dimecres, 24 de juliol del 2013

Una de 3000's als Pirineus...

Feia un munt de temps que no trepitjava el cim d'un 3000 del Pirineu. Estem parlant d'anys...


El fet és que al apuntar-me a una de les curses guapes on he tingut el plaer de participar, la de l'Olla de Núria, doncs ha estat el desencadenant per a excusar-me d'anar a entrenar-la trepitjant 3000's...



Han estat uns caps de setmana més que espectaculars, on ser excusa per entrenar per la cursa ha anat quedant en segon terme, per anar tornant a reconèixer que passejar pels cims d'aquestes  grans muntanyes que tenim al Pirineu, doncs em te el cor robat.



I és que no tot és el fet de fer el cim.



Preparar la sortida, el material, estudiar la meteo, el camí a recorrer, i si les condicions ho poden arribar a permetre.... tot en general ho fa especial i que et faci aquell pessigolleig de nervis fins que arriba l'hora de marxar...



Però el que més especial fa a aquestes activitats és la companyía amb les quals les realitzes.



Depèn de la manera en que les encares doncs et diuen que estàs mig grillat, però els que tenim poc temps per visitar-les, doncs ens ho hem de montar com podem, apretar el culet a fondu amunt i posar-nos escuradents als ulls per no adormir-nos...



Fotem una quilometrada de por, dormim poc i ràpid, matinem moltíssim, ens fotem la matxacada del segle, i avall cap a casa com si no hagués passat res...



Potser sí que estem mig grillats, però disfrutem al màxim en cada moment, un cop allà ens marxen tots els mals i el sol fet de ser-hi ja ens fa feliços.



El fet, és que mica a mica el cos es posa a lloc, i potser si que els primers dies ( i els ultims també...) ens hi fotem un fart de bufar, però al final realitzar aquest esforç en aquests paratges i observar lo petits que arribem a ser, per a nosaltres, doncs val més la pena que no pas quedar-se a casa jeient...






D'un temps cap aquí, doncs hem pogut lligar quatre sortidetes llampèc a veure si podíem trepitjar alguns d'aquests cims, i la veritat és que no ens podem queixar cap mica...



La primera sortida la realitzem amb en Roger, que tot i no ser d'Arenys de Munt, doncs podría colar com a espartanu...



Cap de setmana anterior al dels desastrosos aiguats que malmeten part de la vall de Benasque. Contavem arribar a la Besurta, dormir-hi, i intentar la Maladeta l'endemà...doncs un desbordament al Ibon de Plan de Estan, ens fa passar la nit als Llanos de l'Hospital, des d'on hem d'iniciar la marxa l'endemà... comencem ben d'hora, hi ha cotxes atrapats a l'altre costat de l'Ibon, que dies després serien arrossegats per les grans riuades, i arribem a la Renclusa del qual un munt de gent en surt amunt, la majoria d'ells en direcció a l'Aneto.



Nosaltres a fondu amunt!!! Arribem a l'inici de la canal del coll de la Rimaya que sóm els primers de posar-nos'hi. Ens dona temps de fer cim ben solets, i tornar-la a baixar. Fa molta calor i la neu es transforma ben ràpid. El descens es fa prou penós degut a la qualitat de la neu, però no ens n'adonem que ja tornem a ser a baix. Una bona patejada i un 3000 més a la llista!!!



Després arriba la setmana de les grans riuades. Segons la tele i diaris, mig Pirineu destroçat, i no sabem si pujar o no. Tenim nit reservada a Góriz per dormir, i un truc ens garanteix que allà està tot més que correcte.



La segona sortida amb la Martina, la pubilla de les valls de Núria, i un diamant en brut que el dia que s'acabi de pulir, li haurem de posar pedres a la motxilla per poder atrapar-la... L'aproximació fins a Góriz la fem amb pluja tot el dia.



La vall d'Ordesa està més que espectacular. Baixa aigua a punta pala per a tot arreu. És la quarta vegada que la visitava, però mai l'havia vist amb aquella quantitat d'aigua i amb la potència en que baixava.



Arribem a Góriz, i al vespre aclareix, tal i com deien les previsions meteorològiques. Alhora arriben una vuitantena de militars carregats com mules, els quals planten tendes pels voltants del refugi deixant-nos ben protegits de qualsevol atac imaginari....



L'endemà sortim a primera hora. Ens barregem un tram amb ells fins que aconseguim deixar-los enrera, i pujar tranquils al nostre ritme, gaudint del lloc. Per la Martina sería el seu segon 3000, i per mi, doncs un cim molt especial, va ser el meu primer 3000 fa un bon grapat d'anys, llavors i vaig tornar amb el pare i l'oncle repetint cim anys després, i altres aconteixements que no venen al cas...



