diumenge, 26 de juny del 2016

Via Lusilla a la Miranda dels Ossos

Aquest cap de setmana tocarà buscar l'ombra si o si, així que tocarà vibrar a alguna via de la Cara Nord de Montserrat. N'hi proposo unes quantes a en Ricard, i d'entre elles tots dos ens diem que anem a donar un cop d'ull a una de concreta.... La Lusilla...

                                   

Les piades que trobem a la xarxa no són gaires i veiem com cordades que la fan tota o gairebé tota en lliure adverteixen que no és una via fàcil, amb roca que va de dubtosa a dolenta, i amb assegurances que estan amortitzades de fa anys. Val a dir que està “reequipada”, però bàsicament són parabolts a les reunions, també en els llargs que els palanganes fem en artificial i algun de progressió que ens hauria agradat que fos algun més. Ara bé, tothom coincideix en que és una via que no et deixa indiferent.



                                   

Com la majoria i com ens recomanen al bar, entrem per la Gironella, doncs té més assegurances i millor roca (no em vull imaginar com deu ser la de la original...) tot i que el grau és més apretat. Per variar comença en Ricard i jo mentrestant a més d'assegurar-lo em dedico a esquivar les pedres i sorra que em fot per sobre. Déu ni do. Enllaça els dos llargs per arribar a la R3 ja de la nostra via.



                                   

El segon llarg (per nosaltres) és molt bo, un diedre molt llarg, amb roca que millora una mica i que es deixa equipar molt bé amb camalots fins al 3 (si portes el 4 segur que el poses). En teoria està equipat, però sobretot amb tacs de fusta força lamentables, que més val no mirar-se gaire, i ja no parlem de sacar-hi o penjar-s'hi.


                                   

El tercer ja deixa el diedre i va en diagonal cap a l'esquerra, primer en artificial equipat, alternant bolts i relíquies, i després per un nou diedre/canal amb la pitjor roca de la via. S'arrenca tot...



       

El quart llarg brutal. També comença en doble corda (expressió dedicada al bon amic Ramon Cot) amb alguna sortida en lliure amb bons forats. L'última assegurança de l'artificial mereix una menció especial i s'hi hauria de posar un marc. És un pitó rovellat que quan hi arrepenges el pes es flexa. Ja en el lliure toca superar una bavaresa desplomada impressionant, amb bona presa però de nou amb tacs de fusta fets pols. Tira molt enrere i es fa difícil posar res fins que no tornes a la verticalitat.


                                   

El penúltim llarg també comença desplomat, per una fissura amb un parell de tacs en la línia dels anteriors però on es poden col·locar camalots grossos. Ara una placa fàcil però amb líquens on no val a badar.


                                   

El darrer és una grimpada fins al cim (ens sembla que compartit amb la Mar de Pedra) però encara amb roca cutre.



                                   

Per baixar fem un curt ràpel cap al Sud fins un collet, i desgrimpem tocant l'Agulla dels Ossos, per després baixar per la canal entre aquesta i l'agulla de l'arbret.



                                   

La via no decepciona i tot el que havíem llegit és cert. Molt recomanable, però tenint clar on ens estem posant.



                                   


                                   


                                   

                                   
                                   
 
 Apa, salut i fins a la pròxima!
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 

dissabte, 25 de juny del 2016

Via Colores a les Bagasses

Un altre cap de setmana amb pronòstic meteorològic que recomana quedar-se a casa, però evidentment provarem (i ho farem) d'escalar. Cap al Montsec sembla que podem tenir sort i esmorzant a Bellcaire ens decidim per anar a la Paret de les Bagasses a fer la Colores que s'acaba a la Falsa Feixa i així en principi evitarem els xàfecs de tarda. Poc em pensava que a mitjans de juny escalaríem a aquesta paret, que normalment a aquestes dates sembla un radiador. De fet som la única cordada a la paret (també poc em pensava que ens passaria mai...).


                                     

De cara al gra, la via segueix la tònica de les seves veïnes, d'escalada bàsicament de placa, amb molta verticalitat i ja amb la roca una mica llimada on el grau apreta més. El primer llarg ja ensenya que les assegurances no es tocaran i el segon ho confirma de ple. És el llarg més obligat de la via (6b) i toca escalar, i molt, entre parabolts. 



