dimarts, 24 d’abril de 2012

Fiasco a la CESA, i Yeti a la Mòmia

Ja fa dies que només sortim amb en Ricard. No sabem que collons li passa a la resta de la colla, que sempre s'escaquegen... En definitiva, que torna a ser dissabte i tornem a quedar amb en Ricard. Decidim de quedar-nos a la nostra segona residència, Montserrat, concretament cap a Sant Benet que fa dies que no ens hi acostem, i més concretament a la Mòmia.



La via escollida era la Yeti, però amb un canvi de plans d'últim moment dels que ens agrada fer a nosaltres, un cop a peu de via de la CESA, decidim de canviar de plans i posar-nos'hi. L'últim cop que vam visitar la Mòmia, a la veïna Pirinaic, varem veure aquell segon llarg, i em vaig perjurar que tard o d'hora el visitaríem.




Portavem una foto de la ressenya del llibre de Rocktopo. Hi fem un cop d'ull, i amunt!!! Comencem i el Ll1 ja ens crea els primers mals de ventre... Des de terra veiem un espit del dia en diagonal a la dreta força amunt,  creiem que la via va per allà, i cap allà ens dirigim. Un cop allà, superem un ressalt, i recte amunt ens dirigim fins al següent espit. A partir d'aquí veiem l'altre força amunt, i la roca, sense ser dolenta, es veu crostosa. Mirant cap aquí i cap allà per si podem posar alguna cosa, veiem un parabolt uns metres més cap a la dreta, i cap allà ens dirigim.





Evidentment, que ja sabem que no anem per la via que volíem, però ara el que importava era arribar a la R1, que veiem a la dreta d'una espècie de baumeta allargada força amunt. Un altre ressalt amb la roca igual de crostosa, uns metres més d'aquells de val més no pensar, xapem el següent parabolt, tornem a marxar cap a l'esquerra que ho veiem més clar, uns metres més sense pensar, xapem un espit de la via d'abans, i amb un bon flanqueig arribem a la R1. Mirem amunt.... Collons, fot mitja por.... Al segon parabolt es separen dues vies, a l'esquerra la Kung-Fu ( on ja hi ha un cordino d'abandó al tercer bolt...), i a la dreta la CESA ( que també té un mallon d'abandó al tercer parabolt...). En Ricard s'hi posa, però no aconsegueix superar aquell tram. Jo, la veritat, entre el que he patit al Ll1, que en principi marca V+, no em veig amb cor de posar-me en un 6b obligat... Així que decidim de baixar, una mica amb el cap cot... això sí, de segur que hi tornarem!!!! Feia molt que no baixavem d'una via, i que no sentiem aquella espècie de sensació de derrota, o no se com dir-ho, però de fet, si no es proba, mai se sap si ens en sortirem, i aquest cop ens va sortir el tret per la culata!!!!! l'espina la tenim ben endintre, però de veritat que tard o d'hora ens la treurem...



Així que encara és d'hora, i ens decidim per anar a la que en principi anàvem, la Yeti. Aquesta via puja pel braç esquerra de la Mòmia fins a la feixa de descens, en un parell de llargs. Des d'allà la volíem empalmar amb la Valor. Doncs dir que la Yeti ens ha sorprès amb majúscules. Segons el llibre de ressenyes esmentat anteriorment de Rocktopo, li posen un parell d'estrelles i diuen d'ella que és una via mantinguda en el 5b amb un pas de 6a per superar la panxa que trobem al Ll1.



Doncs per nosaltres, creiem que s'hi ha d'anar amb el V+ ben calçat, i tot i que la via està equipada correctament, els parabolts estan a aquella distància que sense ser exageradament lluny, et fan ballar el cap en més d'una ocasió. Això sí al pas de 6a que diuen, estan més que correctes. 




 Al Ll1, trobem una escalada típica de placa de Montserrat, d'anar mirant on t'agafes i on ho faràs, i al Ll2 una guapa xemeneia, ens permet arribar a la feixa des d'on baixem pel descens normal de la Mòmia.
Amb aquestes que un cop a la feixa veiem uns núvols no gaire engrescadors que ens envaeixen, i que entre una cosa i una altra, sens ha tirat el temps a sobre, doncs decidim de deixar la Valor per un altre dia, baixar al refugi de Sant Benet a fer un bon cafè amb llet, i baixar tranquilament cap al cotxe tot gaudint de les jovenetes guiris ( majors de 18, eh...) que trobem pel Monestir.



                                         


 Una molt bona jornada, on ens quedem amb la frase del dia:
" Si cada via que fem sortim per dalt, quan tindrem el plaer de repetirla per fer-la a vista?"
D'això a casa en diuen excuses del malalt...
Salut a tothom, i fins a la pròxima!!!!!!!!!!!!!!


3 comentaris:

Glòria ha dit...

Hola, com anem?
La qüestió és escalar, no sempre pot sortir tot a la primera, teniu raó

jaumeppiqueras ha dit...

Aquestes vies de Sant Benet, ja se sap...segur que hi tornareu amb més força, ara ja us ho coneixeu, vosaltres rai que aneu forts!

llembresku ha dit...

Ei, molt bones!!!
Glòria, anem força bé, però de segur que no tan bé com altres... jejejeje Recordes quan vam anar a la Pirinaic? Doncs des d'aquell dia que em mirava la veïna CESA!! i em sembla que me la miraré un bon temps encara, però hi tornarem!!! Està clar que no sempre tot poden ser flors i violes, però quan et toca fer retirada, sempre ens queda aquell regust amarg de no haver pogut seguir. Clar que d'aquesta manera la motivació creix per a millorar, i si hi tornem i ens en sortim doncs de segur que ens mirarem al cim, i a sobre direm: veus com no n'hi havia per tant? jejejeje
I vosaltres què, com us va? Suposo que no pareu gaire quiets oi? A veure quan en repetim alguna altra, que ara amb el dia llarg se'n poden fer de xules!!! Molts records!
I Jaume, amb lo de que ens ho coneixem, tens raó, però potser aquest és el problema!!! Que ja sabem el que hi ha!!! jejejeje
Salut!!!!