A la Bessona Superior d'Agulles

Dissabte surten en Josep, en Ricard, la Isabel i en Jaume. Aquesta entrada és possible gràcies a les fotos i les explicacions d'en Ricard. La zona escollida és Agulles, i més concretament a la Bessona Superior.




En Josep i la Isabel van fer una barreja de l'aresta brucs i la Cerdà, l'aresta no està massa equipada. En Josep va fer alguna excursioneta entre xapa i xapa, la Cerdà és més forta però equipada.





En Jaume i jo vam fer la via "Aqui hay algo que va mal" que amb el nom ja ho diu tot. M'oblidava, no sabiem on ens ficavem perquè no portaven ressenyes.






1º llarg- 6a - molt fi i amb las preses contades, però a la vegada molt disfrutón
2º larg - 6c-7 -- sense comentaris, a l'extraplom vaig fer servir els estreps per arribar a xapar la segona xapa però com no estic sobrat d´alçada em va costar molt arribar a xapar, la resta del llarg molt bé.
3ºllarg - V+ -- el va fer en jaume , només hi ha un seguro i el llarg es bastant fi.
4ºllarg - V+ -- només hi ha un seguro al sortir de la R. i la resta a pèl, fins i tot un tram força vertical que vaig possar un microfriend hiper-psicológic , la resta fins el cim amb roca mediocre però fàcil.





El descens, en dos ràpels de 30m. per la cara est i amb parabolts

Aquí va la foto d'alguna de les reunions, imagina els seguros de la via

I la foto de cim contents i feliços!!!

Quan veus les fotos dels companys en una sortida que no hi has pogut anar, et toca la moral.

Però quan veus les fotos de les reunions d'on es van posar i tu no hi has pogut anar, és com si t'hagués tocat la loteria!!!!!!!!!!!jejejeje. D'això se`n diu enveja sana.

Salut companys, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!

Bàlsam del tigre i Terra de dinosaures a la paret Bucòlica

Encara queda dimecres de festa. Que gran que és Sant Martí!!!! Així que tornem cap a Oliana, però aquest cop sóm en Marçal, en Dani, i un servidor, que hem quedat amb en Gerard a Coll de Nargó. Avui toca la paret Bucòlica. Cap dels tres hi hem escalat, i en Gerard com a habitant de la contrada ens hi acompanyarà de bon gust. Així que després d'esmorzar, ens dirigim a peu de paret. Fot un fred que pela, i l'airet que bufa no ajuda gaire a escalfar els ànims.



Un cop a peu de via, en Dani i en Marçal es dirigeixen a la Terra de Dinosaures, i en Gerard i jo a la Bàlsam del Tigre. Les dues vies pugen paral.leles l'una a l'altre a molt poca distància, i en tot moment ens veiem i comentem les jugades amb els socis. Començo jo el Ll1, cal anar seguint els parabolts, i acostumar-se a aquest tipus de roca. Els primers metres trobem una espècie de còdols enganxats al calcari, que van de collons, i entre aquests, i foradets i regletes, fan que sigui una escalada realment disfrutona. Pel que fa als companys, en Dani comença, i se'l sent que renega del fred. Realment fa bastant de fred, i amb els dits gelats costa aferrar-se a segons quines regletes.

En Gerard li fot al Ll2. Comença amb una panxeta que el fa rumiar una estona, però com un gat es posa a sobre i amunt va. Comenta que és un llarg preciós. Em toca. Tiro amunt, i un cop sota la panxa no trobo la manera d'agafar-me a sobre. Al final, un pèl cap a l'esquerra trobo una savina tallada. L'agafo amb l'esquerra, faig força per aguantar l'equilibri i amb la dreta arribo a dalt. Déu meu quina bústia!!! M'hi aferro, pujo l'esquerra i amb un bot ja hi sóc de peus. A partir d'aquí, cada pas un festival!!!! Si es pogués descriure aquest llarg amb una paraula, aquesta seria orgàsmic!!!!!!! Vertical en tot moment, però amb unes bústies d'escàndol fins a la R2, fan d'aquest un llarg difícil d'oblidar.

Pel que fa als companys, en Dani continúa tirant. En Marçal fa temps que no escala, i no veu clar de tirar de primer. Als passos que no ho veu clar, en Gerard li comenta la jugada. I després diu que no se les sap de memòria!!!!!!

Aquestes vies amb un bon solet s'han de fer de collons. I la sort d'estar sols a la paret... quina sort aquesta penya que podeu sortir entre setmana!!

