Espolón Adamelo + via Normal al Mallo Pison a Riglos

La primera vegada que varem anar a Riglos, només havíem vist els Mallos en fotos i reportatges. No erem conscients del que ens arribaría a atraure, ni de la grandesa, ni de la verticalitat de les seves parets. Varem arribar de nit, i només es vèia la part de la base fins a mitja alçada, iluminada per uns llums que des del poble els hi dona un to vermellós. A la nit, sembla que aquelles parets ben bé abocades al poble no s'hagin d'acabar mai. De dia la cosa canvia, si de nit ens van impresionar, de dia casi que ens ho fem a sobre...

       

Des d'aquell moment que ens vam dir que havíem de pujar a cadascún d'aquells Mallos, per la via que fós ( a partir d'aquell primer dia ja vam veure que més aviat per la que poguéssim...), i mica a mica, visita a visita, ens anem viciant a aquesta escalada tant peculiar de la zona, física de collons, amb aquells bombets que es fan infernals, i amb aquells bolos de vegades polits i romos que et foten posar el cap a mil. L'escalada per nosaltres és com una droga, s'apodera de tu i l'adrenalina que ens genera fa que de tant en tant en necessitem una descàrrega. Doncs aquí a Riglos, tot això es multiplica, i només d'aturar-nos al revolt de l'entrada del poble a contemplar aquestes muntanyotes, ja se'ns posa aquell tremolor a dins al pit que apareix a peu de vies i que tant ens agrada.

                                   

Al Pison ens hi varem posar la primera vegada per la Chooper, i un cop acabada, la intenció era empalmar-la amb la Chooperior i fer cim. Ens les prometíem felices. La ressenya posava equipada i grau obligat crec que V+/6a. Flipa nen... hi vam cagar vinagre!!!! La via, de collons, tibant com mai a cada tram, però l'últim llarg de 6b de la Chooper ens va posar a lloc, i trampejant-lo com vam poder vam arribar destroçats a la R. Allà vam veure que no és plan pujar d'aquesta manera, anant de xapa a xapa i al límit a cada pas, i que allò dels graus obligats aquí ho posen en el seu idioma. Vam baixar, i el cim del Pison va quedar allà a sobre nostre a tres llargs del nostre cap.

                                   

Aquest cop faríem les coses diferent. Ho intentaríem per l'Espolon Adamelo, una gran clàssica i potser la més assequible en quan a dificultat que ens acosta al coll on comença la Normal al Pison. La via està més que ressenyada a molts llocs per lo que poca cosa més se'n pot dir.

Varem conèixer una parella de Valladolid i Sòria que també fèien la via i vam anar compartint reunions i ràpels de descens molt agradablement.

                                   

S'ha de dir que en aquell esperó hi ha diferents vies que passen força properes, i que es poden fer diferents reunions, ja que entre unes i altres de vegades no hi ha ni un metre de distància, i totes elles ben còmodes. Nosaltres vam començar per la que en principi és l'entrada original, i puja ben bé per l'esperó. Les reunions de la via estan equipades amb parabolts i xapes grogues amb argolla. Les assegurances allarguen, tot i que estan als passos amb més dificultat. Nosaltres portàvem un grapat variat de friends, i en varem posar algun. Al lloro amb el grau que li posen a les famoses panxes de la via. Amb una baga de pedàl es poden passar prou bé tot i que hi ha una tibada de collons, i un cop amb peus a dalt són d'aquelles de sense retorn.

Passada la panxa del quart llarg ( si no n'empalmem cap ), l'esperó perd verticalitat, i la roca s'ha de controlar una mica més tot i que amb la mala ganya que fot no se'ns hi ha trencat res. Els llargs per sobre d'aquest i fins arribar al coll no és que siguin bonics, però és el que hi ha.

                                    

Un cop al coll, mirant la paret del Pison, veièm diferents linies amb parabolts. Doncs la Normal és la que marxa en diagonal a l'esquerra superant unes panxes. Si ens hi fixem bé en una s'hi veu un gran pitó vermell de lluny. Des del coll no sembla que pugui ser IV+, i fa dubtar una mica que vagi per allà, però la resta encara es veu amb més dificultat. Un cop t'hi poses, es va fent, i també t'adones que abans teníem raó quan pensàvem que no era IV+. Un cop superades les panxes per terreny més fàcil però prohibit caure degut a la manca d'assegurances, navegant aquí i allà, i en tendència a l'esquerra i en una bauma que costa de veure fins que no hi sóm a sobre, hi trobem la reunió. El següent llarg surt per la dreta, i recte amunt amb bon cantell ens porta a una repisa que caminant a l'esquerra ens deixa a la següent reunió. Aquests dos llargs els marquen de IV+. La nostra opinió és que sense ser difícils, no són d'iniciació per dir-ho d'una manera fina. S'ha de navegar molt i anar en compte a no embarcar-se, i no posar-se nerviós, ja que escalarem molts metres sense cap assegurança, ni veure'n cap, i al ser placa, doncs t'ho has de mirar bé per posar alguna peça. El següent llarg supera una nova panxa que deunidó, i pujant en tendència a la dreta, trobarem l'última reunió. 

                                   

D'aquí al cim ho fem caminant. Les vies ens han agradat molt, i pel que fa a la dificultat, doncs està tota concentrada a les famoses panxes. A la resta, anar fent, potser la Normal ens ha semblat més exigent però per la navegació i no embarcar-se en un fregat. Al cim hi passem una  bona estona junt amb els companys, tot i sabent que encara ens queda una baixada que no coneixem cap dels quatre i que promèt aventura segura.

                                    

Dit i fet, amb un ràpel de 60m baixem de nou del cim del Pison al coll. Allà tenim la opció de baixar amb tres ràpels de 60 metres pel Circo de Verano, segons unes ressenyes que portàvem, o bé anar a buscar els famosos Volaos. Nosaltres ens decantem per aquesta opció. Des del coll, seguint el cable trobem una instal.lació que amb uns 30 m ens deixa a una canal. Seguim un altre cable, i quan girem de nou a la següent canal hi trobem una altra instal.lació. Amb 30 metres arribem a baix on trobem un cable per assegurar-nos. Aquí s'ha d'anar en compte amb les pedres que ens puguin baixar de dalt, o les que es puguin tirar avall si hi ha més gent baixant. Seguim avall fins trobar una nova instal.lació, i d'aquí, amb un nou ràpel encaixonat a trams d'uns 40 metres, peró que nosaltres allarguem fins a tope de cordes, ens plantem a l'instal.lació del ràpel dels volaos. D'aquí amb un ràpel impresionant de 60 metres justets, dels quals aproximadament més de la meitat són volats, ens plantem a terra. Així doncs, la baixada és una bona aventura també, i si hi ha més gent doncs es deu fer força interminable, a part de l'exposició que té a la caiguda de pedres.

                                    

Apa, salut i fins a la pròxima!!!!

  

  

    

Via Villarig a l'Aguja Roja

Riglos ens queda molt lluny de casa, però sempre que podem ens hi escapem. Arribem al poble passat el migdia, i amb ganes d'escalar una mica després de les hores de camí que ens deixen el cul ben cuadrat.

       

Decidim d'acostar-nos als que en diuen els Mallos petits, i més concretament a l'Aguja Roja, que en una de les últimes visites al poble ens varem quedar amb les ganes de pujar-hi. Escollim la via Villarig, ja que a l'hora que hi arribem li toca un bon solet i es veu ben ferma.

                                   

Via equipada amb parabolts, tot i que hi pot anar bé portar algun friend petit o mitjà per complementar l'equipament en algun pas.

El Ll1 és mantingut de collons. A mitja tirada ens saltem una reunió quedant un llarg llarguíssim i molt guapo que ja ens deixa els braços ben a lloc.

                                   

El Ll2 és de l'estil del primer, amb un passet que té el seu rotllo al poc d'iniciar-lo, que amb un friend mitjanet queda ben protegit o inclús per a trampejar-lo. Al sortir de la fisura trobem la nostra reunió a una gran terrassa a la dreta passant per un tram amb roca més dubtosa. No tirar a l'esquerra tot i que es vegi una reunió i sigui més evident, que és la de la veïna via Pecho Lobo, amb les xapes dels parabolts blanques.

                      

El Ll3 comença a la dreta de la reunió i fa una S prou marcada. No seguir cap a la dreta després de la primera diagonal tot i que s'hi veuen parabolts. Al tercer o quart parabolt, girem a l'esquerra. Tot el llarg és molt dret i amb trams desplomats. Anirem trobant algun pitó antic testimonial tot i que està molt ben equipada amb parabolts per a no patir. A la meitat trobem una R que parteix el llarg, si seguim haurem d'anar en compte en com xapem les cordes pel fregament. Ens queda un tramet més un xic trencat on trobem un pitó de camí al cim. El cim està equipat amb un cable que l'envolta, i des del que ens movem a l'altre costat d'agulla per iniciar els ràpels per la via Normal.

                                    

Amb dos ràpels, saltant-nos el primer que ens trobem, ens plantem a terra. En definitiva, una molt bona via en un lloc ben tranquil, amb tres llargs genials, molt recomanable per fer-li una visita.

                                 

Apa, salut i fins a la pròxima!!!

 

Via La Chica del Martini a la Roca dels Arcs

Aquesta ja és de fa dies, però com a viot que és, no li pot faltar la piada. Els companys ens n'han fet quatre ratlles....

                                

Setmana Santa, uns quants dies de festa de la feina però no d'escalar. Amb en Ricard quedem que sortim divendres en comptes de dissabte i a última hora se'ns afegeix la Cristina. Nosaltres encantats de que vingui!

                                

La via ja estava decidida des de feia dies. Unes setmanes abans varem haver de desistir per problemes mecànics del meu cotxe que ja té una edat. L'aventura es mereixeria una entrada per si mateixa al bloc doncs varem tornar des de Vilanova a Arenys de Munt amb quarta marxa i sense poder canviar.... Però bé, anem de cara a barraca que hem vingut a parlar d'escalada.

                                

Parada obligada a Can Cirera i de petac cap a la paret. Comença la Cristina el primer llarg, de placa fina amb trams de fissura que costa llegir i una part una mica relliscosa al final que no dona gaire seguretat. El segon llarg, el de 7b+, em toca a mi. No sé perquè fardo de grau si només he fet en lliure els primers metres... Pels mortals tirada d'artificial, amb passos llargs segons alguns (jo només faig 1,89 i he arribat b

  

Aquí venen 3 llargs molt bons que combinen desploms amb bona presa i plaques tècniques, ben assegurats però amb aquell aire entre parabolts típic de Vilanova que fa que apretis com un cabron per no volar i quedar penjat com un xoriço. No he he dit abans però la roca és d'escàndol a tota la via, en algun punt una mica llimada però que no incomoda excessivament en l'escalada

                                 

Mirem la ressenya i queden dos llargs de V+. En altres vies de la paret serien de tràmit però en aquest cas no és així. Són dos llargs preciosos i exigents, el primer amb un desplom suau i cantus de pel·lícula i el segon molt més fi però no menys bo que ens deixa a la feixa. Queda un llarg des-equipat que no sabem ben bé si és de la via i que no sembla especialment agraciat. El deixem estar i cap al bar falta gent!

                                 

Via totalment recomanable, però física i on cal anar amb el 6a (com a mínim) ben consolidat per disfrutar-la i no patir més del compte.

  Apa, salut i fins a la pròxima!!!!!!!

 

 

 

 

Via Burundanga a Àger

Anem actualitzant el blog cada vegada que hi pensem, tenim una via xula per posar-hi i tenim una estona. Això no vol dir que la colla no surti a escalar preferint passar els dissabtes a l'Alcampo no, sinó que tot al contrari, els que poden sortir, s'estan marcant uns viots ben ferms...

Bé, anem al lio, aquest dia amb en Toni tenim permís per sortir a escalar, i després de mirar diferents racons i vies, ens decantem per Àger, i més concretament a la via Burundanga, de la que ja corre força informació per internet, i la deixen prou bé.

                                    

Aparquem a la pista a l'alçada de la via, i recte amunt amb força pendent ens plantem a peu de via. Trobem l'inici de la via fàcilment, just uns metres a l'esquerra de la via Fanal Nocturn. Podríem dir que la Burundanga li passa força propera en algun tram, resseguint l'esperó a la seva esquerra que es veu ben bé des de la pista.

  

                                    

 

Pel que fa a la via, ens ha agradat moltíssim. Rocam boníssim a l'estil Vilanova de Meià, i amb un tercer i quart llargs mantinguts de collons, que per si sols ja li valen una visita.

Equipada amb parabolts on s'hi ha d'escalar a cada llarg. Té un parell de trams que hem trobat força compromesos, un a l'inici del Ll2 amb roca dubtosa i fins superar un desplomet amb un pas més que obligat, i l'altre a l'inici del Ll6 on et jugues un bon castanyot i els turmells. Nosaltres hem sortit pel penúltim llarg de la Fanal Nocturn, a un parell de metres a la dreta... doncs l'inici del sisè llarg no és que ens motivés gaire a fotre'ns l'òstia tonta del dia. La resta de via, equipada amb alegria però no com per fer-s'hi mal. Hem portat un joc variat entre aliens i camalots, i n'hem anat utilitzant a diferents llocs.

                                    

També direm que ens hi varem cardar de fred, degut a un aire glaçat que bufava i el cel mig tapat en tot moment. També que tan sols varem veure una colla que sortien caminant per la feixa en tot el dia, així que tranquilitat màxima en aquest fantàstic racó.

       

 

 Apa, salut i fins a la pròxima!!

 

Via Inversió Tèrmica a Ager

l L'altre dia finalment coincidim per poder sortir amb la resta de companys de la colla. Sóm cinc, en Toni, en Marçal, en Ricard, la Cristina, i un servidor. Ja fa temps que volíem anar cap a Ager, però 

la llunyanía des de casa sempre ens ha pogut, i aquest cop decidim d'anar-hi.

Un cop allà, els companys es posen a la Tope Clàssic, i amb la Cristina a la Inversió Tèrmica.

                                    

La via comença amb un llarg ben vertical, d'aquells que ja et posen els braços a lloc. Dificultat molt mantinguda, amb passos de nyapetes petites i d'anar-s'ho mirant. Un llarg boníssim.

       

El Ll2 puja en lleugera diagonal cap a l'esquerra per unes plaques ramposes fins a deixar-nos al peu d'una fisura que ja promet només mirar-la. Allà trobem la R2.

                                  

Aquí podem veure que amb el reequipament de la via han variat uns metres aquest tram. Seguint les assegurances antigues es veu molt més dur i amb la roca més dubtosa, però seguint el nou traçat, surt un tram d'escalada guapíssima. La resta de llarg, i el Ll4, de placa ratllada i de disfrutar de valent. Dos llargs més boníssims.

       

Al Ll5 trobem un ressalt curt i d'aspecte rabiós, però que es deixa fer prou bé si l'encarem per la dreta, i ja ens plantem a la feixa. D'aquí sabem que es pot sortir ja caminant, però encara queden tres llargs si volem acabar la via sortint per dalt.

                                 

Aquí la cosa canvia. L'equipament, que fins ara era molt generós arreu, passa a fer escalar i a fotre-hi el seu punt de morro, tot i que es deixa protegir prou bé als trams on no ho està. Tot i això hi cal escalar. A la reunió només hi ha un parabolt, però amb un Camalot del 2 o un de l'1 es reforça perfectament. D'aquí en amunt, un llarg més fins una feixa a equipar, i campi qui pugui, sortim per una canal al capdamunt de la carena.

                                 

Vistes espectaculars del Pirineu emblanquinat, i ens retrobem amb els companys. Anem a buscar la feixa de descens i avall que fa baixada. La via ens ha agradat moltíssim. Molt ben equipada per a no patir, tret de la feixa en amunt. Amb cintes i un joc de friens hem passat bé, tot i que un estrep pot anar bé per si sens encalla algun pas.

                                 

     

Salut i fins a la pròxima!

   

 

   

 

Via Mas-Guash al Puntal de l'Alabarda

 En aquesta època de l'any molts escaladors montserratins ens fem un fart d'anar a la cara sud i pràcticament des de tots els cims es divisa El Puntal de l'Albarda. Farts de veure-la de tant lluny decidim que toca fer-ho de més a prop. De les dues grans clàssiques que hi ha ens falta fer la Mas-Guasch i amb previsió de bon temps per dissabte no cal que en parlem més.

                                      

La caminada és considerable però a excepció de les escales dels pobres la resta es fa molt agradable. Anem tranquils perquè rarament hi ha acumulació d'escaladors, per la patejada i pel poc “comercials” que són les vies. Encara bo que hi hem anat d'hora, quan ens estem preparant per començar arriben dues cordades més amb pocs minuts de diferència i amb les mateixes intencions que nosaltres.

                                     

De cara al gra. La primera tirada és molt fina, i fa una forma de quatre per esquivar una balma. Tot i que el grau no passa de cinquè (segons diuen) no és fàcil doncs les preses són petites i arrodonides i els peus no donen confiança. Atents als primers metres que són exposats. El segon llarg ja encara la fissura que no deixarem fins al cim. És el més tranquil, començant en artificial equipat amb relíquies diverses que al principi et mires amb mala cara. Però les manies passen ràpid, doncs de seguida deixes de fixar-te en les assegurances per centrar l'atenció en el rocam... És dubtós en molts punts i a la part en lliure trobem una llastra lamentable on fa angunia agafar-se. No serà l'última.

El tercer llarg va per la fissura els primers metres però de seguida ja tira cap a la placa de la dreta on trobem la segona crosta sospitosa. A partir d'aquí l'escalada es fa molt entretinguda i sense adonar-te'n ja ets a l'arbre a peu de diedre on es fa la reunió.

                                     

Aquí comença la tirada estrella, un diedre molt mantingut que s'ha de reforçar i que va castigant, sobretot les cames. Després de 40 o 50 metres arribem a la reunió on hi ha el pot de registre. Ah! Que no m'oblidi de dir que al principi del quart llarg hi ha la tercera llastra feta pols i que has de superar sense haver xapat res... la fava a la repisa seria important.

                                     

L'últim llarg també es bo, començant en diedre per encarar un extraplom de 6a que es fa bé gràcies als cantos que hi ha. Arribem al cim satisfets per haver fet una gran clàssica del massís.

Ara un petit ràpel i crestejar fins a trobar el camí de tornada.

         

        

 Apa, salut i fins a la pròxima!!!

 

 

Via Cabaret Galàctic a la Roca dels Arcs

Després de no haver escalat el cap de setmana passat per compromisos i activitats alternatives quedem amb en Ricard per anar cap a la província de Lleida per fer alguna via amb entitat. Jo proposo Oliana, Àger,... Vilanova de Meià. Sempre que algú deixa anar el nom d'aquest indret és fa difícil no anar-hi a parar... De camí cap allà a partir d'Igualada ens acompanya la pluja fins a Artesa però el Meteoblue diu que sortirà el sol cap a les vuit o les nou. Ja a Can Cirera ens hem d'esperar perquè hi ha una taula grossa de caçadors. Els senglars poden estar tranquils, amb el que han mamat no crec que en cacin gaires...

                                 

Amb el temps que fa només som 5 o 6 cordades a la paret però tot i així en coincidim dues a peu de la Cabaret Galàctic. Sap greu però hem arribat primer... El dia s'ha anat arreglant, el sol escalfa i escalem amb màniga curta.

                              

Com sempre en Ricard encara el primer llarg i també com sempre a la Roca dels Arcs els primers metres ja et foten a puesto. Regletes i passos d'adherència i de seguida a la reunió. La segona tirada és potser la més fàcil de la via, però les assegurances no es toquen i el flanqueig no es pot protegir.

       

El tercer llarg el més difícil penso, sobretot pel compromís. Hi ha un parell d'aquests punts típics on un cop avances ja no pots tirar enrere, els braços se't comencen a embutir i encara falten metres pel parabolt (si és que el veus...). El quart llarg també és malparit, sobretot pel diedre a equipar, escàs de preses i on et jugues una hòstia de campionat.

                                    

El cinquè i el sisè llargs són espectaculars, d'escalada franca de placa i desploms, aquests amb mooolt bona presa, i seguint amb la tònica d'estalvi d'inox... 

Ja només ens falten els llargs de sortida, però no val a badar... el el vuitè que és un marge de 6 o 7 metres que marquen de 6b faig un petit vol sense més conseqüències i decidim sortir per una via del costat (La Taca del Romesco suposo) que almenys té més assegurances. Arribem al cim amb quatre gotes que no arriben mes enllà.

         

La via és boníssima i del tot recomanable, amb roca excel·lent gairebé a tot arreu, i exigent física i mentalment. Això si, no us refieu de les graduacions, de fet si ja coneixeu Vilanova no ho fareu... 

                                   

Apa, salut i fins a la pròxima!!