Passem gran part del diumenge a l'Agulla de Midi aclimatant, o més aviat al.lucinant, amb el meravellós paisatge que ens envolta.
Veient com les cordades transiten per aquests mons de Déu, ens entra un mono que no vegis. Em sembla que falten dies a l'any si haguéssim de repetir totes les vies que vam anomenar!!
Al vespre, tornem al nostre hotelet, que s'ha de descansar per els pròxims dies.
I dilluns ja ens posem "manos a la obra". Pugem fins al coll de Grands Montets i ens passem el dia amunt i avall de la glacera. Més aclimatació de cara al Montblanc.
Primer contacte amb els piolets i els grampons sobre el gel de Chamonix. El paisatge és acollonant. I mica a mica, va arribant el dia, i els nervis comencen a fer acte de presència. Res que no es pugui calmar amb unes birres al vespre!!!
I finalment, arriba dimarts. Ens llevem d'hora i agafem el primer tramvia a Le Fayet, que ens deixa al Nid d'Aigle (2372m). Aquí comença l'aproximació al refugi Gouter.
Pujant per una espècie de torrent, passem la barraca de Les Rognes (2768m), i ja en pendent més fort arribem a l'alçada del refugi Tete Rousse (3167m), on trobem un punt d'informació del massís, i on ens pregunten si tenim reserva. I és que puja i baixa un grapat de gent.
Flanquegem una glacera, i arribem al punt més famós i perillós de tota l'aproximació, el Gran Coloir. Una canal que hem de travessar a la qual hi ha desprendiments constantment. Són uns 50m. que fem a l'ideia i vigilant que no baixi res de dalt.
A partir d'aquí, una llarga aresta força vertical, equipada amb cables a la part fina ens deixa al refugi Gouter (3817m). Hem trigat 5 hores, i ara ens queda tota la tarda per reposar.
Mirant des del refugi com la gent puja i baixa, de cop i volta sentim uns crits. Observem un gran desprendiment per la canal que l'escombra tota. Hi ha gent travessant-la. El cor se'ns encongeix, i amb la polseguera no veiem res. Per sort, no va passar res, però podria haver passat una gran desgràcia. Les grans roques rebotaven de costat a costat de canal com si res. Una loteria.
A les 8 del vespre ens fan posar en silenci. I és que ens hem de llevar a 2/4 d'1. A les lliteres fot una calda de mil dimonis. Entre això, els nervis, i que és mitja tarda, com collons voleu que agafem el son!!! Sortim una estona a fora. En toni ens comenta que no ho veu clar, i que prefereix quedar-se al refugi. Tot i que l'intentem animar, ell no canvia de parer. S'ha de respectar. Aquí no es pot forçar a ningú.
La vista des d'aquí cap a les valls és meravellosa. La nit estrellada. Sembla que demà ens farà un gran dia.
Amb aquestes que arriba l'hora. Ens vestim amb nervis, i no sabem si menjar, veure, o què collons fer. Són les 2 de la nit. Nosaltres a aquesta hora només estem acostumats als cubates!!!!!!Al final, mengem una barreta i tirem amunt. Sóm els primers que surten del refugi, i de les tendes que hi ha per sobre, veiem que en surten unes llumetes que ens ajuden a guiar-nos en la foscor. Tot i això, la traça està molt ben marcada, no té perdua. La nit, estrellada més no poder. Les condicions perfectes. Hem de fer cim.
Fins al refugi Vallot, pugem amb força pendent, fent ziga-zagues. Una extranya sensació, caminar sobre el gel, encordats, en plena foscor, i només seguint les trepitjades que ens han deixat les llumetes del davant.
A partir del refugi Vallot, la cosa canvia. No veiem res, però veiem les llums dels frontals que van per davant nostre molt enlaire. Això se'ns posa dret de collons nois!!!!
Entrem al fil de l'aresta de les Bosses, i l'extranya sensació que teníem ara es transforma en una barreja de por, i eufòria. Ningú diu res, només avancem pas a pas. Hi ha trams en què només hi passen els dos peus, i com que no veiem el que hi ha als voltants (però ens ho imaginem!!), fa respecte. De cop i volta, la cosa perd pendent, i sense adonar-nos la claror del dia comença a fer acte de presència. Estem arribant al cim. Aquí l'extranya sensació es transforma amb il.lusió, tot i que encara no val a badar que l'aresta encara és fina de collons. No em vull arribar a pensar com deu ser això sense traça i amb boira!!!!
Per fi, el cim. El dia neix, i nosaltres estem al sostre dels alps!!! El nerviosisme que hem passat a l'aresta se`ns posa al pit en forma de bola de no se què. Corre alguna llàgrima. SÓM AL CIM DEL MONTBLANC!!!!!! En Toni avui no hi és, però de segur que algun dia hi serà. Per nosaltres és com si hi fós. Aquí dalt, penso amb l'Anna, la família, els amics... ( i la sogra!!!). Tot en molt poca estona. Fotos de rigor i avall va.
La baixada la disfrutem de valent. La sensació... sense paraules. L'aresta se'ns fa ample. Ens anem creuant amb un grapat de cordades, que mirant-los a la cara, veiem que neguitosos van a buscar l'il.lusió que nosaltres ja ens emportem.
En Pau, es troba realment fort, i un cop al Gouter s'encorda amb en Toni, i pugen fins al Dome de Gouter (4304m). En Toni ja té a les seves cames el primer 4000!! (pagarà cava!!)
Ara ens toca repòs al Gouter. Amb aquestes, que puja un noi català corrent amb un piolet i un casc. És en Jordi Martinez, que ens explica que s'està entrenant per l'UTMB. I tot seguit arriba en Kilian Jornet, però només amb una botelleta d'aigua. Ens explica que també s'està entrenant, i que dilluns ja hi va pujar. Quines màquines!!! Des d'aquí, els hi desitgem tota la sort del món a la UTMB.
La nit, espectacular, ens regala una petita tempesta amb uns colors de cel acollonants.
Amb aquestes que arriba l'hora. Ens vestim amb nervis, i no sabem si menjar, veure, o què collons fer. Són les 2 de la nit. Nosaltres a aquesta hora només estem acostumats als cubates!!!!!!Al final, mengem una barreta i tirem amunt. Sóm els primers que surten del refugi, i de les tendes que hi ha per sobre, veiem que en surten unes llumetes que ens ajuden a guiar-nos en la foscor. Tot i això, la traça està molt ben marcada, no té perdua. La nit, estrellada més no poder. Les condicions perfectes. Hem de fer cim.
Fins al refugi Vallot, pugem amb força pendent, fent ziga-zagues. Una extranya sensació, caminar sobre el gel, encordats, en plena foscor, i només seguint les trepitjades que ens han deixat les llumetes del davant.
A partir del refugi Vallot, la cosa canvia. No veiem res, però veiem les llums dels frontals que van per davant nostre molt enlaire. Això se'ns posa dret de collons nois!!!!
Entrem al fil de l'aresta de les Bosses, i l'extranya sensació que teníem ara es transforma en una barreja de por, i eufòria. Ningú diu res, només avancem pas a pas. Hi ha trams en què només hi passen els dos peus, i com que no veiem el que hi ha als voltants (però ens ho imaginem!!), fa respecte. De cop i volta, la cosa perd pendent, i sense adonar-nos la claror del dia comença a fer acte de presència. Estem arribant al cim. Aquí l'extranya sensació es transforma amb il.lusió, tot i que encara no val a badar que l'aresta encara és fina de collons. No em vull arribar a pensar com deu ser això sense traça i amb boira!!!!
Per fi, el cim. El dia neix, i nosaltres estem al sostre dels alps!!! El nerviosisme que hem passat a l'aresta se`ns posa al pit en forma de bola de no se què. Corre alguna llàgrima. SÓM AL CIM DEL MONTBLANC!!!!!! En Toni avui no hi és, però de segur que algun dia hi serà. Per nosaltres és com si hi fós. Aquí dalt, penso amb l'Anna, la família, els amics... ( i la sogra!!!). Tot en molt poca estona. Fotos de rigor i avall va.
La baixada la disfrutem de valent. La sensació... sense paraules. L'aresta se'ns fa ample. Ens anem creuant amb un grapat de cordades, que mirant-los a la cara, veiem que neguitosos van a buscar l'il.lusió que nosaltres ja ens emportem.
En Pau, es troba realment fort, i un cop al Gouter s'encorda amb en Toni, i pugen fins al Dome de Gouter (4304m). En Toni ja té a les seves cames el primer 4000!! (pagarà cava!!)
Ara ens toca repòs al Gouter. Amb aquestes, que puja un noi català corrent amb un piolet i un casc. És en Jordi Martinez, que ens explica que s'està entrenant per l'UTMB. I tot seguit arriba en Kilian Jornet, però només amb una botelleta d'aigua. Ens explica que també s'està entrenant, i que dilluns ja hi va pujar. Quines màquines!!! Des d'aquí, els hi desitgem tota la sort del món a la UTMB.
