dimecres, 21 d’octubre de 2015

Via Sánchez-Martínez a la Paret de Diables

Després d'unes quantes setmanes sense trobar-nos gaire colla, som 5 al bar de l'Anna esmorzant. En Ramon, en Gerard i en Marçal van a la Opera Prima del Gorro perquè no poden plegar tard, i en Ricard i jo cap a la Paret de Diables, a fer la Sánchez-Martínez. En Ricard ja l'ha fet diverses vegades, però jo no, i fa dies que li tinc ganes. Sense fer mal temps, el dia està emboirat i s'esperen pluges a mitja tarda, per tant no ens hi podem encantar.



Trobar el peu de via en principi era senzill i no hi havia marge d'error, doncs hi havíem de trobar una placa commemorativa. Però algun element va pensar que quedaria molt millor al menjador de casa seva i l'únic que en queda és la marca...


Anant ja de cara al gra, la via és boníssima, amb llargs del tot variats i on cap és desaprofitable. Comença en Ricard per no perdre el costum, per una placa fina de collons, relliscosa i pulida pel pas de les cordades. Després d'un petit ensurt en arrencar-se-li un còdol d'on estava penjat, acaba el llarg sense problemes. Em poso a la xemeneia, que sense ser difícil, no et deixa córrer per la escassetat d'assegurances fixes i perquè no deixa posar tants trastos com un voldria. Del tot recomanable no portar motxilla o portar-la penjant per sota els peus. En acabar ja veiem els sostres que haurem d'anar superant.



                                

Comencem a fer els llargs centrals bàsicament de fissura, alternant diedre, babaresa i algun tram més de xemeneia, per plantar-nos ja de ple sota els sostres vermells. En aquestes tirades haurem de completar l'equipament amb algun friend.



Seguim pels tres llargs de flanqueig, ara en lliure ara en A0, amb algun pas d'estrep segons convingui. Estan totalment equipats amb material divers, algun de museu on fa angunia agafar-se (i no parlem de penjar-s'hi...), tot i que en un punt hem de posar un alien i fer un pas d'A1. Per mi els millors llargs, sobretot per l'ambient.



Ja encarem la part final, tres llargs de placa amb alguns punts de finura (algun obligat pel primer) i amb roca excel·lent. Llàstima que no els podem disfrutar com es mereixen perquè comença a espurnejar i no és qüestió d'adormir-s'hi. 

Fem cim, amb aquesta sensació d'haver acabat un tros de via, de les millors de Montserrat al meu entendre. No em vull imaginar com els hi va quedar el cos als oberturistes ara fa 45 anys quan van sortir per dalt.


                                    

Ara ja a buscar el cotxe, baixant cap a la dreta per la Canal dels Avellaners. Cap al bar falta gent!