                                     

El tercer sense ser regalat és potser el menys complicat junt al primer i l'hem reforçat amb algun friend. 



                                     

El quart i el cinquè espectaculars. El primer dels dos havent de superar un sostre amb bona presa, que no resulta ser el més complicat, doncs després venen uns metres de finura on costa posar-s'hi bé. I el següent el llarg estrella, una placa desplomada amb bona presa que ens hauria agradat poder fet tot en lliure, però hem hagut de fer alguna marranada...


      

Només queda un llarg final per sortir que no presenta dificultats, però el fem a tota castanya perquè el cel sembla el de Mordor i sentim trons que venen de Tremp. No ha de fer gaire gràcia anar per la falsa feixa pel cable amb llamps i trons a sobre.... Al final ens hem mullat una mica però res. 



                                   

Molt bona via i recomanable, que segurament encara es disfruta més si vas sobrat en el grau i no justet com nosaltres. 



                                   

 Apa, salut i fins a la pròxima!
 
   
 
 

diumenge, 5 de juny del 2016

Via Gali-Molero a Roca Regina


Apurant els últims dies per anar a les assolellades cares sud del Montsec, finalment ens decidim per encarar una d'aquestes vies que costa de tatxar de la llista. Després d'haver esmorzat com cal, deixem en Ramon i en Josep a les Bagasses perquè es barallin amb l'Anglada-Guillamon i ens dirigim amb en Ricard cap a Roca Regina per posar-nos en la que segurament és la única via de la paret que podem afrontar amb un mínim de garanties d'èxit. Va ser la primera via oberta a Roca Regina i va buscant les debilitats de la mateixa, encara que això no vol dir que sigui regalada.


       

Amb l'aigua que ha caigut aquest any l'aproximació és espectacular, amb un rierol de gorgs tranquils ple de granotes que ens acompanyen bona part de la via. Quan toca el sol no triguen a arribar banyistes, i nosaltres suant a la paret....


                                      

Per no perdre el costum comença en Ricard el primer llarg, que diguéssim que no és òptim per escalfar. A la primera reunió ja estem amb els braços embotits. El segon, tercer i quart no són complicats i combinen artificial ben equipat i diedres a reforçar/equipar, a més d'una placa punyetera abans d'entrar a la R4. 

El cinquè llarg ja és una altre cuentu. Comença per un diedre desplomat de 6c al que no veiem color i trampegem agafant-nos a tot arreu, però de cop els pitons s'acaben i toca posar-hi pebrots per tirar amunt.


                                      

Ara un llarg fàcil fins a la feixa i el setè bona part en artificial per un pany rampós amb roca crostosa que deixa molt que desitjar. El vuitè i el novè tampoc tenen gaire història, tot i que amb algun tram de V+ difícil però ben assegurat i no obligat. Ull en la part final del vuitè, on no s'ha d'escalar el diedre fins a dalt, sinó que a l'alçada d'una sabina s'ha de flanquejar a l'esquerra on trobem la reunió


                                      

Ja en portem més de la meitat i arribem a dos dels llargs estrella de la via. El desè és un diedre desplomat amb molt bona presa i assegurat amb pitons i algun parabolt ben posat. Per arribar a la reunió afluixa però cal equipar i confiar en amb els peus, tot i que la roca està gastada en alguns punts. La reunió incomoda pels peus, i més després de deu llargs amb aquest tipus d'escalada. L'onzè és el famós flanqueig, bastant aeri encara que molt ben assegurat per no patir.


                                      

Els que fan dotze i tretze no són complicats però en alguns punts hi ha poques assegurances i no és tan fàcil posar friends com en la resta de la via. 

El penúltim ens ha agradat molt, de nou un diedre llarg que comença inclinat però es va enrampant fins a acabar amb una sortida espectacular amb bona presa que ens deixa en una reunió on per sort pots assegurar al segon assegut. Els peus ja no estan per tonteries...