Al Ll3 li tiro jo. Comença amb un flanqueig ascendent cap a l'esquerra per roca dubtosa, tant dubtosa que se m'arrenca un bolo gegant i no me n'adono que ja estic rostros avall donant tumbarelles per terra fins que em tiben les cordes. Collons quin susto!!! I sort que no venia ningú al darrera, que el bolo a baixat com un projectil a peu de paret! Reposo uns minuts, unes rialles i torno amunt aquest cop mirant-ho tot amb quatre ulls. Passat el tram de flanqueig, arribem a un minisostret que es supera amb uns passos guapíssims de bavaresa. I llavors ja per placa estriada com la del Ll2 seguim amunt fins una repisa on fem la R3. El Ll4 li tira en Gerard. Comença amb un pas invertit, per superar un altre ressaltet, i ja per bavaresa de supercantos seguir amunt fins a la R4 que fem en un parabolt i un buríl. Aquí segons en Gerard ve el pas clau de la via. Li tira ell. Puja per una placa fins sota el sostre, i llavors anar a buscar algun canto a sobre per supara-lo. Aquest pas en Gerard se li entrevessa, però quan troba la seqüencia ho supera en un plis. Està fort el xaval!!! De fet ja ho va demostrar ahir.

Mentre els companys pugen a la nostra dreta. El pròxim dia que pugem ens intercanviarem les vies. La Terra de dinosaures també es veu xula que no vegis. De tant en tant se'ls escolta a dir algun renéc.
Amb aquestes que en Gerard arriba a la R5. Començo. Collons, aquesta placa és fina de collons. Les preses ja no són com les de baix. Millor per la dreta de la fisura. Arribat al sostre, flanqueig per preses invertides cap a l'esquerra a buscar la vertical del parabolt que protegeix el pas de sortida del sostre. Faig un primer intent, veig les preses però m'hi haig de penjar. Són tres passos de bloc,on s'hi ha de tibar de valent, i que si a més hi sumem que des de sota no es veuen, doncs tu mateix. A més l'últim pas el fas amb el parabolt als peus, i si falles, probablement toques terra.

I ja sóm dalt!!! Descens seguint el corriol fitat que ens condueix a la feixa i llavors per la canal fins a la carretera. Ara només ens toca anar a Coll de Nargó i menjar-nos la supercoca.

Què dir d'aquestes vies, doncs que per algo una està al llibre de les cent millors. Però el millor, la companyia, que de segur que encara en repetirem moltes del llibre ( o si més no ho intentarem!!!).

Salut a tothom i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!!!!

Sioux Connection

Com mola Sant Martí!!! Patró del petit gran poble d'Arenys de Munt. Gaudim d'un parell de dies de festa entre setmana, i això s'ha d'aprofitar. Dimarts quedo amb en Gerard, que em proposa una via que li han recomanat. La Sioux Connection, a la paret de Rumbau. Doncs dit i fet. Busquem informació, i tota posa la dubtosa qualitat de la roca, però ja està decidit, anem a veure què tal.



Per arribar-hi, agafem un camí que surt a mà dreta de l'Hostal Boix, en força bon estat, i circulem un bon troç, per sota la paret fins un petit pàrkig que trobem a mà dreta quan la paret comença a perdre alçada. Allà, i per una espècie de feixa penjada, hi ha el corriol que amb moltes fites ens deixarà a peu de via. No feu com nosaltres que ens vam equivocar d'entrada de corriol i vam trigar lo nostre a trobar pas per arribar-hi, jejeje.

Pel que fa la via, doncs a peu de via veiem els parabolts nous de trinca que brillen, i la roca... doncs d'aquella manera. El dia està força tapadot, però bona temperatura. El Ll1 puja força tombat, però amb un parell de ressaltets, per anar a fer la R1 a dins d'una bauma. La roca no és dolenta, la podríem qualificar de dubtosa.

El Ll2, és un festival. Després d'un passet tonto per sortir i flanquejar sobre la bauma, continua vertical amb unes bústies de collons. El llarg és guapíssim. Molt ben equipat, però s'ha de confiar amb la roca.

El Ll3, puja recte amunt i flanqueja cap a l'esquerra per anar a buscar la R3 dins de la bauma.

El Ll4 també és molt vertical. La roca aguanta, i l'abundància de parabolts ajuda a tenir confiança. La via és molt bona, i la roca tampoc està tant malament. De fet no se'ns va trencar cap presa, però fa pinta de que a altres sí.
El Ll5 és el més dur de tots, però es fa força bé en A0. Dic força bé perquè al tram d'Ae, als parabolts s'hi arriba justet sense estreps, però s'hi arriba. A la R5 hi ha un pati de collons, i és que portem uns llargs seguits molt verticals.

