Un mes després de la primera expedició als Mallos tornem a ser aquí. L’Albert i la Cristina se’n van a la Chopper del Pisón, i jo amb en Ricard anem cap a la Visera amb l’ intenció de barallar-nos amb la Mosquitos.
La Visera ja és imponent quan la veus des de la distància però quan ets a peu de paret és quan et cauen els collons a terra. El desplom és brutal des dels primers metres, i va creixent amb l’alçada. De seguida ens posem darrera una altra cordada de catalans que afortunadament (per nosaltres) van a la Directa a La Visera que comparteix amb la Mosquitos el primer llarg i part del segon. Si de cas aquesta la deixarem per quan siguem grans... (em sembla que hi ha un llarg de 7a+). Com sempre en Ricard comença, encarant el primer dels 4 llargs de fissura. Són uns llargs espectaculars, ben equipats i per disfrutar, mantinguts entre el V i el V+, amb algun pas de 6a. “Cantos” d’escàndol i desplom continu, amb preses força llimades que molesten especialment pels peus, tot i que t’hi vas acostumant i gairebé deixes de notar-ho a mesura que vas guanyant metres.
Progressem sense masses problemes, ens anem relaxant després del canguelo inicial, i fins i tot badem amb el que fan al voltant: Tenim la sort de compartir la paret amb forces cordades amb les que anem avançant alhora, i cau la baba en veure’ls pujar per la Zulu Demente, la Zuzen o La Directa; potser algun dia... Però a partir de la quarta reunió la cosa es complica. El 5è llarg és brutal, un flanqueig de 6a amb molt bona presa, desplom i on les assegurances no es toquen. Jo el disfruto molt de segon i sense adonar-me’n ja sóc a dalt del Trono al costat d’en Ricard, que diu que de primer ha arribat tremolant a la reunió.
En el 6è llarg el festival segueix a l’alça. Els primers metres són exigents i desplomats, però amb molt bona presa. Els problemes arriben en el primer bombo. Típic de Riglos, hi arribo amb els braços com xoriços i sembla que es van oblidar de posar-hi els cantells. Al segon bombo ja no hi veig color... pas d’A1 des d’un friend i finalment l’assegurança de sobre queda xapada després de suar sang i llàgrimes.
La següent tirada comença superant un altre sostret, una mica més fàcil que els anteriors però que tampoc és de regal. Un cop superat, tranquil·litat fins al cim.
1 comentari:
Enhorabona !! aquesta és de les que fan molta il.lusió!! jo de tota la meva vida escalatòria que en sento parlar....
Publica un comentari a l'entrada