L'últim llarg comença per una paret llisa en artificial que no ve gens de gust però que per sort també té les expansions properes. Ara ja fàcil fins al cim.

Hem necessitat 8 hores, tres litres d'aigua (i encara hem fet curt) i ens hi hem deixat els peus. Però ha valgut la pena, la via ens ha agradat molt i és totalment recomanable. Ara bé, no us hi encanteu i no us refieu dels graus perquè en alguns punts foten males passades.



                                      


Per baixar fem com la majoria, seguint el corriol cap a l'Est a buscar els ràpels, on s'arriba per un camí equipat amb cable. El primer és curt i recomanen fer-lo només amb una corda (les nostres són de 60 metres). El segon totalment volat i ja amb les dues cordes. Un cop fets, seguir el caminet avall amb tendència a l'esquerra fins a la carretera. Poc més d'una hora per arribar de nou al cotxe.



                                      

 Apa, salut i fins a la pròxima!!

 
 
 
 
  

dijous, 2 de juny del 2016

Via Reina-Puig a les Bagasses

Després de plantar-nos davant la paret de les Bagasses a Terradets i apretar prou el primer dia a la TIM, el segon ens decantem per la Reina-Puig, una de les de la paret que no poden faltar a la llista de repetides.


                                     

Durant els seus més de 500m de recorregut, el grau no es molt exigent pel que fa a la dificultat, però a  l'estar semiequipada i el seu lògic recorregut que et fa anar cap aquí i cap allà buscant el millor camí et fa estar atent per a no perdre'ns o desviar-nos a cap altre via.


                                     
 
Anem en cordada de tres, i decidim repartir-nos els llargs de 5 amb 5, així no fem tants canvis de corda. Els primers cinc llargs els fa l’Albert, són molt bonics i pugen serpentejant buscant els trams més assequibles per superar les típiques plaques de la part inferior, i portar-nos al marcat diedre que ens porta a la falsa feixa. 


                                     

Si que potser hi ha algun llarg, sobretot als trams que es marquen de V+ fins la falsa feixa, que està força llimat, però ni molt menys serveix com a excusa com per no venir a fer-la.


                                     

Tocava el torn d’en Toni. Fins la falsa feixa l'escalada segueix el marcat diedre. Abans d'arribar-hi trobem quatre passos que deunidó, amb l’afegit que vàries vies surten per allà mateix, doncs s'hi ha d'apretar lo seu amb roca força llimada. 

                                     

Un cop a la falsa feixa canvia el tema, ara si que hi comença lo d’apretar el cul. Vénen dos llargs d’artificial ( sort que li ha tocat el Toni que és alt perquè si m’hagués tocat a mi crec que encara hi seríem...), el primer dels cuals amb una sortida en lliure fins la R que apreta que no vegis. Potser és el llarg que ens ha semblat més obligat de la via.


                                     

Un cop superats els llargs d’artificial, en Toni que ja portava les piles possades enllaça un parell de tirades i es planta un llarg per sobre la feixa, robant-me un llarg sense avisar!!!


        

Ara si que si que em toca a mi, anem una mica justos de temps i tenim d'anar de cara a l’idea així que començo a tirar. Quin llarg més guapo! la roca ja té una altra textura, gens llimada, i amb una baveresa espectacular em planto a la R.


        

Si el llarg anterior era guapo, aquest encara ho és més. Un flanqueig espectacular, més impresionant que no pas difícil, passant per sota el gran sostre i que es pot protegir perfectement, tot i que s'ha d'anar en compte per fregament de les cordes un cop en sortim. Al penúltim llarg trobem un pas on li he tibat d’A0 perquè sinó em vèia a terra, i ja anar fent fins a la sortida de la via amb un últim llarg també boníssim amb un rocam de primera.


                                     

El descens el fem baixant per una espècie de feixa fins que ens ajuntem amb el camí de descens de les vies que surten al capdamunt de la paret. Fem el ràpel de 60m i cap avall que fa baixada.
Realment és una via molt recomenable, amb algun tram llimat però que ni molt menys li desmereix fer-li una visita. 


                                     
  
 Apa, salut i fins a la pròxima!!!