dilluns, 22 d’agost de 2016

Via La Que No Estava Oberta a l'Agulla de les Dues Puntes

Aquest dissabte quedem més d'hora del normal amb en Toni per anar a fer alguna vieta a Montserrat. Cap al migdia hauríem de ser a baix altre cop. Li proposo aquesta via que des de fa molt que estava a la llista, i que llegint per aquí i per allà doncs la deixen prou bé.


        

Així que agafem les nostres motxilletes, amb els trastets, la nostra AIGUA, i amunt que fa pujada!! Durant l'aproximació coincidim amb una cordada que es dirigeix cap a l'Anglada Cerdà de la Boleta Foradada. A priori havia de fer bo, tret d'alguna tempesta cap al vespre al Pirineu i Pre-Pirineu. Fins aquí tot normal, no?


                                                 

Portàvem un parell de ressenyes de la via, de les cuals aquesta la trobem un xic més detallada amb alguna petita diferència de com la vam trobar nosaltres. Direm que al Ll1 només hi vam saber veure un dels dos pitons que hi marca, i al Ll3 hi ha un espit que no està marcat un xic abans d'entrar a la R a la paret de la dreta, en un tram difícil d'assegurar i on sembla que s'hagi de desmuntar mitja paret al nostre pas...


                                        

Pel que fa a la via... la hem trobat exigent. Molt més del que ens pensàvem amb la informació que n'havíem llegit. Potser no tant per la dificultat, però si per la mala roca que hi trobem a trams on s'hi ha d'escalar si o si. Això fa que cada pas te'l miris i remiris bastant més, i escalis amb aquell apretament de cul constant. 

                                        

El Ll1 direm que és d'escalfament per a la resta de la via, i un xic diferent al que trobarem més endavant. Diedre d'anar fent i anar-s'ho mirant que es deixa protegir mig bé.
El Ll2 comença amb un curt flanqueig fins posar-nos a la vertical d'una fisura que puja recte amunt. Aquí uns passos en lliure mal parit amb roca dubtosa, que ens haurem d'autoprotegir prèviament amb friends grossets ( nosaltres i vam posar el Camalot 2 i el 3...), o fer-ho en A1 dels mateixos friends, ens permeten arribar a una baga lligada a una espècie de punxó clavat un xic més amunt que ens ajuda a sortir del tram més dur del llarg. Tot aquest equipament fot mitja por, i si hi sumem la mala qualitat de la roca i el tram sorrenc que tenim fins la R2 doncs no apuntarem aquest llarg a la llista dels macos que hem escalat a la vida.


                                        

Si el Ll2 no el posem a la llista, el Ll3 menys. Roca d'aquella que et fot pensar en que el nom de la via estava equivocat i li hauríen d'haver posat "La que no s'hauría d'haver obert...". Una fisura que ens fot pujar mirant-ho molt bé d'on ens agafem fins a la R3. D'aquí en amunt però es veu una fisura xemenèia espectacular, i lo primer que penso és que si la roca no hi millora, aquí penjat d'aquests espits i sense cobrimenta ni escapatòria, a tiro segur, i amb la puntería que té en Toni, fijo que les pillo totes!


                                        

Està clar que el Ll4 és el llarg de la via. Una xemenèia tiessa, llarga, i mantinguda, que et va desmanegant però sense acabar d'ofegar. Els que saben pujar en aquest tipus d'escalada segur que la disfruten, però els que no, hi caguem vinagre. Està assegurada, però s'hi ha d'escalar, i la roca aquí ja és més fiable. Anar en compte a l'entrar a la reunió en tirar pedres al company. A la R4 hi trobem el llibre de piades. Mola donar-hi un cop d'ull per veure què hi diu la gent. Tret de la flor i nata ( i d'alguns que s'ho deuen creure...) de l'escalada d'aquesta muntanya que posen via disfrutona, la resta d'humans no se'ls sembla gaire entusiasmats, i això que encara els hi falten un parell de llargs!


        

El Ll5 comença prou curiós. Ben enxarrencat vas pujant la cova fins que com pots et tornes a posar dins la fisura i d'allà fisura amunt amb roca a controlar altre cop fins trobar la R5 en una repiseta enboscada un xic a la dreta. El tram de sortida de la cova ens ha semblat més dur del que es diu per aquí, i és que independentment de la dificultat i de si no en sabem més, apretar així amb aquesta roca no mola.


                                   

El Ll6 comença retornant a la fisura que havíem deixat per anar a la reunió, amb uns passos que fins que no arribes al primer espit, et jugues l'ostiot tonto del dia sobre un arbre, tot i que algun friend petit s'hi pot posar. D'aquest punt en amunt, pujar com puguis ja més fàcil però sorrenc i sense badar-hi fins al collet on fem reunió a un gran arbre. 
I és en aquest últim llarg quan ens adonem que el cel s'ha ben tapat i comença a ruinejar. Un cop al coll mirant les ressenyes pugem al cim de l'agulla de l'esquerra i busquem el ràpel de baixada sense sort, ja amb trons i cagant-nos en tots els sants del calendari. Desgrimpem altre cop i pugem l'agulla de la dreta. Allà i després d'una desgrimpadeta trobem un parell de reunions ben juntetes. Rapelem cagant llets, i en un moment ja tenim la tempesta a sobre amb llamps i trons. Ens refugiem en una mitja bauma que trobem fins que passa del tot, i com no, ja anem tard! Baixem fins el coll del Portell Estret i per la vessant nord en molt de compte anem baixant en direcció a Can Massana. Allà veièm dues cordades que estan a l'Anglada-Cerdà a la Boleta, i que segur que es van menjar la tempesta de ple. Esperem que sortíssin bé.


                                   

Nosaltes hem portat 15 cintes, reunions, bagues, i un bon joc de friends fins el Camalot blau del 3, i potser no ho hem posat tot, però algo aquí i allà si.
La via, dificil de dir, i potser sóm massoques, i després d'apretar-hi el que no està escrit arrèu, de costar-nos més del previst, direm que no ens ha molat i que ens ha molat alhora, però que com sempre que sortim a trepar, ens ho hem passat de conya. Si no hagués estat per en Toni que porta un gran rodatge en aquesta mena de vies, i que està més fort que el pebre, de ben segur que la tempesta ens hauría enganxat amb els pixats al ventre a mitja via, i allà potser si que ens ho hauríem passat de conya per baixar!

                                   
 
   
 Apa, salut i paraigües!!!
 
 
 
 
 
 

3 comentaris:

Toni Pérez Torrent ha dit...

Si em deixes tant bé hauré de convidar-te a alguna cervesa i/o començar a cobrar-te per escalar amb mi... I de la via, la veritat és que se n'aprofita un llarg i mig. Ara, per gustos colors, segur que no tothom hi estarà d'acord.

llembresku ha dit...

Lo que passa és que al final ens hauràs de pagar calers a nosaltres si per què vinguem amb tu!!😂😂😂

josep estruch ha dit...

Hola companys,
Per les vostres referències, tatxo ara mateix la via de les pendents,je, je.
Sort que sempre hi ha gent per provar les coses.
Felicitats per la via, !!
Salut i bones escalades.
Josep Estruch