dissabte, 24 de desembre de 2011

Sant tornem-hi!!!!!!!


Ja hi tornem a ser...
Com cada any per aquestes dates, ens comencem a posar melancòlics, i veient la bona cara i el bon rotllo  que aparenta la societat en general per aquestes festes, ens donen ganes de sumar-nos'hi i comencem a creure que no tot està tan malament com diuen...
Realment, la vida són quatre dies, i tres són pont ( els que en fan...), i bé que potser les coses no estan com per tirar coets, però si una cosa s'ha de fer és disfrutar al màxim de cada moment, que això ja no ens ho treurà ningú, i nosaltres amb la colla, aquest any així ho hem fet.



Posant-nos a fer balanç, ha estat un gran any. Primer de tot per poder gaudir dissabte rera dissabte de grans companyíes, i els que no han vingut, doncs ells s'ho han perdut... Segon de tot, i potser l'hauríem de posar en el primer..., l'esmorzar... Sense paraules...



 Amb els anys hem anat descobrint nous racons de casa nostra, i aquest no ha estat l'excepció. Però encara ens en queden un munt, que casa nostra és molt gran!!!




El millor de tot, el bon rotllo que respirem tots plegats fa que l'endemà mateix de deixar-nos ja esperem al següent dissabte!!! En moments difícils sempre ens ajudem...  aquest any ho representem amb un petit conte nadalenc interactiu.
Imagineu la situació,
Anem a fer una via despampanant. Portem nits sense dormir, i els nervis fan acte de presència a tot el trajecte. Durant l'aproximació no diem ni mu, i a peu de via ens repartim les tirades sense fer cap trampa. Em toca començar. L'inici sempre és complicat, i ens enganxa mig en boles. Amb aquestes que arribem a un tram molt vertical amb petites nyapes per anar progressant i un buril radioactiu que tremola només de mirar-nos, com a unica assegurança uns metres per sota els nostres peus. Les nyapes s'acaben i només trobem cantos romus. La por s'apodera de la nostra ment, i les cames comencen a tremolar. Inevtablement agafo la moto. Poso un tascó en una savina, o llaço una fisura, ara no ho recordo massa bé, i no m'hi veg en cor. Crido al company que vigili, i ell animant-me em respon que vigili jo,  que ho veu xungo, i que creu que cauré molt de troç. Aquest és l'esperit de la nostra colla, sempre animant-nos els uns als altres!!!!!! En fí que baixem de l'última assegurança dubtosa (la torno a posar per s l'heu oblidat), i amb un plis som a terra. Ens donem la mà, i ens en tornem al bar.





Tots els contes acaben bé, depèn de pel costat que es miri,  si no que li diguin al llop, i el nostre no serà una excepció. El fet és que baixem de la via per canquelis agut, i decidim de tornar-hi la setmana següent. Això sí, sóm tossuts de collons. Tornem a passar les mateixes nits sense dormir, el mateix camí sense dir ni mu, i l'aproximació ben muts. Ho tenim ben clar. Arribem a peu de via, i ens posem a la del costat... que s'hi veu més canto.




Molt bones festes a tohom i molt bones escalades per l'any vinent!!!!!!!!!!
Ah,  allioli que no falti!!!!!!!!!

4 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Ei! molt bon relat, ben amenitzat, amb bon humor, que no falti.
Salut i grimpades companys, ah i amb tan bon rotllo SEMPRE!

Anònim ha dit...

Molt bó nanu...

llembresku ha dit...

Ei nanus!!
Jaume, molt bones festes i millors escalades per l'any vinent!!!!!!
i anònim, gràcies pels elògis... és que de petit vam anar a escola de pago...jejeje!!!!!!
Salut, i bones festes a tothom!!!!!!!!!

lluis ha dit...

Ets un malalt!!No em pensava que fosis així!!!!