Pornostar a la Roca Alta

Aquest dissabte mentre uns estavem a la Copa Catalana ,  els altres components Xapoutot queden per anar a Vilanova de Meià i més concretament a la Roca Alta. Són en Josep, en Marçal, en Ramon, en Ricard i en Gerard. Els tres primers faran cordada per posar-se al Diedre Farreny, i en Gerard, amb en Ricard a la Pornostar. Ells mateixos ens en fan cinc cèntims.

1er. llarg  6b --- La via comença enfilant-se per un arbre fins xapar el primer bolt, continua amunt amb pasos molt durs fins una petita fisura on diuen que abans hi havia un pitó, aquí es pot posar un alien vermell, i uns metres més amunt hi trobarem un altre pitó, aquets pasos són una mica expo, després de posar l'alien podem flanquejar una mica per anar a llaçar una savina. La resta del llarg és més tranquil i assegurat.

2on. llarg 6b --- Aquest és per disfrutar, sortin de la R superem dos extraploms amb uns cantos bestials i sense tenir de patir per les xapess doncs està molt ben equipat.
 

3er. llarg V+ ---  Aquest és molt vertical però amb unes preses d´escàndol i amb un petit extraplom abans de la R per disfrutar.
 
4art. llarg 6b+ -- A la sortida de la R, ens trobarem un tram molt vertical i amb unes fisures petitísimes  que costa trobar per on ficar-li mà. Després d´aquests 3m. ens enfilem sense cap problema fins al cim.
 

I ens ho refreguen aixi:
aquesta la teniu que anar a fer sense falta, és un troç de via!!!
així doncs que ja tenim més deures....

Apa, doncs, salut!!!!!!!!
PD: pel que fa als del Diedre Farreny... to be continued...

Copa Catalana de Dificultat al Golem ( mira't des del punt de vista d'un clàssic...)

Aquest dissabte, tenim el plaer de gaudir d'un gran espectacle a casa nostra. A la sala d'escalada Golem, s'hi organitza la primera prova de l'any de la Copa Catalana de Dificultat, i com no anem a col.laborar-hi. Farem d'asseguradors dels competidors. Collons quins nervis.... Cal dir, que no estem acostumats a aquestes mogudes, i menys davant de públic. Aquests nanos i noies s'hi juguen molt, i un error nostre pot ser fatal per ells. Val més no pensar-hi, i fer-ho el millor que sabem.

Com deiem abans, no estem acostumats a aquestes mogudes amb tanta penya, i un esdeveniment com aquest  ens adonem que mou un munt de gent. En total són una cinquantena de competidors entre totes les categories, masculins i femenins.

De categories n'hi ha varies, i és que a aquestes edats, un anyet de més es nota un munt. Només calía veure els més petits com feien les mil i una per fer passos que per la distancia entre preses els hi eren mig impossibles, mentre que els que feien un pam més s'hi agafaven com si res....

El que no té preu, és veure'ls lluitar i donar-ho tot a cada pas, fins a no poder més i caure sense cap tipus de por.  Tot això animant-se els uns als altres com si d'ells mateixos es tractés.

Varem tenir sort de les pubilles de la barra, que de tant en tant pensaven amb nosaltres, i com que saben que som de vida, ens cuidaven a més no poder.... Ah, i de l'speaker ni en parlem, que animava l'esdeveniment com si ho hagués fet tota la vida.

Durant el matí van competir els més menuts i menudes, i després de dinar els sub 18, absoluta i veterans.

Ens anem compaginant els asseguraments entre els sis companys que erem al matí, i cinc a la tarda.

Els competidors, no es poden veure els uns als altres a l'hora de fer la via, per així no tenir ventatge alhora de saber com encarar els passos. Mentre no competien, es posaven al darrera d'un plafó, i allà estaven nerviosos esperant el torn.

De tant en tant, anavem pensant amb la resta de la colla, que estaven a Vilanova de Meià. Collons, quin canvi... Mai ens acostumarem a aquesta mena d'edeveniments, però veient la gent com ho viu, i els escaladors  donar-ho tot, és digne de veure.

Al migdia, una estoneta per fer l'entrepà, i sant tornem-hi que ara ve lo bo.....

Abans d'escalar les vies, les memoritzen mentalment amb un temps determinat que els hi dona l'organització. Després, cap al darrera el plafó a esperar el torn, i així anar fent.

Les vies són dures de collons, i es veu clarament quan pocs competidors no arriben a la reunió.

Aquestes vies es quedaran allà per a nosaltres.... i com a bons Xapoutot, les probarem. Els hi fotarem cada Ao i passos d'estreps, que aquests frikis fliparan... jejejeje

A mida que ens apropem a les finals, creix l'espectació a la sala. Hi ha un bon grapat de públic, i és que l'espectacle s'ho val.

Els competidors, ens mostren el millor que saben, fent postures que a més d'un ens provocaríen algun disgust.

Competeixen dues categories alhora ja que l'amplada de la sala permet que per escalar a les vies, no es molestin cap mica. Això fa que el públic ( i nosaltres) anem una mica de cul....

La via de la final de la categoria absoluta fa por només de mirar...

Desplom, més desplom, preses minúscules, passos obligadíssims.... i pels que passin aquest infern, un llençament espectacular al final per acabar-ho d'adobar.

Sense treure cap mena de mèrit a la resta de categoríes, que cada una tenía lo seu eh!!!

Cap competidor va assolir acabar-la. Amb alguna caiguda inclosa que si la fem nosaltres igual deixem l'escalada per dedicar-nos al macramé...

I finalment, el podium... com es nota que estem enxufats!!!!!!!! Els Xapoutot quedem al davant de la compe amb una diferència aclaparadora vers els nostres companys competidors.... que per cert, davant d'ells només podem fer que treure'ns el barret!!!!!!!

Això sí, ara a pensar en dissabte que tenim el mono!!!!!!!!
Salut a tothom!!!!!!!!

Vies Càmara-Ollé i Aresta Brucs al Dumbo

 Aquest dissabte, la colla ha marxat a terres estrangeres. Aquí quedem quatre arreplegats, que entre que un té goteres, i que l'altre té més cuento que en Calleja, em deixen més sol que la una. Bé, això de sol és un dir, ja que gràcies a les noves tecnologíes, amb un moment tenim la jornada més que assegurada. Quedem amb la Katarzyna, una companya del Golem, i en Jose, un company que des de fa temps que teníem pendent de fer una sortida. Tant un com l'altre, estan més acostumats a l'esportiva, tot i que ja havíen fet alguna via llarga equipada, però mai havíen passejat per Agulles. Doncs cap allà falta gent!!!

En principi ens volíem posar a la Salvadó-Àlava del Setrill, continuant per l'Aresta Brucs del Dumbo, però a l'arribar a peu de via ens trobem amb una colla que tenen les mateixes intencions. Canvi de plans!! Que aquí de víes n'hi ha un munt.  Així doncs, ens dirigím cap a la segona , l'Aresta Brucs del Dumbo, que ja tenia a la llista de tatxades, però que crec que és una via preciosa i ideal per acostumar-se al tipus d'escalada que trobem per aquestes arestes. Navegar per aquest mar de roca, en busca del millor camí per superar les dificultats que anem trobant al nostre camí, disfrutant a cada pas i amb la tranquilitat que ens regala aquesta zona, no té preu.

Un cop al cim, gaudim del lloc i del moment, i pensem cap a on podem anar. Decidim d'anar a buscar el camí de l'alta ruta d'Agulles, i alguna cosa farem... i mica a mica anem tirant avall en direcció al coll de les Portelles. Portem quatre ressenyes imprimides, i mirant l'orientació del sol, veièm que la millor opció de les que portèm  i que té una pinta d'irresistible, tot i que haguem de caminar un bon troç és la Càmara-Ollé a l'Agulla dels Tres. Cap allà ens dirigím. i tot i no tenir massa clara l'aproximació baixant per aquí i per allà, amb algun ràpel i alguna enbardissada inclosa, trobem el peu de via.

