Somni de Quimfer a la Roca dels Arcs

Aquest divendres després d'unes trucades a l'últim moment ens decidim per anar a Vilanova. Sóm en Marçal, en Ricard i un servidor. De camí optem per una vía que teníem a la llista de fa molt de temps, però que ens feia mig respecte. El Somni de Quimfer. A la roca dels Arcs, ja hi hem fet un grapat de vies, estudiant on ens posàvem hem anat repetint les que ens ha semblat que són les més assequibles. Tot i això, mai n'em trobat cap de fàcil, i a totes hi hem hagut d'apretar el culet. Ha arribat el moment de probar-ne alguna d'un xic més dura, a veure com tenim el cos per a poder intentar tatxar projectes que des dels nostres inicis al món de la vertical tenim com a somnis.

La via, genial. Més que recomanable. S'hi ha d'apretar des de l'inici fins al final, però la bona roca, i el bon equipament ho permeten sempre i quan es vagi mig bé amb el 6a/6a+. De material portàvem de tot, però només vam utilitzar les cintes. Un estrep pot ajudar en algun pas del Ll3.

El Ll1 ja ens demostra de què anirà la via. Un primer tram vertical i finet ens porta a una zona amb la roca més vermellosa  la qual anem superant amb uns passos sobre cantells força romos que ens porten sota el sostre, on hi trobem la R1.

Tot això amb molta verticalitat, amb la qual cosa arribem ja amb els braços a to a la reunió. Això sí, el solet que ens toca no té preu. Com sempre que apreta el fred, aquest racó de Déu ens deixa gaudir de les bones temperatures per a torrar-nos com a llangardaixos...

El Ll2, comença amb un flanqueig curt a l'esquerra sobre roca a estudiar per a superar el sostre. Un cop superat aquest, ja no veurem més al company. El llarg continua vertical, amb molt bon cantell fins al seu tram central on desapareix aquest cantell per a superar-se amb uns passos prou finets. Els cantells són força evidents, arribar-hi ja fa de mal dir... Superat aquest tram, ja més tranquil per arribar a la R2.

El Ll3 podríem dir que és el llarg estrella de la via sense desmerèixer cap mica els altres. Comença amb un pas de bloc prou potent per colocar-nos a la gran placa mig desplomada per la que transita el llarg. Aquí, un estrep pot ser útil sinó voleu quedar petats abans d'hora.... Un cop enganxats a la placa, això ja no es pot explicar amb paraules!!! Canto i més canto, pas darrera pas, però "al loro" que això tira enrera i les alcalines van fent figa. De cop i volta, i quan els braços no fan res més que demanar clemència, desapareix el gran cantell. A canvi,. un tram de placa amb els cantells més petits, ens obliga a fer uns passos atlètics que són la cirereta del pastís. Aquí, si no vas bé de pila... pilles catxo!!!

Llavors la cosa s'ajeu, donant una mica de respir al tema, i just abans d'entrar a la R3, trobem el pas que per a nosaltres és el més obligat de la via. Un ressalt força dur que es supera amb uns passos de bloc, i que arribant amb els braços com arribes.... Superat aquest ressalt, trobem la R3.

El Ll4 et dona una mica de respir. Vertical, però no tant vinguent d'on venim, i amb bon cantell, et fa disfrutar a cada pas. A mig llarg, trobem un tram un xic curiós de superar, al desaparèixer les nanses a les que ens tenía acostumats aquesta via. Arribem a la R4, i només ens queda superar unes feixetes per arribar al cim de la Roca dels Arcs.

Un cop aquí dalt, el paisatge és el millor premi que ens podem emportar, a part dels moments viscuts amb els companys durant la jornada. Estem trinxats, literalment, però alhora orgullosos d'aconseguir superar aquesta gran via. Ens passem el camí de descens observant aquesta gran mole rocosa que tan ens agrada, i que tan ens crida quan no la veièm. Ara només queda esperar per a la pròxima...

Salut!!!!!!!!!!!