dijous, 8 de desembre de 2016

Via Smoking a les Bagasses


La nostra intenció per aquest dissabte era anar a Montserrat per fer una que fa dies que ens la miràvem però no trobàvem el moment d´anar-hi, la via Rosaura als Plecs, però quan arriben al Bruc el cel está molt tapat i comença a ploure aixì que tornem a deixar-la per una millor ocasió. Decidim anar cap a terres de Lleida a veure com evoluciona el temps i poder aprofitar el dissabte. Esmorzant a Bellcaire ens decidim per anar a Terradets i intentar la via Smoking.



1ª tirada V  ----  Aquest llarg no és massa complicat i de seguida arribem a la R això sí ens deixa entreveure  que per aquí han passat unes cuantes generacions d´escaladors.



2ª tirada 6b ----  Crec que aquest llarg és el més obligat i selectiu de tots, amb uns passos durs sobre pressa petita i els peus que no hi ha manera que es quedin quiets en un lloc però en Toni desprès d´unes cuantes apretades i bufades  arriba a la segona R.



3ª tirada V ---  Segurament és el llarg més traquill de tots i no presenta més problema que el d'uns passos al mig amb la roca a controlar però res d´altre món.



4ª tirada 6a+ ---- Llarg molt xulo que no pots dubtar, on el més difícil està a la meitat de la tirada amb uns passos molt macos.



5ª tirada 6b ---- El recorregut original sortía cap a l´esquerra de la R però ara aquest llarg tira recte amunt ( els burills estan petats millor tirar pels bolts ).  Els primers metres d´aquest llarg pinten que tidrem que tornar a donar-ho tot però es deixan fer força bé, altre cosa és la placa que  ve després amb regletes petites i torno a no saber on possar els peus i això té les seves conseqüencies amb una caiguda per poder superar l´últim bolt. 




6ª tirada V --- Sortim flanquejant uns tres metres a la dreta per anar a buscar una fisura-diedre molt xula i sortim per un petit extraplom amb unes busties per disfrutar de valent.


7ª tirada IV --- Aquest és de tràmit per arribar a la falsa feixa i anar a buscar el camí de baixada. 



Agraïr la feina dels que vam renovar els cables de la falsa feixa que potser ja els hi feia falta.

Apa, salut i fins a la pròxima!!!






dilluns, 22 d’agost de 2016

Via La Que No Estava Oberta a l'Agulla de les Dues Puntes

Aquest dissabte quedem més d'hora del normal amb en Toni per anar a fer alguna vieta a Montserrat. Cap al migdia hauríem de ser a baix altre cop. Li proposo aquesta via que des de fa molt que estava a la llista, i que llegint per aquí i per allà doncs la deixen prou bé.


        

Així que agafem les nostres motxilletes, amb els trastets, la nostra AIGUA, i amunt que fa pujada!! Durant l'aproximació coincidim amb una cordada que es dirigeix cap a l'Anglada Cerdà de la Boleta Foradada. A priori havia de fer bo, tret d'alguna tempesta cap al vespre al Pirineu i Pre-Pirineu. Fins aquí tot normal, no?


                                                 

Portàvem un parell de ressenyes de la via, de les cuals aquesta la trobem un xic més detallada amb alguna petita diferència de com la vam trobar nosaltres. Direm que al Ll1 només hi vam saber veure un dels dos pitons que hi marca, i al Ll3 hi ha un espit que no està marcat un xic abans d'entrar a la R a la paret de la dreta, en un tram difícil d'assegurar i on sembla que s'hagi de desmuntar mitja paret al nostre pas...


                                        

Pel que fa a la via... la hem trobat exigent. Molt més del que ens pensàvem amb la informació que n'havíem llegit. Potser no tant per la dificultat, però si per la mala roca que hi trobem a trams on s'hi ha d'escalar si o si. Això fa que cada pas te'l miris i remiris bastant més, i escalis amb aquell apretament de cul constant. 