 Aquí la cosa es veu guapa, guapa, i a més amb regalet inclòs al primer parabolt de la Cherooke...Superem els primers metres amb uns passos dinàmics fins a colocar-nos sobre un llavi on xapem el primer buril. Quan el veus,  i et poses a pensar que aquell ferregot està posat allà des del 1970, penses que nosaltres a la seva edat em de fer més bona cara... Aquí la via es desvia cap a l'esquerra, però nosaltres anem a buscar el premi del primer parabolt de la veïna Cherooke, i ja que hi sóm, i com a bon Xapoutot, el xapem amb una cinta moooolt llarga per a evitar el màxim al fregament. D'aquí i en tendència diagional cap a l'esquerra anem pujant per una roca, que tot i ser bona s'ha d'anar controlant, fins a trobar la R1 en una gran espècie de feixa.

El Ll2, és més del mateix, escalada fineta, i d'anar mirant on t'agafes per a trobar el millor camí fins a la gran savina, on hi farem la R2. Al Ll3, canvi radical... Ara toca una fisura molt vertical a protegir, on ens hi trobarem amb uns passos atlètics de pebrots, i que junt amb algun empotrament anirem superant fins arribar a un parell de savines on la cosa ja baixa de revolucions. Aquest llarg l'hem continuat fins al cim, ja que des d'aquí la cosa ja s'ajeu molt i no trobem res més tret de la R3.

Només direm que hem trobat aquesta via més exigent del que esperàvem mirant la ressenya, i on no s'hi val a badar ja que el poc equipament que trobem, es veu força deteriorat pel pas dels anys. A part d'això... GUAPÍSSIMA. i  més que recomanable. Nosaltres hem passat amb cintes exprés, plaquetes recuperables, tascons per escanyar algun cap de buril on no hi entrava la plaqueta, R ( porteu diversos mosquetons per llaçar els diversos burils que hi trobem a la R1), semafor d'Aliens, Camalot del 2, i bagues per savines.

Una gran jornada, amb una gran companyia, amb dues vies al sarró, i una passejada per aquesta regió per la que mai ens cansarem de perdre-nos'hi a gust!!!!!!!
P.D: Em sembla que els companys mai havíen vist tant de rovell.... però tot i això ja esperem de repetir-ho, jejejejeje

Salut a tothom, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!

Somni de Quimfer a la Roca dels Arcs

Aquest divendres després d'unes trucades a l'últim moment ens decidim per anar a Vilanova. Sóm en Marçal, en Ricard i un servidor. De camí optem per una vía que teníem a la llista de fa molt de temps, però que ens feia mig respecte. El Somni de Quimfer. A la roca dels Arcs, ja hi hem fet un grapat de vies, estudiant on ens posàvem hem anat repetint les que ens ha semblat que són les més assequibles. Tot i això, mai n'em trobat cap de fàcil, i a totes hi hem hagut d'apretar el culet. Ha arribat el moment de probar-ne alguna d'un xic més dura, a veure com tenim el cos per a poder intentar tatxar projectes que des dels nostres inicis al món de la vertical tenim com a somnis.

La via, genial. Més que recomanable. S'hi ha d'apretar des de l'inici fins al final, però la bona roca, i el bon equipament ho permeten sempre i quan es vagi mig bé amb el 6a/6a+. De material portàvem de tot, però només vam utilitzar les cintes. Un estrep pot ajudar en algun pas del Ll3.

El Ll1 ja ens demostra de què anirà la via. Un primer tram vertical i finet ens porta a una zona amb la roca més vermellosa  la qual anem superant amb uns passos sobre cantells força romos que ens porten sota el sostre, on hi trobem la R1.

Tot això amb molta verticalitat, amb la qual cosa arribem ja amb els braços a to a la reunió. Això sí, el solet que ens toca no té preu. Com sempre que apreta el fred, aquest racó de Déu ens deixa gaudir de les bones temperatures per a torrar-nos com a llangardaixos...

