La Griviola Bella és una de tantes vies de Montserrat que tot i no tenir un grau en lliure difícil sobre el paper, no saps ben bé què tenen (de fet si que ho saps) que fa que la nit abans costi agafar el son. Estava en cartera des de feia temps però les restriccions i la calor fan que l’època bona per atacar-la sigui una mica limitada. Cal afegir-hi que l’aproximació es miri com es miri i tant si fa des del sud com des del nord sigui una pallissa considerable, més si fas com nosaltres i des de Santa Cecilia agafes el camí equivocat i pateges 20 minuts addicionals de pujada...
Però bé, al cap d’una hora ja som a la Canal del Migdia i ja encarem “el camí” (entre cometes perquè hem hagut de fer el senglar pel mig del bosc) fins a peu de via. Mentre ens esbatussem amb el sotabosc trobem una cordada de Manresa amb les mateixes intencions que nosaltres. Amablement ens cedeixen es pas veient que nosaltres som dos i d’entrada anirem més a l’idea (ideia sona més bé però escrit fa mal als ulls).
Per no perdre el costum en Ricard comença el primer llarg que tot i no ser difícil és cabron perquè la roca no és gaire bona i fins que no arribes al parabolt que et fa canviar de paret només ets pots assegurar amb un alzina i algun matoll.
El segon llarg és un festival i el millor de la via. Comença per una placa molt vertical, amb preses que tot i que en general són petites són molt bones i a més les assegurances estan molt juntes. A mitja tirada perd una mica de verticalitat, i a proporció que progresses més còmodament les expansions és van distanciant. El més curiós és que tot i que quan entres a la canal/diedre el llarg es torna a posar dret, els parabolts segueixen allunyant. A més de mans i peus aquí també cal fer treballar el cervell. Per mi la part més exigent i obligada de la via (junt a la part del mig del tercer llarg), mostra d’això és un maillon just abans de “l’aleje” més mal parit. A partir d’aquí venen dos bons llargs seguint la canal amb grau més moderat però poc assegurats i on cal escalar tranquil, doncs no hi ha fissura i és fa difícil col·locar trastos.
Arribem ja a l’impressionant bauma, on bona part de les cabres de Montserrat deuen tenir instal·lada la residència d’hivern (sembla un femer). Ja només queden tres tirades que amb prou feines arriben a quart grau però netes de metall i on s’ha de mirar de posar alguna cosa per si les mosques.
La via ens ha agradat moltíssim i l’hem enllestit força ràpid. Ara bé, cal portar el 6a ben après i tenir clar que haurem d’assumir certa exposició especialment delicada en algun punt on l’escalada no és del tot fàcil. Quatre fotos de les vistes del cim i cap al bar a fer la cervesa que avui ens l’hem guanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada