dimarts, 23 de febrer del 2016

Via Inversió Tèrmica a Ager

l L'altre dia finalment coincidim per poder sortir amb la resta de companys de la colla. Sóm cinc, en Toni, en Marçal, en Ricard, la Cristina, i un servidor. Ja fa temps que volíem anar cap a Ager, però 
la llunyanía des de casa sempre ens ha pogut, i aquest cop decidim d'anar-hi.
Un cop allà, els companys es posen a la Tope Clàssic, i amb la Cristina a la Inversió Tèrmica.

                                    

La via comença amb un llarg ben vertical, d'aquells que ja et posen els braços a lloc. Dificultat molt mantinguda, amb passos de nyapetes petites i d'anar-s'ho mirant. Un llarg boníssim.

       

El Ll2 puja en lleugera diagonal cap a l'esquerra per unes plaques ramposes fins a deixar-nos al peu d'una fisura que ja promet només mirar-la. Allà trobem la R2.

                                  

Aquí podem veure que amb el reequipament de la via han variat uns metres aquest tram. Seguint les assegurances antigues es veu molt més dur i amb la roca més dubtosa, però seguint el nou traçat, surt un tram d'escalada guapíssima. La resta de llarg, i el Ll4, de placa ratllada i de disfrutar de valent. Dos llargs més boníssims.

       

Al Ll5 trobem un ressalt curt i d'aspecte rabiós, però que es deixa fer prou bé si l'encarem per la dreta, i ja ens plantem a la feixa. D'aquí sabem que es pot sortir ja caminant, però encara queden tres llargs si volem acabar la via sortint per dalt.

                                 

Aquí la cosa canvia. L'equipament, que fins ara era molt generós arreu, passa a fer escalar i a fotre-hi el seu punt de morro, tot i que es deixa protegir prou bé als trams on no ho està. Tot i això hi cal escalar. A la reunió només hi ha un parabolt, però amb un Camalot del 2 o un de l'1 es reforça perfectament. D'aquí en amunt, un llarg més fins una feixa a equipar, i campi qui pugui, sortim per una canal al capdamunt de la carena.

                                 

Vistes espectaculars del Pirineu emblanquinat, i ens retrobem amb els companys. Anem a buscar la feixa de descens i avall que fa baixada. La via ens ha agradat moltíssim. Molt ben equipada per a no patir, tret de la feixa en amunt. Amb cintes i un joc de friens hem passat bé, tot i que un estrep pot anar bé per si sens encalla algun pas.

                                 
     
Salut i fins a la pròxima!
   

 
   
 

diumenge, 21 de febrer del 2016

Via Mas-Guash al Puntal de l'Alabarda

 En aquesta època de l'any molts escaladors montserratins ens fem un fart d'anar a la cara sud i pràcticament des de tots els cims es divisa El Puntal de l'Albarda. Farts de veure-la de tant lluny decidim que toca fer-ho de més a prop. De les dues grans clàssiques que hi ha ens falta fer la Mas-Guasch i amb previsió de bon temps per dissabte no cal que en parlem més.

                                      

La caminada és considerable però a excepció de les escales dels pobres la resta es fa molt agradable. Anem tranquils perquè rarament hi ha acumulació d'escaladors, per la patejada i pel poc “comercials” que són les vies. Encara bo que hi hem anat d'hora, quan ens estem preparant per començar arriben dues cordades més amb pocs minuts de diferència i amb les mateixes intencions que nosaltres.

                                     

De cara al gra. La primera tirada és molt fina, i fa una forma de quatre per esquivar una balma. Tot i que el grau no passa de cinquè (segons diuen) no és fàcil doncs les preses són petites i arrodonides i els peus no donen confiança. Atents als primers metres que són exposats. El segon llarg ja encara la fissura que no deixarem fins al cim. És el més tranquil, començant en artificial equipat amb relíquies diverses que al principi et mires amb mala cara. Però les manies passen ràpid, doncs de seguida deixes de fixar-te en les assegurances per centrar l'atenció en el rocam... És dubtós en molts punts i a la part en lliure trobem una llastra lamentable on fa angunia agafar-se. No serà l'última.
El tercer llarg va per la fissura els primers metres però de seguida ja tira cap a la placa de la dreta on trobem la segona crosta sospitosa. A partir d'aquí l'escalada es fa molt entretinguda i sense adonar-te'n ja ets a l'arbre a peu de diedre on es fa la reunió.

                                     

Aquí comença la tirada estrella, un diedre molt mantingut que s'ha de reforçar i que va castigant, sobretot les cames. Després de 40 o 50 metres arribem a la reunió on hi ha el pot de registre. Ah! Que no m'oblidi de dir que al principi del quart llarg hi ha la tercera llastra feta pols i que has de superar sense haver xapat res... la fava a la repisa seria important.

                                     


L'últim llarg també es bo, començant en diedre per encarar un extraplom de 6a que es fa bé gràcies als cantos que hi ha. Arribem al cim satisfets per haver fet una gran clàssica del massís.

Ara un petit ràpel i crestejar fins a trobar el camí de tornada.


         
        
 Apa, salut i fins a la pròxima!!!
 
 

dijous, 18 de febrer del 2016

Via Cabaret Galàctic a la Roca dels Arcs

Després de no haver escalat el cap de setmana passat per compromisos i activitats alternatives quedem amb en Ricard per anar cap a la província de Lleida per fer alguna via amb entitat. Jo proposo Oliana, Àger,... Vilanova de Meià. Sempre que algú deixa anar el nom d'aquest indret és fa difícil no anar-hi a parar... De camí cap allà a partir d'Igualada ens acompanya la pluja fins a Artesa però el Meteoblue diu que sortirà el sol cap a les vuit o les nou. Ja a Can Cirera ens hem d'esperar perquè hi ha una taula grossa de caçadors. Els senglars poden estar tranquils, amb el que han mamat no crec que en cacin gaires...


                                 

Amb el temps que fa només som 5 o 6 cordades a la paret però tot i així en coincidim dues a peu de la Cabaret Galàctic. Sap greu però hem arribat primer... El dia s'ha anat arreglant, el sol escalfa i escalem amb màniga curta.


                              

Com sempre en Ricard encara el primer llarg i també com sempre a la Roca dels Arcs els primers metres ja et foten a puesto. Regletes i passos d'adherència i de seguida a la reunió. La segona tirada és potser la més fàcil de la via, però les assegurances no es toquen i el flanqueig no es pot protegir.

       

El tercer llarg el més difícil penso, sobretot pel compromís. Hi ha un parell d'aquests punts típics on un cop avances ja no pots tirar enrere, els braços se't comencen a embutir i encara falten metres pel parabolt (si és que el veus...). El quart llarg també és malparit, sobretot pel diedre a equipar, escàs de preses i on et jugues una hòstia de campionat.


                                    

El cinquè i el sisè llargs són espectaculars, d'escalada franca de placa i desploms, aquests amb mooolt bona presa, i seguint amb la tònica d'estalvi d'inox... 

Ja només ens falten els llargs de sortida, però no val a badar... el el vuitè que és un marge de 6 o 7 metres que marquen de 6b faig un petit vol sense més conseqüències i decidim sortir per una via del costat (La Taca del Romesco suposo) que almenys té més assegurances. Arribem al cim amb quatre gotes que no arriben mes enllà.



         

La via és boníssima i del tot recomanable, amb roca excel·lent gairebé a tot arreu, i exigent física i mentalment. Això si, no us refieu de les graduacions, de fet si ja coneixeu Vilanova no ho fareu... 


                                   


Apa, salut i fins a la pròxima!!