El Ll2, comença amb un flanqueig curt a l'esquerra sobre roca a estudiar per a superar el sostre. Un cop superat aquest, ja no veurem més al company. El llarg continua vertical, amb molt bon cantell fins al seu tram central on desapareix aquest cantell per a superar-se amb uns passos prou finets. Els cantells són força evidents, arribar-hi ja fa de mal dir... Superat aquest tram, ja més tranquil per arribar a la R2.

El Ll3 podríem dir que és el llarg estrella de la via sense desmerèixer cap mica els altres. Comença amb un pas de bloc prou potent per colocar-nos a la gran placa mig desplomada per la que transita el llarg. Aquí, un estrep pot ser útil sinó voleu quedar petats abans d'hora.... Un cop enganxats a la placa, això ja no es pot explicar amb paraules!!! Canto i més canto, pas darrera pas, però "al loro" que això tira enrera i les alcalines van fent figa. De cop i volta, i quan els braços no fan res més que demanar clemència, desapareix el gran cantell. A canvi,. un tram de placa amb els cantells més petits, ens obliga a fer uns passos atlètics que són la cirereta del pastís. Aquí, si no vas bé de pila... pilles catxo!!!

Llavors la cosa s'ajeu, donant una mica de respir al tema, i just abans d'entrar a la R3, trobem el pas que per a nosaltres és el més obligat de la via. Un ressalt força dur que es supera amb uns passos de bloc, i que arribant amb els braços com arribes.... Superat aquest ressalt, trobem la R3.

El Ll4 et dona una mica de respir. Vertical, però no tant vinguent d'on venim, i amb bon cantell, et fa disfrutar a cada pas. A mig llarg, trobem un tram un xic curiós de superar, al desaparèixer les nanses a les que ens tenía acostumats aquesta via. Arribem a la R4, i només ens queda superar unes feixetes per arribar al cim de la Roca dels Arcs.

Un cop aquí dalt, el paisatge és el millor premi que ens podem emportar, a part dels moments viscuts amb els companys durant la jornada. Estem trinxats, literalment, però alhora orgullosos d'aconseguir superar aquesta gran via. Ens passem el camí de descens observant aquesta gran mole rocosa que tan ens agrada, i que tan ens crida quan no la veièm. Ara només queda esperar per a la pròxima...

Salut!!!!!!!!!!!

La vila del pingüí

Aquest dissabte queden en Jaume, en Josep, i en Ricard per anar a picar una mica de gel. La via escollida és la vila del pingüí. Allà es troben amb en Gerard i un company seu amb els qui compartiran la via.

Aquesta era la cuarta vegada que hi anàvem per intentar pujar per aquesta via, li cal molt de fred per formar-se bé i ens va semblar que si no s´ha format ara ja no ho faría mai.
Vam arribar i vam triunfar, la via estava en gairabé perfectes condicions, potser li faltava una  mica més de gel però es pot fer perfectament. 180 metres de 3+/4.
 

Les R estan montades  en arbres o a la roca,  els cordinos que hi ha no tenen maillon  per a l´hora de rapelar, 
 perquè es baixa per la mateixa via.
Per arribar, hi ha 6km. de pista més o menys bona, però millor anar-hi amb un tot terreny .  

Salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!

Combinació a la roca dels Arcs, Camel i Slowhand

Aquest dissabte, en Gerard, en Lluís, i en Ricard es troben per anar a la que sembla la nostra segona residència, la roca dels Arcs. Ens ho comenten perfectament als seus corresponents blogs, i aquí en Ricard ens en fa un petit resum...

1er. llarg IV+  és una tirada força tranquileta però s´hi ha  d´anar en compte per estar una mica sobadeta. La 
                     entrada a la R per disfrutar...
 