A partir d'aquí, tant el Ll6, com el Ll7, pugen ja per terreny més ajagut per assolir el cim de la via. El cim no té desperdici. Quina vista!!!!!!!!!!!!! La via ens ha sorprès de veritat. Una via molt recomanable. Molt ben equipada, en un paratge genial, i amb la roca no tant dolenta com sembla.

Pel que fa al descens, totes les reunions són rapelables, però nosaltres vam triar l'opció de crestejar carena avall, creuar el torrent, i trobem indicis d'un corriolet, que seguim avall fins a trobar el camí que ja ens porta al cotxe. Total una mitja horeta. Potser millor, i més ràpid que fer els cinc ràpels.

Des d'aquí felicitar al creador de la via, per aventurar-se a obrir recorreguts com aquest, i deixar que els disfrutem com ho hem fet avui amb en Gerard.

Salut a tothom, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!

per Sant Benet...

Aquest dissabte la colla fa goig. Sóm en Jaume, la Isabel, en Dani, en Josep, en Ramon, en Ricard, i un servidor. Ja per començar, el clàssic esmorzar. Aquest cop tenim intenció d'anar cap a Sant Benet, i repartir-nos per allà. Arribem al Monestir i fot un aire fred de collons. Dona la sensació que avui pillem, però les ganes ens fan tirar amunt.



Uns voliem anar a la prenyada, i altres a l'elefant, però a l'alçada del refugi de Sant Benet, comença a caure alguna gota tímidament, i el temps no pinta massa bé. Canvi de plans. En Dani, l'Isabel, i jo, en una cordada, i en Josep i en Ramon ens n'anem cap a la Trumfa a fer la Trinxats, i en Ricard i en Jaume es posen en una via que troben a la Xirimoia.

Pel que fa a la Trinxats, una via molt disfrutona, amb bona roca en general, i amb algun passet d'aquells que et fa rumiar amb l'últim parabolt per allà baix, a l'entrada de la R1. El Ll2 molt xulo, però el tram d'entrada a la R1 (per a nosaltres), és el clau de la via. La llàstima és que és curta, i quan comences a apagar el mono de tota la setmana, s'acaba la via. Amb un ràpel des d'una savina a la cara contrària a la que hem pujat, arribem al camí que ens torna al refugi.

I la que varen fer en Jaume i en Ricard, doncs com els hi mola a ells, posar-se a una via sense tenir ni ideia de la dificultat que trobaran. El Ll1, puja fins a sota el sostre, on troben la R1. Dificultat ???, i assegurada amb parabolts. Al Ll2, passen el sostret amb estreps, uns passos més, i troben una R, que no fan. A partir d'allà s'acaben els parabolts, i fan R a la part dreta de la repisa de sobre. Un llarg més i arriben al cim de la Xirimoia.

Durant gran part de les vies ens anem veient i comentant el tema. Així que els anem informant del que no veuen per sobre seu.

Un cop acabem el ràpel, i veient que als companys encara els queda una estona, decidím anar cap a l'agulla de Sant Benet i fer una de les vies que segons el llibre de ressenyes, pinten xules. Sortim des de la repisa de sobre, ja que des de sota...hi ha ninos que no vegis!!!! I fem la via Mononucleosis. Una via xulíssima.

Amb aquestes que arriben els companys, i fem aturada i fonda al davant del refugi. Aquesta zona, Sant Benet, és genial. Bebem, i mengem una estona, i cap al Monestir fent carreres per les escales.

A mida que ha anat passant el dia, s'ha anat arreglant, però cap al tard hem vist un xàfec que anava passant més cap enllà de Sant Llorenç. Si arriba a passar per aquí... arribem com pops al cotxe!!

Salut a tothom, i sembla que a partir d'ara, ja buscarem més el sol.

Fins a la pròxima!!!!!!!!

Esperó del Místic

Aquest dissabte torna tocar a escalar. Tornem a la nostra estimada Montserrat. Però tots tenim compromisos familiars que fan que tinguem d'arribar d'hora a casa, i per lo tant, tenim d'escollir una via propera al cotxe, que no haguem repetit, i que ens faci disfrutar al màxim. Al final, escollim l'Esperó del Místic. L'aproximació, la fem pel camí del camping, uns metres passat el barri que priva el pas als vehicles, trobem un pedrot a mà dreta amb un corriol molt marcat que ens porta a peu de paret. La R0 és un parabolt molt rovellat.




A partir d'aquí un flanqueig cap a l'esquerra per terreny ajagut ens porta al peu del primer ressaltet, on trobem el primer parabolt( per cert, nou de trinca, fa poc van reequipar la via). Aquí es posa dret, i alhora la roca es transforma en lo que serà la tònica de tota la via, espectacular!!!

La via ressegueix un seguit de plaques amb una roca d'escàndol. Al Ll2, tenim l'opció de triar una variant per la dreta ressenyada com a 6a+, i que també està equipada amb parabolts. Com que el llarg li toca a en Ricard, com no, aquesta és la escollida, i de veritat que no ens va defraudar. És una espècie de fisureta diedre molt vertical, però amb uns forats que fan trempar a cada pas. Collons quina tirada més bona. Sembla que s'hagués creat expressament per disfrutar!! Això sí, s'hi ha de tibar de valent. A la que comença a tombar, els parabolts allarguen força. De fet, podem dir que a tota la via, les assegurances allunyen força, però que les trobes quan fan falta, arribar-hi a xapar-les ja és una altra història... jejejeje. Bromes a part, la qualitat de la roca fa que a molts forats, en cas de mal rotllo de coco, s'hi pugui posar alguna cosa.

El Ll3 comença amb un flanqueig cap a la dreta, puja un ressalt, i tornes de flanqueig cap a l'esquerra per roca que cada cop sembla millor, resseguint una fisureta . A partir del segon parabolt del flanqueig segueix recte amunt ja fins a la R4.

Al Ll4, la cosa canvia una mica. Aquells foradots i grans cantos que anàvem trobant fins ara, desepareixen, i apareix una placa de presa més fineta, però amb la roca també bona de collons. Aquest llarg, a mí personalment, em va semblar el més finet. Mica a mica, pas a pas, arribem a la R4.

Aquí, només ens queda un bombo per arribar al cim de la via. Té un parabolt que podem xapar des de terra, la cual cosa implica que si caiem, piquem a terra. Per l'esquerra de la xapa, segons la ressenya és un 6b, i per la dreta V. Probo un parell o tres de vegades per l'esquerra, veig els passos, però no veig clar el sortir de la xapa. Al final ho passo amb un Ao com una casa. I com no en Ricard ho fa a la primera.

I per baixar, ho fem amb tres ràpels amb dues cordes de 60m. De la R5 a la R3, de la R3 a la R1, i de la R1 a terra. A la R1 ens trobem en Josep, que amb en Jaume havíen decidit de probar una altra via, i que al final després d'un llarg, han decidit baixar i posar-se a la nostra. Quedem que amb en Ricard anem a fer algo d'esportiva a la zona de l'esperó del Fra Garí, i que quan baixin, ens trobem per allà.

Dit i fet, ens posem a a via Esther que comença en una fisura, i continua cap a l'esquerra. Collons quin canvi. Això patina tot!!! A la ressenya marca V+, pero la sobamenta fa dubtar a cada pas. Amb aquestes que en Jaume ens crida. S'ha acabat per avui. Ells han baixat des de la R2, es feia massa tard.

I pel que fa a la resta de la colla, en Ramon, en Dani, i l'Isabel, aquest dissabte han anat als Cingles de la To. De camí a casa ens truquem a veure com ha anat la cosa, i ens recomanen que algun dia hi anem. Han fet la via Llop Solitari. L'han disfrutat molt. I a més han collit un cistell de bolets. Això ja no és tant creïble, ja que a les paraules se'ls hi fa dir el que es vol. Aquestes coses es demostren amb fets, i de fet espero que si és veritat ens convidin al tiberi!!!!

A sota, en Dani a la via.

Salut a tothom, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!!

Sense piles no hi ha música!!!!

Feia dies que ho teníem decidit. Aquest dissabte toca Vilanova de Meià. Ens mirem un grapat de ressenyes, però a ultima hora només anem en Jaume, en Ricard i jo. N'hem d'escollir una, i al final triem la Musical Express. Segons varis llibres de ressenyes, una de les grans clàssiques de la zona.



Doncs dit i fet. A peu de via, demano permís per fer el Ll1, a priori assequible. Estem super motivats. No és cada cap de setmana que sortim de la nostra estimada Montserrat, i aquesta paret impressiona de veritat.

A mig llarg, se'm comencen a posar els braços com butifarres. Collons com s'ha de tibar aquí!!! Vaig trobant algun parabolt, però com que entre ells hi corre força aire, poso algun friend i algun tascó per seguir més tranquil. Si a més li sumem que la roca està un pèl sobada, i que vaig suant a cada pas, el resultat és que arribo a la R1 força rebentat.