                                        

El Ll1 direm que és d'escalfament per a la resta de la via, i un xic diferent al que trobarem més endavant. Diedre d'anar fent i anar-s'ho mirant que es deixa protegir mig bé.
El Ll2 comença amb un curt flanqueig fins posar-nos a la vertical d'una fisura que puja recte amunt. Aquí uns passos en lliure mal parit amb roca dubtosa, que ens haurem d'autoprotegir prèviament amb friends grossets ( nosaltres i vam posar el Camalot 2 i el 3...), o fer-ho en A1 dels mateixos friends, ens permeten arribar a una baga lligada a una espècie de punxó clavat un xic més amunt que ens ajuda a sortir del tram més dur del llarg. Tot aquest equipament fot mitja por, i si hi sumem la mala qualitat de la roca i el tram sorrenc que tenim fins la R2 doncs no apuntarem aquest llarg a la llista dels macos que hem escalat a la vida.


                                        

Si el Ll2 no el posem a la llista, el Ll3 menys. Roca d'aquella que et fot pensar en que el nom de la via estava equivocat i li hauríen d'haver posat "La que no s'hauría d'haver obert...". Una fisura que ens fot pujar mirant-ho molt bé d'on ens agafem fins a la R3. D'aquí en amunt però es veu una fisura xemenèia espectacular, i lo primer que penso és que si la roca no hi millora, aquí penjat d'aquests espits i sense cobrimenta ni escapatòria, a tiro segur, i amb la puntería que té en Toni, fijo que les pillo totes!


                                        

Està clar que el Ll4 és el llarg de la via. Una xemenèia tiessa, llarga, i mantinguda, que et va desmanegant però sense acabar d'ofegar. Els que saben pujar en aquest tipus d'escalada segur que la disfruten, però els que no, hi caguem vinagre. Està assegurada, però s'hi ha d'escalar, i la roca aquí ja és més fiable. Anar en compte a l'entrar a la reunió en tirar pedres al company. A la R4 hi trobem el llibre de piades. Mola donar-hi un cop d'ull per veure què hi diu la gent. Tret de la flor i nata ( i d'alguns que s'ho deuen creure...) de l'escalada d'aquesta muntanya que posen via disfrutona, la resta d'humans no se'ls sembla gaire entusiasmats, i això que encara els hi falten un parell de llargs!


        

El Ll5 comença prou curiós. Ben enxarrencat vas pujant la cova fins que com pots et tornes a posar dins la fisura i d'allà fisura amunt amb roca a controlar altre cop fins trobar la R5 en una repiseta enboscada un xic a la dreta. El tram de sortida de la cova ens ha semblat més dur del que es diu per aquí, i és que independentment de la dificultat i de si no en sabem més, apretar així amb aquesta roca no mola.


                                   

El Ll6 comença retornant a la fisura que havíem deixat per anar a la reunió, amb uns passos que fins que no arribes al primer espit, et jugues l'ostiot tonto del dia sobre un arbre, tot i que algun friend petit s'hi pot posar. D'aquest punt en amunt, pujar com puguis ja més fàcil però sorrenc i sense badar-hi fins al collet on fem reunió a un gran arbre. 
I és en aquest últim llarg quan ens adonem que el cel s'ha ben tapat i comença a ruinejar. Un cop al coll mirant les ressenyes pugem al cim de l'agulla de l'esquerra i busquem el ràpel de baixada sense sort, ja amb trons i cagant-nos en tots els sants del calendari. Desgrimpem altre cop i pugem l'agulla de la dreta. Allà i després d'una desgrimpadeta trobem un parell de reunions ben juntetes. Rapelem cagant llets, i en un moment ja tenim la tempesta a sobre amb llamps i trons. Ens refugiem en una mitja bauma que trobem fins que passa del tot, i com no, ja anem tard! Baixem fins el coll del Portell Estret i per la vessant nord en molt de compte anem baixant en direcció a Can Massana. Allà veièm dues cordades que estan a l'Anglada-Cerdà a la Boleta, i que segur que es van menjar la tempesta de ple. Esperem que sortíssin bé.