2on llarg IV . per gaudir de tota ella, amb una combinaciò de llastres amb bon canto per disfrutar, ens em saltat
                    la R per fer-la en la bona repisa  de la R3

3er. llarg Slowhand 6b+ , en principi la nostra ideia era tirar per el llarg de 6a de la via Sol Rogent, per  apretar       una mica més, però en Gerard amb las ganes de tirar es va posar sense saber-ho a la Slowhand i no ens donem compte fins que ja estava a mig llarg, al final crec que ho varem encertar per que és un llarg per disfrutar de valent.

4art. llarg IV  Un llarg tranquil però amb trams que has de vigilar una mica  amb la  roca.
 

Salut!!!!!!!!

1er Open d'escalada esportiva de la sala Golem

Aquest dissabte, el podría considerar un dissabte diferent. La colla, uns esquiant, i els altres a Vilanova de Meià. Les propostes més que interessants, diríem que per a mi la segona més que irresistible, però no, avui no. Farem el cor fort, i deixarem la roca per un dissabte per escalar resina.

I la clau és que al Golem, la sala d'escalada del nostre petit gran poble, fan el seu primer Open d'escalada esportiva, i un esdeveniment com aquest, i a casa nostra no me'l vull perdre. Cal dir que és la primera vegada que participo en una activitat d'aquest estil, i és que la via clàssica és el que més m'empeny

Trobem escaladors de totes les edats, però els més jovenets són els que tiren més fort. Un espectacle veure'ls escalar.

Hi ha 43 vies de tots els graus i estils per barallar-nos tot el dia, i ja ens adonem que hi xalarem de valent. A l'entrada ens donen un paperet on hem d'anar anotant totes el que encadenem, que segons la seva dificultat puntuen més o menys.

El dia que em van comentar que organitzaríen aquest open, vaig dubtar de si hi participaría, ja que una de les coses que més m'agrada de l'escalada és el contacte amb la natura, la tranquilitat que s'hi respira, i sobretot el respecte cap a ella amb els companys. Doncs un cop acabat, i fent un anàlisi general veig que ha estat una molt bona experiència. En cap moment m'ha semblat que estigués competint de res, i el respecte i bon rotllo entre els participants ha estat la tònica de la jornada. Baja, que només he trobat a faltar la roca...

Com a bon clàssic, no repeteixo cap via, i si alguna se m'entrevessa, avall i a per una altra!!!! En canvi aquí li foten uns pegues a les mateixes que em deixen bocabadat de la motivació i ganes de superació que tenen alguns. Cauen a un pas... hi tornen, tornen a caure al mateix pas.... hi tornen, i així fins que surt.

El fet és que les hores van passant, i arriba l'hora de dinar. Una butifarra marca de la casa manté l'estómac a lloc, per a seguir apretant fins a les sis de la tarda, a l'hora que es dona per acabat el temps per a puntuar i em d'entregar els papers. A aquesta hora en Fèlix Obradó ens fa una xerrada sobre nutrició, mentre l'organització fa el recompte per veure els finalistes.

La final la formen sis competidors tant en categoria masculina com femenina, als quals els hi preparen dues vies. Aquí veièm que tal i com ens imaginàvem, la joventut serà la clara dominadora de la prova.

L'espectacle està servit, i anem veient com un a un passen pel plafó donant el millor que porten dins.

Les vies són duríssimes pels que no estem acostumats a aquestes històries, però ells pas a pas, van resolent els moviments fins que ja no poden més. Et quedes bocabadat del que són capaços de fer per superar passos  que semblen impossibles a simple vista!!

Al final, un vencedor i una vencedora, però el fet és que tots ells se senten guanyadors. I és que en cap moment m'ha semblat que hi hagués cap mena de rivalitat entre ells, ben al contrari, tots apoiant-se els uns als altres.

I ja per acabar, sorteig de material. No m'ha tocat res, però el que sí m'emporto és el bon record d'haver participat en aquest esdeveniment, i de veure i conèixer un munt de gent nova que es desviuen per aquest esport.

Això sí, la setmana vinent... toca via llarga!!!!!!!!!!!!!
Apa, salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!