diumenge, 26 de febrer del 2012

Vies Càmara-Ollé i Aresta Brucs al Dumbo

 Aquest dissabte, la colla ha marxat a terres estrangeres. Aquí quedem quatre arreplegats, que entre que un té goteres, i que l'altre té més cuento que en Calleja, em deixen més sol que la una. Bé, això de sol és un dir, ja que gràcies a les noves tecnologíes, amb un moment tenim la jornada més que assegurada. Quedem amb la Katarzyna, una companya del Golem, i en Jose, un company que des de fa temps que teníem pendent de fer una sortida. Tant un com l'altre, estan més acostumats a l'esportiva, tot i que ja havíen fet alguna via llarga equipada, però mai havíen passejat per Agulles. Doncs cap allà falta gent!!!



En principi ens volíem posar a la Salvadó-Àlava del Setrill, continuant per l'Aresta Brucs del Dumbo, però a l'arribar a peu de via ens trobem amb una colla que tenen les mateixes intencions. Canvi de plans!! Que aquí de víes n'hi ha un munt.  Així doncs, ens dirigím cap a la segona , l'Aresta Brucs del Dumbo, que ja tenia a la llista de tatxades, però que crec que és una via preciosa i ideal per acostumar-se al tipus d'escalada que trobem per aquestes arestes. Navegar per aquest mar de roca, en busca del millor camí per superar les dificultats que anem trobant al nostre camí, disfrutant a cada pas i amb la tranquilitat que ens regala aquesta zona, no té preu.


Un cop al cim, gaudim del lloc i del moment, i pensem cap a on podem anar. Decidim d'anar a buscar el camí de l'alta ruta d'Agulles, i alguna cosa farem... i mica a mica anem tirant avall en direcció al coll de les Portelles. Portem quatre ressenyes imprimides, i mirant l'orientació del sol, veièm que la millor opció de les que portèm  i que té una pinta d'irresistible, tot i que haguem de caminar un bon troç és la Càmara-Ollé a l'Agulla dels Tres. Cap allà ens dirigím. i tot i no tenir massa clara l'aproximació baixant per aquí i per allà, amb algun ràpel i alguna enbardissada inclosa, trobem el peu de via.



 Aquí la cosa es veu guapa, guapa, i a més amb regalet inclòs al primer parabolt de la Cherooke...Superem els primers metres amb uns passos dinàmics fins a colocar-nos sobre un llavi on xapem el primer buril. Quan el veus,  i et poses a pensar que aquell ferregot està posat allà des del 1970, penses que nosaltres a la seva edat em de fer més bona cara... Aquí la via es desvia cap a l'esquerra, però nosaltres anem a buscar el premi del primer parabolt de la veïna Cherooke, i ja que hi sóm, i com a bon Xapoutot, el xapem amb una cinta moooolt llarga per a evitar el màxim al fregament. D'aquí i en tendència diagional cap a l'esquerra anem pujant per una roca, que tot i ser bona s'ha d'anar controlant, fins a trobar la R1 en una gran espècie de feixa.



El Ll2, és més del mateix, escalada fineta, i d'anar mirant on t'agafes per a trobar el millor camí fins a la gran savina, on hi farem la R2. Al Ll3, canvi radical... Ara toca una fisura molt vertical a protegir, on ens hi trobarem amb uns passos atlètics de pebrots, i que junt amb algun empotrament anirem superant fins arribar a un parell de savines on la cosa ja baixa de revolucions. Aquest llarg l'hem continuat fins al cim, ja que des d'aquí la cosa ja s'ajeu molt i no trobem res més tret de la R3.



Només direm que hem trobat aquesta via més exigent del que esperàvem mirant la ressenya, i on no s'hi val a badar ja que el poc equipament que trobem, es veu força deteriorat pel pas dels anys. A part d'això... GUAPÍSSIMA. i  més que recomanable. Nosaltres hem passat amb cintes exprés, plaquetes recuperables, tascons per escanyar algun cap de buril on no hi entrava la plaqueta, R ( porteu diversos mosquetons per llaçar els diversos burils que hi trobem a la R1), semafor d'Aliens, Camalot del 2, i bagues per savines.



Una gran jornada, amb una gran companyia, amb dues vies al sarró, i una passejada per aquesta regió per la que mai ens cansarem de perdre-nos'hi a gust!!!!!!!
P.D: Em sembla que els companys mai havíen vist tant de rovell.... però tot i això ja esperem de repetir-ho, jejejejeje

Salut a tothom, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!

diumenge, 19 de febrer del 2012

Somni de Quimfer a la Roca dels Arcs

Aquest divendres després d'unes trucades a l'últim moment ens decidim per anar a Vilanova. Sóm en Marçal, en Ricard i un servidor. De camí optem per una vía que teníem a la llista de fa molt de temps, però que ens feia mig respecte. El Somni de Quimfer. A la roca dels Arcs, ja hi hem fet un grapat de vies, estudiant on ens posàvem hem anat repetint les que ens ha semblat que són les més assequibles. Tot i això, mai n'em trobat cap de fàcil, i a totes hi hem hagut d'apretar el culet. Ha arribat el moment de probar-ne alguna d'un xic més dura, a veure com tenim el cos per a poder intentar tatxar projectes que des dels nostres inicis al món de la vertical tenim com a somnis.



La via, genial. Més que recomanable. S'hi ha d'apretar des de l'inici fins al final, però la bona roca, i el bon equipament ho permeten sempre i quan es vagi mig bé amb el 6a/6a+. De material portàvem de tot, però només vam utilitzar les cintes. Un estrep pot ajudar en algun pas del Ll3.



El Ll1 ja ens demostra de què anirà la via. Un primer tram vertical i finet ens porta a una zona amb la roca més vermellosa  la qual anem superant amb uns passos sobre cantells força romos que ens porten sota el sostre, on hi trobem la R1.



Tot això amb molta verticalitat, amb la qual cosa arribem ja amb els braços a to a la reunió. Això sí, el solet que ens toca no té preu. Com sempre que apreta el fred, aquest racó de Déu ens deixa gaudir de les bones temperatures per a torrar-nos com a llangardaixos...



El Ll2, comença amb un flanqueig curt a l'esquerra sobre roca a estudiar per a superar el sostre. Un cop superat aquest, ja no veurem més al company. El llarg continua vertical, amb molt bon cantell fins al seu tram central on desapareix aquest cantell per a superar-se amb uns passos prou finets. Els cantells són força evidents, arribar-hi ja fa de mal dir... Superat aquest tram, ja més tranquil per arribar a la R2.



El Ll3 podríem dir que és el llarg estrella de la via sense desmerèixer cap mica els altres. Comença amb un pas de bloc prou potent per colocar-nos a la gran placa mig desplomada per la que transita el llarg. Aquí, un estrep pot ser útil sinó voleu quedar petats abans d'hora.... Un cop enganxats a la placa, això ja no es pot explicar amb paraules!!! Canto i més canto, pas darrera pas, però "al loro" que això tira enrera i les alcalines van fent figa. De cop i volta, i quan els braços no fan res més que demanar clemència, desapareix el gran cantell. A canvi,. un tram de placa amb els cantells més petits, ens obliga a fer uns passos atlètics que són la cirereta del pastís. Aquí, si no vas bé de pila... pilles catxo!!!



Llavors la cosa s'ajeu, donant una mica de respir al tema, i just abans d'entrar a la R3, trobem el pas que per a nosaltres és el més obligat de la via. Un ressalt força dur que es supera amb uns passos de bloc, i que arribant amb els braços com arribes.... Superat aquest ressalt, trobem la R3.



El Ll4 et dona una mica de respir. Vertical, però no tant vinguent d'on venim, i amb bon cantell, et fa disfrutar a cada pas. A mig llarg, trobem un tram un xic curiós de superar, al desaparèixer les nanses a les que ens tenía acostumats aquesta via. Arribem a la R4, i només ens queda superar unes feixetes per arribar al cim de la Roca dels Arcs.



Un cop aquí dalt, el paisatge és el millor premi que ens podem emportar, a part dels moments viscuts amb els companys durant la jornada. Estem trinxats, literalment, però alhora orgullosos d'aconseguir superar aquesta gran via. Ens passem el camí de descens observant aquesta gran mole rocosa que tan ens agrada, i que tan ens crida quan no la veièm. Ara només queda esperar per a la pròxima...




Salut!!!!!!!!!!!

dimecres, 15 de febrer del 2012

La vila del pingüí

Aquest dissabte queden en Jaume, en Josep, i en Ricard per anar a picar una mica de gel. La via escollida és la vila del pingüí. Allà es troben amb en Gerard i un company seu amb els qui compartiran la via.




Aquesta era la cuarta vegada que hi anàvem per intentar pujar per aquesta via, li cal molt de fred per formar-se bé i ens va semblar que si no s´ha format ara ja no ho faría mai.
Vam arribar i vam triunfar, la via estava en gairabé perfectes condicions, potser li faltava una  mica més de gel però es pot fer perfectament. 180 metres de 3+/4.
 







Les R estan montades  en arbres o a la roca,  els cordinos que hi ha no tenen maillon  per a l´hora de rapelar, 
 perquè es baixa per la mateixa via.
Per arribar, hi ha 6km. de pista més o menys bona, però millor anar-hi amb un tot terreny .  







Salut i fins a la pròxima!!!!!!!!!