                                   

Nosaltes hem portat 15 cintes, reunions, bagues, i un bon joc de friends fins el Camalot blau del 3, i potser no ho hem posat tot, però algo aquí i allà si.
La via, dificil de dir, i potser sóm massoques, i després d'apretar-hi el que no està escrit arrèu, de costar-nos més del previst, direm que no ens ha molat i que ens ha molat alhora, però que com sempre que sortim a trepar, ens ho hem passat de conya. Si no hagués estat per en Toni que porta un gran rodatge en aquesta mena de vies, i que està més fort que el pebre, de ben segur que la tempesta ens hauría enganxat amb els pixats al ventre a mitja via, i allà potser si que ens ho hauríem passat de conya per baixar!

                                   
 
   
 Apa, salut i paraigües!!!
 
 
 
 
 
 

dijous, 18 d’agost de 2016

Vies dels Rodriguez a la Peluda i El retorn del Sioux a l'Agulla del Capdamunt

Per motius que no venen al cas hem estat fora d'òrbita grimpaire una bona temporada, i ara que la cosa sembla que es va posant a lloc, li tornem a fotre les primeres empentes. Les ganes hi són, però la resta falla per tots costats, tot i que mica a mica esperem fotre-hi mà.


       

El cas és que aquest dia podem sortir una estoneta amb la Cristina, i mirant aquí i allà ens decantem cap a l'ombreta d'Agulles. Anirem a la via Dels Rodriguez, a l'ombra tot el matí i segons la ressenya es veu molt equipada per a no patir-hi gens.

                                   

El peu de via no té pèrdua, i la via doncs menys. El 1er llarg segueix una llastra guapíssima fins al seu capdamunt on hi trobem la reunió. Molt mantinguda i vertical, ens fot disfrutar de valent. Cal dir que la quantitat d'assegurances ajuden a tirar-li fort sense patir gens, cosa poc habitual en fisures com aquesta que permeten molt bé l'autoprotecció.


                                   

La roca hi fot mig iuiu en algun tramet, però a nosaltres no sens ha petat res. 


       

El Ll2 el fem en artificial de cap a cap. Cal dir que l'artificial no és lo nostre, però aquí no ens ha costat res. Les assegurances tant properes fins i tot fan que aquest llarg es faci monòton i sense aquella xispa de tenir d'enfilar-se gaire enlaire dels estreps, i és que s'hi arriba en Ao a casi totes.


                                    

També direm que hi ha qui de ben segur ho ha estat probant de fer en lliure, ja que hi ha magnesi per aquí i per allà durant el llarg.


                                    

El 3er llarg també és molt guapo. Puja per placa vertical fins una fisura a esquerres que se supera amb un bon apretón. Aquí també ho podem fer en Ao.


        

Des de la R3, seguim l'aresta, on hi trobem un cap de burí i un espit de l'any de la picor, i arribem al cim, del que baixem amb un ràpel curtet que ens deixa a la canal entre la Peluda i la del Capdamunt.


        

La via ens ha agradat prou, tret del Ll2, amb un primer i tercer llargs, prou guapos d'escalar, això si, amb gens de compromís...


        

Un cop a terra, encara tenim ombra a aquesta vessant de l'agulla del Capdamunt, i ens enfilem per la via El Retorn del Sioux. Un sol llarg prou guapo per completar el matí amb un inici contundent, algun Ao i cim. 


                               
    
 
 Apa, salut i fins a la pròxima!!!
 

    
 
 

 

dijous, 11 d’agost de 2016

Agulla Jordi Pujol, via Esperó dels Cremasants

Quan vaig visitar per primera vegada Cavallers, de petit, la política no m'importava una merda. Amb els anys, no és que hagi canviat gaire de pensament sobre el tema, però hi ha certa semblança amb el que penso ara de tots els polítics. Per mi, la gran majoría de polítics se n'hi podríen anar a la merda... Amb tot això, hi ha una agulla que repassant la guia d'escalades de la zona, pel seu nom sempre em va cridar l'atenció, i que em vaig prometre de trepitjar el seu cim almenys un cop a la vida. L'Agulla Jordi Pujol.

