Una altra d'aquest estiu, i la nostra primera via d'escalada a una de les clàssiques de les Aiguilles Rouges de Chamonix, la via Perroux a l'Aiguille de l'Index.
Els primers dies que varem estar per Chamonix, eren un xic inestables meteorològicament parlant, així que res de les activitats que teníem previstes, i anem un xic sobre la marxa. Ens despertem amb el cel ben tapat, però amb un mono d'escalar que no ens atura. Ens decantem per aquesta clàssica, amb 5 minuts d'aproximació evident des del telecadira de l'Index, i amb una feixa al bell mig de la paret, que en cas de mal temps ens ajudaría a sortir i acostar-nos a les instal.lacions del telecadira.
Però clar, tot i llevar-nos ben d'hora ben d'hora (com diuen els de Santpedor), això també ho van pensar les dues cordades que ens anaven al davant, i les tres que ens veníen al darrera. Nosaltres no estem massa acostumats a escalar amb aquestes angúnies, però aquell dia ens va tocar agafar paciència.
Per sort, a la feixa que parteix la paret, els de davant i uns de darrera van optar per continuar per l'Aresta SE, fet que ens va donar un xic de tranquilitat fins aprop del cim.
De la via direm que ens ha agradat moltíssim. Com diuen el francesos "tout équipé", això vol dir que millor portar algun trastet per si les mosques, i amb bona roca. I de les vistes que tenim al darrera sense poder veure per la boira ni en parlem!
Gran part de la via va enllaçant plaques fisurades i diedrets, amb una dificultat prou mantinguda de 5è, i amb un parell de trams on apreta una mica més.
L'últim llarg és un xic indefinit, de totes maneres la direcció és clara, en tendència diagonal a la dreta i cap amunt enllaçant amb l'aresta SE. Un cop al cim ens tornem a trobar amb les primeres cordades, que tenen ocupada la instal.lació cimera de ràpel, però uns metres més avall en veièm una altra.
Per arribar-hi, encara encordats, fem una desgrimpada fàcil d'uns metres fins una feixeta, que resseguint-la ens deixa a una altra R de descens. En aquesta desgrimpada hi trobem algun pitó per assegurar els passos.
Amb un ràpel de 60 metres ens plantem a un collet, on ja podem baixar canal avall caminant, això si, anant en compte amb la caiguda de pedres de la gent que rapela o està per sobre. Hi ha qui puja un altre ressalt a la paret que tenim just al davant, i baixa per l'altre costat, havent de fer un altre ràpel al capdevall, però varem veure que allà també hi cauen pedres dels que pugen per l'altre agulla, així que val més anar per feina a la baixada si tenim gent al darrera...
Amb tot això el cel s'ha obert, i tenim al davant aquest fantàstic panorama, que ens deixa ben enbadalits. Tot i això, fot un aire fred que pela, i tot i estar a plè agost, quiets ens cardem de fred!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada