Com a tants escaladors, Riglos és un indret que ens fascina, i per això mirem d'acostar-nos-hi una o dues vegades l'any per fer alguna de les poques vies que queden al nostre abast. Una superclàssica pendent era la Normal del Puro i amb en Ricard i en Ramon aconseguim quadrar un cap de setmana amb bon pronòstic meteorològic per anar-hi.
En els mallos grans no hi ha vies senzilles i aquesta no és una excepció. Ens decidim a entrar per la Directa doncs pels comentaris que trobem a la xarxa la original és més exposada i menys atractiva, i total, tot i ser més vertical la variant escollida tot just són dos llargs de V grau.... quan arribem a peu de via quedem una mica acollonits per la verticalitat i fins i tot desplom que hi trobem.
Són dos llargs molt disfrutons, amb diedres típics de la zona, tiessos, amb bona presa, sovint roma, i amb una pulimenta considerable, que en tot i així no els desmereix. Estan equipats, tot i que amb aire entre parabolts i els friends són un bon complement en algun punt.
La tercera tirada és un flanqueig amb una sortida de reunió superant un bombo també típic i dur que pels que van de segons pot suposar un bon pèndol en cas de caiguda. La quarta entra ja a la xemeneia amb el Pisón, superant un desplom que diuen que és 6a (sembla força més) però que no és obligat. Seguidament ve un llarg de molts metres per recórrer tota la xemeneia fins al coll. No és difícil però en alguns punts la roca està molt llimada i dóna poca confiança. Val la pena completar les assegurances amb algun friend mitjà.
Aquí ja comencen els tres llargs que ens duran al cim del Puro per la cara est. Són verticals i a estones desplomades, amb algunes panxes difícils de superar... qui hagi escalat a Riglos sabrà perfectament del que parlo.
Fem reunió d'esquena al Pisón i arribem al cim per un passamà de cable. Ara quatre ràpels i cap al bar falta gent! Sembla mentida que els Brescós, Rabadá i Cintero haguessin pogut fer la primera l'any 53....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada