Al cotxe li proposo a en Ricard fer l'Aresta Brucs de la Bessona Inferior i per si no en ni hagués prou amb la fama que té la via em diu que ha abandonat dues vegades del primer buril... avui cagarem vinagre...
Al bar de l'Anna on tan bé ens tracten se'ns afegeixen en Josep, el seu nano i un amic que aniran a la ferrada de les Dames.
El dia és esplèndid, bona temperatura, sense núvols ni aire, perfecte pel nostre objectiu.
Per no perdre el costum a l'aproximació afegim un quart d'hora de patejada perquè ens confonem de canal... com si no hi haguéssim estat mai...
Comença en Ricard com sempre, i més avui que té comptes pendents amb el primer llarg. El pas clau està en superar una panxeta just després de la petita bauma on hi ha la primera assegurança. Després navegació i escalada de finura, amb bona roca i preses petites.
El segon llarg és més difícil, per ser més vertical, amb preses encara més petites i algun lloc on els peus són justos. Però està molt ben assegurat on és més complicat, doncs quan la van obrir es feia en artificial.
El tercer llarg torna a tenir un pas tonto per superar una altra bauma però està millor assegurat que el primer i ràpid en Ricard ja és a la tercera reunió. El darrer llarg el fem com gairebé tothom per l'Aromes. Comença amb una seqüència amb lleuger desplom però amb molt bons còdols i forats que surt en lliure però que si cal es pot fer en A0.
No són ni la una i ja som a terra (amb dues hores hem fet la via i rapelat). La via és preciosa i et deixa amb sensació d'haver escalat, i molt, tot i tenir escassos 100 metres però a l'hora que és no podem marxar cap al bar encara. El més fàcil seria fer l'Aresta Brucs de l'Agulla de l'Arbret però com sempre hi ha un parell de cordades, i després de fer un cop d'ull a la ressenya pel mòbil decidim anar a l'altra bessona.
La veritat és que no teníem ni p.... idea de per on anava la via i tornem a cagar-la en l'aproximació. Últimament caminem més que no pas escalem...
Però bé, ja som a peu de via a punt de fer una altra Aresta Brucs. Aquesta d'aresta brucs només en té el nom perquè va per tot arreu de l'agulla menys per l'esperó sud (que resol la “Hay algo aquí que va mal”).
El primer llarg és cutre, amb roca dolenta, ple de sorra, matolls i pedres soltes, però per sort ara n'hi ha menys perquè en Ricard m'ho ha anat fotent tot a sobre mentre pujava.
El grau de les vies és una d'aquestes coses que fot gràcia. Algunes ressenyes al primer llarg li posen III+. Coincidim en que hem fet V+ més fàcils. Reunió uns metres a la dreta de la canal del primer llarg amb un parabolt lluent i quatre relíquies que fan angunia. La segona tirada flanqueja cap a la dreta fins arribar a una bauma encarada al sud-est. En la part horitzontal del llarg hi ha bona presa però la roca és dubtosa en algun punt i anem txapant un parell de reunions que trobem. La part més bona és el petit mur fins a la reunió, amb molt bones preses i molt vertical.
Si la primera reunió feia por la segona ja és per plorar... i més si et planteges fer-la servir per rapelar. Ens plantejàvem baixar perquè ens costava veure les assegurances del tercer llarg, que els humans fem en gran part en artificial. Però després d'una estona veiem la línia, primer amb tendència a la dreta i seguidament clarament a l'esquerra. La primera assegurança torna a ser un parabolt nou però la resta són nombroses peces amb poca esperança de vida. Menció especial per una pitonissa en una llastra que no sé ni com s'aguanta i un parell de burils on no entren els mosquetons. No em vull ni imaginar un dels germans Cerdà fotent castanyes amb un martell per fer entrar el clau i l'altre mirant-s'ho just a sota de la llastra des de la reunió...
Últim llarg senzill però amb roca molt delicada i poques assegurances. No badeu perquè us jugueu l'hòstia del dia.
Ràpel fins a peu de l'Agulla de l'Arbret que encara sembla la Rambla i cap al bar. Hem despedit l'any com es mereix.
1 comentari:
Enhorabona !
Publica un comentari a l'entrada