En fi, que arribem dels primers al cim, on ens hi trobem una cordada que tot just arriben del vessant nord, i tres companys mallorquins. Fotos de rigor, i avall que fa baixada!!! Sense correr massa que no ens fotem de cap!!!!!!



El dia radiant ens acompanya de baixada fins a la Pradera amb la verdor com a color de teló de fons, i el soroll de l'aigua que baixa per a tot arreu com a banda sonora...



La tercera sortida la fem amb uns espartanus amb pedigree del bo, o sigui d'Arenys de Munt... en Toni i en Quim. Marxem a veure si assolim el cim més alt del Pirineu, l'Aneto.



Sense saber-ho, resulta que després de les destroces, entre les obres i tot el percal, no sabíem fins on arribaríem amb el cotxe, doncs anem tirant amunt, amunt, i tenim la sort que acabaven d'obrir la pista a la Besurta aquell mateix vespre.



Començavem bé!!! Ens llevem ben d'hora, i gas amunt!!! la vista és mes que espectacular i tenim la sort de no trobar gaire gent al Pas de Mahoma. Travessem el petit i famós tram d'aresta, ens fem les fotos de rigor i tornem a travessar que ja hi comença a haver cua per passar-hi i s'ha de demanar tanda...



El descens el fem directe glacera avall fins arribar a Aigualluts, essent llarguíssim i disfrutón pels companys que han pujat amb esquís



A la cascada d'Aigualluts trobem un accident, en que una dona remullant-se els peus al capdamunt de la cascada, doncs s'hi va fotre daltabaix. Podría haver estat molt pitjor per ella...



Aquest dia havíem fet un parell de 3000's, l'Aneto, i un secundari que ve mig de pas, la Punta Oliveras.



I ja de pas per acabar de preparar la cursa, amb la Martina, a la quarta sortida, decidim de marxar un altre cop a Benasque, i fotre una apretada de les bones per veure com reaccionen les cames.



Pujem per la Vall de Literola, a l'alçada de l'Ibonet, ens enfilem cap al collado Ubago, i des d'allà ja no deixarem l'aresta fins al Collado inferior de Literola, assolint un total de 7  cims superiors a 3000 metres, en una aresta fàcil, però on cal parar-hi atenció.



El descens el farem per la vall de Remuñe, per a així acabar la ruta amb uns altres paisatges. Allà ens hi trobem uns companys del poble, i pobles veïns, que també han pujat a la zona.



En total, vuit hores i mitja d'activitat, que ens han deixat les cames ben estovades, però que ens deixen un bon regust de boca, per la quantitat d'adrenalina que hi hem deixat. I és que miressis on miressis, les vistes són espectaculars!!!!



Els cims que varem trepitjar van ser: Hito E del Perdiguero, Perdiguero, Hito O del Perdiguero, Tuca de Literola, Pico Royo, Punta de Literola, i Aguja de Literola.



Aquesta ruta, podría molt ben ser comparada en desnivell, un xic més de kilometratge, i de molt més dificil transitar en gran part, que l'olla de Núria, així que a partir d'aquí ja donem l'entrenament per acabat... la putada, és que ens agrada tant voltar per aquí dalt, que de ben segur que ara no deixarem de fer 3000!!!!!



Així que aquí hi ha els motius del perquè no surto a escalar últimament... hem posat un pupurri de fotos de to arreu, i tot i que ajuden a donar una idea del lloc, no s´hi acosten ni de broma!!!!!!!



Aquesta entrada al blog, potser ha quedat un pèl llarga, tot i això hem retallat un munt de fotos i d'historietes viscudes que són les que donen ganes de tornar-hi!!!!!
Apa salut i a fondu!!!!!!!!!!!!!!!!!


dimarts, 16 de juliol del 2013

Via Reina-Sanchez a Ganivet de Diables

Fa molts dies que no toco roca. De fet, ni recordo haver passat un interval de temps tan llarg sense fer-ho des de que el món de la vertical va aparèixer a la meva vida... El fet és que inesperadament trobem un dia amb en Toni per anar a fer una trepadeta, i de ganes no ens en falten...


Fot una calda de mil dimonis, i com no, per combatre-la doncs decidim d'anar a la nord de Montserrat, a una via que fa molt que tenim a la llista, la Reina-Sanchez al Ganivet de Diables. Com a bons espartanus, triem l'horari de collons, i ens empassem tota la via en ple solano, amb una suada de les que fan afició....