La nit, espectacular, ens regala una petita tempesta amb uns colors de cel acollonants.
El descens des del Gouter, se'ns fa més còmode del que pensavem. Amb 3 hores ens plantem al Nid d'Aigle.
I com no, un cop a Chamonix, a celebrar-ho amb més birres!!! I a avisar a les families que tot ha anat bé. (Això, ho vam fer abans de les birres.)
Encara teniem un parell de dies de permís, això sí, vam decidir d'agafar-nos'ho més relaxadament. Al matí turisme, i a la tarda... esportiva, que ja tenia el mono!!!!
Ens passem la tarda escalant amb en Marçal, en Toni i en Pau, mentre en Joan llegeix, i en Jordi practica el seu altre gran hobby, la fotografia. Quan acabem d'escalar, ho tornem a celebrar.
Dissabte no teniem clar el que fer, però uns companys d'Olot ens comenten que van fer un circuit amb bicis llogades. Que no sigui dit, agafem les bicis i apa, com que no som vacilons ni res cap al circuit més llarg i amb més desnivell. És el que té ser d'Arenys de Munt. Vam quedar destroçats. Però res que no es pugui arreglar amb un Kebab i unes birres, típic de la zona.
I fins aquí, un somni, que a la fi ha pogut ser realitzat. Ara toca anar a dormir, i a veure on ens portarà el següent.
Salut a tothom, i passeu per l'ombra!!!!!!!!!!!!
I com no, un cop a Chamonix, a celebrar-ho amb més birres!!! I a avisar a les families que tot ha anat bé. (Això, ho vam fer abans de les birres.)
Encara teniem un parell de dies de permís, això sí, vam decidir d'agafar-nos'ho més relaxadament. Al matí turisme, i a la tarda... esportiva, que ja tenia el mono!!!!
Ens passem la tarda escalant amb en Marçal, en Toni i en Pau, mentre en Joan llegeix, i en Jordi practica el seu altre gran hobby, la fotografia. Quan acabem d'escalar, ho tornem a celebrar.
Dissabte no teniem clar el que fer, però uns companys d'Olot ens comenten que van fer un circuit amb bicis llogades. Que no sigui dit, agafem les bicis i apa, com que no som vacilons ni res cap al circuit més llarg i amb més desnivell. És el que té ser d'Arenys de Munt. Vam quedar destroçats. Però res que no es pugui arreglar amb un Kebab i unes birres, típic de la zona.
I fins aquí, un somni, que a la fi ha pogut ser realitzat. Ara toca anar a dormir, i a veure on ens portarà el següent.
Salut a tothom, i passeu per l'ombra!!!!!!!!!!!!
5 comentaris:
Moltes felicitats. Fa anys que el vaig fer amb esquis pujava un futimer de gent, vaig dir que no hi tornaria més, però collons que xulo que és tot això.
Salut
Moltes felicitats pel viatge! Ha de ser al·lucinant el paisatge si vist en fotos ja impressiona tant!!
Vau tenir sort amb el temps. Jo en sé d'uns que van intentar anar a escalar als Alps i es van passar una setmana a l'apartament veient com a fora plovia... :-p
eiii bones!! magnifica descripció de l'ascens; realment descriptiva...
he reviscut ben bé el que nosaltres a finals de Juliol,vam fer (aclimatació a Midi, la Verte i la caiguda de rocs al corredor inclosos) amb la única diferència que nosaltres ens vam quedar a 100 mts del cim a causa del meu defalliment....
altra volta serà!!!
moltes felicitats!!!
És bonic veure sortir el sol des del mateix cim.... Vau encertar molt bé l'hora!
eis gent!! Gràcies pels comentaris. Mingo, la veritat és que també hi havia molta gent, però a les arestes, anant en compte, ens anavem deixant pas entre tots. A tota persona que li agrada la muntanya, suposo que algun dia el Montblanc la crida, i per això de la gentada. Selene, Si que ho vam encertar, vam tenir molta sort, de 9 dies només una nit de pluja. I pel que fa les fotos, moltes son d'en Jordi, que treu una bona foto d'on no pot sortir. Imagina't quan tot és tant bonic. Susi, em sembla que no vas fer cim per tenir l'excusa de tornar-hi!!!Ja saps, a tornar-hi, i de segur que fas cim. Ànims!Gatsaule, la veritat és que vam sortir els primers del refugi per pujar més tranquils. El dia que hi tornem, de segur que intentarem fer el mateix. Salut a tots, i passeu per l'ombra!!!!!!!!!!!!
Publica un comentari a l'entrada