diumenge, 5 de juny de 2016

Via Gali-Molero a Roca Regina


Apurant els últims dies per anar a les assolellades cares sud del Montsec, finalment ens decidim per encarar una d'aquestes vies que costa de tatxar de la llista. Després d'haver esmorzat com cal, deixem en Ramon i en Josep a les Bagasses perquè es barallin amb l'Anglada-Guillamon i ens dirigim amb en Ricard cap a Roca Regina per posar-nos en la que segurament és la única via de la paret que podem afrontar amb un mínim de garanties d'èxit. Va ser la primera via oberta a Roca Regina i va buscant les debilitats de la mateixa, encara que això no vol dir que sigui regalada.


       

Amb l'aigua que ha caigut aquest any l'aproximació és espectacular, amb un rierol de gorgs tranquils ple de granotes que ens acompanyen bona part de la via. Quan toca el sol no triguen a arribar banyistes, i nosaltres suant a la paret....


                                      

Per no perdre el costum comença en Ricard el primer llarg, que diguéssim que no és òptim per escalfar. A la primera reunió ja estem amb els braços embotits. El segon, tercer i quart no són complicats i combinen artificial ben equipat i diedres a reforçar/equipar, a més d'una placa punyetera abans d'entrar a la R4. 

El cinquè llarg ja és una altre cuentu. Comença per un diedre desplomat de 6c al que no veiem color i trampegem agafant-nos a tot arreu, però de cop els pitons s'acaben i toca posar-hi pebrots per tirar amunt.


                                      

Ara un llarg fàcil fins a la feixa i el setè bona part en artificial per un pany rampós amb roca crostosa que deixa molt que desitjar. El vuitè i el novè tampoc tenen gaire història, tot i que amb algun tram de V+ difícil però ben assegurat i no obligat. Ull en la part final del vuitè, on no s'ha d'escalar el diedre fins a dalt, sinó que a l'alçada d'una sabina s'ha de flanquejar a l'esquerra on trobem la reunió


                                      

Ja en portem més de la meitat i arribem a dos dels llargs estrella de la via. El desè és un diedre desplomat amb molt bona presa i assegurat amb pitons i algun parabolt ben posat. Per arribar a la reunió afluixa però cal equipar i confiar en amb els peus, tot i que la roca està gastada en alguns punts. La reunió incomoda pels peus, i més després de deu llargs amb aquest tipus d'escalada. L'onzè és el famós flanqueig, bastant aeri encara que molt ben assegurat per no patir.


                                      

Els que fan dotze i tretze no són complicats però en alguns punts hi ha poques assegurances i no és tan fàcil posar friends com en la resta de la via. 

El penúltim ens ha agradat molt, de nou un diedre llarg que comença inclinat però es va enrampant fins a acabar amb una sortida espectacular amb bona presa que ens deixa en una reunió on per sort pots assegurar al segon assegut. Els peus ja no estan per tonteries...

L'últim llarg comença per una paret llisa en artificial que no ve gens de gust però que per sort també té les expansions properes. Ara ja fàcil fins al cim.

Hem necessitat 8 hores, tres litres d'aigua (i encara hem fet curt) i ens hi hem deixat els peus. Però ha valgut la pena, la via ens ha agradat molt i és totalment recomanable. Ara bé, no us hi encanteu i no us refieu dels graus perquè en alguns punts foten males passades.



                                      


Per baixar fem com la majoria, seguint el corriol cap a l'Est a buscar els ràpels, on s'arriba per un camí equipat amb cable. El primer és curt i recomanen fer-lo només amb una corda (les nostres són de 60 metres). El segon totalment volat i ja amb les dues cordes. Un cop fets, seguir el caminet avall amb tendència a l'esquerra fins a la carretera. Poc més d'una hora per arribar de nou al cotxe.



                                      

 Apa, salut i fins a la pròxima!!