La primera vegada que varem anar a Riglos, només havíem vist els Mallos en fotos i reportatges. No erem conscients del que ens arribaría a atraure, ni de la grandesa, ni de la verticalitat de les seves parets. Varem arribar de nit, i només es vèia la part de la base fins a mitja alçada, iluminada per uns llums que des del poble els hi dona un to vermellós. A la nit, sembla que aquelles parets ben bé abocades al poble no s'hagin d'acabar mai. De dia la cosa canvia, si de nit ens van impresionar, de dia casi que ens ho fem a sobre...
Des d'aquell moment que ens vam dir que havíem de pujar a cadascún d'aquells Mallos, per la via que fós ( a partir d'aquell primer dia ja vam veure que més aviat per la que poguéssim...), i mica a mica, visita a visita, ens anem viciant a aquesta escalada tant peculiar de la zona, física de collons, amb aquells bombets que es fan infernals, i amb aquells bolos de vegades polits i romos que et foten posar el cap a mil. L'escalada per nosaltres és com una droga, s'apodera de tu i l'adrenalina que ens genera fa que de tant en tant en necessitem una descàrrega. Doncs aquí a Riglos, tot això es multiplica, i només d'aturar-nos al revolt de l'entrada del poble a contemplar aquestes muntanyotes, ja se'ns posa aquell tremolor a dins al pit que apareix a peu de vies i que tant ens agrada.
Al Pison ens hi varem posar la primera vegada per la Chooper, i un cop acabada, la intenció era empalmar-la amb la Chooperior i fer cim. Ens les prometíem felices. La ressenya posava equipada i grau obligat crec que V+/6a. Flipa nen... hi vam cagar vinagre!!!! La via, de collons, tibant com mai a cada tram, però l'últim llarg de 6b de la Chooper ens va posar a lloc, i trampejant-lo com vam poder vam arribar destroçats a la R. Allà vam veure que no és plan pujar d'aquesta manera, anant de xapa a xapa i al límit a cada pas, i que allò dels graus obligats aquí ho posen en el seu idioma. Vam baixar, i el cim del Pison va quedar allà a sobre nostre a tres llargs del nostre cap.
Aquest cop faríem les coses diferent. Ho intentaríem per l'Espolon Adamelo, una gran clàssica i potser la més assequible en quan a dificultat que ens acosta al coll on comença la Normal al Pison. La via està més que ressenyada a molts llocs per lo que poca cosa més se'n pot dir.
Varem conèixer una parella de Valladolid i Sòria que també fèien la via i vam anar compartint reunions i ràpels de descens molt agradablement.
S'ha de dir que en aquell esperó hi ha diferents vies que passen força properes, i que es poden fer diferents reunions, ja que entre unes i altres de vegades no hi ha ni un metre de distància, i totes elles ben còmodes. Nosaltres vam començar per la que en principi és l'entrada original, i puja ben bé per l'esperó. Les reunions de la via estan equipades amb parabolts i xapes grogues amb argolla. Les assegurances allarguen, tot i que estan als passos amb més dificultat. Nosaltres portàvem un grapat variat de friends, i en varem posar algun. Al lloro amb el grau que li posen a les famoses panxes de la via. Amb una baga de pedàl es poden passar prou bé tot i que hi ha una tibada de collons, i un cop amb peus a dalt són d'aquelles de sense retorn.
Passada la panxa del quart llarg ( si no n'empalmem cap ), l'esperó perd verticalitat, i la roca s'ha de controlar una mica més tot i que amb la mala ganya que fot no se'ns hi ha trencat res. Els llargs per sobre d'aquest i fins arribar al coll no és que siguin bonics, però és el que hi ha.
Un cop al coll, mirant la paret del Pison, veièm diferents linies amb parabolts. Doncs la Normal és la que marxa en diagonal a l'esquerra superant unes panxes. Si ens hi fixem bé en una s'hi veu un gran pitó vermell de lluny. Des del coll no sembla que pugui ser IV+, i fa dubtar una mica que vagi per allà, però la resta encara es veu amb més dificultat. Un cop t'hi poses, es va fent, i també t'adones que abans teníem raó quan pensàvem que no era IV+. Un cop superades les panxes per terreny més fàcil però prohibit caure degut a la manca d'assegurances, navegant aquí i allà, i en tendència a l'esquerra i en una bauma que costa de veure fins que no hi sóm a sobre, hi trobem la reunió. El següent llarg surt per la dreta, i recte amunt amb bon cantell ens porta a una repisa que caminant a l'esquerra ens deixa a la següent reunió. Aquests dos llargs els marquen de IV+. La nostra opinió és que sense ser difícils, no són d'iniciació per dir-ho d'una manera fina. S'ha de navegar molt i anar en compte a no embarcar-se, i no posar-se nerviós, ja que escalarem molts metres sense cap assegurança, ni veure'n cap, i al ser placa, doncs t'ho has de mirar bé per posar alguna peça. El següent llarg supera una nova panxa que deunidó, i pujant en tendència a la dreta, trobarem l'última reunió.
D'aquí al cim ho fem caminant. Les vies ens han agradat molt, i pel que fa a la dificultat, doncs està tota concentrada a les famoses panxes. A la resta, anar fent, potser la Normal ens ha semblat més exigent però per la navegació i no embarcar-se en un fregat. Al cim hi passem una bona estona junt amb els companys, tot i sabent que encara ens queda una baixada que no coneixem cap dels quatre i que promèt aventura segura.
Dit i fet, amb un ràpel de 60m baixem de nou del cim del Pison al coll. Allà tenim la opció de baixar amb tres ràpels de 60 metres pel Circo de Verano, segons unes ressenyes que portàvem, o bé anar a buscar els famosos Volaos. Nosaltres ens decantem per aquesta opció. Des del coll, seguint el cable trobem una instal.lació que amb uns 30 m ens deixa a una canal. Seguim un altre cable, i quan girem de nou a la següent canal hi trobem una altra instal.lació. Amb 30 metres arribem a baix on trobem un cable per assegurar-nos. Aquí s'ha d'anar en compte amb les pedres que ens puguin baixar de dalt, o les que es puguin tirar avall si hi ha més gent baixant. Seguim avall fins trobar una nova instal.lació, i d'aquí, amb un nou ràpel encaixonat a trams d'uns 40 metres, peró que nosaltres allarguem fins a tope de cordes, ens plantem a l'instal.lació del ràpel dels volaos. D'aquí amb un ràpel impresionant de 60 metres justets, dels quals aproximadament més de la meitat són volats, ens plantem a terra. Així doncs, la baixada és una bona aventura també, i si hi ha més gent doncs es deu fer força interminable, a part de l'exposició que té a la caiguda de pedres.
Apa, salut i fins a la pròxima!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada