Pedalant per les alçades... Tour del Montblanc amb BTT

Després de molt de temps tornem a visitar els Alps. Aquest cop amb la Martina, i amb una aventura de les bones en ment. Volem fer el Tour del Montblanc amb bicicleta de muntanya. No en trobem massa informació, tret de quatre blogs on en fan alguna pinzellada i on hi expliquen les seves vivències, i tampoc trobem cap llibre el qual parli de la ruta amb bici. Si que trobem diferents etapes al Wikiloc, però totes elles eviten trams del recorregut original...per alguna cosa serà!!!!!

La Martina ja té experiència en rutes de diferents dies sobre la bici, com diuen elles ja tenen el carnet de "jinets", i té claríssim què i com portar per afrontar la ruta. Jo, pobre de mi, mai he fet més que voltes matinals amb aturada obligatòria d'esmorzar de plat fondu, i no se ni que portar, ni com fer-ho!!!jejeje Bromes a part, la càrrega en rutes d'aquest estil és important per a no patir en excés més del just i necessàri, cal portar l'imprescindible, però a tenir en compte on sóm, i que la meteo o una caiguda ens poden complicar i molt la cosa ...

Així doncs, que deixem-nos de romanços, i anem de cara la feina... Teníem previst fer la ruta en quatre dies, però que sí ho havíem de fer en més degut al que fós doncs cap problema. No teniem reserva feta a cap lloc per a passar nit, fet que no ens obligava a arribar forçosament enlloc, i l'alimentació la recolliriem als pobles i refugis que trobessim pel camí, així no tindríem d'anar carregats en excés.

1ª ETAPA: CHAMONIX- LAC DE CHAMPEX

A Chamonix dormiem a un lloc d'aparcament lliure perfecte, molt tranquil, rodejats de vistes espectaculars, amb dues families de veïns Vascos i de la Plana de Vic d’allò més amables i equipat amb lavabos públics i taules de picnic. Aquest es troba just al darrera de la piscina municipal on hi ha un parc on l’escola de paracaigudisme tenen un espai on fer les primeres probes amb els seus alumnes.
Diumenge al matí voliem començar la nostra aventura tempetejant el Tour del Montblanc ben d'hora, però plovia amb moltes ganes, motiu pel qual hem hagut de sortir una mica més tard del que teniem previst.

Hem començat a pedalar massa valents i amb la gran quantitat de senders que trobem a la vall, tot sortint de Chamonix, doncs hem tingut de fer alguna que altra correcció de ruta, ja que hem comés l’error de creuar el riu, tot encarant-nos cap a una vall equivocada. Enseguida hem reconduit la marxa i entre boscos verds i frondosos hem creuat el primer poble: Le Lavancher. Sense que aquesta despistada ens recordés el perjudici de fer traveses per àreas remotes sense haver-se descarregat els tracks al GPS, (cal dir que la Martina és una amant del GPS, i que jo un del mapa a l'antiga, així que sense GPS, tots els errors eren culpa de la topografia del mapa.... jejejeje) varem traçar la ruta ja en alçada fins a Argentiere per dintre el bosc, guiant-nos amb el mapa i l’ajuda de les indicacions varies que varem anar trobant. El primer tram ja ens ha posat a lloc i hem hagut d’adquirir consciència de la dimensió de la catàstrofe. En aquest racó de món les coses són de dimensions enormes. Comparativament amb el Pirineu aquí tot és molt gran; els arbres, els rius, les muntanyes i evidentment els desnivells també.

Al km 15, a l’estació d’esquí de Le Tour, hem fet les primeres rampes desmoralitzadores de la ruta. Un no parar de pujar molt i fins al punt que just a la meitat del traçat fins al Coll de la Balme hem vist que hi havia una conexió de remotadors i sense dubtar-ho gens hem decidit agafar-lo (8€). Ha sigut ben gratificant jeure i veure aquest espectacle de muntanyes enormes, pujant-les sense patir gents!!! Així qualsevol es fa jinet!!

Des del coll ( frontera entre França i Suïssa) i amb unes vistes magnífiques, tot ha començat a adquirir sentit, se’ns han obert prespectives cap a una nova vall i la baixada fins a Trient ha sigut una meravella: 100% ciclejable, amb trams tecnics però moderadament i super llarga! Una baixada de casi una horeta que ens deixa els frens i els braços a lloc, però impresionant!!!!!!!

Amb el descens hem entrat a Suissa i a la vall hem parat a una zona de picnic d’aquestes tan ben montades que et fan plantejar-te coses. Llenya a punt a la zona de barbacoa, taules sense guixades tipus: “te quiero Carmen”, un cobert de fusta moníssim i una font que rajava aigua d’allò més fresca. Aquí un ja pot contemplar pintoresques cases de fusta per tot arreu i d'allà hem començat l'ascens al segon coll del dia, una pujada d’uns 10 km fins al Coll de Forclaz.

Dalt el coll, al restaurant, hi havia duess taules de cicilistes i malgrat ens han comentat que feien el mateix itinerari que nosaltes, no hem volgut saber per on conduirien el traçat de la seva ruta. Ingenuament després de pendre una clara tot pensant que el que ens quedaba per avui era practicament de baixada hem agafat el sender del Tour del Montblanc. Tot després de despedir-nos d’un amable matrimoni francés que es dirigirien cap a Martingny per fer nit i que ens havien explicat que havien fet nit al refugi del Coll de Forclaz i que havien pagat 120€ per dormir amb 6 persones a l’habitació i mal menjar.

Suposo que aquesta decisió, va ser la que més endavant ens va fer veure clarament el perquè la gent no fa el Tour del Montblanc amb bici... bàsicament hem refereixo a la d’empenyer la bici com a cabres durant més de 4 hores, ha servit per saber on ens haviem posat i entendre per nosaltres mateixos que l’itinerari del GR del Tour (TMB) no es ciclejable més que a trams. En aquest en concret, el camí és molt pedrós, extremadament abrupte tan en les pujades com en les baixades i definitivament no apte per BTT. Val a dir que hem tingut moments de tot, alguns aplaudiments i fins i tot fotos d’un grup de japonesos que retrataven la bojeria de carregar unes bicicletes per aquest terreny d’alta muntanya. Amb humor comentavem com realment el camí t’obligava a adquirir certa técnica arrosegant la bici i sobretot al tram de baixada on hi han roques gegants a manta!

Gairebé al final de l’experiencia d’empenyer i empenyer la bici i saber que aquesta ruta cal fer-la amb cap i que és important documentar-se sobre tots i cada un dels camins i caminets que agafes, hem trobat un grup de 4 Txecs que havien seguit una variant del itinerari del TMB i tampoc havien tingut una experiència gaire ciclejable. Ja en pista, a l’Albert li ha emergit el seu esperit competitiu i de desafogar-se, i amb ganes boiges de sentir la velocitat ha fet sortir foc als pneumàtics sentitnt-se en una cursa amb els 4 nois. Descens fins a la pista d'aquells que fan afició!!!!!!

Finalment hem tingut compensació i una nit fantástica a un Alberg Rural on hem sopat de primera, de cuina casolana i fins a no poder menjar més. L’ubicació de l’estància era d’alló més privilegiada: Gite Bon Abri a 3 km del nucli urbà de Lac de Champex. (75 Fr.).

2ª ETAPA: CHAMPEX-COURMAYER

Encara no haviem visitat el poble de Lac de Champex i a primera hora s’hi respira un ambient d’alló més tranquil, ben bé era una postal: amb alguns pescadors, la vall a l’obaga i tots els cims il.luminats pel primer sol del dia. Després de l'etapa anterior comencem ja masegats de cames, però amb nova il.lusió, i sabent que evitaríem tots els trams en els que proper hi passes alguna pista ciclable. Sinó, impossible disfrutar com cal l'aventura  que estem vivint.

Com que ens han donat un esmorzar de primera afrontarem la primera pujada fins a La Fouly amb moltes ganes. Hem pujat per la carretera i els 15 primers km han sigut de conte: cases de fusta, plans plens de vaques de potes curtes i ben "cepadetes" i rodejats de parets escarpades a banda i banda per on s’obrien esquerdes plenes d’aigua que brollava per tot arreu.

A la parada a La Fouly hem aprofitat per comprar 4 coses, omplir dipòsits d’aigua i mentalitzar-nos per començar amb el primer ascens dur del dia fins al Grand Col de Ferret. Conscienciats que dels 600 metres de desnivell que ens esperaven tot apuntava que hauriem de pujar-ne forces trams empenyant.

Suposo que després de l’experiència del dia anterior tot ens sembla més fàcil i l’arribada fins al punt més alt l’hem gaudida com un espectacle constant de verd intens i agrait de pedalar ja que era poc rocallós. Hem fet una parada a un refugi al peu del coll on sorprén veure com la granja reparteix la seva activitat amb la del refugi i d’on de ben segur que en treu un bon partit ja que al estar tan ben ubicat és un entorn força concorregut per caminats. La pujada és ample i asequible, aixó si cal tenir unes bones cames!

Allà dalt al Grand Col du Ferret amb un dia clar com el que hem tingut es ben be que inevitablement un adquireix consciencia d’estar a un punt privilegiat d’un dels paratges salvatges més espectaculars que existeixen. Entre glaciars i una fila de cims i agulles s’obre el pas cap a les terres italianes de la Vall de Ferret.

La baixada fins al Refugi Helena és ben escarpada i molt técnica. Molts trams un no té collons de mirar avall ja que quan ho fas és molt probable que decideixis baixar de la bicicleta. L’últim tram, a causa dels troncs que creuen el camí per evitar l’erosió del sol per la baixada d’aigua, és gairebé és impossible fer-lo sobre a la bici.

Finalment ja podem veure per les banderes que hem entrat a Italia i després d’un lapse idiomàtic al demanar una Clara al refugi, feliços i contents després d’una gran etapa, hem arribat al nostre destí del dia: Courmayer.

Ens hem allotjat al H del Viale (40€ pp) i hem sortit a sopar com uns Gals afamats de porc senglar un bon àpat a la Italiana. Fins i ben tullits hem acabat el dia gaudint d’un bona grappa a la fresca alpina!

I com que la cosa massa bé ens anava, arriba el mal temps... i no la típica tempesta d'estiu, sinó que segons les previsions, venien tres dies seguits de pluges. Aquí havíem de decidir què fer. Estava claríssim que continuar la ruta amb la bici, impossible. Si ja era dur, complicat i perillós en sec, ni pensar-ho en moll. I per a voltar per carreteres, doncs millor cambiem els plans. Així que amb certa pena, decidim de tornar a Chamonix ara que ho podem fer còmodament amb transport públic, i ja veurem què fem un cop allà...

Hem realitzat la meitat de la ruta prevista, que ens ha deixat dues grandioses jornades en uns paratges més que espectaculars, i on hem viscut moments impossibles de borrar de la nostra memòria. No se si mai tornarem a fer les dues restants amb bici, però el que si que farem és la ruta tal i com Déu mana, caminant, que és tal i com més s pot gaudir.... tot i que no podrem fer aquests descensos de somni!!!!

Els següents dies els aprofitem per a fer rutes caminat pels senders de la Vall de Chamonix, i també escalant quan la meteo ho va permetre. Realment, és un lloc on el que s'aborreix és perquè vol!!!

Tot i el mal temps, gaudim d'aquests camins que a través de boscos inmensos i espectaculars, i grans denivells uneixen sàbiament els refugis on els amants de la muntanya utilitzen de base per les seves ascencions o simplement utilitzen de repòs pel seu camí....

I com no, amb els telefèrics i instal.lacions que hi tenen construides, com no gaudir d'aquest bé de Déu de muntanyes. Aquí és on realment un se sent ben petit.

I ja que hi sóm, doncs aprofitem per a pujar-hi les bicis no!!!! Descensos de somni, on tot i el mal estat del terreny, disfrutes com un benèit!!!! Mai m'havia cansat tant de baixar amb bici!!!!!!! i lo fort és que pots fer-ho sense patir pujant!!!!!!!!

En definitiva, unes minivacances més que ben exprimides, i on no hem deixat de disfrutar de la natura en el seu estat més pur. Ara a esperar les següents!!!!!!!!!
Salut a tohom, i a fondu!!!!!!!!!!!!!

Una de 3000's als Pirineus...

Feia un munt de temps que no trepitjava el cim d'un 3000 del Pirineu. Estem parlant d'anys...

El fet és que al apuntar-me a una de les curses guapes on he tingut el plaer de participar, la de l'Olla de Núria, doncs ha estat el desencadenant per a excusar-me d'anar a entrenar-la trepitjant 3000's...

Han estat uns caps de setmana més que espectaculars, on ser excusa per entrenar per la cursa ha anat quedant en segon terme, per anar tornant a reconèixer que passejar pels cims d'aquestes  grans muntanyes que tenim al Pirineu, doncs em te el cor robat.

I és que no tot és el fet de fer el cim.

Preparar la sortida, el material, estudiar la meteo, el camí a recorrer, i si les condicions ho poden arribar a permetre.... tot en general ho fa especial i que et faci aquell pessigolleig de nervis fins que arriba l'hora de marxar...

Però el que més especial fa a aquestes activitats és la companyía amb les quals les realitzes.

Depèn de la manera en que les encares doncs et diuen que estàs mig grillat, però els que tenim poc temps per visitar-les, doncs ens ho hem de montar com podem, apretar el culet a fondu amunt i posar-nos escuradents als ulls per no adormir-nos...

Fotem una quilometrada de por, dormim poc i ràpid, matinem moltíssim, ens fotem la matxacada del segle, i avall cap a casa com si no hagués passat res...

Potser sí que estem mig grillats, però disfrutem al màxim en cada moment, un cop allà ens marxen tots els mals i el sol fet de ser-hi ja ens fa feliços.

El fet, és que mica a mica el cos es posa a lloc, i potser si que els primers dies ( i els ultims també...) ens hi fotem un fart de bufar, però al final realitzar aquest esforç en aquests paratges i observar lo petits que arribem a ser, per a nosaltres, doncs val més la pena que no pas quedar-se a casa jeient...

D'un temps cap aquí, doncs hem pogut lligar quatre sortidetes llampèc a veure si podíem trepitjar alguns d'aquests cims, i la veritat és que no ens podem queixar cap mica...

La primera sortida la realitzem amb en Roger, que tot i no ser d'Arenys de Munt, doncs podría colar com a espartanu...

Cap de setmana anterior al dels desastrosos aiguats que malmeten part de la vall de Benasque. Contavem arribar a la Besurta, dormir-hi, i intentar la Maladeta l'endemà...doncs un desbordament al Ibon de Plan de Estan, ens fa passar la nit als Llanos de l'Hospital, des d'on hem d'iniciar la marxa l'endemà... comencem ben d'hora, hi ha cotxes atrapats a l'altre costat de l'Ibon, que dies després serien arrossegats per les grans riuades, i arribem a la Renclusa del qual un munt de gent en surt amunt, la majoria d'ells en direcció a l'Aneto.

Nosaltres a fondu amunt!!! Arribem a l'inici de la canal del coll de la Rimaya que sóm els primers de posar-nos'hi. Ens dona temps de fer cim ben solets, i tornar-la a baixar. Fa molta calor i la neu es transforma ben ràpid. El descens es fa prou penós degut a la qualitat de la neu, però no ens n'adonem que ja tornem a ser a baix. Una bona patejada i un 3000 més a la llista!!!

Després arriba la setmana de les grans riuades. Segons la tele i diaris, mig Pirineu destroçat, i no sabem si pujar o no. Tenim nit reservada a Góriz per dormir, i un truc ens garanteix que allà està tot més que correcte.

La segona sortida amb la Martina, la pubilla de les valls de Núria, i un diamant en brut que el dia que s'acabi de pulir, li haurem de posar pedres a la motxilla per poder atrapar-la... L'aproximació fins a Góriz la fem amb pluja tot el dia.

La vall d'Ordesa està més que espectacular. Baixa aigua a punta pala per a tot arreu. És la quarta vegada que la visitava, però mai l'havia vist amb aquella quantitat d'aigua i amb la potència en que baixava.

Arribem a Góriz, i al vespre aclareix, tal i com deien les previsions meteorològiques. Alhora arriben una vuitantena de militars carregats com mules, els quals planten tendes pels voltants del refugi deixant-nos ben protegits de qualsevol atac imaginari....

L'endemà sortim a primera hora. Ens barregem un tram amb ells fins que aconseguim deixar-los enrera, i pujar tranquils al nostre ritme, gaudint del lloc. Per la Martina sería el seu segon 3000, i per mi, doncs un cim molt especial, va ser el meu primer 3000 fa un bon grapat d'anys, llavors i vaig tornar amb el pare i l'oncle repetint cim anys després, i altres aconteixements que no venen al cas...

En fi, que arribem dels primers al cim, on ens hi trobem una cordada que tot just arriben del vessant nord, i tres companys mallorquins. Fotos de rigor, i avall que fa baixada!!! Sense correr massa que no ens fotem de cap!!!!!!

El dia radiant ens acompanya de baixada fins a la Pradera amb la verdor com a color de teló de fons, i el soroll de l'aigua que baixa per a tot arreu com a banda sonora...

La tercera sortida la fem amb uns espartanus amb pedigree del bo, o sigui d'Arenys de Munt... en Toni i en Quim. Marxem a veure si assolim el cim més alt del Pirineu, l'Aneto.

Sense saber-ho, resulta que després de les destroces, entre les obres i tot el percal, no sabíem fins on arribaríem amb el cotxe, doncs anem tirant amunt, amunt, i tenim la sort que acabaven d'obrir la pista a la Besurta aquell mateix vespre.

Començavem bé!!! Ens llevem ben d'hora, i gas amunt!!! la vista és mes que espectacular i tenim la sort de no trobar gaire gent al Pas de Mahoma. Travessem el petit i famós tram d'aresta, ens fem les fotos de rigor i tornem a travessar que ja hi comença a haver cua per passar-hi i s'ha de demanar tanda...

El descens el fem directe glacera avall fins arribar a Aigualluts, essent llarguíssim i disfrutón pels companys que han pujat amb esquís

A la cascada d'Aigualluts trobem un accident, en que una dona remullant-se els peus al capdamunt de la cascada, doncs s'hi va fotre daltabaix. Podría haver estat molt pitjor per ella...

Aquest dia havíem fet un parell de 3000's, l'Aneto, i un secundari que ve mig de pas, la Punta Oliveras.

I ja de pas per acabar de preparar la cursa, amb la Martina, a la quarta sortida, decidim de marxar un altre cop a Benasque, i fotre una apretada de les bones per veure com reaccionen les cames.

Pujem per la Vall de Literola, a l'alçada de l'Ibonet, ens enfilem cap al collado Ubago, i des d'allà ja no deixarem l'aresta fins al Collado inferior de Literola, assolint un total de 7  cims superiors a 3000 metres, en una aresta fàcil, però on cal parar-hi atenció.

El descens el farem per la vall de Remuñe, per a així acabar la ruta amb uns altres paisatges. Allà ens hi trobem uns companys del poble, i pobles veïns, que també han pujat a la zona.

En total, vuit hores i mitja d'activitat, que ens han deixat les cames ben estovades, però que ens deixen un bon regust de boca, per la quantitat d'adrenalina que hi hem deixat. I és que miressis on miressis, les vistes són espectaculars!!!!

Els cims que varem trepitjar van ser: Hito E del Perdiguero, Perdiguero, Hito O del Perdiguero, Tuca de Literola, Pico Royo, Punta de Literola, i Aguja de Literola.

Aquesta ruta, podría molt ben ser comparada en desnivell, un xic més de kilometratge, i de molt més dificil transitar en gran part, que l'olla de Núria, així que a partir d'aquí ja donem l'entrenament per acabat... la putada, és que ens agrada tant voltar per aquí dalt, que de ben segur que ara no deixarem de fer 3000!!!!!

Així que aquí hi ha els motius del perquè no surto a escalar últimament... hem posat un pupurri de fotos de to arreu, i tot i que ajuden a donar una idea del lloc, no s´hi acosten ni de broma!!!!!!!

Aquesta entrada al blog, potser ha quedat un pèl llarga, tot i això hem retallat un munt de fotos i d'historietes viscudes que són les que donen ganes de tornar-hi!!!!!
Apa salut i a fondu!!!!!!!!!!!!!!!!!

Via Reina-Sanchez a Ganivet de Diables

Fa molts dies que no toco roca. De fet, ni recordo haver passat un interval de temps tan llarg sense fer-ho des de que el món de la vertical va aparèixer a la meva vida... El fet és que inesperadament trobem un dia amb en Toni per anar a fer una trepadeta, i de ganes no ens en falten...

Fot una calda de mil dimonis, i com no, per combatre-la doncs decidim d'anar a la nord de Montserrat, a una via que fa molt que tenim a la llista, la Reina-Sanchez al Ganivet de Diables. Com a bons espartanus, triem l'horari de collons, i ens empassem tota la via en ple solano, amb una suada de les que fan afició....

De la via direm que com totes les que hem tingut el plaer de repetir d'aquesta vessant, doncs que és un VIOT amb majúscules. Hem apretat el culet en cada un dels seus llargs, i per nosaltres impossible diferenciar cap mena de graduació en quan a dificultat... Ens han semblat igual de complicats els que marquen com a IV+, com el que li posen V+. Aquí la gràcia d'escalar vies així. La via la trobem prou equipada, tot i que millor portar un joc de friends fins al 2 o 3 de Camalot o similars... Cal dir que als trams on hem tingut d'apretar més i no estaven assegurats, tampoc hi hem pogut posar res, segurament perquè no en sabem més.... així que toca apretar l'ullera de baix, o apendre'n una mica més....

La roca en general és bona, amb algun tram a estudiar, i l'equipament més que correcte amb assegurances de totes èpoques per a no patir-hi en excés tot i que s'hi ha d'escalar en algun tram. Les reunions, totes força penjades, estan equipades per rapelar. En definitiva, una via més que recomanable, però que segur que millora amb ombra.

Apa gent, salut i fins a la pròxima!!!!!!!!