Via Musical Express a la Roca dels Arcs

Fa un parell d'anys i mig, més o menys, que varem visitar per primera vegada aquestes terres... La via escollida era la Musical Express. A priori, una de les grans clàssiques assequibles de la paret ( segons ressenyes). Erem en Jaume, en Ricard i un servidor. El resultat, aquest. La paret ens va posar on tocava. 

Ha passat el temps, i ja hem fet moltes visites a la zona, per acostumar-nos a aquest estil d'escalada tan peculiar que trobem en aquesta paret tan impresionant. Cada visita però, ens havíem mirat i enrecordat de la Musical Express, però sempre passant-hi de llarg. Encara no savíem si seríem prou capaços... Ens havía clavat l'espina ben endins, i tard o d'hora ens l'havíem de treure.

Quedem a principi de setmana amb en Jaume i en Ricard per tornar-hi. L'hora havía arribat. Divendres a última hora s'hi apunta en Gerard. Farem dues cordades, els cunyaos, i en Ricard amb un servidor. Arribem a peu de via, i sorpresa, una cordada francesa està a punt de començar. Ens posem a xerrar amb ells, són noi i noia, i sorprenentment decideixen de deixar-nos la via per nosaltres. Ells es posaran a la veïna El senyor de los Bordillos.

Comencem com l'última vegada. Concentració màxima, i de motivació no cal parlar-ne... El primer llarg, en principi assequible, de seguida ens recorda com les gasten per aquí. Però aquest cop és diferent, coneixem una mica més la roca i ja sabem de quin peu calça. Arribem a la R1. Ara bé aquell llarg que tantes vegades ens ha aparegut en somnis...

Com no, li tira en Ricard. Per arribar al sostre ja hi ha un bon tram desquipat i amb la roca força sobada que et posa bé... i després el sostre. Ho intenta en lliure, però no hi arriba, i amb un cop d'estrep el supera amb agilitat. Però això no és tot. Aquí comença una placa llisa amb poquíssim cantell i a més sobat, que juntament amb l'aire que corre entre les assegurances t'acaba de deixar servit. Llavors un desplomet més ja amb més cantell ens deixa a la R2.

Els companys francesos, ens fan una demostració de com es fa per passar aquests sostres sense fer cap mena d'esbufèg.

Aquest segon llarg, és el més dur de la via sense cap mena de dubte. El sostre es pot superar prou bé amb artificial, però al tram de placa s'hi ha de donar una mica la talla. Nosaltres hi varem posar un parell d'àliens grocs en aquesta tirada.

L'última vegada varem baixar d'aquí. Avui continuem. A partir d'aquí, verticalitat absoluta amb trams desplomats, fins a l'última tirada. La tònica de la via a partir d'aquest punt, és d'anar pujant  buscant el millor canto per a no cremar les piles abans d'hora.

Anem força junts amb els cunyaos, esperant-nos a les R, gaudint així plegats de l'escalada amb bona companyía. Lo just com per no fer-nos nosa a les R, però lo sufucient com per notar la seva olor de mascles...

Mentre estava a una R, sento que algú em crida... Collons, l'Albert!!!!!!!! Feia anys que no ens vèiem, i just ens hem de trobar aquí penjats!!! Quina il.lusió!! Ell, amb el seu germà pujen per la Taca de Romesco.

Mica a mica anem pujant, amb uns llargs molt mantinguts, i que a mida que ens trobem més amunt, amb les assegurances més llunyanes. Hi ha passos força obligats, això sí, amb la possibilitat d'autoprotegir-nos prou bé amb els friends.

Cal tenir en compte, que els metres van passant factura, i que la continuïtat de la via no afluixa. Potser com més amunt, no trobem la roca tant sobada com als dos primers llargs, tot i que es nota el pas de la gent. Sovint, observant-la bé, no cal que ens hi matem gaire per saber on trobar el bon cantell.

A l'últim llarg, si que la verticalitat comença a afluixar, tot i que les dues úniques assegurances que hi trobem ens fan anar ben atents.

Nosaltres hem passat amb una dotzena de cintes, semàfor d'aliens,  algun camalot, i les R. La sortida de la via, la fem per la feixa, i allà on ho veièm més clar amb una petita grimpadeta ens deixa al camí de descens.

Ja la tenim al sarró!!! Una via que val molt la pena, totalment recomanable, on s'hi ha d'apretar un munt per la seva gran continuïtat. Amb els companys, ens hem tret l'espina de sobre, però alhora potser pensem que millor que passés el que va passar. Així ens hem preparat per a poder gaudir-la envès de pujar patint com ho haguéssim fet llavors.

Apa gent, salut a tothom i fins a la pròxima!!!!!!!!!