de les clàssiques de grau assequible, no s'hi val a badar per a no despistar-se i embarcar-se en alguna de les seves vies veïnes degut al proper recorregut d'algunes d'elles.

       

En Toni amb en Joan es posen a la Joan Freixenet. La troben com una via de l'estil de les seves veïnes, amb plaques tècniques de regletes, amb passos obligats, assegurances justes i amb certa polimenta en els punts més difícils, potser menys en aquest cas per estar amb espits amb solera. El darrer llarg mereix una menció a part: espectacular. Pel que fa als altres sis, deixant de banda el primer i el tercer, tots són apretats i si no vas moooolt sobrat no t'hi passeges encara que sobre el paper tinguis el grau que indiquen més o menys controlat.

                                   

Els que hagueu fet vies del costat ja sabreu de què parlem. La vam trobar més obligada que la “Demasiado Lejos Para Ir Andando”, la “Smoking” o inclús que la “Colores”, potser pel fred que feia aquell dia. Del tot recomanable i ràpida d'escalar, nosaltres vàrem reforçar al punt amb un parell de friends mitjans. 

                                   

I en Jose i un servidor, després de veure que on volíem anar encara hi tocava l'ombra de plè i que n'hi havía per una estona, ens decidim de posar a la TuttiFrutti. La via comença just a l'inici de la xarxa metàlica de protecció de la via del tren. Empalmem el 1er i 2on llarg, i el 3er i 4rt sense masses problemes amb una dificultat assequible per a disfrutar.

                                   

Al 5è trobem una placa fineta molt ben assegurada, amb algun passet llimàt però que es deixa fer, i que et fot vibrar de collons. Al 6è llarg un tram vertical de mirar-s'ho seguit d'un ressalt amb un pas més dur, ens porta a sobre el dau, on ens ajuntem amb en Ferran i la Regina a la Supertramp, i d'allà a la falsa feixa.

      

Una molt bona jornada amb uns bons riures, i unes bones vies a una paret que et posis on et posis mai ens deixa indiferents, i és que totes les vies que de moment hi hem repetit ens han agradat.

     

 

 Apa, salut i fins a la pròxima!

 

 

 

 

Vies Ocells de Niló al Serrat Alt, i Super Gosa a la Paret Xurulla

Doncs ja tenim la primera escapadeta de l'any i les primeres vietes al sarró. Amb la Cristina tenim un dia i mig per poder fer una sortideta, així que truquem a en David i la Pilar, que ja fa dies que volten, i decidim de trobar-nos a Àger. Passem des de la Panadella fins ben a la vora del poble amb una boirada de por, però a les parets del Cap de Ras i als Puntals hi toca de plè el sol. Un cop allà, amb el mar de núvols sota els peus, el paisatge és descomunal.

              

                                

En David i la Pilar faran la via Fanal Nocturn, i la Cristina i un servidor ens decantem per la pista més cap a la dreta mirant la paret, passat el gran bloc de pedra, fins que ja veièm per on va la via Ocells de Niló, que és a la que ens volem posar. Portàvem les ressenyes d'en Luichy, com sempre boníssimes, i una altra ressenya amb un dibuix molt clar amb la foto per trobar la via, que li hem agafat a en Jose.

                                   

La via ens ha agradat moltíssim. Hem portat un joc de friends des dels aliens fins al camalot 2, un joc de tasconets, uns tricams, i una dotzena de cintes, i hem anat prou bé. Ens ha semblat una molt bona via d'aventura, on anem trobant alguna assegurança a cada llarg sigui per marcar el recorregut, o per protegir algun pas, ni molt menys els més difícils que hem trobat, i on es pot protegir prou bé part del recorregut.

                                     

La dificultat força mantinguda i bona roca en general tret d'un tram al segon llarg. Potser els trams més obligats que ens ha semblat, són a la primera placa del Ll1, i a la segona placa del Ll4, tot i que si vas buscant bé el camí, no surt més difícil que el que marca la ressenya.

        

Totes les reunions estan amb un espit i un parabolt, menys la tercera que fem en una savina i un Camalot 0.75, i la del cim, que fem en uns arbusts. De ben segur que la R3, a part d'un bon pont de roca que hi ha un xic a la dreta, s'hi pot posar algun friend més gran que el 0.75, però aquest era l'únic que ens quedava al sarró quan hi hem arribat.

                                

Ens ha anat molt bé portar un bon grapat de cintes llargues, que a part d'enllaçar alguna savina que trobem, la via fot alguna S, i sense allargar-les el fregament pot donar prou pel sac.

      

Un cop al cim, gaudim d'aquest mar de núvols que tenim a sota els peus, i ens adonem que si anem a l'idèia encara podem fer una vieta a la paret Xurulla que ens ve de pas a la baixada.

