Via Son de la llarga al Pollegó Est

     

El pronòstic del temps és de núvols a primera hora sense pluja (en teoria...) i vent tot el dia de nord o nord-oest. El dia abans en Ramon diu que al final no pot venir i sembla que només serem dos.                           

                                 

Parlem amb en Ricard i tenim clar que ens hem d’encarar a l’est. A més a les 6 comença el Madrid-Barça (quin recital) i busquem una via curteta, que acaba sent la Son de la Llarga que li tenim ganes des de fa dies.

De camí al Bruc ja comença a ploure i el cel no és gaire prometedor. Com diria aquell de l’APM “de moment tot va malament”. Ja al bar de l’Anna deixa de ploure i hi ha força tranquil·litat fins que arriba un ramat de gent d’Arenys de Munt i rodalies per anar a fer esportiva a La Desdentegada. Va arribant més i més gent, i això ja comença a semblar El Corte Inglés el primer dia de rebaixes. Tothom comenta el mateix, assegurant que a partir de les 11 el cel s’obrirà i que cal esperar-se. Nosaltres estressats per la massificació, decidim cardar el camp i començar a tirar cap als Pollegons, que l’aproximació que ens espera no és curta.

                           

La via és molt i molt bona. A un primer llarg de tràmit que fem per la Sioux Party, el segueixen tres llargs de fissura espectaculars. El primer dels tres és el més exigent en grau, comença amb uns passos d’Ae amb uns spits una mica sospitosos per entrar a la fissura on comença el lliure que escalem en diedre o per la placa de l’esquerra segons convingui. El grau es manté en 6b i 6a+, però està ben assegurat, la roca és brutal i les regletes mosseguen prou com per refiar-se’n. Val la pena assegurar els últims metres del llarg, ja més fàcils però sense expansions. 

                           

El tercer llarg segueix alternant el diedre i la placa, ara havent de completar amb friends de totes mides i bagues les poques assegurances que hi ha. L’últim llarg no rebaixa en qualitat. Al principi hem d’anar empotrant la cama i el braç dret i es fa una mica incòmode autoassegurar-se, tot i que hi ha on posar peces. De seguida perd una mica de verticalitat i ja deixa pujar en diedre o per la placa de l’esquerra que segueix amb uns forats d’escàndol.

Dos ràppels i a terra. Just quan estem recuperant les cordes comença a ploure de nou, i comentem que segur que als que han esperat fins a les onze els ha agafat a mitja paret.

                                   

Totalment recomanable, ràpida i ben assegurada on el grau és més exigent. Guardeu-la per algun dia d’hivern que no sapigueu on anar.