De la via direm que com totes les que hem tingut el plaer de repetir d'aquesta vessant, doncs que és un VIOT amb majúscules. Hem apretat el culet en cada un dels seus llargs, i per nosaltres impossible diferenciar cap mena de graduació en quan a dificultat... Ens han semblat igual de complicats els que marquen com a IV+, com el que li posen V+. Aquí la gràcia d'escalar vies així. La via la trobem prou equipada, tot i que millor portar un joc de friends fins al 2 o 3 de Camalot o similars... Cal dir que als trams on hem tingut d'apretar més i no estaven assegurats, tampoc hi hem pogut posar res, segurament perquè no en sabem més.... així que toca apretar l'ullera de baix, o apendre'n una mica més....



La roca en general és bona, amb algun tram a estudiar, i l'equipament més que correcte amb assegurances de totes èpoques per a no patir-hi en excés tot i que s'hi ha d'escalar en algun tram. Les reunions, totes força penjades, estan equipades per rapelar. En definitiva, una via més que recomanable, però que segur que millora amb ombra.



Apa gent, salut i fins a la pròxima!!!!!!!!

dilluns, 15 de juliol del 2013

Via dels Sostres per la sortida original a la Paret de l'Aeri

Dies enrera, en Marçal, en Ricard i en Robert, marxen cap a la nord de Montserrat amb una idea que ja feia temps que portaven entre cella i cella....


La via dels Sostres per la sortida original, a la paret de l'Aeri, és el seu destí. Ells mateixos ens ho expliquen...
Primer de tot, dir que els graus que marco a cada llarg són els que posa al llibre que tinc de la cara nord, i no el que jo crec que puguin ser.



1er. llarg V --- comença per una llastra en bavaresa on podem posar-hi algun friend per

anar a buscar el diedre, fins que les assegurances ens porten de nou a la placa, que és on

trobarem els passos més dificils per lo pulit de la pedra. La R la montem a sobre d´una

savina morta que ja estava morta la primera vegada que vaig passar per aquí fa més de

20anys.

2on. llarg V+ --- La sortida de la R i enfilar-se pel diedre, està una mica complicat pel fet

de no veure bé on posem peus i una gran presa amagada al començar el diedre, uns

metres més amunt un petit sostret ens talla el camí i el superem per l´esquerra on troben

un pitó quan aixequem peus, la resta continuem en diedre fins la R.




3er. llarg V+ --- sense cap mena de dubte el més estètic i conegut en fotos, fen un flanqueig molt

guapo on disfrutem d´aquesta maravella de la natura, potser el passet més dificil és

l´entrada a la R.

4art. llarg V+ --- recte amunt de la R hi ha un pitó una mica amagat entre herbes, no será

l´únic en la via, tindrem que estar atents i anar mirant.

Aquests llargs es troben bastant equipats però podem posar friends gairebé allà on

ens faci falta,  en portem de totes les mides fins el camalot del 3 i jocs d´aliens.



5è llarg V --- aquests llargs no tenen res a veure amb els 4 primers, primer en

l´equipament i després amb la roca. Aquí les plantes s´han menjat part de la via i costa

esquivar-les i assegurar els passos , l´entrada a la R és una verdadera selva.

6è llarg V --- Estem dins d´una petita cova on sortim en xemeneia a buscar un pont

de roca que cada vegada sembla més amunt, i una mica més amunt i a la paret

contraria hi ha un parabolt, d´aquí anem a buscar el diedre on amb molta alegria per part

meva trobo un pitó amagadet, la resta del diedre em va donar força feina per anar

posant cosetes de les que hem pogués refiar minimament, per sort alguna quedava

prou bé , l´entrada a la R potser la vaig agafar malament perquè em va posar els nervis

a prova, ( com si ja no n´hagués tingut prou... ) .



7è llarg V --- sortim recte amunt de la R a buscar un parabolt i després anem a buscar

una bavaresa on hi ha una escarpia i ens ens va fer falta posar el friend més gran que portem

per assegurar el pas, dins de la fisura hi ha un tac de fusta amb un cordinet, no em vaig

atrevir a xaparlo per no fer-lo caure amb el pes del mosquetó, la resta del llarg més

tranquila però amb la pedra més trencada.

8è llarg III --- sortim per la dreta a buscar la part fàcil i arribar al cim per acabar de disfrutar d´aquest

dia.



I és que la cara nord de Montserrat, simplement, és motiu més que suficient per a sortir ben eufòric de les aventures que hi passem.


 


Salut i fins a la pròxima!!!!!!!!! i a fondu!!!!!!!!!!!

dimecres, 10 de juliol del 2013

Pupurri Xapoutot...


Portem un munt de piades endarrerides, així que a continuació posem quatre fotos de tres de les últimes vies realitades.



Les vies són:

- la via Per Davant (variant canaletas) a la Panxa del Bisbe




- La via Audet-Herrero al Projectil,



i la via La Senda de Los Angeles a La Portells Gran



Apa, salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!