      

I dit i fet, i amb el temps justet ens posem a la via Super Gosa, de la que no tenim informació tret de la ressenya, altre cop d'en Luichy, i que deixa prou bé.

                                    

Aquesta via ens ha acabat de fer disfrutar i molt el dia. Molt i molt guapa. Molt mantinguda, i tret de per arribar a la primera assegurança, la roca és boníssima. A l'inici i fins allà no és que sigui dolenta ni molt menys, però hi ha algun tram on s'ha de fer alguna apretadeta amb la roca dubtosa, i que t'has de protegir prèviament.

                                     

Amb el material que portàvem hem passat molt bé. Via de placa semiequipada, i molt disfrutona, on cal seguir la ressenya i les bones preses per a no fotre's en un fregat degut al poquet equipament, però que es deixa protegir prou bé.

                                     

Cal dir que el segon llarg deu fer uns 37 o 40 metres màxim, i que l'últim és curtet. No se si es podríen empalmar, sortint una via amb dos llargs llarguíssims boníssims. Aquests dos llargs ja els fem amb el solet a la baixa i a l'ombra, i quan sortim a dalt carda un aire glaçat de por! 

       

Ja de baixada ens entretenim amb les últimes llums del dia, enbadalits amb aquest bé de Déu de paisatge, i a retrobar-nos amb els companys, comentar la jornada i fer la cervesa que tant ens hem guanyat!

       

 

 

 Apa, salut i fins a la pròxima!

 

 

 

 

 

 

 

    

 

Vies Del Manyo i Poseidon a Roca Maura

 Aquests dies de festes, entre fartaneres i trobades familiars, amb la Cristina trobem un foradet i decidim d'aprofitar-lo per anar a escalar en un raconet on ella encara no hi ha estat mai, Roca Maura a l'Estartit. Decidim de començar per la via del Maño, i després en funció del temps i les ganes ja veurem si en fem una altra.

                                       

 

Un cop a peu de via ( nom i fletxa picats a la roca...) ens coneixem personalment amb un dels escaladors que ens seguim a internet amb el seu blog http://blocempotrat.blogspot.com.es/. Ell té totes les vies de la paret ressenyades al seu blog, i curiosament anàvem amb la seva informació. Després d'unes paraules amb ell i el seu company de cordada, cadascú a la feina, i amb la Cristina comencem la via. 

Al primer llarg ja veièm que tocarà apretar. A mig llarg trobem un ressaltet amb uns passos on s'hi ha de fotre una bona apretada. Estan ben protegits, però s'hi ha de donar el callo. Un llarg molt bonic.

                                     

El segon llarg puja amb uns passos molt bonics resseguint unes fisures on ens haurem d'autoprotegir, amb algun tram prou exigent, passem per una reunió que ens saltem i continuem per un tram de blocs a controlar fins a una feixa on trobem la R molt més comode. Si empalmem els dos llargs s'ha d'anar en compte amb el fregament de les cordes. Un altre llarg ben bonic.

                                      

El tercer llarg comença a esquerres per anar a buscar el sostret on hi ha el pas més dur de la via. Ho hem probat en lliure fins que els braços ens han dit prou. Són uns passets durs de decisió en plè desplom, on si t'ho pares a pensar ets pell... està protegit amb un parell de bolts, però en lliure està malparit igual sortint del segon, i en cas de caiguda tens la repisa a sota esperant. Amb un parell de passos pillant-nos a un camalot .4 i un .5 si no recordo malament, o un pas d'estreps d'un d'aquests es passa fins un bon canto per arribar a xapar el següent parabolt. A partir d'aquí, placa guapíssima a protegir també en gran part, amb uns passos per a disfrutar, i ja arribem al cim. 

En definitiva, una via que ens ha agradat molt. Prou exigent a trams, i que demana escalar, però que amb un joc de friends (aliens i camalots fins al 2), unes 15 cintes, l'estrep opcional, i R's, s'hi passa. El grau en lliure que marca la ressenya potser l'hem trobat una mica apretat, però això com sempre, fa de mal dir...

      

 

Baixem caminant, i amb 20 minutets tornem a ser a peu de paret. Ara toca fer la Poseidon, que vaig fer fot un grapat d'anys amb en Roger i l'Alba, i que recordo ben bonica també.

                                      

D'aquesta doncs direm que amb les cintes es passa prou bé, i que també és ben bonica d'escalar. Si en voleu la ressenya ja sabeu, aneu a l'oficina de turisme, que allà us la passaran per un parell d'€.

      

 

   Un cop al cim, per avui ja en tenim prou, i toca gaudir d'aquest paisatge que tenim en aquest bé de Déu de país en que vivim! 

 

          

Apa, salut i bones festes a tothom!