Li toca el torn a en Ricard. Collons que amunt està el primer parabolt. Aquí el coco treballa de valent. Després el sostre, on pas a pas se'l passa entre artificial i lliure. I a partir d'aquí, encara més dur. Una placa fina de collons, amb les preses sobades i els parabolts a can pistraus. Amb aquestes que en Ricard crida R. Ens toca el torn.

Sort que en Jaume va deixant alguna cinta llarga per ajudar a fer el sostre. Aquí la roca encara està més sobada. Reposo a cada parabolt. Un cop passat el sostre, encara trobo més durs els passos de la placa, i a part amb els braços que fan figa, no trobo res segur. Per fi la R2. En Jaume comença el Ll3, però a l'inici ens mirem, i reflexionem. Estem fets caldo i només portem un parell de llargs. Ens en queden quatre més la sortida, i no és tard però hi ha numeros de que se'ns hi faci. Així doncs, decidim de baixar. Ja veiem de quin pal va aquesta roca, i que realment s'ha d'estar fort de collons per anar mig tranquil.

Amb un sol ràpel unint les dues cordes de 60, arribem a peu de via. Mentre baixem, ens passen un parell de voltors ben aprop. Són preciosos, amb una elegància acollonant, planejen arrant de paret com si res.

Un cop a terra, agafem el llibre de ressenyes i acabem el dia fent esportiva. Com canvia fer un 6b amb els parabolts a pocs metres!!! I és que el coco i fa molt!!! En definitiva, un llarg viatge, per fer un parell de llargs, això sí, a una gran via. Hi tornarem!!! I l'acabarem. La putada: qui voldrà fer el 2on llarg? Ara toca entrenar de valent, i agafar pila.

Salut a tothom!!!!!!!!!! i fins a la pròxima.

Ferrata Regina a Oliana

Aquest finde toca anar a realitzar un deute pendent. Amb uns quants elements del poble havíem decidit dies enrera que aniriem a fer una via ferrata. Dissabte va ser el dia escollit, tot i que en Roger no li anava bé, en Dorca, en Catà, en Marià, i un servidor quedem per anar cap a Oliana. Tranqui Roger que no te'n lliuraràs!!!


Varem escollir la Ferrata Regina, de fet en Dorca la va proposar ja que només havia fet el primer tram, i tenia ganes d'acabar-la. En Catà i jo ja l'havíem fet, i en Marià era la primera vegada que es posava un boudrier ( mentida, era la segona, que el dia abans varem passar la tarda a Banyadores!).

Què dir de la via? Doncs un 10!!! És genial. En un paratge preciós, que cagum l'olla, encara no hi he pogut escalar mai per allà dalt!!! A veure si un dia amb els Xapoutot hi anem.

Trams força verticals, i algun desplomillo que altre, et posen els braços a to. I l'equipament, també molt bo en tot moment. Deu ni do quin curro, equipar una ferrata tan llarga.

I esclar, tot això comporta que sigui una filera de gent que no vegis. La nostra intenció, era començar sense esmorzar, i fer-ho a mitja via. Doncs nanai de la xina. Erem dels primers de començar, però al darrera ens venia una colla que si ens passava no vegis, i darrera més i més!!
I com que l'esmorzar és sagrat, i s'ha de fer amb calma varem decidir de fer-ho al cim, i dit i fet, sols com uns mussols, amb una tranquilitat digne del que es mereix el paisatge ho varem fer.

De tots els trams, els més "diferents" per dir-ho d'una manera són el pont, al primer tram, i el canvi de paret al segon. Són xulíssims.

De material, portàvem de tot, fins hi tot un cordino i una mica de material per assegurar, ja que tot i estar molt ben equipada, mai es sap el que pot passar. Sobretot el casc, ja que hi ha alguna canal on és fàcil que caigui alguna pedra. La gent, no és gaire concient del que pot passar amb les pedres, i ens varem adonar de que n'hi ha que no vigilen res, i que passat jo....

Com més amunt, les vistes són més espectaculars.

Bé, en quan a horari, varem tardar 3 hores per fer la via, i del cim al cotxe una horeta més. És ben bé que el dinar se'ns va ajuntar amb l'esmorzar, però aquesta colla mai n'aprèn, i no hi ha ningu que vulgui arribar últim al cotxe, per allò que diuen de ... l'últim!!!!!!!

En definitiva, un dia genial. Ah!! ja vam decidir que la pròxima la Teresina, i que d'aquesta en Roger no se'n escapa, eh Roger????????

Salut a tothom, i comenceu a passar pel solet que ja es comença a agraïr!!!!!!!!!!!!!