dijous, 21 agost de 2008

Via dels sostres-David Aparicio Baró a la paret de l'Aeri

El dia havia arribat. La via escollida era la dels sostres i la sortida per la David Aparicio Baró. Era la meva estrena a la cara nord de Montserrat, i per què no reconeixer que estava una mica "acollonido", per les històries que havia llegit i escoltat sobre la duresa, i l'alçada de les vies d'aquesta part de Montserrat. Erem en Dani, l'Isabel, en Ricard i jo. Finalment, en Dani i l'Isabel es decanten per la ferrata de la Teresina, que no l'havien fet mai. Així doncs ens quedem amb en Ricard "solos ante el peligro".
L'aproximació ja és llarga de collons. S'agafa el camí de l'arrel fins que trobem una canal que puja recte fins a la paret. Casi al final de la canal trobem uns escalons amb un cable a mà dreta que ens hi hem de posar. Hem d'anar fins al final d'aquesta feixa penjada, que esà equipada casi tota amb cables d'acer. Tot i això, hi ha algun tram que dona una mica de yuyu.
A mida que ens hi acostem ja es comencen a veure els sostres de la primera part de la via. El sol fet d'estar aquí ja dona una sensació diferent a qualsevol altre dia. Estem sols a la paret.
En Ricard es posa els trastos i comença a tirar amunt al primer llarg. Es va trobant algun clau i veu algun parabolt a l'horitzó. Està clar que aquí cada llarg te l'has de currar de valent. Lo bo és que es pot equipar força bé amb friends. A sobre en Ricard arribant a la R1, que per cert es fa a sobre d'un tronc d'un arbre mort.
En aquest llarg, la roca es ben diferent a la que et trobes normalment a Montserrat. De fet, en tota la primera part de la via no sembla que hi siguis, ja que no fas ni un tros de placa. Tot seguint la fisura dels sostres.
El segon llarg, té un pas punyetero just a la sortida de la reunió, per dir-ho d'una manera per fer el canvi del fanqueig per agafar la vertical. Hi ha una molt bona presa invertida que fins que no la trobes les passes canutes de veritat, seguida d'una presa excelent per la mà esquerra que et salva la situació. A partir d'aquí, tira recte amunt per la fissura. A la foto de sobre, pujant cap a la segona reunió.
El tercer llarg és impressionant!!, Es un flanqueig del sostre on quasi només et pots pillar de la fisura que separa el sostre de la paret, i mirar molt bé on poses els peus. Els aliens entren a canyon. Tot i això, al ser flanqueig dona un yuyu maco, ja que el pati comença a impressionar. A sobre en Ricard al tercer llarg, i a sota jo assegurant-lo.
Realment és una via preciosa, i en un ambient magnífic, però has d'estar bastant curtit de coco, ja que potser aquesta primera part de la via no sigui molt difícil, però el sol fet de tenir d'equipar-ho tu, ho has de tenir molt clar. A sota arribant a la tercera reunió.
Un cop arribem al bosc penjat, aquí la cosa fa un gir total. La via dels sostres continua per una xemeneia, però nosaltres fem un canvi de vía i tirem per la David Aparicio Baró. I collons quin canvi. Passem de fissura total, a placa total. Aquesta via està equipada amb spits, però amb vidilla entre ells, la qual cosa talla bastant el rotllo si vas just de grau.
El cinquè llarg, o primer que fem de l'Aparicio, és llarg de collons i sense respirs. El grau és super mantingut, i arribes a la reunió rollo "Rambo, no me siento las piernas", però nosaltres diem " no me siento los dedos de los pies!!!". Es un llarg duríssim, i a més a mida que pujes ja no veus tant el bosc penjant, sinó que veus la timba que hi ha per sota. A dalt en Ricard fent el llarg, i a sota jo arribant a la reunió.

Al sisè llarg ja tomba una mica però la roca comença a empitjorar, i els seguros encara allunyen més. De fet el que empitjora de veritat són els nostres peus. Aquí ja fan mal de veritat.
A sobre en Ricard apunt d'arribar a la reunió, i a sota jo. Tot i perdre verticalitat, encara hi ha algún pas força dret. Aquí feia més por que no estrenqués res d'on t'agafaves que no pas res més
I a l'última tirada, un cop a peu pla, varem veure que haviem sortit abans del que tocava, ja que vam veure uns espits iguals als de la via que pujaven un tros més, però tant se val. Erem a dalt.
Vull felicitar a en Ricard, i a l'hora agraïr-li que m'hagi portat a complir un dels somnis de la meva vida. Pujar una via de la cara nord de Montserrat. Ara però el repte és diferent, que em vegi capaç de tirar de primer veient lo que hi ha. Aquí dalt tot és impressionant.
Per baixar ens dirigim cap a l'inici de la canal de Sant Jeroni i baixem per ella. Ja a l'alçada del desprendiment, ens trobem amb cuatre cabres al mig del camí. Quedem fascinats quan decideixen marxar, de l'agilitat que tenen per trepar per aquestes parets. Un cop al pàrking ens tornem a trobar amb en Dani i l'Isabel, que ens regalen una Coca-cola a cadascú. La millor Coca-cola de la vida!!! Ells van disfrutar de la Teresina i ens van esperar un grapat d'hores. Gràcies a ells també!!! En definitiva, una jornada que no oblidaré mai.



Cal dir que dos dies després encara tinc agulletes per tot el cos!! Salut a tothom, i sobretot, passeu per l'ombra!!!!!!!


4 comentaris:

Nielet ha dit...

Això és un comentari.

albert ha dit...

hola nielet, aquest nom és molt sospitós. Això és un altre comentari.

josep sant pol ha dit...

hola jo tambe faig 1 comentari i comento que no comento res ja que no tinc res per comenta o si perque de vegadas jo faig algun comentari pero ara no em faig cap pero si voleu en fare pero si no no en fare cap vosltres mateixos ja em direu algo

albert ha dit...

feia dies que trobavem a faltar els teus raonaments. El que està clar, és el que no està fosc!!