                                      

La via escollida pel dia és l'Esperó dels Cremasants, on segons la guia trobarem les reunions equipades i poca cosa més, tot i que la dificultat no hi apreta i es deixa equipar bé. Portem un assortit de friends i tascons, ja que només hi trobem un pitó de progressió.


        

L'aproximació la fem pel camí que puja fins les agulles de Comalestorres, de pujada constant però ben traçat. A la que arribem al peu de les agulles, on s'obre el bosc, ens tobem en una tartera que creuèm cap a l'esquerra i ens enfilem a un marcat collet entre un contrafort ( anomenat totxo de Comalestorres a la guia de Roca Caliente a Cavallers...) i la 1a Agulla de Comalestorres. D'aquí ja veièm clarament l'Agulla Jordi Pujol al davant nostre. Desgrimpem un tram cap a la canal de les Llises, i anem a buscar el peu de via, entrant caminant per una repisa fins a l,esperó de l'agulla on fem la R1 a un bon pi.

                                       

A partir d'aquí només hem d'anar resseguint l'esperó, anant en compte en xapar les cordes ja que les tirades fins les R són molt llargues i el fregament pot ser prou emprenyador. L'escalada és molt disfrutona i la tranquilitat i l'entorn que ens envolta fan que només per això ja valgui la pena venir-hi a treure el cap. 

      

El descens el fem amb un curt ràpel que ens deixa a una repisa ( una mica exposada quan ens desencordem del ràpel si no és que montem alguna cosa per enganxar-nos...) i d'aquesta baixem desgrimpant cap a la vessant del darrera de l'agulla fins arribar al collet on comença la canal de les Llises. D'allà, baixem un tram i trobem un ràpel que amb uns 25m ens deixa a la canal que anem baixant xino xano amb molt de compte fins arribar a peu de via i desfer el camí d'aproximació.


                                 
 
Si mai us decidiu a anar-hi, no us espereu la via de la vostra vida, però si una via disfrutona per assolir un cim de la zona i gaudir d'aquest bé de Déu de muntanyes que tenim a casa nostra, amb una total tranquilitat.
Apa, salut i fins a la pròxima!
 
 

  

dissabte, 23 de juliol de 2016

Via Fragel Rock a la paret de l'Aeri

Amb la ma d'aigua que va caure ahir deixem els projectes de fissura per un altre moment i anem a buscar alguna via de plaques, que a Montserrat alguna trobarem. D'aquestes la Fragel Rock en té un munt i després de veure-la de prop fent la Easy Rider se m'havia fotut al cap de fer-la. El grau fa respecte, doncs a tot arreu marquen que el 6b és obligat (i segurament és així).


                                    

L'aproximació la fem per la espècie de ferrada per accedir a la majoria de vies de la paret, però de seguida la deixem per anar cap a l'esquerra i arribar a peu de via per una corda fixa (de fet nosaltres ens hem passat de llarg i hem rapelat des d'una instal·lació de més amunt....).


                                    

El primer llarg com sempre per en Ricard. Tirada molt llarga amb roca un pèl relliscosa i presa petita, i cal fer les típiques navegacions montserratines de costat a costat si no volem emmarronar-nos gaire. Les assegurances no es toquen però ens tranquil·litza veure que n'hi ha prous. Segurament és on hi ha el 6b obligat.


                                    

El segon llarg també és molt bo (de fet pràcticament tots ho són) i es deixa fer bé, amb especial atenció a la seqüència de passos per superar el llavi, doncs no és fàcil de llegir.


       

El tercer i el quart són més benèvols en grau però també macos de fer, i el cinquè potser és l'únic que no val gaire la pena. Coincideix un tros amb la Easy per deixar-nos a peu de l'esperó final que ens espera amb dos llargs finals per treure's el barret.


                                       

El primer d'ells el marquen de 6b, grau concentrat en uns pocs metres una mica desplomats i per sort amb bona presa de ma i peus. Després afluixa en dificultat però no en qualitat, ara amb els parabolts amb més aire i amb els braços encara com xoriços....


       

I l'últim la traca final, començant per uns metres amb roca millorable però de seguida tornant a la tònica de la via. Va alternant trossos molt verticals amb algun punt on fins i tot desploma, però seguint amb còdols on agafar-se, i ens acaba portant al cim amb un ambientassu brutal.


       

Hem estat poc més de 4 hores, i hem gaudit moltíssim, sortint amb aquella sensació d'haver-nos fotut un fart d'escalar sense més, des del primer a l'últim metre. És molt recomanable, la roca és excel·lent i està totalment equipada (hem posat un alien verd, però és prescindible), però tenint clar el grau obligat si no volem tenir problemes.


       

Apa, salut i fins a la pròxima!
 
 
 
 
 
 

diumenge, 26 de juny de 2016

Via Lusilla a la Miranda dels Ossos

Aquest cap de setmana tocarà buscar l'ombra si o si, així que tocarà vibrar a alguna via de la Cara Nord de Montserrat. N'hi proposo unes quantes a en Ricard, i d'entre elles tots dos ens diem que anem a donar un cop d'ull a una de concreta.... La Lusilla...

                                   

Les piades que trobem a la xarxa no són gaires i veiem com cordades que la fan tota o gairebé tota en lliure adverteixen que no és una via fàcil, amb roca que va de dubtosa a dolenta, i amb assegurances que estan amortitzades de fa anys. Val a dir que està “reequipada”, però bàsicament són parabolts a les reunions, també en els llargs que els palanganes fem en artificial i algun de progressió que ens hauria agradat que fos algun més. Ara bé, tothom coincideix en que és una via que no et deixa indiferent.



                                   

Com la majoria i com ens recomanen al bar, entrem per la Gironella, doncs té més assegurances i millor roca (no em vull imaginar com deu ser la de la original...) tot i que el grau és més apretat. Per variar comença en Ricard i jo mentrestant a més d'assegurar-lo em dedico a esquivar les pedres i sorra que em fot per sobre. Déu ni do. Enllaça els dos llargs per arribar a la R3 ja de la nostra via.



                                   

El segon llarg (per nosaltres) és molt bo, un diedre molt llarg, amb roca que millora una mica i que es deixa equipar molt bé amb camalots fins al 3 (si portes el 4 segur que el poses). En teoria està equipat, però sobretot amb tacs de fusta força lamentables, que més val no mirar-se gaire, i ja no parlem de sacar-hi o penjar-s'hi.


                                   

El tercer ja deixa el diedre i va en diagonal cap a l'esquerra, primer en artificial equipat, alternant bolts i relíquies, i després per un nou diedre/canal amb la pitjor roca de la via. S'arrenca tot...



       

El quart llarg brutal. També comença en doble corda (expressió dedicada al bon amic Ramon Cot) amb alguna sortida en lliure amb bons forats. L'última assegurança de l'artificial mereix una menció especial i s'hi hauria de posar un marc. És un pitó rovellat que quan hi arrepenges el pes es flexa. Ja en el lliure toca superar una bavaresa desplomada impressionant, amb bona presa però de nou amb tacs de fusta fets pols. Tira molt enrere i es fa difícil posar res fins que no tornes a la verticalitat.


                                   

El penúltim llarg també comença desplomat, per una fissura amb un parell de tacs en la línia dels anteriors però on es poden col·locar camalots grossos. Ara una placa fàcil però amb líquens on no val a badar.


                                   

El darrer és una grimpada fins al cim (ens sembla que compartit amb la Mar de Pedra) però encara amb roca cutre.



                                   

Per baixar fem un curt ràpel cap al Sud fins un collet, i desgrimpem tocant l'Agulla dels Ossos, per després baixar per la canal entre aquesta i l'agulla de l'arbret.



                                   

La via no decepciona i tot el que havíem llegit és cert. Molt recomanable, però tenint clar on ens estem posant.



                                   


                                   


                                   

                                   
                                   
 
 Apa, salut i fins a la pròxima!