La caminada és considerable però a excepció de les escales dels pobres la resta es fa molt agradable. Anem tranquils perquè rarament hi ha acumulació d'escaladors, per la patejada i pel poc “comercials” que són les vies. Encara bo que hi hem anat d'hora, quan ens estem preparant per començar arriben dues cordades més amb pocs minuts de diferència i amb les mateixes intencions que nosaltres.
De cara al gra. La primera tirada és molt fina, i fa una forma de quatre per esquivar una balma. Tot i que el grau no passa de cinquè (segons diuen) no és fàcil doncs les preses són petites i arrodonides i els peus no donen confiança. Atents als primers metres que són exposats. El segon llarg ja encara la fissura que no deixarem fins al cim. És el més tranquil, començant en artificial equipat amb relíquies diverses que al principi et mires amb mala cara. Però les manies passen ràpid, doncs de seguida deixes de fixar-te en les assegurances per centrar l'atenció en el rocam... És dubtós en molts punts i a la part en lliure trobem una llastra lamentable on fa angunia agafar-se. No serà l'última.
El tercer llarg va per la fissura els primers metres però de seguida ja tira cap a la placa de la dreta on trobem la segona crosta sospitosa. A partir d'aquí l'escalada es fa molt entretinguda i sense adonar-te'n ja ets a l'arbre a peu de diedre on es fa la reunió.
Aquí comença la tirada estrella, un diedre molt mantingut que s'ha de reforçar i que va castigant, sobretot les cames. Després de 40 o 50 metres arribem a la reunió on hi ha el pot de registre. Ah! Que no m'oblidi de dir que al principi del quart llarg hi ha la tercera llastra feta pols i que has de superar sense haver xapat res... la fava a la repisa seria important.
L'últim llarg també es bo, començant en diedre per encarar un extraplom de 6a que es fa bé gràcies als cantos que hi ha. Arribem al cim satisfets per haver fet una gran clàssica del massís.
Ara un petit ràpel i crestejar fins a trobar el camí de tornada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada