Replicants i Dersu Uzala a la Palleta

Avui al matí a la costa plou, però a mida que ens acostem a Montserrat, desapareixen els núvols i apareix un sol radiant. Som en Marçal, en Lluís, en Bruno, en Ricard, i un servidor. Després de l'esmorzar de rigor, fem una juguesca per escollir la via, i finalment ens apropem al nostre destí. Anirem a la via Dels Replicants (en Ricard, en Bruno i jo), i a la Dersu Uzala (en Lluís i en Marçal). A l'aparcament fot un fred que pela, i sortim força abrigats, però a peu de via ja hi toca el solet, i finalment ens despilotem una mica. Temperatura perfecta.



Al davant, més matiners, ja hi tenim una cordada, però ells fan la Nexus que queda a la llista de les properes pendents. Les dues vies comencen una al costat de l'altre, i quasi en tot moment ens veiem amb en Marçal i en Lluís.



La via d'Els Replicants, està podríem dir que equipada, amb unes 14 cintes es fa (mai 13!!), però nosaltres hem posat els aliens, i un camalot del 2, aquest últim totalment prescindible.Està molt ben equipada, però s'ha d'escalar, ja que en general és molt mantinguda. I la Dersu Uzala, doncs està semi-equipada podent-la complementar amb friends i savines.




La dels Replicants, comença amb un llarg d'anar fent, superant diferents ressalts fins a la R1. LLavors superem un ressaltet i un corriol ens porta al peu d'un diedre molt evident. A peu pla fem la R2.

Aquest diedre és molt vertical, i complementem l'equipament amb un parell d'aliens. Es supera amb uns passos atlètics guapíssims. Un cop superat, sortim per la dreta i ja per placa vertical, anem a buscar la R3 que trobem uns metres per sobre. Gran llarg.

El següent llarg és d'escàndol. Una placa vertical, amb foradets i bon canto, molt, però que molt mantinguda, amb un ressaltet desplomat al mig que és on trobem el passos més durs de la via, però que aguantant de piles es van fent. Si el d'abans era un gran llarg, aquest és un llarg GRANDIÓS amb majúscules.

Mentre, en Lluís i en Marçal van pujant, i ens comenten que és una via xula, on s'ha d'anar buscant el camí més lògic, trampejant amb els friends les poques assegurances que troben.

Pel que fa a nosaltres, fem un llarg de tràmit per anar a buscar l'últim esperó. I quin esperó!!! Inici vertical amb molt bona presa, es va tombant mica a mica fins a trobar l'ultim tram, amb una llastra gegant, que a l'inici dona una mica de mal rotllo, però que quan ens hi agafem veiem que és bona. Aquesta llastra la superem amb uns passos gapíssims de baveresa, i amb una sortida de mirar-s'ho bé arribem a la R final.

Com que els companys estan a la Dersu Uzala, decidim de rapelar per la via, ja que totes les R són rapelables, però no és gens recomanable, hem liat un cristo per recuperar les cordes que no vegis... Amb els arbres dels trams boscosos, costen molt de recuperar. També dir que s'ha d'anar molt en compte en rapelar desde la Dersu Uzala amb gent per sota, ja que baixen pedres a dojo. En un moment ens hem ajuntat per baixar per la zona quatre cordades, i baixaven les pedres que no vegis...

En definitiva, una gran via, molt mantinguda i ben equipada, però "al loro!!!" que s'hi ha d'escalar!!

Salut a tothom, i FORÇA BARÇA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Via Amatista + La Frontera

Aquest dissabte, quedem en Joan, en Ricard, en Bruno, i un servidor. Tornem a Vilanova de Meià. Aquest cop la via escollida és la Amatista, inclosa al llibre de les 100 millors. Ja amb els croissants salvatges en propietat, i amb la panxa plena després d'esmorzar, avancem cap a peu de via. Cap de nosaltres l'ha fet, però arribar-hi, és prou evident. Només cal seguir un corriolet que avança per la canal que puja fins a peu de paret. Un cop allà, una fletxa ens marca l'inici de la via.


La via es troba totalment equipada amb parabolts i algun espit, amb 6 o 7 cintes es fa, però nosaltres portem els friends per si allò que de vegades... i de fet com que els portem els posem en un parell d'ocasions, però totalment prescindibles.




El Ll1 ja et posa a to. Molt vertical, inclús amb algun tram desplomadet, ens donen la venvinguda un altre cop per aquestes contrades. Això sí, hi ha molt bon canto, però s'ha d'anar tantejant, ja que està un pèl sobadet.

El Ll2, és molt curtet. S'inicia cap a l'esquerra, per anar a buscar un desplomet més espectacular que difícil. Amb uns cantos d'escàndol superem el tram, no sense tenir de fotre una bona apretada, i llavors ens trobem uns metres de placa que ens deixen a la reunió.

Fa un sol de pebrots, i la temperatura és boníssima. Quedem amb màniga curta.

De moment, la vía és boníssima, però el que no sabem és que el millor està per arribar.

A la R2 decidim de tirar pel següent llarg de la via La Frontera. Quin Llarg!!!!!!!!

Una placa molt vertical, ratllada per unes fisuretes, que ens fa gaudir d'una escalada sobre regletetes molt mantinguda. No hi ha cap pas més difícil que un altre, però és mantingut de collons. La clau està en els peus, que com que moltes vegades no es veuen les ratlles un cop passades, degut a la verticalitat, doncs pringues de mala manera. Està molt ben equipat, tot i que obliga a escalar entre els parabolts.

I finalment, el Ll4. Un altre llarg que no ens deixarà indiferents. Comença superant un dauet ( que el dia que salti... ), i ben vertical va pujant fins a trobar el sostret final, que superem amb uns passos força atlètics sobre cantos de somni. I ja veiem la R4 final.

Una via xulíssima, ben dreta i mantinguda, per disfrutar-hi de veritat. Això sí, millor venir sobrat de forces, que amb lo que tiba tot això... després tenim agulletes fins a mitja setmana!!

I com són les coses, que un cop al cotxe ens apareix en Gerard. No de la manera que ens hauria agradat, acompanyant-nos a l'escalada, sinó que per motius laborals seus. Gerard, que grans que sou, tu i els teus!!!!!!! Ara, el pròxim dia ens vens a veure tu al curro, eh???

Salut a tothom, i al loro que la palla va cara!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Roca Gris i Roca de Ponent a la Vinya Nova

Aquest dissabte tenim l'intenció de pujar cap a la Plantació. Sóm en Dani, l'Isabel, en Marçal, en Lluís, en Ricard i un servidor. Però veient com pinta el temps fem un ràpid canvi de plans i decidim de quedar-nos a la Vinya Nova. Tirem torrent amunt, i ens repartim. En Dani i l'Isabel faran l'Esparraguera, en Lluís i jo la Koyaniskatsi empalmant-la amb la Mickey Mouse, i en Ricard amb en Marçal la Mares del sur.
Doncs comencem per aquests ultims. Com no, no portem ressenyes i a peu de via es confonen. I fan la Bajo el signo de Capricornio http://www.ressenya.net/php/vimprimible.php?id=646. Es deixen la càmara al cotxe així que no hi ha fotos. Però millor ens ho expliquen ells mateixos.
1er. Ll.--- V , molt tranquilet i fàcil
2on. Ll.--- 6a+, els primers metres molt drets, amb bona presa, després marxa cap a la dreta i una vegada xapat el 3er. bolt, recte fins la R.
3er. Ll.--- 6a. Una placa molt xula amb forats, i més o menys bones preses.
4ar. Ll.--- IV, potser el més perdedor, la primera xapa casi no es veu, sortim de la R per la dreta i ens enfilem a sobre d´una llastra, d´aquí podem xapar, i una mica més amunt veurem l´altre xapa, després recte per una petita panxa i quan la superem ens trobarem un pitó, pujem en diagonal cap a l´esquerra i a l´alçada del seguent bolt, flanquejem 5m. a esquerra fins la R.
5è. Ll.--- 6a. Molt guapo i per disfrutar encara que tenim que apretar perquè no regalen res, sortim de la R pel diedre i a l´alçada de la primera xapa ens canviem a la placa , potser és el pas més dificil, després es deixa fer fins la R.
Aquesta via no arriba al cim però s'hi pot pujar bé desde la R5, després ens toca desgrimpar fins la R per rapelar. La via està preperada per rapelar. Nosaltres hem fet 2 ràpels, el 1er. fins la R2 , amb corda de 60m. i a tope de corda , vigileu de no deixar escapar el cap de la corda que tindrem d' estirar. 2on fins el terra.
Pel que fa a en Dani i l'Isabel, fan l'Esparraguera a la Roca Gris. La gran clàssica del sector, que només avui l'han fet tres cordades!! Tampoc en tenim fotos.


I en Lluís i jo, ens fiquem a la Koyaniskatsi. Al no portar ni ressenyes ni tenir-ne informació, hem dubtat tota l'estona fins empalmar-la amb la Mickey Mouse.
Doncs comença en Lluís, amb uns passos finets i amb la roca un pèl humida, i protegits amb parabolts amb certa alegría i colocats d'una manera peculiar (amb la xapa horitzontal) a tota la via, que no deixa d'acabar de que les cintes es posin del tot bé. Llavors ja per terreny més tombat arribem a la R. Començo el Ll2. Aquí ja és més vertical però hi trobem molt bon canto. Un llarg molt disfrutón!!




Un cop a la R2, tenim dubtes. Veiem una fisura desplomada a la dreta que fa una pinta de ser dura de collons, i a l'esquerra un parabolt com els de la via que anem seguint. La placa que continua per sobre d'aquest és dreta de collons, fins i tot desplomada en algun tram, i no es veu cap assegurança més. Decidim que ho probo, i és un gran encert. La roca és espectacular. Xapo el parabolt, pujo sobre una minirepisa i veig un altre parabolt més amunt. Anem bé, però allunyen de collons. Encinto un molt bon merlet, segueixo, xapo el parabolt, i aquí ja no es veu res més. Un altre tram molt dret, trobem una fisura que protegim amb un parell de friends, i recte amunt. Trobo un pitó. Fisura amunt poso un alien, i ja empalmem amb la Mickey Mouse. Xapo un parabolt i arribo a la R. Gran llarg!!!!!!!!! Molt desprotegit i mantingut, però amb la roca excepcinal, et deixa posar algo de tant en tant.




Des d'aquí ja veiem a en Dani i l'Isabel a l'ultima R de l'Esparraguera. Continuem per la Mickey, i aquí, la roca es torna més fineta, i amb l'aire que corre entre els parabolts et fan anar concentrat en tot moment. Ja a l'última tirada, intentem el pas del desplom, però no surt de cap de les maneres, i l'escaquejem pel diedre de l'Esparraguera fins que podem tornar a la Mickey.

El descens el fem anant a buscar els ràpels de l'Urquiza-Olmo. Una molt bona via, molt mantinguda i obligada, que ens fa escalar de veritat. Cal portar-hi friends variats per anar més tranquils.

Salut a tothom, i bona castanyada!!!!!!!!!!!!!!!!!

Aresta Arcarons i Francesc Casanovas als Plecs del Llibre

A mitja setmana ens truquem amb en Ricard. Aquesta setmana tinc una proposta, em diu. I la proposta era l'Aresta Arcarons. Ja l'havia intentat en una altra ocasió, però al no trobar una reunió, van decidir de baixar. I aquesta setmana estava mentalitzat que hi havia d'anar. Doncs quedem la Isabel, en Joan, en Ramon, en Ricard i un servidor per anar cap als Plecs del Llibre. És una zona de Montserrat que desconec totalment, no hi he estat mai, i a l'aproximació ja quedem meravellats amb aquest bé de Deu de paisatge. Amb la de vegades que visitem aquesta muntanya màgica, i sempre ens sorprèn amb algun racó que fa que no poguem deixar de visitar-la!!!!!!







Doncs anem al lio. Està clar que li tocarà tota de primer a ell, i ens proposa de fer una cordada de cinc, però no ens convenç. En Ramon i l'Isabel es queden amb ell. Aquests tipus de via, no són del meu estil. Estaría tant intranquíl a les reunions, que no la disfrutaria ni una mica, i amb en Joan decidim d'anar a la Francesc Casanovas. Pel que fa a la via en Ricard ens l'explica amb les seves pròpies paraules.



La veritat és que fa temps que en Ramón i jo li teniem ganes, després d´un intent fa un parell d´anys en que no vaig saber trobar la R3 i vaig tenir de desgrimpar el llarg, potser encara més. Aquesta setmana he mirat els blogs dels que la havien fet i em quedo amb la frase d´uns que la van fer al 2008, en aquesta via no et pots permetre caure on normalment no caus, i això em va venir al cap moltíssimes vegades gairabé a tots els llargs. Doncs aquesta setmana em sentia motivat per tornar a provar-ho i així vam quedar amb la colla.








1er. Ll.-- V, la primera xapa està una mica lluny, però és una trepada fàcil però sense baixar la guardia per alguna pedra suelta. La resta del llarg està ben equipat fins la R. que potser pels nervis que portava , no la vaig veure i l'avís dels companys de que em quedava poca corda va fer que rectifiqués l´error i desgrimpés fins trobar-la.







2on.Ll.-- 6a. Sortim en diagonal cap a la dreta a buscar un bolt i ens ve un tram força dret però equipat, després ve un troç sense res fins trobar un pitó i d´aquí fins la R. A sobre del pitó, hi ha una placa que no fa bona pinta, i vaig tirar per la dreta, força finet V+ i amb el cul ben apretat, amb sustillo inclós vam arribar a la R2.

3er.Ll.-- V+, Aquesta vegada sí que vaig trobar la R a la primera!! I és que portar la ressenya hi fa molt!! Només hi ha un bolt a la tirada i després d´ell s´ha d´anar en diagonal a l´esquerra a buscar uns forats grans on hi ha la R3.

4art.Ll.-- 6a. Sortim recte de la R i de seguida anem a buscar les xapes que ens queden a la dreta, força dret i ben asegurat, quan s´acaba el tram difícil, una altra excursió més tranquila fins la R4.

5è.Ll- IV, el més tranquil de tots, hi ha una gran placa una mica esquerdada i la passem per l´esquerra.

6è.Ll-- Ae. Hi ha un parell de bolts que podem xapar desde la mateixa R i fer un pas d´artificial , després un cop a la placa anem recte fins trobar un pitó i d´aquí fins el cim per un tram molt trencat, vigilant per no tirar pedres als companys.

A casi tots els llargs es pot posar algun alien o microfriend, però la majoria són més per tranquilitzar el cap que per aguantar una caiguda. No tinc cap dubte de que és una gran via , però no sé si val la pena tant de risc per fer-la, on amb una mica de mala sort et pots fer molt mal, encara que en aquet esport, ningú et diu quina via has de fer i quina no, cadascú asumeix el risc que vol sense donar explicacions.

Bé doncs, pel que fa a nosaltres, un cop ens separem de la resta de companys, ens dirigim cap al peu de via de la Francesc Casanovas. Un altre cop fem cordada amb en Joan. Trobem ràpidament el peu de via, inconfundible, i ja veiem el primer spit. Doncs direm d'aquesta via que val molt la pena la llarga aproximació per fer-la, molt ben equipada, però que t'obliga a escalar. En destaquem el Ll2, una placa vertical i molt mantinguda, d'aquelles que disfrutem i no volem que s'acabi mai, i l'últim llarg, prou mantingut a l'inici, amb un passet obligat d'aquells que t'ho fan pensar, i que el cordino que trobem a l'espit anterior al pas ens demostra que algú ja s'ho ha pensat massa. I la sortida del Ll3, un bombet que et fa fer un bon cop de gas, amb preses que no acaben de ser lo bones que voldríem. La resta de la via, més tranquila i disfrutona.

Un cop al cim, carenagem pels Plecs, fins trobar un arbre amb un grapat de cintes. Rapelem, i veiem que als companys encara elks queda una estona. Amb en Joan decidim de pujar al Montgròs, i ho farem per una de les varies vies equipades amb parabolts del 8 que trobem. Li comento a en Joan si vol anar de primer, mai hi ha anat en via llarga, i és que li fa cosa fer malament la R, però finalment accepta. Ho fa de collons, i el següent llarg també el fa ell. Se li ha acabat això d'anar de passeig, jejejejeje!!!!!!!!!! Llavors empalmem amb una altra via de parabolts blaus i amb un ensamble ens plantem al cim.

Collons quin paisatge!!!!! Montserrat, en aquests paratges és sinònim de pura tranquilitat. No veiem ni sentim a ningú. Decidim de baixar i trobar-nos amb els companys. Un cop amb ells, xerrant, i explicant-nos les batalletes, anem baixant i disfrutem del llarg camé de descens.

Un gran dia, aprofitat fins l'últim moment, que ens ha permès de conèixer una zona que per nosaltres era desconeguda, i que de segur que tornaremn a trepitjar, vés a saber per quina agulla intentar pujar.

Salut a tothom, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!!!

Combinada Migranya profunda+LLeida a la Roca dels Arcs

Avui tornem cap a terres lleidatanes. Aquest cop decidim anar a Vilanova de Meià, a la Roca dels Arcs. No sé què té aquest paratge, tot i que normalment nosaltres les hi passem força canutes, que ens crida de tornar-hi de tant en tant. Potser és com en dies com avui, que semblava que pel camí amb el cotxe el cel estava ben tapat i que ens fotríem de fred, i que a la paret hi feia un sol espatarrant. Avui, és ben bé que hem estat per sobre dels núvols!!!!!Anem en Josep, en Ricard, en Joan, i un servidor. Mirem ressenyes, i finalment ens decidim per la Migranya Profunda.




Ens posem en Joan i un servidor, i en Ricard amb en Josep. Doncs a peu de via ja veiem que avui tornarem a patir. Això és molt dret! Bé mirem l'inici, i veiem varies línies amb espits. Començo per la que ens sembla que és la via. Hi ha canto per donar i per vendre, però a l'inici, fins que no porto un tram, vaig amb el ... al ...!!! De cop s'acaben les fisures horitzontals, i en ve una de vertical però sense xapes. De fet no en veig cap més fins uns metres a l'esquerra i per sobre aquesta fisura. Vaig pujant, poso el camalot lila, l'alien vermell, flanquejo, xapo l'espit i a uns metres per sobre veig la R, on per cert, es mouen les tres xapes. Ja hem trencat el gel, però no ns lliga res. Finalment creiem que he fet el Ll1 de la via El plaer de ma vida. En Ricard, inicia el que deu ser el Ll1 de la Migranya un cop ens adonem de que no anem pel bon camí. A la foto de sota es veuen les dues tirades.

El Ll2 comença amb un desplomet guapíssim amb molt bon canto, i llavors d'anar fent fins la R2.

I al Ll3 comença el bacallà! Anem a buscar un altre sostret, però aquí la cosa ja canvia. Un cop el superem anem a parar a una placa d'aquelles on s'ha de tibar de regletes petites i que et van fonent a cada pas. Sumant els llargs de baix, arribo a la R3 fet caldo. La via és guapíssima, però molt física, i nosaltres no hi estem del tot acostumats a aquest tipus d'escalada.

Decidim de continuar per la Lleida, que amb en Josep ja hem fet. Doncs iniciem el Ll4, i el tram de 6b+ el fem amb artificial que per cert està pulit de pebrots. Ens plantem en un diedre molt vertical que anem superant amb compte. Hi trobem un parell de pitons, però el complementem amb un parell de camalots. Un cop al segon pitó, flanqueig a l'esquerra, i trobem la R4 al peu d'una gran savina.

El Ll5, comença amb un altre diedre ben vertical per sobre la savina, i a la que podem en sortim per l'esquerra per una minirepisa i en diagonal amunt (aquí trobem l'única assegurança que hem trobat al llarg, un pitó) anem a buscar una altra gran savina, on hi montarem la R5. A partir d'aquí, amb un parell de llargs més per terreny força evident ens deixen al cim.

Aquestes vies et deixen un gran sabor de boca, te les has de currar de valent, i a més ens ensenyen quin peu calçàven els pioners d'aquest esport per aquestes contrades. Avui hi havia força gent per la paret, i és que feia una temperatura molt bona.

Salut a tothom, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!

Vies Sonata in blue al Trencabarrals i Santboiana a l'Agulla del Pla dels Ocells

Avui dissabte, quedem amb en Ricard i en Joan. No sabem on anar. Entre que quedem així una mica d'esquitllada, i la mala previsió de temps, no ho tenim clar i decidim tirar cap al monestir, a fer algo a prop del cotxe per si de cas. Un cop esmorzats, ens hem decidit. Cap dels tres hem pujat mai al Trencabarrals. En Ricard li té ganes, en Joan és la tercera via llarga que farà, i jo doncs ja em va més que bé.
No portem ressenyes ni res, però ens sona haver llegit d'una via que puja per davant amb burils, que potser prou bona. Doncs escales amunt, passem el Pla dels Ocells, i un cop passat el Trencabarrals, ens enfonsem pel seu peu en busca d'algun buril. Primer trobem una d'espits, una altra amb parabolts vermells ( que per cert les dues fan una bona pinta...), i ja més avall pujem un tram a l'estil Stallone, i ens trobem un buríl en una repiseta. Serà aquesta? Doncs amunt.


Al cap de res trobo una R amb varis burils pintats de blau. Collons quin llarg més curt. Decideixo seguir, i xino xano arribo a un gran replà on trobo la R2. Aquestes dues tirades són força tranquiles, però amb els burils no massa propers, i en algun tram costen de seguir. Davant nostre tenim el que recordàvem haver llegit. Una tirada que comença desplomada i que continua vertical fins al cim. En Ricard ho prova en lliure, però és dur de collons. Tot i que va fent passos, s'ha d'anar aturant a cada buríl a reposar. Llavors ja per terreny molt vertical diu que la cosa es tranquilitza ja fins a la R, uns metres sota el cim.





Ens toca el torn. Collons quin fart d'apretar que ens fotem amb en Joan. Amb els estreps i la fifi es passa míllor, i si ho dominéssim bé, ja seria l'òstia!!!!!!!!! Cal destacar el tram vertical d'aquesta tirada. Roca perfecte, canto a dojo, i no t'adormis que els buríls tampoc es toquen. Anant de segon, un plaer... De primer, pregunteu-li a en Ricard, jejejeje!!

Pugem uns metres fins al cim i trobem una instal.lació nova de ràpel. En Joan mai ha fet ràpel, i aquest serà el seu primer exàmen.

De fet el ràpel és genial. Aeri, i un tram volat. Carai, una bona via, curteta però bona. Un molt bon ràpel, i de nou estem al camí.

Què fem? Encara és prou d'hora, i llavors s'ens passa pel cap d'anar a provar de pujar a l'Agulla del Pla dels Ocells per una via que també havíem llegit per internet. El mal, és que no sabem ni on comença ni res, però algo trobarem, diem...
Pugem una rampa fins una R amb dos parabolts vermells amb anella i allà ens equipem. Veiem un pitó a una fisura-diedre a sobre mateix de la R, i cap allà em dirigeixo. La roca es veu dubtosa i un cop al pitó, no se si anar cap a la dreta o l'esquerra. Faig uns metres més i veig una xapa nova a la placa de la dreta. Llavors recte amunt, i en tendència a l'esquerra trobo un pitó amb un cordino vermellós. Pujo per la seva esquerra un ressaltet, trobo una altra xapa nova i ja cap a la dreta i sota el marcat ressalt trobo una altra R nova amb amb anelles. Un llarg molt xulo, tranquilet, però "al loro!!!" que la roca tot i ser bona, hi ha algun tram que fa yuyu.

Segueix en Ricard, de flanqueig cap a la dreta, i va trobant algun parabolt, espit, fins a una altra R. Aquesta tirada també és tranquila, però et fa estar atent en tot moment.

I finalment l'ultim ressalt, protegit amb un espit ens porta al cim. Un curt ràpel, i cap avall al bar a fer el gelat de rigor, que per cert serà l'últim de la temporada???
En definitiva, dues agulles més al sarró, i un gran dia, amb una bona meteo, i demà ja ho veurem.

Salut a tothom, i demà agafeu el paraigua!!!!!!!!!!!!!!!