Aquest cap de setmana tocarà buscar l'ombra si o si, així que tocarà vibrar a alguna via de la Cara Nord de Montserrat. N'hi proposo unes quantes a en Ricard, i d'entre elles tots dos ens diem que anem a donar un cop d'ull a una de concreta.... La Lusilla...
Les piades que trobem a la xarxa no són gaires i veiem com cordades que la fan tota o gairebé tota en lliure adverteixen que no és una via fàcil, amb roca que va de dubtosa a dolenta, i amb assegurances que estan amortitzades de fa anys. Val a dir que està “reequipada”, però bàsicament són parabolts a les reunions, també en els llargs que els palanganes fem en artificial i algun de progressió que ens hauria agradat que fos algun més. Ara bé, tothom coincideix en que és una via que no et deixa indiferent.
Com la majoria i com ens recomanen al bar, entrem per la Gironella, doncs té més assegurances i millor roca (no em vull imaginar com deu ser la de la original...) tot i que el grau és més apretat. Per variar comença en Ricard i jo mentrestant a més d'assegurar-lo em dedico a esquivar les pedres i sorra que em fot per sobre. Déu ni do. Enllaça els dos llargs per arribar a la R3 ja de la nostra via.
El segon llarg (per nosaltres) és molt bo, un diedre molt llarg, amb roca que millora una mica i que es deixa equipar molt bé amb camalots fins al 3 (si portes el 4 segur que el poses). En teoria està equipat, però sobretot amb tacs de fusta força lamentables, que més val no mirar-se gaire, i ja no parlem de sacar-hi o penjar-s'hi.
El tercer ja deixa el diedre i va en diagonal cap a l'esquerra, primer en artificial equipat, alternant bolts i relíquies, i després per un nou diedre/canal amb la pitjor roca de la via. S'arrenca tot...
El quart llarg brutal. També comença en doble corda (expressió dedicada al bon amic Ramon Cot) amb alguna sortida en lliure amb bons forats. L'última assegurança de l'artificial mereix una menció especial i s'hi hauria de posar un marc. És un pitó rovellat que quan hi arrepenges el pes es flexa. Ja en el lliure toca superar una bavaresa desplomada impressionant, amb bona presa però de nou amb tacs de fusta fets pols. Tira molt enrere i es fa difícil posar res fins que no tornes a la verticalitat.
El penúltim llarg també comença desplomat, per una fissura amb un parell de tacs en la línia dels anteriors però on es poden col·locar camalots grossos. Ara una placa fàcil però amb líquens on no val a badar.
El darrer és una grimpada fins al cim (ens sembla que compartit amb la Mar de Pedra) però encara amb roca cutre.
Per baixar fem un curt ràpel cap al Sud fins un collet, i desgrimpem tocant l'Agulla dels Ossos, per després baixar per la canal entre aquesta i l'agulla de l'arbret.
La via no decepciona i tot el que havíem llegit és cert. Molt recomanable, però tenint clar on ens estem posant.
2 comentaris:
Companys, esteu més forts que el pebre!! Quins viots que foteu!! Enveja sana que foteu, i amb més ganes de tornar al vostre costat donant pel sac!!! Putus amus!!!
Felicitats, poc mes a dir...
Publica un comentari a l'entrada